El beuratge de la felicitat o reflexions sobre l'oblit en tres actes. Acte Tercer.

.

L'oblit de tot és la llibertat. Els records propers i llunyans malden per posseir la nostra identitat, per substituir-la, per configurar-la a força de les circumstàncies i dels valors socials del moment. Oblidar vol dir conservar els aprenentatges i desar els detalls d'on van sorgir al calaix dels mals endreços per a no tornar-hi mai més, o per a tornar-hi en ocasions estrictament necessàries i ben de pressa. Oblidar vol dir donar a l'instant present el pes i la força de la nostra existència, de la nostra consciència, i considerar el passat i el futur com cofres tancats que un dia es van cloure o que un dia s'obriran però que no són; que en tot cas han estat o seran, i de cap manera no són. Cal conservar els aprenentatges i desobsessionar-se dels records, igual com quan mengem, que conservem, de la substància, l'aliment; i n'excretem la major part ben lluny.
No és fàcil. Igual com no és fàcil caminar pel desert fins a un oasi. Però quan sotim a volar en una missió damunt del desert no fem servir la carta de navegació de la setmana passada, sinó la del dia d'avui; la de demà serà diferent. No és fàcil; com no és fàcil perdre totes les possessions; com no és fàcil acceptar la mort; però la relativització i oblit (relatiu) dels records esdevé la recuperació de la identitat essencial; d'aquella identitat que érem quan tot va començar.
Oblidar-ho tot és descansar de mi; i alhora retrobar-me amb el jo autèntic, amb mi de debò.
Sobretaula. Silenci. El Sol abrusant els turons clapats de pins i brucs. La llagosta que xerrica. Patacs del vent a les persianes de tires de fusta antiga. Un mirall vell reflectint la llum ataronjada de l'habitació. El paisatge que sua. So de pàgines que es belluguen en un diari que algú llegeix. El rellotge perd el poder i el prestigi de la seva feina, i per sorpresa seva es converteix en obra d'art, estimat per la força de la seva imatge austera i noble; i no per la seva utilitat. L'armari vell ens recorda un temps de rosaris i formes, de vetlles nocturnes, de bona gent i de gent que s'esforçava a semblar-ho, de por a la mort i paüra a la vida, de gust pel bell i lentitud vital.
L'instant em diu tot això; després hi haurà un altre instant, i demà un altre.

.

.

(Escrit en un instant present de Masriudoms a l'hora de la migdiada)

.

.

.

El beuratge de la felicitat o reflexions sobre l'oblit en tres actes. Acte Segon.

.

A l'instant, oblidar-ho tot, esborrar els records del bo i del dolent per a veure la bellesa de l'existència. Apagar la llum dels records i de l'ambició (ni que sigui per uns minuts) per a gaudir del guspireig dolç de la bellesa de l'instant present; nu de riqueses, de prestigi, de por...
La nostra ambició és la nostra presó. El desig de tot allò que podem aconseguir o posseir és la llum encegadora que no ens deixa veure els colors ni la bellesa de l'instant. Cal un oblit absolut de tot (a excepció dels aprenentatges i del record espontani de la llum); de tot, menys de l'instant present, per a poder vibrar amb l'instant i sentir la felicitat.
Nu de records. Ple de percepcions. Nu de pors (ja no les recordo). Ple de present (present bellíssim perquè només hi ha present).
El desig de no perdre el que ens pensem que és nostre esdevé la nostra presó. Cal oblidar aquest desig i s'esvairà la por, i només sentirem l'instant, i tot el que hi ha dins de l'instant, i tot el que respira dins l'instant.
I en aquest moment em capbusso en l'instant i escric les percepcions:
Un llit antic. Un armari enorme i vell. Un mirall antic. Una casa vella. Silenci de la tarda en un poble on la calor cau com una llosa. Lleus cants dels ocells. Una pilota llunyana, que bota, i les veus dels infants. Llibres. Antoine de Saint Exupery. Carta a un hostatge. La teranyina. Jaume Cabré. La llum ataronjada d'una tauleta de nit. Les bigues de fusta del sostre. Un plat de ceràmica de Riudoms. La meva solitud. Desconnexió. Ni internet. Ni telèfon. Ningú aliè a l'instant sap on sóc ni li interessa. La “no fama”. Ningú no em reconeix. Ningú no em saludarà. Ningú no s'amagarà per no haver de topar-se amb mi i saludar-me. Aquí, en aquest petit temps de fugida, sóc anònim; i per tant sóc jo i no pas la imatge o l'etiqueta que la societat o el meu entorn m'ha assignat. Silenci, i un carrer empedrat, i camps d'avellanes... i un cel tan esbandit com el de quan jo era un infant. I les llagostes de juliol. I gust de sal als llavis. I un déu real (que no inventat) que dibuixa els pits i les corbes dels cossos lliures i despreocupats ran d'un mar càlid i bell. De nou, l'habitació, l'instant, la meva vida que clama per l'ordre i la serenor, el seny recobrat que esvaeix l'estrès i l'absurda tensió per les banalitats sacralitzades a ritme del sou i el jou. El timó que em mena vers armaris vells, curulls de llibres que flairen a paper antic i savi. I l'oblit; l'oblit de qualsevol que em vulgui posseir a mi o a les meves pors, a mi o a les meves ambicions, a mi o a la meva tranquil·litat... Ho oblido tot, i tot se'n va, i torno a ser jo a l'instant, jo i prou, jo i el silenci i la tarda i la pau i el déu real.
I veig que les meves pors estan agafades a mi per les meves mans; només em cal obrir les mans i les pors se n'aniran, s'enfonsaran, es desfaran... Sóc jo que m'aferro a les meves pors perquè em penso que em poden oferir qualsevol cosa que valgui la pena; però l'únic que val és l'instant i la llum feble que dibuixa les formes de la bellesa. Em cal renunciar al focus poderós que em regala molta lluminositat a canvi de sotmetre'm a la por; que em promet molt, mentre em roba els colors i els clarobscurs; promet i promet, i regala claror encegadora, però em regala també més set i més presons.
Deixo anar les pors; no és fàcil, però guanyo l'instant.

.

.(Escrit en un instant present de Masriudoms a l'hora de la migdiada)

.

.

El beuratge de la felicitat o reflexions sobre l'oblit en tres actes. Acte Primer.

.

