Feu d'arqueòlegs amb mi?

 A uns dos o tres quilòmetres de les restes d'una antiga ciutat romana, en una zona salvatge i verge de costa, descobreixo, en una marea molt baixa, aquesta mena de línies damunt d'una possible llosa enterrada a la sorra. 

Us en demano l'opinió. 

¿Creieu que les línies tenen un origen natural o bé podrien ser gravats damunt d'una paret o d'un sòl urbà? Es tracten de les restes d'una altra ciutat romana? ¿D'una casa aïllada? O de res de res?

 

 Aquí, a sota, podeu veure el perfil soterrat de la hipotètica llosa:

 

Sobre la Targeta VIP de la Catedral de Cuenca i les belleses de la Catedral de Salamanca

 Aquí, al capdamunt, teniu una imatge de la Catedral de Cuenca; la única imatge que se m'ha permès prendre sense pagar entrada. Al cartell hi podeu llegir els preus i la normativa de visita; també us informen sobre la Targeta Vip de la Catedral de Cuenca. Tingueu en compte que, ni que pagueu l'entrada, no us deixaran fer fotografies; ni amb flash ni sense. Per què? No ho sé. No ho entenc, perquè les fotografies sense flash no fan cap mal. Deu ser alguna mena d'obsessió contra les fotografies, perquè vaig intentar fer-ne una des de l'entrada (sense flash), i una senyora vestida amb una mena d'uniforme que semblava de la “Sección Femenina” em va fer uns “aspavientos” que gairebé surto corrents.

Aquí, a sota, hi teniu unes imatges de la Catedral de Salamanca, a on sí que hi deixen fer fotografies sense flash. A mi, particularment, m'agraden més les fotografies sense flash, perquè respecten més la llum i el color natural que veu l'ull. A Salamanca no tenen cap problema amb el fet que el visitant s'endugui la bellesa de la construcció cap a casa. Compareu la Catedral de Cuenca (a dalt de tot, al cartell, en un blau elèctric molt financer), i la Catedral de Salamanca, que deixa entrar la puta i la reina, el pobre i el ric, el que fa fotografies sense flash i el que compra postals. Que cadascú trii. 

Les gàbies del cap

No vull ser elitista. Intento no creure que el noranta-cinc per cent de la població defuig la recerca de la bellesa. No vull viure convençut que la mandra frena les persones a anar més enllà del que està escrit, a cercar alguna imatge més de les que ja han estat preses, a viure experiències no tradicionals, a conèixer terres que no anuncia cap agència de viatges, que cap veí no enveja, indrets i vivències que no necessitarem explicar a ningú a la nostra tornada perquè siguin complertes, que són vàlides perquè les hem viscut nosaltres ni que ningú no sàpiga que les hem viscut. M'enfarfega l'actitud de viure experiències només per explicar-les; m'enfarfega fins i tot l'actitud d'explicar-les, perquè l'essència de les experiències és intransferible. M'avorreix no poder parlar de l'origen de les espècies, de la selecció natural, de Scott Fitgerald, de Hemingway, de Key West, de Cole Porter, de la recerca de maneres diferents d'organitzar-nos els humans, dels colors dels diferents parcs naturals, de la distància a la qual es troba l'horitzó, del bossom de Higgs, de la innocència dels infants, de Mart, D'Armstrong, de Mozart, de... Em buida el cor no poder compartir una goteta de poesia amb el gruix de la gent que m'envolta. A cops, i disculpeu-me, em sento com si copsés alguna realitat que ningú més no veu, o en tot cas que ningú més no veu igual, i quan intento explicar-la no trobo un ressò, ans una mena d'indiferència silenciosa que acompanya la meva pell de gallina solitària i incompresa. Potser només al blog he conegut persones que s'han emocionat amb mi. Potser no queda bé això que escric, però de tant en tant va bé confessar el que un sent, que en certa manera és una forma de solitud. Confesso que la majoria de vegades m'avorreixo amb la gent, tot i que estimo la gent i necessito la gent; no sé si hauria de dir-ho, però és la veritat. No em queixo. El que sento em resulta suficient. Amb el que visc i el que veig en tinc prou per a sentir-me sadollat, ni que a cops em trobi sol. Però és avorrit que gairebé tothom sigui igual, que gairebé tothom sigui esclau dels costums, de les tradicions, dels tòpics. Fa llàstima que gairebé tothom consideri incomodíssim i estranyíssim que les dones girafa duguin el coll tan estirat i amb tants collarets, i que gairebé tothom trobi normal que les dones del món occidental caminin damunt d'uns talons d'agulla que les obliguen a anar gairebé de puntetes, a torçar la planta del peu i a fer equilibris. Avorreix que el gruix de la població consideri bo allò que només és tradicional i habitual, i que arrufin el nas davant el que desconeixen. El gruix de la humanitat té una dignitat infinita, no ho poso en dubte i ho defenso; però també considero que aquest gruix és majoritàriament avorrit i que majoritàriament viu amb la creativitat adormida i amb la sensibilitat reprimida per l'opinió aliena.

