Del Figaró a Sant Pere de Vallcàrquera. Ruta dels arbres.

Des de l'estació de tren del Figaró, resseguim el camí que passa pel pont de vianants damunt de l'autovia i del riu Congost. Anem cap a l'esquerra, pel carrer de Ribes, fins a la riera de Vallcàrquera. El camí arran de riera ens guia, ben al costat d'un corrent d'aigua generós, que baixa de les neus del Montseny. Ens anem trobant diferents espècies d'arbres, amb un rètol que ens informa del nom científic. 

La ruta avança pel bosc, fins a una carretera que s'endinsa al Parc Natural del Montseny. Arribem a l'últim a l'església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera, reformada al segle XVII.

Pel camí que ens hi ha dut ens hem anat trobant, amagades entre els arbres, edificis modernistes, masies, cases menestrals... I sobretot una balma amb un salt d'aigua que engega la música sublim de la natura i escampa enmig del verd granellons de sol. 

Una petita i agradable excursió d'uns quatre quilòmetres d'anada i tornada, recomanable per a qualsevol persona sense necessitat d'haver de gaudir d'una forma física excepcional. 

Un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut.

.

.

ENLLÀ DEL MAS

.

Enllà del mas, on la boira cau, ran del dit gegant,

el bosc se'n va, torrentera amunt, vers el roc rogent;

el vent enterc percudeix la faç vetusta del munt;

gotes d'argent als clivells dels brancs suaus dels pinars,

a frec del sol que apunta clarors de foc i d'infern.

Efluvis d'anys, per parets de sang i escletxes de llum,

i el brum del tro, quan la pluja riu i bateja el pur

jardí gemat sota el núvol gris de vida i de fum.

Enllà del mas, terbolins de temps, plorat i silent;

instants gravats d'innocència anyil a la pell dels troncs;

els roncs d'un drac, la cançó d'un elf, el conte d'un nan;

el plor d'un mort, el petó d'un rei, el lament d'un déu.

La neu i el broix, l'esquellot del ruc, la molsa i el bruc;

camí pendent del monjo ancestral vers el cim del sant.

La font del tap, el roure cremat pel martell del cel;

un talp i un gos, un senglar fugint, un conill confós.

Enllà del mas, la cadència pren l'instant que no fuig,

al puig i al clot, a l'avenc profund, al torrent obscur;

un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut;

retorna el lent bagatge del dolç paradís perdut.

Aprofiteu els instants.

La boira, com l'encens d'un immens temple, baixa damunt del massís i amara les agulles dels pins, les fulles de les alzines, els troncs recaragolats, els conglomerats, les fonts solitàries, els camins secrets del bosc, el verd ampolla apagat de la muntanya. Arreu, silenci; el lleu udol del zèfir i els mots sagrats dels esperits que xiuxiuegen missatges essencials malgrat la misèria confessa dels que els escoltem. Missatges essencials que esperonen llibertats perdudes d'imperfeccions adorables: 
No correu tant, que no anireu enlloc més que allà a on esteu anant tant sí com no. Aprofiteu l'instant. La vida us regala plaers que vosaltres defugiu perquè us penseu que sou d'acer galvanitzat. Escolliu la companyia dels imperfectes mes que no pas la del so del reny i el judici; la vida és massa curta per a caminar vers la perfecció; la vida és massa curta per a fustigar-nos amb correccions per molt fraternes que vulguin ser. Afluixeu la corretja amb què potser sense adonar-vos-en domineu els altres, especialment els que més estimeu; deixeu-los viure, deixeu-los ser. Camineu vers l'amor i la llibertat, perquè la natura fa néixer pètals de quatre fulles i s'endú massa aviat els qui no s'havia d'endur encara. No ofegueu el servei real a les persones per adorar la imatge de llautó que us fa semblar més que els altres. Dediqueu-vos a perdre el temps amb aquelles tasques que mai no us comportaran diners, ni prestigi, ni poder, ni utilitat... però que us faran sentir vius a vosaltres i a aquells qui serviu. Sigueu lliures i ensenyeu llibertat. Estimeu la bellesa i defenseu no témer-la. No considereu cap persona un instrument. Apiadeu-vos dels que s'encadenen a l'eficàcia i a l'eficiència. Perdeu el temps amb les coses inútils de la vida, que són les que donen sentit al fet de ser. Aprofiteu els instants...