Començaré evocant els records que em retornen un regust de felicitat dolça. Veureu que parlaré molt d'oblidar, d'oblit, de tornar a començar amb una ment blanca, com un llibre de pàgines en blanc per a escriure la força de l'instant present. Quan parlo de l'oblit, en cap cas em refereixo a l'aprenentatge, a allò que sabem potser sense ser prou conscients que ho sabem, als records de les bones sensacions de la infantesa, a l'evocació de la intensitat de la vida. Tot allò que no necessita un esforç per a ser evocat i que quan ens torna a la ment és suau com una tarda de poble no entra dins l'oblit absolut del qual parlo. Cal oblidar-ho tot excepte els aprenentatges i les llums; oblidar-ho per sempre, i si no potser per sempre per raons professionals, almenys oblidar-ho sempre a excepció d'aquells petits moments en què l'obligació, o alguna raó professional, ens força a remenar records feixucs i poc constructius; un cop passen aquests moments cal retornar a l'oblit de tot per a continuar existint.
Començo doncs amb l'evocació dels records, els meus records (per a cadascú són únics):

.
Els armaris vitrina antics, plens de llibres, en una casa gran enmig d'un bosc. Olor de fusta. Cant d'ocells. Calor de la tarda. Soroll d'esquirols a la teulada. Pedres conglomerades. Verdor de pins. Res a fer al llarg de les següents 12 hores. Res a fer al llarg dels següents vint dies. I en aquestes circumstàncies en què ningú no em demanava comptes del meu temps, és quan més feia: Mark Twain. Tom Sawyer. Reportatges de les Seleccions del Reader Digest; a través dels assaigs de la qual, vaig descobrir autors com Oliver Wendell Holmes, Bernard Shaw, Henry David Thoreau, Walt Whitman, Thomas Wolf. Vaixells amb l'escorça morta dels pins. Cabanes al bosc. Mapes de les rodalies desconegudes i, en aquell temps, no urbanitzades. El dit del cavall Bernat. La pluja al bosc. La nit al bosc. La sortida del sol al bosc. L'atracció misteriosa de les pàgines en blanc, de les llibretes buides. La sensació que algú proper em mirava. L'existència sense infern, sense judici, sense mal, amb la victòria definitiva del bé enllà de tot; i la meva ment davant d'aquesta tranquil·litat creava tothora i es convertia en una ment desperta i viva.
Tot això, no ho oblidaré. Oblidaré l'estupidesa dels humans obsessionats amb la perfecció formal. Oblidaré la ignorància dels que necessiten diagonals i bulevards per a realitzar-se, dels que enyoren les cadenes d'or quan no hi són lligats, dels que si no critiquen no “viuen”. Oblidaré l'obsessió per créixer materialment, per tenir més, per posseir més, per dominar més. Oblidaré la por, i l'esquer que fa servir la por perquè ens hi abracem... Però mai no oblidaré la casa del bosc, l'olor dels llibres, el sol dels esquirols i dels pardals, el temps lliure, il·limitat, i una solitud plena de creativitat, el massís de Sant Llorenç del Munt i la convicció que l'existència és benigna i que el mal serà vençut per a sempre i per a tothom. Mai no oblidaré el guspireig de l'instant present quan no recordava, sinó que vivia, vivia intensament, vivia cada instant sense pensar en l'instant immediatament posterior, ni en l'immediatament anterior.
A l'últim, quan ja fa dècades que vaig deixar la infantesa pel terrible error de creure-la superada per una joventut més sàvia i per una maduresa més important, torno a la infantesa original perquè la sé més sàvia i més important, i perquè reconec que allò que pensava llavors, de nen, era essencialment cert. De nen, era més a prop dels misteris que no pas de gran; i la consciència de la meva ignorància vers tot em feia més savi que no pas ara. Allò que essencialment sóc com a individu és el que era quan era un nen, i res més; tota la resta són afegits innecessaris i sovint inadequats.

.

.

Paisatges submarins de Cala d'Oques i El Torn (Hospitalet de l'Infant)

.

L'abaratament de les tecnologies digitals (o en tot cas l'abaratament de les tecnologies més sofisticades) m'ha permès adquirir una petita càmera submarina (molt barata) amb la qual he pogut enregistrar les meves primeres imatges del fons del mar.

N'he escollit una petita selecció, de les menys dolentes, conscient que la realitat del mar és encara més bella (de moment).

El paisatge correspon als esculls que s'endinsen en el mar entre les platges naturistes de la Cala d'Oques i de "El Torn". En una de les fotografies podeu veure la distància fins a la platja i la superfície transparent de la mar.

Fa una mica d'angunia introduir una càmera petitona i metàl·lica dins de l'aigua; fa l'efecte que s'ha d'esguerrar; això és el que passa quan un "ve de l'hort" pel que fa a sofisticacions fotogràfiques. El resultat, per ser el primer d'aquest gènere, m'ha deixat molt satisfet.

Al llarg de l'estiu, si tot va bé, us aniré mostrant fons marins d'altres indrets.

.

Avui és el dia. SOM UNA NACIÓ. PER LA DIGNITAT DE CATALUNYA COM A POBLE.

.

(Video d'Omnium Cultural)

Tant si s'està d'acord amb l'estatut com si no se n'està, s'hi ha d'anar. Perquè el que es combat és l'atac a la nació, el fet de negar-nos com a nació, i el fet que un estatut aprovat al Parlament de Catalunya per més d'un 90% de recolzament, sigui rebutjat i impedit per algú aliè a Catalunya i al seu poble.

Encara que l'estatut sigui insuficient, la protesta és per condemnar el maltracte a la dignitat de Catalunya com a nació.

La manifestació no va contra cap país, sinó a favor de l'existència del nostre poble com a país, i a favor de tots els països del món.

.

Més encara, sobre la felicitat.

.

La felicitat consisteix en adonar-se que l'existència és bona, que el que tenim és més valuós que el que freturem; consisteix en descobrir coses que tenim i que som, que sempre hem tingut i hem sigut, però que potser fins ara no hem vist que teníem i que érem, i que potser fins ara no hem vist que són més valuoses que allò que sempre havíem freturat. La felicitat s'alimenta de la realització d'aquest descobriment unes quantes vegades cada dia. I la felicitat viu de descobrir, també, que allò que semblaven serps són cordes i que arreu hi ha flors, i que sempre són diferents.

.

.Altres coses que he escrit sobre la felicitat

.

.

Consideracions sobre la moral.

.

Hi ha gent que gasta moltes energies intentant decidir o esbrinar si determinat comportament és moralment correcte o no. La moral, a banda de la idea ètica de respecte als altres, recull un reguitzell de tradicions no necessàriament lògiques.