Recordo un personatge estrany, un sectari, que a la meva joventut deia que només es podien fer fotografies on hi sortís algú, i que no s'havien de fer fotografies que només fossin de paisatges, perquè pels paisatges ja hi havia les postals, i cap fotografia no podia ser millor que les postals, que era un signe de supèrbia fotografiar paisatges sense gent. Quina manca de creativitat! Els sectaris confonen la llibertat creativa, i en general qualsevol llibertat de pensament, amb la supèrbia.

Comparteixo amb vosaltres aquesta fotografia de Salamanca, que diu el que amb malaptesa he intentat escriure en aquest post tan intimista. Nàmaste.

Cuenca salvatge

Des de l'anomenat Ventano del Diablo, prop de Villalba de la Sierra, el riu avança com una serp maragda al fons d'un canó folrat de pins. Àguiles Reials, voltors, llúdrigues i altres espècies, tenen al Júcar com a hàbitat natural i element vital. 

 Al cantó nord-occidental de la Muela de La Madera, a Cuenca, hi ha un turó que mostra, en una àmplia extensió, aquesta mena de paisatge anomenat Lapiaz. Les roques dolomies estan formades per carbonat càlcic i magnèsic, i són solubles en aigua. Al llarg dels segles, l'aigua ha anat desfent la superfície rocosa massissa, i ha dibuixat un paisatge de fantasia de dimensions gegantines.

En aquestes terres, a aquest paratge, l'anomenen "Los Callejones", i a diferència de la propera Ciudad Encantada, "Los Callejones" són lliures i naturals, i no estan limitats per xarxes, ni fan pagar per accedir-hi.

Sovint descobrim reflexos impactants de la grandesa i del poder de la natura; la mateixa natura que encén les estrelles i  que empeny l'univers vers l'expansió. Els mitjans de comunicació i la industria audiovisual mitifiquen escenaris naturals cinematogràfics, i ignoren racons anònims poc coneguts que exhibeixen el mateix ordre i el mateix misteri.

