Per què sóc jo, i no un altre?

.

El post d'avui és un post que us demana una resposta.
Si la pregunta us sembla massa simple, preneu-vos un temps per madurar-la; potser és que no l'heu comprès en el seu sentit. Si us sembla massa complexa, probablement l'enteneu com jo l'entenc. Em limitaré a llegir les possibles respostes que em doneu, si ho feu; i potser, no ho crec, gosaré respondre jo.
La pregunta ja sabeu quina és, i proposo que cadascú se la faci a si mateix i intenti buscar una resposta, o un pensament, i si li sembla bé, que l'escrigui aquí com a comentari:

PER QUÈ SÓC JO, I NO UN ALTRE?

.

.

El beuratge de la felicitat o reflexions sobre l'oblit en tres actes. Acte Tercer.

.

L'oblit de tot és la llibertat. Els records propers i llunyans malden per posseir la nostra identitat, per substituir-la, per configurar-la a força de les circumstàncies i dels valors socials del moment. Oblidar vol dir conservar els aprenentatges i desar els detalls d'on van sorgir al calaix dels mals endreços per a no tornar-hi mai més, o per a tornar-hi en ocasions estrictament necessàries i ben de pressa. Oblidar vol dir donar a l'instant present el pes i la força de la nostra existència, de la nostra consciència, i considerar el passat i el futur com cofres tancats que un dia es van cloure o que un dia s'obriran però que no són; que en tot cas han estat o seran, i de cap manera no són. Cal conservar els aprenentatges i desobsessionar-se dels records, igual com quan mengem, que conservem, de la substància, l'aliment; i n'excretem la major part ben lluny.
No és fàcil. Igual com no és fàcil caminar pel desert fins a un oasi. Però quan sotim a volar en una missió damunt del desert no fem servir la carta de navegació de la setmana passada, sinó la del dia d'avui; la de demà serà diferent. No és fàcil; com no és fàcil perdre totes les possessions; com no és fàcil acceptar la mort; però la relativització i oblit (relatiu) dels records esdevé la recuperació de la identitat essencial; d'aquella identitat que érem quan tot va començar.
Oblidar-ho tot és descansar de mi; i alhora retrobar-me amb el jo autèntic, amb mi de debò.
Sobretaula. Silenci. El Sol abrusant els turons clapats de pins i brucs. La llagosta que xerrica. Patacs del vent a les persianes de tires de fusta antiga. Un mirall vell reflectint la llum ataronjada de l'habitació. El paisatge que sua. So de pàgines que es belluguen en un diari que algú llegeix. El rellotge perd el poder i el prestigi de la seva feina, i per sorpresa seva es converteix en obra d'art, estimat per la força de la seva imatge austera i noble; i no per la seva utilitat. L'armari vell ens recorda un temps de rosaris i formes, de vetlles nocturnes, de bona gent i de gent que s'esforçava a semblar-ho, de por a la mort i paüra a la vida, de gust pel bell i lentitud vital.
L'instant em diu tot això; després hi haurà un altre instant, i demà un altre.

.

.

(Escrit en un instant present de Masriudoms a l'hora de la migdiada)

.

.

.

El beuratge de la felicitat o reflexions sobre l'oblit en tres actes. Acte Segon.

.