Un mestre oriental deia que n'hi ha prou amb què el qui està en dubte intenti prendre la decisió sense tenir en compte la manera com la decisió l'afecta a ell personalment; ni com l'afecta per bé (benefici, plaer, goig...); ni com l'afecta per mal (responsabilitat, culpa, risc). Òbviament, sempre dins d'uns límits raonables.

Deia que el que cal tenir en compte per no errar-la és com la nostra decisió afectarà als qui ens envolten i a la resta de persones de la humanitat. Si qui decideix s'oblida de si mateix, normalment amb el límit de la integritat i la supervivència, la seva decisió serà objectiva i no haurà esdevingut com a conseqüència dels vells instints ancestrals.

.

"L'eixida i altres narracions" a les llibreries.

.

Fa ja algunes setmanes que veig “L'Eixida i altres narracions", el llibre que conté el meu “Informe sobre l'Homo sapiens”, ran de l'aparador de “EL Cau ple de Lletres”; ahir em vaig sentir molt feliç en trobar-lo al Corte Inglés de Sabadell.
Aquesta alegria no em brolla pas per ambició econòmica (els escriptors pobres no guanyem més si venem més) sinó per l'innocent plaer de pensar que algú es pot estar llegint la meva història. Una història que em va tenir reflexiu i despert tot un més d'agost de fa tres anys. Una història que he intentat que no seguís la moda actual de no dir res.
Els escriptors d'avui, els que en saben, els que guanyen diners, els que surten als mitjans, normalment, no diuen ni volen dir res. Encara més: abominen contra els qui pretenen dir alguna cosa; és ben legítim que pensin així.
Jo, en la meva modesta tasca gairebé anònima, faig de tot. A voltes, faig cas dels savis i escric relats que no diuen res d'essencial, que no contenen cap missatge, però que entretenen, que intenten seduir o enganxar el lector; amb més o menys èxit, segons el moment i la sort. D'altres vegades, experimento, i intento traçar arguments estranys que van del surrealisme al realisme màgic. A cops, m'esforço a retratar la realitat. Algunes vegades porto la contrària als savis i escric com em surt dels cordons (els de les sabates), de les amígdales, i de l'hipotàlam, amb ajut de l'inconscient, i intento dir molt, i escric pensant exclusivament en mi (narcisisme confés), i treno una història pensant satisfer algú que fos exactament igual que jo en tots els aspectes (com que no sóc savi, ni com els savis, en aquests casos de rebequeria no satisfaig els bons escriptors en absolut; ni els bons escriptors, ni els bons crítics, que en saben molt i que determinen el que és bo i el que no ho és; perquè, repeteixo, en saben molt).
“Informe sobre l'Homo Sapiens” és un d'aquests relats llargs (micronovel·les) que escric algunes vegades, sabent que no guanyaran mai un premi literari perquè descriuen el món tal com els meus ulls el veuen (una visió no gaire estesa) i critiquen el món tal com els meus ulls silenciosament el critiquen (una crítica no gaire compartida). És per això que el fet que aconseguís una menció i la publicació a Cossetània va ser per a mi una alegria similar a la que hauria tingut si hagués quedat primer i m'hagués endut els mil euros, que al capdavall no són la raó per la qual escric. I si a algú no li agrada el meu relat, hi té tot el dret. Afortunadament, sé d'algunes persones que han gaudit llegint-lo; i jo no els agraeixo que els hagi agradat, sinó que l'hagin llegit (s'ha de tenir en compte que el llibre conté tres relats més, i que el meu és el quart en ordre d'aparició).
L'altre gran aspecte que estic descobrint són els tres relats del llibre que acompanyen l'Informe de l'Homo sapiens, i que no he escrit jo; autèntiques perles. A ells, però, els dedicaré un post especial per a cadascun ben aviat.

.
http://www.cossetania.com/mostrar_producte.php?prod=1026

.
http://www.xarxadellibres.cat/index.php/fitxa-llibre/items/4077.html

.

.

Alguns secrets més sobre la felicitat.

.

Que tots els actes del present (els que fem en aquest moment) siguin actes finals, actes assaborits per ells mateixos, ni que a ulls de la lògica quotidiana puguin passar per actes instrumentals que aparentment serveixen per assolir d'altres objectius. És important que cada acte sigui estimat com un objectiu en si mateix, i que la contemplació humana gaudeixi amb la bellesa de l'acte present vist com a acte final. A cada instant, hi ha bellesa; a cada instant, hi ha felicitat. A les escletxes dels instants, hi ha una llum bellíssima que il·lumina la vida sencera.
Ara bé, que el fet que siguin actes finals no ens mogui a pensar excessivament en ells; cal, només, contemplar-los i gaudir-los, mentre es realitzen amb sencillesa i sense obsessió. La pressa no cal si es va fent tot a poc a poc sense neguit. La pressa acostuma a ser una conseqüència del neguit que ens paralitza (en anglès “procastination”) i que ens retrassa. Cal aprendre a fer-ho tot a poc a poc, però sense caure en el neguit i en la fugida. Cal protegir els espais de temps que ens pertanyen a nosaltres i prou; i en aquests espais esborrar qualsevol rastre de les obligacions, que resten lluny, apuntades en algun lloc, per tal que puguin ser oblidades en el nostre temps irrenunciable; i represes un cop tornem a la quotidianitat.

.

.

P.D. La imatge és de Cotlliure

.

.

D'altres idees sobre la felicitat...

.

.

Ara vinc

.

Sóc fill del borbolleig de bosc endins
del buf del vent glaçat dels Pirineus
del cop de mar que m’acarona els peus
a una cala salvatge sota els pins.

La meva terra és lluny, i estic cansat
m’han arrencat la pell i les entranyes
enyoro el meu sorral rere les canyes
i el bes del sol d’estiu enamorat.

Adéu illot salvatge envoltat
de maragdines aigües de sirenes
mai no podré llevar-me les cadenes
que el progrés i l’opulència m’han trenat.

Freturo deslliurar-me del que tinc
quin preu haig de pagar per la nuesa?
digues-me on ets, oh pàtria, que ara vinc.

Sóc fill d’una infantesa que fugí
i s’amagà poruga dins del cor
i allò que em fa ser jo va queda mort
i allò que fa ser lliure va morir.

La meva terra és lluny i estic ferit
m’han arrencat la veu i l’expressió
enyoro uns ulls que plorin d’emoció
quan els meus ulls els mirin dins la nit.