Tot ve de la mala llet

Imatge de Stefan Kuhn

Hi ha una mala llet latent rere cada conflicte econòmic dels que últimament sonen i ressonen per les nostres contrades. La mala llet del senyor que guanya centenars de milions d'euros, potser milers de milions d'euros, i considera danys col·laterals els milions de persones sense uns ingressos mínims per a viure amb dignitat, potser desnonats o condemnats a l'esclavatge econòmic de per vida. La indiferència pot ser la pitjor de les violències. La mala llet dels especuladors que esperen amb candeletes davallades dels valors per a comprar oportunitats, i que si cal forcen les davallades per a després esperar pacients les pujades i vendre obtenint uns beneficis balmats que no repercuteixen en cap millora social i que els fan somniar en futures i suculentes davallades al preu que sigui, ni que sigui de sang. La malla llet dels que tenen doble raser; un pels lladres ben vestits i cultes, el delicte dels quals fins i tot costa d'entendre als que no som versats, i un altre pels lladres petits que roben a plena llum del dia, i que declaren el seu robatori en nom del dret al pa que tenen els miserables de la Terra. La malla llet dels que prioritzen els beneficis per damunt de la dignitat de les persones. La mala llet dels bancs que un dia van enredar ignorants amb mitges veritats, mirallets i promeses, per a col·locar uns productes enverinats que els atorgaven poder i futurs beneficis. La mala llet dels governs que ho van permetre. La mala llet dels defraudadors, que feien el que consideraven que feia tothom, i que si no ho feien eren imbècils, i que ja estava bé de tants escrúpols, que el qui no mama és ruc, i els rucs han de treballar sota del sol. La mala llet dels que han esperonat aquesta febre dels vuitanta i dels noranta per tenir, fruir, viatjar a crèdit, empenyorar-se l'ànima i l'ànima dels descendents per a tenir alguna cosa a la vida i ser algú; mala llet en mala hora la dels que van emplenar els mitjans de comunicació, les portades dels diaris i de les revistes amb anhels consumistes de plaers ràpids que es fonamentaven més en l'efecte produït als veïns i als parents; l'adorada enveja que aconseguien provocar i que per a ells era el signe del triomf vital; mala llet en mala hora; mentida podrida que ara produeix els seus fruits de mort i d'esclavatge. Tot el que passa és conseqüència d'una mala llet col·lectiva que neix d'una actitud vital nefasta; actitud que a més impedeix la felicitat de gaudir del que és gratuït, del que és natural, del que és nu... Mala llet que xafa la felicitat que existeix, creieu-me que existeix... però passa per abandonar totes les males llets que us he comentat i algunes altres. En el fons és cert que tot és un problema de valors, i qui no ho entengui, que ho torni a meditar. Nàmaste.

La natura és el llibre de la nostra història

Hi ha, a la natura, com un reflex dels quants i de la tendència de l'energia a arribar en paquets, a moure's en paquets, a transmetre's a batzegades. Si ens fixem bé en allò que veiem a la natura, descobrim la discontinuïtat meravellosa dels cops del vent, que es dibuixa en les ondulacions de l'aigua del mar, i com a conseqüència en les ondulacions de la sorra.

Tot, a la natura, està íntimament lligat; per això, tan sovint, la natura és una metàfora de les realitats humanes, un llibre on s'hi reprodueix la mateixa història nostra. Aquesta analogia entre els processos naturals i la vida humana no sempre és evident, però sempre hi és, i cal tenir la ment a punt per a saber llegir el missatge dels elements naturals i comprendre la nostra identitat i el nostre destí. Al capdavall, ens ha creat aquest paisatge al llarg de milions d'anys d'evolució; per força, ell i nosaltres hem de tenir alguna cosa en comú.
.
.

"Mapa mut" de Rubèn Intente

El tràfec de la vida m'ha convertit l'exercici de llegir gairebé en un privilegi, per això he trigat tant a acabar "Mapa Mut", de Rubèn Intente, però ha valgut la pena. 

M'agrada llegir amb calma, concentrat, introduint-me dins la història, de tal manera que el present se me'n vagi i que la realitat sigui substituïda per la ficció que devoro. I havent llegit, intento fer una valoració dels llibres, una mica com fa el comensal, que sap si allò que ha menjat li ha fet el pes o no. Insisteixo que la valoració és des del punt de vista del comensal més que no pas del cuiner, perquè cada cuiner sap la seva història i cada cuiner té el seu estil.

Centrant-me en “Mapa Mut”, cal dir que explica molt més que la història que explica. És com un d'aquells quadres renaixentistes que descriuen una escena, però que en cada racó són plens de detalls cadascun dels quals per si mateix esdevé una història particular que contribueix al desenvolupament de la gran història. "Mapa mut" té la virtut de dir, de tant en tant, allò que tothom sap, però que mai no és capaç de verbalitzar; sensacions, idees, que tothom ha experimentat alguna vegada, però que mai no ha escrit.

