Quatre consideracions sobre la toxicitat de les persones, sobre la creativitat i sobre l'actitud correcta en qualsevol procés d'aprenentatge.

Imatge de Brighterorange a la viquipèdia

-Les persones tòxiques que et fan mal al llarg del teu dia a dia són víctimes d'altres persones tòxiques, que un dia les van educar. Però cal tenir clar que aquest fet no els atorga el dret a ser tòxiques.

-Les persones tòxiques que més mal et poden fer són aquelles que són més properes a tu afectivament; si realment són properes a tu, et poden fer molt mal, ni que la seva toxicitat sigui baixa. Les altes toxicitats, en canvi, són menys perilloses si esdevenen en persones llunyanes afectivament. Qui més t'estima i qui més t'estimes, si és una persona poc o molt tòxica, és qui més mal et pot fer.

-El món és ple de persones amb la creativitat atrofiada o destruïda; persones insegures, insatisfetes, que tenen com a principals pilars de la seva existència comprar i netejar. I són així perquè, quan estaven creixent, algú proper a ells afectivament els va repetir massa vegades davant de cada error que cometien frases com les següents: "No vals per res" "No serveixes per això" "Ets un inútil" "Dedica't a una altra cosa i no faràs el ridícul" "Ets dolent amb ganes"...

Aquestes repeticions, fins i tot quan són dites amb tendresa, si són pronunciades per algú proper afectivament, actuen ben bé com ho farien unes tisores que retallessin les ales d'un ocell. L'ocell mai no podria tornar a volar, o no volaria igual mai més.

-Si els infants tinguessin la desgràcia d'absorbir d'un glop, tot de cop, i just en el moment de néixer, tot el verí de la mentalitat perfeccionista, utilitarista, materialista, formalista... que impera a la societat, els costaria molt i molt d'arribar a parlar. De sort que l'infant no aprèn a parlar a força de sentir-se malament o cohibit davant dels propis errors, sinó que ho fa a força de sentir-se bé, alegre, motivat, content... a causa dels petits o grans progressos. Si l'infant, davant d'un error qualsevol en el seu procés d'aprendre a parlar, es cregués de debò el concepte profundament arrelat de "sentit del ridícul" que els esclaus socials lliguen a les equivocacions o patinades o a allò que no consideren prou de qualitat... aquest infant mai no podria arribar a parlar. La pedagogia de l'infant quan té entre 0 i 4 anys, deslligada del tot del concepte de ridícul o fracàs, és la màxima expressió de la correcta actitud en el procés de qualsevol aprenentatge. Però això és difícilment assumible per als humans, ja que som primats, i en conseqüència, la majoria, en créixer, som esclaus del mimetisme; imitem i obeïm les pulsions de grup o ramat que  fustiga el qui s'equivoca o el qui s'aparta del concepte socialment acceptat de bellesa o correcció.

Poema a Grècia. Segona producció de la nostra acadèmia familiar del cinema.

Després del nostre curt, que va participar tan feliçment a El Rotllo del Roig, hem produït un altre treball audiovisual que intenta expressar un poema dedicat a Grècia,  el qual vaig escriure ja fa un temps. 

Així, de mica en mica, anem perfeccionant l'ús del Movie Maker, i els errors cada vegada són menys, i sobretot, i el que és més important, ens divertim molt i gaudim de la natura.

L'educació de tot, principalment dels valors, i també de la creativitat, ha de començar a casa.

Que Zèfir us protegeixi!

.

.

.

Gargots en format destraler del viatge a la Costa de Cadis del 2009

He trobat uns gargots que acostumava fer jo en una llibreta al costat de les descripcions literàries de tot el que anàvem vivint al llarg del viatge a la Costa de Cadis que vam fer al 2009. 

M'ha fet il·lusió trobar-los en una llibreta que vaig comprar en un tot a cent, al costat del text manuscrit. Són gargots fets mentre caminava, i amb intenció simbòlica, que no pas artística, per tal d'atrapar una mica de l'espontaneïtat del moment. 

Estan fets amb voluntat deformadora, i destralera, per a destacar la idea no visible, i amb voluntat de ser gargots, bells en la seva lletjor i en la seva "destraleria". Més avall hi ha unes imatges oníriques que vaig atrapar d'uns somnis. 

Els penjo aquí per tal que quan els meus descendents d'aquí a dos-cents anys facin arqueològia informàtica ho trobin i els faci gràcia conservar-ho tan espontani com va ser gargotejat. 

El gargot d'una posta a La costa de Conil i una llista de noms de carrers, retols i expressions que ens van cridar molt l'atenció. 

Als afores de Tarifa, pels camps de les finques immenses que s'acosten al mar, és habitual que els toros s'apropin a les persones que es banyen nues en solitud. 