Adéu amics que ho fóreu sense més
a canvi de no res vau ser una llum
i em deixareu de penyora el dolç perfum
del temps que no volíem que marxés

Freturo deslliurar-me del que tinc
quin preu haig de pagar per la nuesa?
digues-me on ets, oh pàtria, que ara vinc.

.

.

Sospirs del casino

.

L'heura vol
acaronar el rostre inert;
i el cor errant fa tombs
a l'entorn del passat;
udol de mort,
silenci gris
i al fons del bosc un Sol,
de negra nit,
de plor.

.

.

Les capelletes i les camades dels Homo sapiens

.

AIXÒ HO HE ESCRIT AVUI, MIRANT AQUEST TROS DE MAR

Hi ha persones que, quan parlen de com són els altres, de totes les possibilitats que hi ha, escullen la pitjor; i allò que els falta per saber dels demés, ho afegeixen elles mateixes de la seva pròpia collita, obeint les sospites que la seva ment elabora.
En realitat no veiem els altres com són, sinó com som.
Veiem els altres en funció de com som nosaltres.
Tot això no ho dic amb mala fe, ni molt menys amb rancúnia, sinó com si encara continués elaborant l'informe sobre l'Homo sapiens que el meu amic Virst va començar a redactar en arribar al planeta Terra.
Hi ha persones (la majoria d'individus Homo sapiens), que construeixen les seves pròpies capelletes, les camades d'afins, d'amiguets, que seran còmplices de les seves deixadeses i malapteses, que seran còmplices també de l'esport més practicat per l'Homo sapiens: criticar el qui no hi és. És bàsicament per això que tenen molta cura d'organitzar trobades, celebracions, on no hi han de ser els que han de ser criticats, i on els que hi són saben de bo de bo que en el moment en que marxin seran objecte de crítiques cruels i despietades. Entre ells, els de la camada, es consolen, es recomforten, dient-se una vegada i una altra que els errors que els atribueixen no són tals, sinó que obeeixen les circumstàncies, la injustícia que exerceixen damunt d'ells, la incomprensió, la incompetència d'algú que els mana... Les camades d'Homo sapiens tenen la funció antropològica de reforçar l'individu dins d'un grup, no pas ajundant-lo a ser millor o autoexigir-se més, sinó atorgant-li la sensació que és un individu estimat, valorat, admirat, perfecte... malgrat que quan aquest individu se'n va un moment de la camada el deixen verd com un eucaliptus a la primavera; perquè en realitat de la crítica als altres és d'on treuen la compensació que els alleugera una mica de la seva baixa autoestima i de la seva inseguretat.
Com haureu comprovat, estic parlant només d'alguns grups d'individus Homo sapiens (només del 95%); els altres no necessiten ajuntar-se en camades, o si ho fan, són camades nobles, d'aquelles que mai no parlen malament de ningú pel darrere, d'aquelles que mantenen temes de conversa interessants i enriquidors, d'aquelles que se senten apassionades per la ciència, per l'art, per la natura, per la llibertat, per la felicitat; d'aquelles que no parlen mai de comprar, de tenir, de consumir, d'exhibir, de fatxendejar, de menysprear, de classificar...

Beneïda solitud. Beneït hàbit de no necessitar ningú. Beneït secret el que ens permet viure dins d'alguna de les camades sense necessitar-la, sense dependre'n, i mantenir, bo i tot, la identitat, l'opinió i la llibertat, malgrat que per fer-ho la nostra presència dins la camada duri un instant. Beneïda llibertat la d'estar sol. Beneïda recepta, la de la felicitat, que trobem intensa a cada instant, aquí i ara, i no després ni d'aquí a una estona; que la trobem aquí, en nosaltres, sense utilitzar ningú per aconseguir-la; que la tenim sempre, ni que troni, ni que aparegui el dolor, la mort, o la desgràcia, perquè de vegades l'herba creix sota la neu.
Deslliureu-me senyor de les capelletes i les camades...!

.

.

El déu estrany

.

Ets estrany, Déu;
no t'entenen;
dibuixes despullat,
l'esclat dels nostres cossos;
i corren a amagar-los.
Encens l'amor profund
d'una mare al seu fill,
i diuen que és un cas
de percepció fallida per la força
de l'hormona i de la sang.
En créixer,
se'l miren plens de sorna;
com si l'hormona no hi fos també
en la lluita i la mort, la sang i el combat;
com si l'hormona no ens menés també
a l'amor falsejat dels interessos.
L'amor del vent fa onades a la sorra
en un racó de mar ignot;
i aixeca el verd gemat al cel atzur,
i escampa les llavors de la bellesa.
L'amor que sols és cert si és com d'infant,
i mor quan mor el pensament i prou,
o potser no.
¿On és l'amor que plous
arreu i rius
quan germina a la terra
a la foscor i la nit?

Ets estrany, Déu;
et disfressen;
d'encens, de normes,
de casulla i hàbits,
de judici i odi,
de flames i crits eterns.
I el mar
esborra lent
un nom escrit damunt la sorra.
I plous
sobre del bo i dolent de tot.
I a l'últim, fugen els records;
s'oblida el llarg camí de l'existir.
I tot és nou i és nu.
I arreu, el teu amor
escampa flaires diferents.

.

.

L'obsessiva i inadequada necessitat que té l'individu Homo sapiens que "estiguin d'acord" amb ell.

.

Reescric el que vaig pensar (i el que vaig deixar plasmat) en aquest blog fa alguns mesos:

"Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord."

I ho reescric perquè de vegades em fa l'efecte que vivim en un món on és obligatori estar d'acord; un món d'individus que es molesten quan algú s'atreveix a expressar-se per a dir alguna cosa que a ells no els sembla encertada. I així, sovint, els dissidents són considerats uns creguts, uns prepotents, uns egocèntrics, uns... perquè es pensen que tenen raó. Es veu que, per a ser acceptat per una col·lectivitat, hom ha de dubtar de si mateix, i acceptar (o fer veure que accepta) com a correctes els arguments de la col·lectivitat, o els arguments d'aquell que es molesta per la dissidència.

No hi ha gaire més a dir: no cal que estiguem d'acord, no és necessari, no passa res per pensar diferent; tots tenim dret a expressar el que pensem, allò que hem après o allò que ocupa les nostres reflexions; i qui es molesti per això té un problema de tolerància.

. .

Jimmy Carter a Terrassa (II) "Per aconseguir la pau, cal que Israel abandoni els territoris ocupats"

.