Al llarg de la narració, la descripció de l'instant es converteix en la descripció multidimensional dels sentiments i de la subjectivitat (de cadascuna de les subjectivitats, una per cada personatge). No ens trobem només davant de la narració d'uns fets objectius, ni davant la mera descripció d'unes percepcions, sinó davant d'un text que retrata totes les dimensions del que és narrat, des de la percepció física més superficial fins a la més profunda i/o espontània reacció mental.

Llegint “Mapa mut” m'he estalviat el bitllet a Califòrnia, perquè la descripció "total" m'hi ha portat de ple. Entenc per descripció total el que fa uns moments us comentava: el retrat, des de dins, que implica percepcions, sensacions i sentiments, tot alhora. Amb la descripció de la platja de Los Àngeles, en tinc ben bé prou per estalviar-me la visita, ja que és una de les descripcions més realistes i objectives que he llegit; i curiosament, sense deixar de ser una visió subjectiva. Potser és que no hi ha res més objectiu que allò que és sincerament subjectiu.

La novel·la retrata alguns perfils humans típics de la societat nord-americana, i també de la catalana. De vegades, amb profunditat, d'altres més com un conjunt de sensacions generades a la ment de la visitant que descobreix, als Estats Units, una societat multiracial i profundament integrada a l'estil del país, aburgesada, de costums fixos, amb valors arrelats.

L'argument és compacte, ben lligat, sense grinyols, i s'estira bé al llarg de tota la novel·la, aconseguint una intriga creixent, que es va accelerant i que empeny el lector vers el final cada vegada amb més força.

D'altra banda, cal dir que es tracta d'una història que seria impossible d'escriure sense haver viscut molt. Fa l'efecte que l'autor ha remenat dins el rebost de la seva memòria conscient i inconscient, i ha materialitzat l'impacte del record de les sensacions i de la subjectivitat en escenes a través de les quals ha expressat una idea concreta i real, immersa en la quotidianitat. Em vénen al cap, per exemple, unes patates fregides amb ceba a la qual li mancaven uns ous; i la discussió aferrissada entre l'absurda perfeccionista i la persona senzilla que valora la bona olor de la ceba i la patata en comptes de plorar per la manca d'ous o en comptes de centrar-se en una cacera de bruixes per descobrir qui havia d'haver comprat els sobrevalorats ous. I tantes petites anècdotes rere les quals hi batega un missatge que no queda escrit però que hi és. 

Insisteixo en el fet que és impossible escriure aquesta novel·la sense haver viscut molt; i és impossible haver viscut tant, sense haver sentit molt; i és impossible fer comprensible la trama del sentiment sense haver-s'hi topat més d'una i de dues vegades.

“Mapa mut” bo i ser amè, no és un llibre per passar l'estona i prou. Recomano la novel·la a qualsevol lector que gaudeixi llegint llibres diferents, que se surten del de sempre, i que alhora desitgin passar una bona estona. El llibre no deixa indiferent.

Podria dir moltes més coses, com per exemple la bona construcció dels personatges, de carn, reals, amb defectes i sentiments primaris; fruits de l'entorn d'on van sorgir; personatges que el narrador omniscient fa transparents de ment, de manera que els veiem per fora i per dins, com si en viatjar pel mar poguéssim assaborir no només els colors de la superfície sinó tota la profunditat i els seus detalls. 

I al darrere de tot, com un substrat, el dilema de la identitat. Aquell noiet en cadira de rodes que de jove semblava un nihilista, un escèptic, que estava de tornada de tot, i que després... Aquella noia que no semblava allò que era, o que no ho mostrava, o que no ho era? Aquella experiència que fa que continuem siguent nosaltres, perquè conservem la memòria d'uns fets determinats i viscuts, però que alhora ens fa sentir que ja no som els mateixos, bo i que ens obliguin a continuar conservant el mateix nom i el mateix bagatge.  I no dic res més perquè explicar més seria explicar el llibre. Llegiu-lo!