El paper de Déu en un univers que s'ha fet sol.

Crec en un déu, però no pas en un disseny intel·ligent de l'univers per part d'aquest déu. 

L'univers ha brollat i s'ha desenvolupat gràcies a les lleis de la natura, en la seva major part encara desconegudes o incompreses. I ni tan sols crec que aquestes lleis hagin estat dissenyades per déu. Les lleis naturals del nostre univers són només un dels molts conjunts de lleis que existeixen. Cada conjunt de lleis genera un univers diferent; nosaltres i el cosmos n'habitem un. Probablement el conjunt de lleis que conformen el nostre univers va començar a existir amb el nostre "big bang"; en aquest moment, per atzar, es van determinar les lleis de la nostra natura. 

La majoria d'universos són bords, estèrils, i col·lapsen de seguida; alguns es desenvolupen, però les seves lleis no els fan aptes per a la vida; d'altres, els menys, arriben a desenvolupar la vida; la vida arriba amb relativa facilitat a la consciència. 

El nostre univers té unes lleis naturals que han desenvolupat la vida i la consciència de manera espontània, només perquè, pel fet d'haver-hi infinits universos, cadascun d'ells amb les seves lleis particulars, es converteix en un succés segur el fet que alguns d'ells, per probabilitat, tinguin unes lleis naturals tals que, per ser com són, d'elles en brolli la vida; i, amb el temps i l'evolució, el pensament.

El Déu en el qual jo crec no seria l'autor ni de la forma ni de la mecànica dels universos, i per tant no seria l'autor del nostre disseny. La nostra manera de ser és obra de la natura i de l'atzar. 

El Déu que jo crec que hi ha és responsable del fet que les coses “siguin”, de que les realitats que coneixem tinguin l'atribut de “ser”. Déu seria el responsable del fet de "ser".

El seu paper es limita, per amor, a acollir les consciències aparegudes a la natura a qualsevol dels universos, que són pel fet que déu és. 

Com a responsable últim del fet que les coses siguin, i com a ésser amorós, déu acull i fa viure totes les consciències immortals de l'univers.

Crec, però, que dins d'aquest univers nostre, que es desenvolupa al ritme que marca l'atzar i les lleis naturals, hi ha agents que actuen amb una determinació que té un fort component de decisió i llibertat. Algun d'aquests agents som nosaltres i els altres animals. Hi ha, però, al meu parer, alguns altres agents, que no percebem i que són responsables del fet que a cops hi hagi algunes interaccions intel·ligents entre nosaltres i alguns esdeveniments vitals i naturals. La seva existència, a cops, se'm fa tan evident que negar-la no seria honest; hi ha algú, per aquí a fora, que vetlla per nosaltres.  

Donostia, 31 de març de 2013.

El valor d'una fotografia no rau només a la qualitat de la imatge sinó a l'encert del fotògraf d'aconseguir reproduir exactament el punt de vista que ell veu, la imatge de la manera com ell la veu, i que demana amb urgència ser fotografiada. És la imatge la que demana ser enregistrada.

Som micos devoradors de bebès d'altres espècies.

Composem simfonies. Aixequem catedrals i auditoris. Som capaços d'estimar i perdonar. Podem cantar com els àngels i pensar en l'eternitat si convé. Però mengem bebès d'altres espècies i n'escurem els ossos. Hem evolucionat fins als primats, que som, devorant altres animals i practicant la violència fins i tot contra individus de la nostra mateixa espècie. Ens hem fet al llarg de mil·lennis de convulsions i lluites. Hem practicat el canibalisme alhora que ens emocionàvem amb el somriure dels nostres infants i amb la claror dels estels a la nit. Tenim por. Tenim ràbia. Naixem i ens morim. Matem animals o plantes, perquè si no, no sabem sobreviure.. Qui sigui que ens ha pensat ens ha fet devoradors d'altres éssers; i a poc a poc, d'aquest cos violent i guerrer, d'aquest cervell, n'ha brollat la consciència i la capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre. Riem cíclicament com els altres micos. Movem els braços. Ens gratem el cap. Tenim dits a les extremitats superiors i a les inferiors, de l'època en què els nostres avantpassats s'agafaven a les branques. Som adorables i perillosos, capaços del més gran i del pitjor. Som un animal més, un animal curiós i poderós que s'ha escampat com una plaga, com un virus, pel planeta que és el nostre medi. Com un virus, també, estem arribant al punt perillós en què el medi s'esgota. Cal deixar de ser un virus, cal deixar de ser una plaga, i començar a ser individus superiors, controladors del creixement i de l'explotació de l'entorn. Si no ho fem així, ens extingirem.