Escrivia fa uns dies que l'expresident Carter se'm feia simpàtic més pel que significava com a símbol de la meva millor infantesa que com a home d'estat; en aquests moments, i gràcies al reportatge que ha emès TV3, he pogut descobrir “l'home” i el “mediador”.
La seva constant defensa de la necessitat que Israel abandoni els territoris ocupats com a condició per assolir la pau. La seva condemna als vergonyosos murs construïts a Cisjordània i a l'aïllament de la població de Gaza, que no pot tenir cap mena de contacte amb l'exterior. El seu paper incansable en la tasca d'assolir la pau entre Egipte i Israel als acords de Camp David...

És veu clar per què no va ser reelegit al 1980, per què va ser derrotat per un individu com Ronald Reagan. Carter, potser, era un president massa bo pels Estats Units; massa clar en les seves intencions com per a sobreviure en el poder en un estat on els diners dels grups de pressió jueus pesen molt.
M'ha sorprès, i tranquil·litzat, la seva defensa de la ciència front els integrismes cristians del seu país que condemnen la teoria de l'evolució. Ha manifestat que ell és físic nuclear i que alhora fa catequesi a la seva església, i que com més descobriments li revela la ciència, a través del mètode científic, més augmenta la seva fe en un Déu que segurament és molt diferent a com els humans l'hem pensat. I ha parlat de la seva fe en Jesús i ha dit clar que no pot ser obligatori creure en els miracles de Jesús (tot i que ell hi creu), i que ningú pot exigir creure que nasqués de mare verge (tot i que ell ho creu); que el que de debò és convenient és creure en Jesús. Ha parlat també d'alguns integristes cristians del seu país que van llançar un atac contra Irak; com a mostra que el fet de ser cristià no garanteix cap mena de superioritat moral.

M'ha recordat una estranya pregària que vaig escriure fa poc:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/professio-de-fe-jesus.html

Resumint: He comès l'error de no tenir en compte els actes, els mots, la tasca, la feina, el discurs, els llibres, que en Jimmy Carter ha anat desenvolupant al llarg dels últims 25 anys. ¿I per què he comès aquest error? Perquè li he penjat l'etiqueta d'expresident dels Estats Units. Jo, com a bon exemplar d'Homo sapiens, he fet servir les etiquetes per a estalviar-me la necessitat de conèixer el Carter d'ara, associant-lo al Carter d'abans, i ni tan sols això, associant-lo al Carter que els mitjans de quan jo era un nen em van dibuixar. En prenc nota, i intentaré no perdre'm ningú més a causa de cap etiquetatge.
Demà passat ve a Terrassa: m'agradaria molt i molt veure'l de prop. Si algú té informació d'on va i a quina hora us agrairé que me la passeu.

.

102 anys de Tunguska

.

Avui s'acompleixen 102 anys d'allò que va passar a Tunguska.
El 30 de juny de 1908, a les 7 i 17 minuts del matí, una explosió de causes encara desconegudes, que es va produir a l'aire, prop del riu Podkamennaya, va devastar una vall boscosa d'uns 2150 quilòmetres quadrats (un quadrat de 50 km de costat), deixant els arbres calcinats, amb els troncs apuntant vers el centre de l'explosió. Els qui la van veure parlen d'un objecte que brillava com el Sol. No es va recuperar cap fragment, per la qual cosa algunes de les hipòtesis suggereixen que fou un cometa de gel, que es va desintegrar abans d'impactar contra el terra. Convenen que en el moment de l'explosió el sòlid tenia uns 80 metres de diàmetre. L'explosió fou detectada per diferents estacions sísmiques, i diuen que hi va haver gent que va caure a terra a quilòmetres de distància. Al llarg de setmanes, després del dia de l'explosió, les nits varen mantenir una lluminositat estranya que permetia llegir sense necessitat d'il·luminació.
Entre els anys 1950 i 1960 diverses expedicions varen trobar microlits d'iridi i níquel, i petites partícules de magnetita; troballes que reforcen les hipòtesis del meteorit.
Podria ser un cometa, una bomba d'hidrogen natural (fusió natural del deuteri d'un cometa), una desintegració d'antimatèria...
Fa vuit anys, hi va haver un succés similar a Vitim, Sibèria, però d'aquest ja en parlaré un altre dia.

. 

Som una nació, no passaran. Somos una nación, no pasarán. We are a nation; nobody will win us.

.

El que som, seguirà sent, es digui el que es digui.

Negar la identitat nacional a les nacions és un atentat contra els drets humans i un atac a la humanitat sencera.

Dissabte, 10 de juliol, a Barcelona. Som una nació.

Ningú no té dret a escapçar allò que el parlament d'un poble ha decidit.

.

.

Ens cull la mare Terra.

.

.

Retruny la mar cofoia i esclatant,
i el foc del cel mossega la carnada
amb dents de mel de rusc de primavera.
Refreda, el vent, la flama i alça el blanc
d'escuma salabrosa i enfadada.
La platja obre el palmell de setí bru,
brandant cap a ponent camí dels astres;
tot és encès al punt precís del temps,
al traç sublim del cos nu dins de l'aigua.
La mare terra cull l'infant poruc,
escarit, refulgint amb alabastres,
de blanc pansit, de viu tremolor mut,
sona el llaüt en un racó de platja.
El vent arrenca plomes al vitrall
atzurat dels averns i les onades.
Maldades, van, al braç, de sorra i fang,
auri fat, i bat de trons i espases;
ases cecs, i precs de fams estranyes,
vells vaixells, i anells d'antics mestratges;
patges, reis, toreros, exalcaldes.
Cull, la mare Terra, l'infant nu,
abraçant-lo als clivells de les calanques;
suau, canta la força de la nit,
al llit sublim del palau de les barques.
Tot és u, i és ara, i és aquí,
ignot, desconegut, inabastable?

.

Un altre juny...

.

Ve de ponent,
com sempre, aquest mal vent
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit...

(i continua, i és de Martí i Pol)

Diuen que el 29 de juny de 1707 Felip V va signar l'abolició dels furs de València. I ahir era 29 de juny, i ahir, i avui, som a un altre juny...

.

*

.

Heus aquí la versió original i antiga dels Segadors (segle XVII), per si és d'interès d'álgú:

Els Segadors, versió original (segle XVII)

Catalunya, comtat gran,qui t’ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens te la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran!que la palla va cara! Segueu arran!
Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella:-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta:seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l’església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo, n’engegaven les aixetes, el tiraven pels carrerssols per regar la terra.
A presencia dels parents, deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.-Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n´hi foren les dependències.
A vista de tot això s’és avalotat la terra: comencen de llevar genti enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha, ja n’han morta la primera; ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’Audiència.
Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta:mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir
Amb la mà dreta i l’esquerra:
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera.-A les armes catalans,Que ens ha declarat la guerra!
Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!

