Si el vent no m'empeny i no em vol fer caure, no sabré caminar a les ventades.

Si tot fos fàcil el vi no valdria res, i la vida humana seria com la vida d'una pedra arrossegada per l'aigua, no hi hauria quadres impressionistes, ni vides esgotades de lluitar per la llibertat, ni poemes que acusen els destructors de la vida. Si no hi hagués tirans, ens costaria molt més estimar el valor profund de la llibertat. Si mai no hi hagués hagut inquisidors miserables, ens costaria més valorar el tresor de la ciència, de la metodologia lògica, de la prudència, de la humilitat intel·lectual, de la objectivitat mental. Si mai no hi hagués hagut inquisidors miserables, hauria costat més arrencar-nos del cor versos sagnants d'amor a la llibertat de pensament, a la vida i a la felicitat. Si no existís el dolor, el sofriment moral, l'angoixa... la felicitat personal no seria una conquesta, no arribaríem a ser experts en l'art de l'alegria; ens vindria donada com a una flor se li dóna el color, o a una espècie el sabor. I si tu no ploressis, no tindria el goig d'aconsolar-te. I si no et sentissis sol o sola, no fóra tan fàcil que jo et pogués fer companyia. I si tu no ploressis, no seria tan senzill adonar-se del goig dels moments en què estem contents, ni tan simple compadir-nos de tots els que ploren. Si mai no veiéssim perillar la nostra existència, l'existència dels que estimem, el nostre futur... seria molt més difícil restar al costat i ajudar a tots aquells que veuen perillar la seva existència i l'existència dels que estimen, i el seu futur.

Agraeixo tot el sofriment que m'arriba, perquè em fa més fort, i m'obliga a ser el constructor del meu propi destí; a decidir qui sóc, què té valor per a mi, i com ha de ser la meva vida. La foscor em mou a situar-me del costat de la llum, l'odi que m'arrenca trossos de carn, m'ajuda més que cap altra cosa a situar-me al costat de l'amor incondicional, com a signe identitari de la meva existència, com a full de ruta, com a font de felicitat.

I no necessito ni em cal creure o professar cap religió per afirmar tot això, ni seguir a cap messies, ni ser cap altra cosa que un ésser humà imperfecte, petit i ple de nafres. De tot el que m'envolta, intueixo i estimo una presència que m'envolta i que no surt de cap doctrina, de cap arrogància espiritual, de cap mitologia... una presència que té les seves arrels a l'existència i que no es pot descriure ni afirmar.

Si el vent no m'empeny i no em vol fer caure, no sabré caminar a les ventades. Si el cor no se'm trenca de dolor, no aprendre a caminar i a fer feliços els que m'envolten amb el cor trencat de dolor. Si tot fos fàcil, si no em calgués trencar-me les banyes per aplanar el camí que mena cap a un futur lluminós, aquest futur lluminós seria menys meu, i jo no seria tan jo, i tot seria pitjor.

Setè, i algunes idees sobre el fet de crear.

Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra. 

Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.

Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.

Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.        

Auld Lang Syne. O el que s'amaga darrere d'una cançó.

Should auld acquaintance be forgot,

And never brought to mind?

Should auld acquaintance be forgot,

And auld lang syne!

Chorus.-For auld lang syne, my dear,

For auld lang syne.

We'll tak a cup o' kindness yet,

For auld lang syne.

And surely ye'll be your pint stowp!

And surely I'll be mine!

And we'll tak a cup o'kindness yet,

For auld lang syne.

We twa hae run about the braes,

And pou'd the gowans fine;

But we've wander'd mony a weary fit,

Sin' auld lang syne.

We twa hae paidl'd in the burn,

Frae morning sun till dine;

But seas between us braid hae roar'd

Sin' auld lang syne.

And there's a hand, my trusty fere!

And gie's a hand o' thine!

And we'll tak a right gude-willie waught,

For auld lang syne.  

Arles, el foc de les coses, i Van Gogh

A l'últim queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al final vas descobrir la llum a la palla i la terra. 