La tortura i l'assassinat de Jesús. L'Homo sapiens, l'animal més sanguinari. Encara no som humans.

No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, capaç de voler cercar un dolor atroç per al seu enemic; evitant-li fins i tot la mort immediata perquè pugui continuar sofrint, i perquè sigui conscient de la seva fi, de la seva destrucció progressiva i del seu dolor. He vist animals de tota mena matant els seus enemics per a menjar-se'ls, per a protegir les cries o per a defensar el territori, però cap d'ells busca la tortura dels seus oponents com ha fet i fa l'Homo sapiens.

No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, tan convençut de ser l'únic capaç de pensar, l'únic capaç de saber que és, l'únic capaç de sentir, l'únic “no animal”, l'únic gran, l'únic valuós, l'únic civilitzat, l'únic bo. L'Homo sapiens és considera únic en tots aquests dons, que a ulls d'ell el situen per damunt de la naturalesa. I com que no entén el llenguatge de la resta d'espècies, les menysprea fins a considerar-les éssers sense consciència ni sentiments. L'Homo sapiens, habitualment, menysprea el que no entén; i el que no entén ho considera d'una naturalesa inferior. Patètic.

No he vist gaire Homo sapiens estimar i agenollar-se davant la natura com davant d'una mare.

Sí que he vist aquesta actitud en molts individus d'altres espècies, que segueixen el ritme natural de l'univers, les estacions del planeta, l'equilibri de les poblacions, la renúncia a l'explotació il·limitada dels més febles...

He vist espècies matar, però no les he vistes exterminar i destruir a consciència altres espècies com he vist l'Homo sapiens, que és capaç de destruir i matar fins individus i poblacions de la seva mateixa espècie. No he vist cap altre animal, fora de l'Homo sapiens, millorant amb eficiència la capacitat de ferir, de danyar, de torturar altres éssers.

Estimo l'espècie Homo sapiens, perquè en formo part, i perquè genera criatures meravelloses, capaces del més gran; però denuncio, critico i m'exclamo davant la seva estupidesa perillosa que posa en perill tot allò de bo que hi ha a la vida, i que omet tanta grandesa de la qual seria capaç si tingués humilitat i amor davant el misteri de la natura, i empatia i respecte vers les realitats diferents a la seva; denuncio i critico la seva capacitat de torturar i d'odiar, la seva violència acarnissada i refinada, la seva crueltat. En cap altre animal no he vist crueltat, ni acarnissament.

La tortura i la mort de Jesús em mouen a reconèixer l'Homo sapiens com l'espècie menys civilitzada, la més perillosa, la més inhumana, i la més sanguinària de totes les que mai he conegut.

Reclamo un canvi biològic, cultural i essencial, que ens converteixi d'una punyetera vegada en humans; encara no ho som.

El bosc desconegut de la creixença

Continuem el viatge.

Al final, triomfarà la vida; la vida que ha brollat de la Terra, d'aquest planeta, d'aquesta volva de pols que flota a l'univers; la vida que ha extret pensament i consciència... del carboni, de l'hidrogen, de l'oxigen... que ens conformen el cos i el cervell; pensament i consciència que perdura i que viatja enllà del seu orígen, com una ona de llum que viatja pel buit enllà del seu orígen. 

Cada set anys, canvia la totalitat dels àtoms del nostre cos; són  substituïts per altres àtoms. Cada set anys, som una matèria diferent. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó la manera com aquesta matèria s'organitza. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó el pensament i la consciència que han sortit d'aquesta matèria, en una mena de llei amarada a l'univers, idèntica a tots els racons d'aquest univers infinit. 

Som flors del paisatge que observeu; som fruits del planeta; som fills de la terra i de l'aigua. No ens han preguntat si volíem ser, per això, el poder que ens ha fet mai no ens abandonarà. 