.

Reunió d'amics visibles i invisibles al Dolmen

.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics. Altar de la natura, amb les llums de la vida voleiant a l'entorn d'un turó ple de consciències. Flaire de pins. Xafogor del juny que es mor. Les arrels que surten de la terra. El Montseny blavís vigilant. L'església de Santa Eulàlia plorant de deixadesa. Mots bruts al costat d'una intensa llum blanca de llibertat càlida que ens acull i ens dóna la benvinguda. Sal damunt la llosa. Sal de Sant Joan que algú fa tres dies i mig va escampar. Suor de caminada de diumenge de sol. Silenci. Solitud. Confluència d'anhels confusos d'eternitat, de vida, de transcendència...

Volem saber més. Els Homo sapiens sempre hem estat consciències de poca paciència i defugim sovint els mètodes i la raó. Ens aboquem a aventures imaginatives que sovint ens fan volar per un món creat i subjectiu.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics...

.

.
Per saber-ne més:

.
http://www.blogdevallgorguina.com/2009/04/itineraris-el-dolmen-de-pedra-gentil.html

.
http://www.dolmenvallgorguina.com/

.
http://acavall.wordpress.com/2007/11/29/el-dolmen-de-vallgorguina-la-pedra-gentil/

.

Deslliura'ns senyor de les sectes!

.

Escrivia Häring, recordant els primers temps de la seva vocació religiosa:

"Quan al 1933, als 21 anys, vaig entrar com a novici a Deggendorf, estava ple de salud. Era un esportista jove, molt aficionat a la gimnàstica. No obstant això, ben aviat vaig descobrir que el pietós , i per a mi venerable, mestre de novicis s'escandalitzava pels meus exercicis de gimnàstica al jardí del convent. Per això vaig renunciar a ells del tot, i vaig acceptar al peu de la lletra tots els consells que em donava.
D'aquesta manera, vaig començar a no recolzar-me quan m'agenollava, malgrat la tensió física que això em comportava; i seguint un mètode aparentment eficaç, em vaig esforçar per a tenir en tot moment consciència de la presència de Déu, rebutjant enèrgicament tota distracció. La conseqüència d'això? “La corda massa tensada es trenca”. Gairebé de seguida vaig començar a observar trastorns cardíacs i un mal de cap constant.”

.

.

El record d'aquest escrit m'ha fet pensar que avui (ja ahir), 26 de juny, i ja fa uns quants anys (35 si mal no recordo), va morir un personatge de l'església (ja canonitzat) que va fundar una institució en la qual els mètodes sectaris han estat, i em temo que encara són, el pa de cada dia: l'obsessió per racionalitzar cadascun dels pensaments centrant-los en la idea d'un déu antropomòrfic (cada instant, cada alè). L'utilitarisme més interessat i més instrumentalitzador en el camp de l'anomenat "esperit". L'especulació en la possessió de les ànimes. La manipulació psicològica. L'exageració. La mentida. L'amenaça dissimulada. El terror a l'infern. L'obscurantisme de la moral. La por a l'existència. L'alienació de la consciència dels rics, que amb un feix de normes ja tenen el cel garantit malgrat que els pobres malvisquin a la porta de casa seva. Els rentats de cervells a ments infantils i immadures. La influència retrograda a la societat, influint en costums i en hàbits, sense que es noti, imposant una estètica i una moral contràries a la natura i a la llibertat. La persecució dels que volen marxar. La persecució dels que no volen entrar. L'amenaça a l'infern, o a la infelicitat terrenal, a aquells que els diuen que no a les seves propostes "superiors" de celibat i de lliurament vital.

Em sento molt feliç d'haver-los sobreviscuts. Hi ha un nen i una nena preciosos que avui existeixen gràcies a un "no" ben fort i ben clar que un dia vaig pronunciar. Un nen i una nena que "ells" no volien que existissin, i que avui són; i que no serien si m'hagués deixat convèncer per les seves amenaces. Em sento molt feliç d'haver renunciat al seu error vital, a la seva doctrina antinatural, que genera neuròtics i malalts mentals, la majoria dels quals ho pateixen en silenci i enmig d'una profunda culpabilitat.

Agraeixo a déu, al déu veritable, a aquell que no és posseït per ningú, ni encabit en cap moral ni en cap doctrina; a aquell que no és posseït per cap institució... li agraeixo que m'ajudés a no deturar el meu camí vers la llibertat i la sinceritat vital. Agraeixo també haver pogut conèixer la foscor del món dels que es creuen sants, dels que consideren que caminen per damunt dels demés, quan en realitat, i en la meva opinió, viuen presoners d'un grup amb comportaments sectaris. I si no que ho preguntin a les institucions que es dediquen a ajudar les víctimes. Agraeixo la llum del sol, el cop del vent, el somriure dels meus fills, l'emoció que em produeix fer la meva feina ben feta perquè sí, el gust de viure sense por de déu, sense por de la mort, sense por de la vida, el goig de saber que podré educar persones responsables, que faran les coses bé per amor a les persones i no pas per por a un càstig o per aconseguir un interès exclusivament personal (que ni que sigui sobrenatural no deixa de ser un interès egocèntric).

.

Serviam!

.

Un altre escrit d'aquest blog que té molt i molt a veure amb aquest:

.

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/01/sectes-legals.html

.

.

.

.

Sant Joan a la Waikiki

.

Sant Joan a la Waikiki. Sol caient damunt del llit de sorra. Principi de l'estiu al dia més llarg i més gran de l'any. Nuesa lliure i bella, natural i indiferentment única. S'esvaeix el ritual ancestral de la morbidesa i es transmuta en tendresa infantil i llibertat absoluta. Imperi de l'instant present. Vida en estat pur. Transparència gemada de les aigües. Sany Joan a la Waikiki.

.

.

Qui nassos vol ser famós?

.

No entenc la dèria per la fama. Em sembla una mena de masoquisme i/o ignorància profunda de tots els perjudicis que el fet de ser conegut (d'estar etiquetat) et pot comportar. Intueixo una mena d'instint que ens mou a cercar ser estimats; i diuen que el primer pas de l'amor és l'admiració (no ho veig gaire clar).