El racó de la platja del Far de Trafalgar 

 Una de les Cales de Roche

El poble de Grazalema

La meva dona. Jo, amb la Martina penjada a la motxilla a la meva esquena. El meu fill amb la gorra. Una furgoneta a on una noia hippy tocava l'acordió, a l'aparcament que hi ha al costat de la costa verge a on comença la zona lliure de Bolònia a Tarifa, a on no criminalitzen ningú per a banyar-se amb el vestit que la natura ha decidit per a cadascú als estius. 

Un dia vam sopar a "Caños de Meca" a la platja a l'hora de la posta. A les platges diuen que hi ha sorra, i aquí n'hi havia, i dunes, però a més de sorra també hi havia herba tal com veieu al dibuix.

Som creadors d'universos

Quan l'objectiu és arribar a ser tan gran com algú a qui s'admira, ja podem plegar. Les comparacions són eines estèrils i àdhuc pernicioses si esperonen a uniformar identitats. Per això les comparacions acostumen a desanimar, perquè es fonamenten en un concepte competitiu o utilitarista de l'art. Gran, petit, què són aquests conceptes si no es mesuren amb mentalitat competidora? I la competició és el contrari de l'art. 

Crear no és una eina per a encimbellar-se ni per a obtenir qualssevol beneficis materials o socialment agradosos; és alguna cosa més profunda i més identitària que té a veure amb la comunicació personal d'un mateix amb l'existència, d'un mateix amb la natura i amb un "què" misteriós que diferents persones defineixen de diferents maneres. La pulsió ancestral de la selecció natural ens mou a competir en tot i per tot, fins i tot en una realitat tan íntima i real com la creació. Però la nostra consciència està barallada amb els mitjans de la selecció natural; som més que individus que jerarquitzen, som creadors d'universos; cadascú en crea i en copsa un.

Cadascú ha de treballar per arribar a ser ell mateix, ella mateixa; per a arribar a ser plenament qui és. Ningú més té prou capacitat per arribar a ser nosaltres; cadascú ell, o ella.

.

.

.

Lliures!

Al racó dels corbs marins,
vora del blau,
a on les roques són canyella
i la platja un llit d'estrassa i foc saur,
bufen els vents.
Què seria el paradís
si sols un buf pogués alçar
crestes d'escuma a les onades?

A la riba de la vida, res no és tot,
i l'uniforme no existeix; 
perquè l'esperit 
que empeny l'estrany estel del pensament
és infinitament divers.

Crida el gall
i alça la cresta
quan el seu harem escolta un altre gall.
I és que ho vol tot 
ben uniforme i ben covard.
I com que el món que hi ha
no és del seu gust,
n'inventa un altre; 
i se'l creu.
I li fereix el moll dels ossos escoltar
el gall valent que li hipnotitza les gallines;
la seva mare de petit el va aviciar,
i quan algú no és com ell vol
el fa callar.

Alceu
la vostra veu en llibertat.
Declameu 
contra la por i la hipocresia
Camineu 
essent qui sou; digueu-ho fort!
Sols el tirà se sent ofès 
en veure-us lliures. 

Cançó del mar antic.

La sang vessada dels segles,

al mar, no l'ha enterbolit;

encara ve i se n'entorna

com l'aire feixuc i humit.

Sega les canyes salvatges,

i demà ja hauran sortit;

quan desfacis les estrelles,

al cosmos serà de nit,

i a l'alba, de nou, la Terra

portarà el mateix vestit,

i s'haurà aturat per sempre

el teu alè tan finit.

La ràbia no ha fet que l'aigua

agafi color de vi,

i el pensament del diable

és sols un invent mesquí.

Només perdura el maragda

encès sota un blau pansit

pel foc de la xardor dolça

a la cala on he dormit,

i l'ona que no detura

el bressol del mar antic.

Je.S.

.

Progressos en els orígens dels Anglada i Soler

Última Actualització dissabte 4 de juliol de 2015 a les 15:30 FEU CLICK SOBRE LA IMATGE DE DALT PER A VEURE-LA MILLOR
(Tingueu en compte també que com que vaig trobant coses noves l'arbre veureu que dia a dia anirà creixent)

Fa alguns anys la visita, amb uns quants noms, d'un parent llunyà que ja no hi és em va permetre, amb l'ajut de la xarxa, arribar al segle XVIII pel que fa al cognom Jofresa. Ho podeu veure aquí:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2009/11/visita-les-esglesies-de-sant-pere-i.html

Avui, la visita d'en Joan Serrat, parent també per la branca Anglada, i l'ajut de la xarxa, m'ha permès descobrir avantpassats que no tenia el gust de conèixer, i intueixo que d'aquí a poc en trobaré més. Ho podeu veure en un resum a la imatge de dalt.

 Quantes vides han restat anònimes pel mal costum de no transmetre les històries familiars. Parleu amb els avis i amb els besavis!