La nostra essència és ser fills, i els fills sempre són estimats; fins i tot sense merèixer-ho. Com a simis que som, tenim enganxat a la ment el legalisme tribal que ha fet sobreviure els milers de comunitats de simis de les quals descendim; però el que som i el que serem no ho decideix cap llei ni cap norma sinó el poder que ens ha fet existir sense que ho hàgim demanat. Igual com una papallona es fa eruga sense poder decidir si ho vol ser, nosaltres seguim el nostre viatge sense que se'ns demani l'opinió; un viatge des de la bellesa de la natura vers la bellesa de la natura.

Les religions són intents cecs i errats d'encertar-la, i sovint actuen atorgant misèries humanes al déu que pretenen definir, atribuint-li divinitzacions de la llei, de la violència, del poder... Les religions són un reflex de les pulsions que actuen en el llarg camí de l'evolució de les espècies. La realitat obeeix una natura molt més clara i real.

Al final, triomfarà la vida, que no té volta enrere. Però la vida ha de triomfar ja ara.

La vida triomfa quan som capaços de perdre el temps contemplant-la. La vida triomfa quan cada ésser és valorat com un tot i no com un mitjà per assolir una altra finalitat. La vida triomfa quan desterrem la por; la por instintiva i la por que de vegades ens volen transmetre per a dominar-nos. La vida triomfa quan deixem de tenir pressa. La vida triomfa quan decidim no odiar mai més. La vida triomfa quan creiem que les persones podem canviar i evolucionar. La vida triomfa quan escollim la discreció de la veritat abans que la intensitat i el plaer de la mentida. La vida triomfa quan abandonem la llei de la venjança, quan deixem d'actuar en funció de com ens tractin i comencem a actuar en funció d'allò que som, d'allò que volem ser. La vida triomfa quan cap crisi no ens impedeix de descobrir la vida i la bellesa. La vida triomfa quan no necessitem res més que les persones per a viure amb plenitud. La vida triomfa quan aconseguim que ningú no ens pugui prendre l'esperança. La vida triomfa quan agraïm la vida que hem viscut. La vida triomfa quan reconeixem que som una flor, un fruit més d'aquest paisatge tan bell, que és la nostra primera mare.

Continuem el viatge.

La neu de la Vall Fosca. L'embassament de Sallent. La porta d'Aigüestortes.

Agafes la carretera que va a Senterada, un dissabte a la tarde, vint-i-tres de març, perquè plou i poca cosa més es pot fer. Apuntes el cotxe cap a les muntanyes i et proposes arribar a la neu, potser a l'última neu de l'any. Passes la Pobleta de Bellvei. Arribes a Torre de Cabdella i veus com la temperatura va baixant i com les gotes de pluja cada vegada suren més i cauen com pètals de satalia. Després Espuí i Cabdella; la Vall Fosca cada vegada es fa més blanca.

Tot d'un plegat veus un estany; un embassament. Surts del cotxe a un grau i busques l'aigua. I no hi veus aigua, veus una altra muntanya dins l'embassament; com una projecció cinematogràfica dels cims del voltant que fan desaparèixer l'aigua i la converteixen en espill del cel. Neva i el gruix de les voreres de la carretera supera el metre d'alçada a l'embassament anomenat de Sallent; la porta d'Aigüestortes. 

Castell de Mur.

Se sap que existeix des del 969, i fou propietat d'Arnau Mir de Tost, comte del Pallars Jussà; i va anar passant de generació en generació fins arribar a estar en mans de la família Mur.

Fou una fortalesa fronterera, a l'època en què aquesta terra era disputada per dues cultures; un temps en el qual el poder militar jugava si fa no fa el paper que avui dia juguen els diners. Decidia qui era senyor i qui esclau.

Les rodalies del castell ofereixen oliveres ancestrals esteses per feixes treballades als contraforts del turó a on s'alça l'edifici des d'on s'albira, al lluny, la neu dels Encantats, del Tuc de Ratera, del Parc d'Aigüestortes, de Bohí...

Un bon destí per a passar un dia d'excursió.

Sense adonar-me'n, he canviat la signatura, o... avui comença la primavera.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts ha començat la primavera.

Dimecres passat, a la tarda, la neu enfarinava l'Alzina del Salari i la boira cobria la muntanya. Va ser el moment de deixar-ho tot i de pujar al temple de la Terra. La vida ens regala moments improvisats, que duren un instant, i els agafem o no, no hi ha temps per a pensar.

És hora de relativitzar les obligacions que en realitat no ho són de debò i de tenir el coratge de perdre el temps.