Però els famosos no són estimats; són, potser i encerta manera, desitjats, envejats, anhelats... no pas estimats. La fama fa que qualsevol racó del món pugui clavar-te agulles enverinades, que no tinguis la llar enlloc, que no trobis el silenci ni la solitud, que perdis el dret a ser ignorat, a viure tranquil sense haver de saludar ningú ni parlar amb ningú si no et ve de gust. La fama posa en perill la teva vida i la teva seguretat, i la vida i la seguretat dels qui estimes. La fama deforma la teva imatge i et vesteix amb una mena d'hàbit que tothom et posa sense demanar-te permís i amb el qual et tenen classificat i creuen saber-ho tot de tu. No pots ser tu, has de ser qui la fama diu que ets i de la manera com la fama diu que ets.

No sóc famós. En certs àmbits, llocs i circumstàncies molt restringides, visc com si ho fos, per causes professionals. Intento imaginar la situació si aquestes circumstàncies emplenessin la totalitat dels temps i dels llocs de la meva vida i em poso a tremolar. No vull ser famós. No vull ser mai famós. Ni a canvi de ser ric. Si algun dia, per alguna raó, alguna de les meves activitats em posa en risc de ser-ho, miraré de trobar la manera de continuar amb l'activitat que estimo sense ser famós. La fama és una pesta que alguns han de suportar i que molts confusos i malencaminats desitgen.
Em ve al cap una imatge de fa pocs dies. Unes noies, molt boniques, demanant a crits un autògraf a l'Iker Casillas; eufòriques, histèriques, dominades per l'admiració... El porter educadament els diu que no es pot aturar; les noies canvien el seu to i comencen a insultar-lo: “Hijo de puta!” Això és la fama.

.

.

.

Jimmy Carter a Terrassa (Homenatge a la meva millor infantesa)

.

“Jimmy Carter”, “Con ocho, basta”, “Vacaciones en el mar”, els articles del “Reader Digest”, “Los Ropper” “Leif Garret” “Farrah Fawcett”... Les aventures de Tom Sawyer...

No em vull enganyar: si em fa il·lusió que Jimmy Carter visiti Terrassa el proper 3 de juliol no és pas per reconeixement als seus mèrits com a home d'estat i dirigent mundial, sinó perquè representa un dels símbols de la meva infantesa, de la meva millor infantesa, de la més dolça; l'època en què els educadors que anys més tard van aparèixer a la meva vida encara no m'havien pintat l'existència de negre i vermell; l'època en què encara no m'havien ensenyat que fer l'amor (o no anar a missa els diumenges) era pecat mortal; l'època en què no havia sentit a parlar mai de l'infern, ni del pecat, ni de la Vall de Llàgrimes que és la vida; l'època en què quan algú estimat es moria li cantàvem la Vall del Riu Vermell i sabíem que se n'havia anat al cel perquè tothom hi anava, perquè Déu era bo; l'època en què les sotanes negres encara no havien ennegrit la meva innocència.
I curiosament, en Carter ve a inaugurar un temple evangelista.

M'agradaria tenir l'oportunitat de veure'l de prop (Mitomania? Frikisme?). Prometo que si ho aconsegueixo li faré una foto i la penjaré al blog perquè la vegeu. No crec que pugui, perquè el meu fill té un torneig de futbol, i perquè l'expresident deu portar un equip de guardaespatlles que deu fer caure d'esquena. Però vés a saber.
Tot i l'aspecte sentimental de la meva devoció per Carter, no vull deixar de destacar la seva lluita contra la discriminació racial a principis dels anys setanta al cor del sud dels Estats Units, el seu discurs a favor de les aspiracions del tercer món quan era president, el seu recolzament al moviment sandinista de Nicaragua, que va acabar amb la dictadura de Somoza, la seva negativa a continuar financiant dictadures ultraconservadores, la seva tasca al procés de Helsinki que va aconseguir els drets polítics i cívils pels dissidents de l'Europa Oriental. ¿Pot ser que fos per tot això que no va ser reelegit?

.

L'estranya vida d'uns cartrons suats, o la rara educació dels bons.

.

Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me’n vaig a escola. Són les vuit, i l’aire és gèlid.
En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartrons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartró saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m’escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartrons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n’allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d’en Maties que m’escalfa. A l’últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s’enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m’expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l’aula a l’hora del pati, calculant la hipotenusa d’un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d’altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartrons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M’adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure’m brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l’escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d’entre les pelleringues dels meus cartrons.
Com m’ha enganyat! I jo convençut que el cartró era viu!
Ple de fúria, m’adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
¡Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s’embrutava dins del fang!

.

Breu i estranya conversa entre un nudista i un integrista islàmic.

.

-Ho veus? -li deia l'home, amb la túnica i el turbant, al nudista que tot estranyat es mirava la dona de l'home del turbant amagada dins d'una burka -. La meva dona, dins del burka, està segura. Totes les dones que es treuen el burka, i que parlen amb homes que no són el seu marit, acaben sent tocades, masegades i molestades pels homes, que, torbats davant la visió dels seus cabells i del seu rostre, no poden dominar-se.
-Ja ho entenc -li respon el nudista.
-Llavors... ¿estàs d'acord amb mi en el fet que el burka protegeix la moral del meu poble?
-No ben bé -diu el nudista -. Això que dius em recorda el cas d'un home que va viure a la presó tota la seva vida. Quan va sortir, era incapaç de viure en llibertat; no sabia comportar-se com a persona lliure, i va acabar suplicant de tornar a la seva presó.

.

.

La història de l'aigua del mar.

.

-Vaig a millorar-te -digué l'Homo sapiens a l'aigua del mar.
-Millorar-me? -respongué, ella, tota estranyada -. Que és que no t'agrado?
-Ets salvatge, indomable, desordenada, incivilitzada... Et governen les fures de la terra, els vents i el Sol. Et faré que sofisticada, elegant, intel·ligent. Aconseguiré que tinguis classe, que travessin la teva superfície vehicles de gran cilindrada, que personatges amb glamour i catxé dignifiquin les teves formes i el teu color. Posaré al teu servei tota la meva tècnica, totes les decisions humanístiques de la meva política i de la meva gestió. Jo, l'Homo sapiens, sóc la màxima expressió de l'evolució de l'univers.

.

.

Les escletxes dels instants

.

A les escletxes dels instants s'hi amaguen astres; llums iridescents i màgiques de formes insuperables.

A les escletxes dels instants rauen les obres d'un artista massa humil per a mostrar-les als qui no veuen els instants sinó les hores, els dies, els anys...

A les escletxes dels instants, hi viu la bellesa; per caçar-la cal viure a l'instant i no fugir-ne.

.

Quan les idees són presons de la llum.

.