A l'instant, oblidar-ho tot, esborrar els records del bo i del dolent per a veure la bellesa de l'existència. Apagar la llum dels records i de l'ambició (ni que sigui per uns minuts) per a gaudir del guspireig dolç de la bellesa de l'instant present; nu de riqueses, de prestigi, de por...
La nostra ambició és la nostra presó. El desig de tot allò que podem aconseguir o posseir és la llum encegadora que no ens deixa veure els colors ni la bellesa de l'instant. Cal un oblit absolut de tot (a excepció dels aprenentatges i del record espontani de la llum); de tot, menys de l'instant present, per a poder vibrar amb l'instant i sentir la felicitat.
Nu de records. Ple de percepcions. Nu de pors (ja no les recordo). Ple de present (present bellíssim perquè només hi ha present).
El desig de no perdre el que ens pensem que és nostre esdevé la nostra presó. Cal oblidar aquest desig i s'esvairà la por, i només sentirem l'instant, i tot el que hi ha dins de l'instant, i tot el que respira dins l'instant.
I en aquest moment em capbusso en l'instant i escric les percepcions:
Un llit antic. Un armari enorme i vell. Un mirall antic. Una casa vella. Silenci de la tarda en un poble on la calor cau com una llosa. Lleus cants dels ocells. Una pilota llunyana, que bota, i les veus dels infants. Llibres. Antoine de Saint Exupery. Carta a un hostatge. La teranyina. Jaume Cabré. La llum ataronjada d'una tauleta de nit. Les bigues de fusta del sostre. Un plat de ceràmica de Riudoms. La meva solitud. Desconnexió. Ni internet. Ni telèfon. Ningú aliè a l'instant sap on sóc ni li interessa. La “no fama”. Ningú no em reconeix. Ningú no em saludarà. Ningú no s'amagarà per no haver de topar-se amb mi i saludar-me. Aquí, en aquest petit temps de fugida, sóc anònim; i per tant sóc jo i no pas la imatge o l'etiqueta que la societat o el meu entorn m'ha assignat. Silenci, i un carrer empedrat, i camps d'avellanes... i un cel tan esbandit com el de quan jo era un infant. I les llagostes de juliol. I gust de sal als llavis. I un déu real (que no inventat) que dibuixa els pits i les corbes dels cossos lliures i despreocupats ran d'un mar càlid i bell. De nou, l'habitació, l'instant, la meva vida que clama per l'ordre i la serenor, el seny recobrat que esvaeix l'estrès i l'absurda tensió per les banalitats sacralitzades a ritme del sou i el jou. El timó que em mena vers armaris vells, curulls de llibres que flairen a paper antic i savi. I l'oblit; l'oblit de qualsevol que em vulgui posseir a mi o a les meves pors, a mi o a les meves ambicions, a mi o a la meva tranquil·litat... Ho oblido tot, i tot se'n va, i torno a ser jo a l'instant, jo i prou, jo i el silenci i la tarda i la pau i el déu real.
I veig que les meves pors estan agafades a mi per les meves mans; només em cal obrir les mans i les pors se n'aniran, s'enfonsaran, es desfaran... Sóc jo que m'aferro a les meves pors perquè em penso que em poden oferir qualsevol cosa que valgui la pena; però l'únic que val és l'instant i la llum feble que dibuixa les formes de la bellesa. Em cal renunciar al focus poderós que em regala molta lluminositat a canvi de sotmetre'm a la por; que em promet molt, mentre em roba els colors i els clarobscurs; promet i promet, i regala claror encegadora, però em regala també més set i més presons.
Deixo anar les pors; no és fàcil, però guanyo l'instant.

.

.(Escrit en un instant present de Masriudoms a l'hora de la migdiada)

.

.

El beuratge de la felicitat o reflexions sobre l'oblit en tres actes. Acte Primer.

.

Començaré evocant els records que em retornen un regust de felicitat dolça. Veureu que parlaré molt d'oblidar, d'oblit, de tornar a començar amb una ment blanca, com un llibre de pàgines en blanc per a escriure la força de l'instant present. Quan parlo de l'oblit, en cap cas em refereixo a l'aprenentatge, a allò que sabem potser sense ser prou conscients que ho sabem, als records de les bones sensacions de la infantesa, a l'evocació de la intensitat de la vida. Tot allò que no necessita un esforç per a ser evocat i que quan ens torna a la ment és suau com una tarda de poble no entra dins l'oblit absolut del qual parlo. Cal oblidar-ho tot excepte els aprenentatges i les llums; oblidar-ho per sempre, i si no potser per sempre per raons professionals, almenys oblidar-ho sempre a excepció d'aquells petits moments en què l'obligació, o alguna raó professional, ens força a remenar records feixucs i poc constructius; un cop passen aquests moments cal retornar a l'oblit de tot per a continuar existint.
Començo doncs amb l'evocació dels records, els meus records (per a cadascú són únics):