Perdre el temps per a guanyar la vida. La vida que molts gasten discutint-se. La vida que molts consumeixen en guerres; guerres fredes o calentes. Toca deixar-ho tot per a ser fidels a l'instant. És hora de trair l'ambició en favor del moment present i de tot el que en aquest present hi ha.

Avui em preguntaven que de què faig vaga.

De preocupar-me. De res més que de preocupar-me. I això implica fer vaga de tot el que està casat amb preocupar-se: vaga d'opacitat, vaga de confrontació, vaga de polèmica, vaga de malfiança, vaga de violència.

Avui m'he adonat que, sense proposar-m'ho, he canviat la signatura. Fins avui signava amb una mena gargot estrany en forma de creu que em tapava el nom i que sovint em sortia diferent, com si em costés ser fidel a la signarura. Ara signo només amb el nom de pila, i sense gargot, el nom i prou, nu, senzill.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts, trenta-tres persones hem aplaudit la primavera, perquè vivíem junts l'instant en què la primavera començava. ¿Quants, a tot el món, en aquell moment érem conscients que començava la primavera i que era bo celebrar-ho? 

L'actitud pateix malalties.

L'actitud també emmalalteix.

Tendim a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals inadequades, configurades a partir de les males experiències de la infantesa i/o de la pròpia informació genètica.

Perdonem fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments violents i en actituds destructives.

Ens convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte amable, humà i respectuós.

Les persones canviem i mai res no és impossible.

L'evangeli del revés

Monsenyor,

sotana i ratlla

vidres foscos,

drakkar noir

un somriure de pintura

de mantega, goma laca,

fals ivori, or balmat,

de llautó i de porcellana.

Diu que es prega millor amb plata

que amb les velles arrugades

de l'ermita, allà al forat;

a on la llum de les espelmes

fa dansar les ombres negres

sobre el guix desenganxat

de les parets i les voltes

els passos i els sants cansats.

Monsenyor, prega i calcula

les pujades de l'eufòria

de Mammon i l'Iscariot

de Simó, de Bòrgia, i tus

amb l'elegància del duc

agafadet de la infanta

al Santuari del Lluc.

Les almoines que s'enfilen

amb la fúria de l'avern,

pensa que, amb els fems, els angels,

poden encendre els inferns;

negocia amb el diable

l'expansió del déu etern.

Monsenyor viatja a Roma,

caminant pel fil enterc

de l'equilibrista asèptic,

broker, single, swing, sinclair,

donant-li un petó, a la llosa,

del tossut aragonès,

fundador, cantant, marquès.

Cada xifra, una mirada

a la creu i un tant per cent;

cada compte que s'engreixa

amb la suor de les velletes

arrugades i els seus néts,

que treballen a la gleva

dels servidors del marquès.

Monsenyor llegeix ingenu

l'evangeli del revés.

.

.

.

.

.

Sostre amb la forma de la superfície de la mar.

 He observat, de vegades, al mar i a dins de l'aigua, la forma que fa la superfície quan els fronts de les ones venen desordenats i els pics de les que arriben primer coincideixen amb les valls de les que arriben després, i se m'ha acudit que podria ser una forma interessant per al sostre d'un edifici.

Així, amb ajuda de l'Sketchup8, he fet un sostre format per arcs. 

Cadascun dels fronts d'arcs (com si fossin ones) els he fet de manera que un arc s'aixeca en posició normal, el següent en posició invertida, i així successivament.

I els dos fronts (el d'una paret i el de la paret del davant) els he fet de manera que cadascun dels pics d'un front coincideixen amb cadascuna de les valls de l'altre front. 

He unit els dos fronts d'ones amb barres primes d'acer, i m'ha sortit la superfície del sostre buscada.

Escala a la vida.

Estic fent escala a la vida.

I m'enamora l'aeroport.

L'objectiu no és el destí, sinó el viatge.

Pensar en un destí seria pensar en el final del viatge.

I el viatge no s'acaba mai.

La vida és l'escala del viatge a on ara em trobo.

Estic fent escala a la vida.

Vaga d'estrès.

VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo als companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès. 

D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. M'ocuparé, però no em preocuparé. I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. I si tinc defectes, els tinc.

M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant. 

Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones. 

La més important de totes és l'amor. 

A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic. 

Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar. 

Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran, espero anar-me'n jo abans. 

Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera. 

La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no nomès al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat. 

Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.

Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n fum; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí. 

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.