Vaig buscar la teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen que la vas regalar a una prostituta. 

I el foc de les coses el vas encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.

He vist a la sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que sovint és menyspreada.

He vist al recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit, ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir. Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera, el foc de les coses ha de sortir.

La inutilitat del càstig com a eina educativa.

Imatge de Charles Vernier a la Wikipedia

.

.

.

.

No està pas vençut aquell mal hàbit que s'evita per por al càstig, o al dolor, o al trauma que causa el càstig. Perquè si el dolor o el trauma, en determinades circumstàncies, deixen de ser una amenaça, pel fet que el vigilant o educador ja no hi sigui, el mal hàbit tornarà. Si la causa d'un bon comportament és la por, quan el que provoca la por desapareix, desapareix també el bon comportament. I això és així perquè el dolor o el trauma mai no formen ni formaran part de la persona. 

En canvi, si un mal hàbit s'abandona pel fet que una persona hagi crescut en l'amor i en la capacitat de comprensió i de visió; aquest mal hàbit probablement mai no tornarà; perquè l'amor i el creixement humans passen a formar part de la persona, i acompanyaran la persona a on sigui que pugui anar.

El dolor o el trauma no buscats i provocats per l'atzar de la vida, o per les pulsions violentes, a tot estirar, i amb una mica de sort, ens faran conscients de l'horror del mal i de la necessitat de posicionar-nos sempre al costat del bé. Sé que hi ha qui diu que bé i mal no existeixen, però jo sóc dels que tenen evidència de la seva existència, perquè he patit molts mals de queixal.

.

.

.

La foca està igual.

Fa quaranta-tres anys que la conec, i no s'ha mogut. La foca, dic; la que veieu a la imatge. Ara la veig de més amunt que quan caçava capgrossos. Ara, en aquesta bassa, no hi ha taurons, com hi havia abans, quan amb la bossa de plàstic em mullava els mitjons. Les persones que em portaven fins aquest indret se n'han anat. És curiós el silenci que deixen els que marxen, sense queixes, sense un comiat; un silenci misteriós, que avui recordo, cent-un anys després que nasqués la meva àvia.  

Jo no pertanyo al passat. Per a mi els qui se'n van anar, són al futur. No sóc fidel, en realitat, a cap passat. Intento, maldestrament i amb infinits errors, conservar o recuperar les virtuts i la saviesa de la infantesa, i enterrar per sempre els seus errors, les seves pors i la seva ignorància, perquè és fals de pensar que tot en els infants és millor. No és cert; tot no. Conservem, o hauríem de conservar, l'essència de la humanitat que compartim amb el que vam ser, però tenim l'obligació de créixer amb els coneixements, d'abandonar mitologies infantils, cotofluixos de mentida per allunyar-nos d'una vida que molts consideren massa crua. A mi, Carl Sagan em va ensenyar que la realitat és immensament més màgica que el conte ensucrat, que l'univers i la natura amaguen més bellesa que les invencions humanes, i que el coneixement objectiu és profundament alliberador. 

Me'n duc de la infantesa la meva identitat i l'obsessió de ser lliure i de ser jo, l'afany de crear, d'escriure i de perseguir la bellesa. Però hi afegeixo els tresors que s'adquireixen en créixer, fins i tot aquells que neixen del sofriment profund, els aprenentatges actitudinals que ens alliberen dels falsos fantasmes que no existeixen i que no ens poden fer por; hi afegeixo la llibertat, que va creixent. Em sento profundament lliure perquè la mort és un mal dels més menors, i els altres mals, els que són de debò, els veig molt més febles que una llavor rebuda. 

Em fa gràcia la foca, però sóc del present, d'un present que viatja cap a un futur que sé cada dia millor, bàsicament perquè es va convertint en present, que és el millor. El futur té valor perquè un dia serà present, que és l'únic que hi ha. 

Res, que la foto està bé, i que els matins assolellats al parc, el Sol bàsicament, ens fan viure.

La línia i la llum

La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc. 

L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament. 

El tendal del desert és edifici massís. 

I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.