.
Els armaris vitrina antics, plens de llibres, en una casa gran enmig d'un bosc. Olor de fusta. Cant d'ocells. Calor de la tarda. Soroll d'esquirols a la teulada. Pedres conglomerades. Verdor de pins. Res a fer al llarg de les següents 12 hores. Res a fer al llarg dels següents vint dies. I en aquestes circumstàncies en què ningú no em demanava comptes del meu temps, és quan més feia: Mark Twain. Tom Sawyer. Reportatges de les Seleccions del Reader Digest; a través dels assaigs de la qual, vaig descobrir autors com Oliver Wendell Holmes, Bernard Shaw, Henry David Thoreau, Walt Whitman, Thomas Wolf. Vaixells amb l'escorça morta dels pins. Cabanes al bosc. Mapes de les rodalies desconegudes i, en aquell temps, no urbanitzades. El dit del cavall Bernat. La pluja al bosc. La nit al bosc. La sortida del sol al bosc. L'atracció misteriosa de les pàgines en blanc, de les llibretes buides. La sensació que algú proper em mirava. L'existència sense infern, sense judici, sense mal, amb la victòria definitiva del bé enllà de tot; i la meva ment davant d'aquesta tranquil·litat creava tothora i es convertia en una ment desperta i viva.
Tot això, no ho oblidaré. Oblidaré l'estupidesa dels humans obsessionats amb la perfecció formal. Oblidaré la ignorància dels que necessiten diagonals i bulevards per a realitzar-se, dels que enyoren les cadenes d'or quan no hi són lligats, dels que si no critiquen no “viuen”. Oblidaré l'obsessió per créixer materialment, per tenir més, per posseir més, per dominar més. Oblidaré la por, i l'esquer que fa servir la por perquè ens hi abracem... Però mai no oblidaré la casa del bosc, l'olor dels llibres, el sol dels esquirols i dels pardals, el temps lliure, il·limitat, i una solitud plena de creativitat, el massís de Sant Llorenç del Munt i la convicció que l'existència és benigna i que el mal serà vençut per a sempre i per a tothom. Mai no oblidaré el guspireig de l'instant present quan no recordava, sinó que vivia, vivia intensament, vivia cada instant sense pensar en l'instant immediatament posterior, ni en l'immediatament anterior.
A l'últim, quan ja fa dècades que vaig deixar la infantesa pel terrible error de creure-la superada per una joventut més sàvia i per una maduresa més important, torno a la infantesa original perquè la sé més sàvia i més important, i perquè reconec que allò que pensava llavors, de nen, era essencialment cert. De nen, era més a prop dels misteris que no pas de gran; i la consciència de la meva ignorància vers tot em feia més savi que no pas ara. Allò que essencialment sóc com a individu és el que era quan era un nen, i res més; tota la resta són afegits innecessaris i sovint inadequats.

.

.

Paisatges submarins de Cala d'Oques i El Torn (Hospitalet de l'Infant)

.

L'abaratament de les tecnologies digitals (o en tot cas l'abaratament de les tecnologies més sofisticades) m'ha permès adquirir una petita càmera submarina (molt barata) amb la qual he pogut enregistrar les meves primeres imatges del fons del mar.

N'he escollit una petita selecció, de les menys dolentes, conscient que la realitat del mar és encara més bella (de moment).

El paisatge correspon als esculls que s'endinsen en el mar entre les platges naturistes de la Cala d'Oques i de "El Torn". En una de les fotografies podeu veure la distància fins a la platja i la superfície transparent de la mar.

Fa una mica d'angunia introduir una càmera petitona i metàl·lica dins de l'aigua; fa l'efecte que s'ha d'esguerrar; això és el que passa quan un "ve de l'hort" pel que fa a sofisticacions fotogràfiques. El resultat, per ser el primer d'aquest gènere, m'ha deixat molt satisfet.

Al llarg de l'estiu, si tot va bé, us aniré mostrant fons marins d'altres indrets.

.

Avui és el dia. SOM UNA NACIÓ. PER LA DIGNITAT DE CATALUNYA COM A POBLE.

.

(Video d'Omnium Cultural)

Tant si s'està d'acord amb l'estatut com si no se n'està, s'hi ha d'anar. Perquè el que es combat és l'atac a la nació, el fet de negar-nos com a nació, i el fet que un estatut aprovat al Parlament de Catalunya per més d'un 90% de recolzament, sigui rebutjat i impedit per algú aliè a Catalunya i al seu poble.

Encara que l'estatut sigui insuficient, la protesta és per condemnar el maltracte a la dignitat de Catalunya com a nació.

La manifestació no va contra cap país, sinó a favor de l'existència del nostre poble com a país, i a favor de tots els països del món.

.

Més encara, sobre la felicitat.

.

La felicitat consisteix en adonar-se que l'existència és bona, que el que tenim és més valuós que el que freturem; consisteix en descobrir coses que tenim i que som, que sempre hem tingut i hem sigut, però que potser fins ara no hem vist que teníem i que érem, i que potser fins ara no hem vist que són més valuoses que allò que sempre havíem freturat. La felicitat s'alimenta de la realització d'aquest descobriment unes quantes vegades cada dia. I la felicitat viu de descobrir, també, que allò que semblaven serps són cordes i que arreu hi ha flors, i que sempre són diferents.

.

.Altres coses que he escrit sobre la felicitat

.

.