Em ve de gust, avui, recordar Joan Sales; i en concret els mots que posa en boca d'alguns dels seus personatges a “Incerta Glòria”.

. “Necessitem tant que se'ns faci companyia!”

. “He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa”

. “La gent no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments;”

.
Hi ha escriptors, i en Joan Sales n'és un exemple, que aconsegueixen dibuixar l'esbós essencial de l'experiència humana; el traç necessari, vestit de res, nu de banalitat. I col·loquen aquest esbós dins d'una història sens que es noti, com si els mots i tot el que signifiquen fossin la conseqüència natural dels esdeveniments.

Necessitem tant que se'ns faci companyia! Qui? Tots. Tothom. Aquí no hi ha idees. Aquí no hi ha colors ni banderes. Necessitem que se'ns faci companyia. Aquella mateixa companyia que descrivia Saint Exupery a “Carta a un Hostatge” quan explicava com havien convidat uns treballadors del port a prendre unes copes un dia que feia sol, només perquè feia sol, només perquè estaven vius, només perquè eren humans, només perquè existien. Existir és un privilegi.

Quina llàstima que tota gran idea, quan es converteix en militància cega, acabi sent esperó de menyspreu i d'odi. Massa vegades les idees es transmuten en presons que no deixen volar les llums de la justícia. Tant se val com sigui de justa i d'encertada una idea; quan s'escampa massa, quan esdevé signe d'identitat d'un grup, acostuma sovint a pervertir-se. Si fóssim capaços d'unir-nos pels sentiments i no per les idees! O en tot cas per la idea que diu que tots som persones i que tots som iguals. Però fins i tot, aquesta idea, ¿què seria si no brollés d'un sentiment que la genera i que la fa real?

.

.

Reflexions d'un pare prebenjamí a final de temporada

.

-No esbroncaràs el teu fill en públic per cap motiu; ni en un partit ni en un entrenament, i menys per no jugar a futbol com tu creus que ho ha de fer. La seva autoestima és essencial per al seu progrés com a esportista. Si el vols ajudar a millorar, tres dies després del partit, o de l'entrenament, suggereix-li les millores que pot fer, no tant com a defectes que ha de polir, sinó com a fites on ha d'arribar per fer-ho encara millor, recordant-li que fins i tot les grans figures del futbol necessiten els consells i les correccions dels seus entrenadors.

-No protestaràs les decisions dels àrbitres. Els àrbitres s'equivoquen. Però el que has d'ensenyar al teu fill és que cal acceptar les seves decisions encara que s'equivoquin; i que un partit l'han de guanyar malgrat els errors dels àrbitres; i que l'error de un àrbitre mai no s'ha de fer servir per a emmascarar un mal joc; i que els àrbitres normalment són els més interessats a fer bé les coses i a no equivocar-se; i que la mare de l'àrbitre, els morts de l'àrbitre, els éssers estimats de l'àrbitre no tenen la culpa dels seus errors; i que cal respectar les persones malgrat s'equivoquin encara que siguin àrbitres i encara que perjudiquin el teu equip. Aquest aprenentatge és més important que el benefici o perjudici que una decisió arbitral pugui produir en un partit. Aquest aprenentatge els evitarà en un futur un munt de targes grogues i vermelles i els enfortirà, perquè els farà veure que l'única manera de guanyar un partit és superant el propi nivell de joc per a contrarestar els possibles errors arbitrals; i els farà millors persones.

-No respondràs amb violència verbal, la possible violència i estupidesa verbal dels pares dels equips contraris. El millor aprenentatge que pots regalar al teu fill és el de tolerar les misèries alienes i comportar-te segons “ets tu” i no segons “són els altres”. Dins de la gran massa de pares i mares de nens futbolistes, se senten més els qui fan pitjor les coses; no avergonyeixis el teu fill barallant-te amb persones immadures que projecten els seus desigs i les seves frustracions damunt les gestes dels nens, en un partit que hauria de ser diversió i no conflicte. No deixis de ser pare, no deixis de ser persona, no deixis de ser assenyat quan et converteixis en espectador d'un partit.

-Ensenya-li al teu fill que s'aprèn més d'un partit mal jugat que d'un bon partit. D'un partit mal jugat, se'n pot elaborar una llista d'errors a no cometre mai més (d'estratègia, d'actitud, de tècnica, de posició...), una llista d'aspectes a millorar amb l'entrenament, i en resum un bon feix de millores possibles. D'un partit ben jugat només una alegria momentània i la bona sensació d'anar endavant (que no és poc). Cal aprendre a valorar l'aspecte positiu i els avantatges que ens atorguen les derrotes. De vegades les derrotes ens ajuden a guanyar lligues:

http://www2.elperiodico.es/BLOGS/blogs/johancruyff/archive/2009/02/23/una-derrota-perfecta.aspx

-No minis la confiança del teu fill en el seu entrenador. No critiquis l'entrenador del teu fill davant del teu fill. Els nens necessiten confiar en l'entrenador (encara que de vegades els seus criteris no coincideixin amb els teus). No obliguis al teu fill a escollir entre la confiança a l'entrenador i la confiança vers tu com a pare. Al llarg de la seva vida esportiva necessitarà la confiança en l'entrenador per a progressar i per arribar a alguna fita.

-A final de temporada, o a principi de la nova temporada, si el teu fill va a parar a un equip d'aquells que alguns consideren “inferiors”, felicita'l i alegra-te'n; perquè l'important és que jugui a l'esport que més li agrada; per a passar-s'ho bé, per a millorar, per a gaudir, per a conèixer nens nous diferents als del àmbit escolar. Recorda-li que ha de tenir il·lusions i que no li ha de fer por somniar, però que la vida són moltes coses, i que a la vida hi ha milers d'il·lusions més enllà del futbol. Recorda-li que de vegades els ciclistes es queden a la segona o a la tercera posició d'una cursa per a no cremar-se abans d'hora, i que la vida dóna moltes voltes, i que l'esforç i la il·lusió mai no s'han de perdre; i sobretot, sobretot... que si el que li agrada és aprendre a tocar el piano, enlloc de jugar a futbol, és ell sempre qui té l'última paraula.
Si per contra, el teu fill es queda a l'equip de sempre, i és ell qui rep a nens nous, digues-li que els aculli com a companys, que no els exclogui, que formen part de l'equip i que hauran de passar junts molts moments bons i dolents. Fes-li veure que no són competidors sinó companys que l'ajudaran i que necessiten també la seva ajuda; i que és una sort conèixer gent nova.

.

.