Dedicat als adoradors de la Gran Puta

Divinitzeu la llei. La poseu per damunt de la persona humana. “Si la llei no és bona es pot decidir canviar-la, però cal obeir-la fins que la canviïn”, dieu, amb trampa, ocultant que no voleu canviar-la, perquè gaudiu amb el sofriment dels qui per ser dolenta se l’han saltada.

Sou hereus de Roma i els seus valors incívics. Nomeneu Roma com la mare de la qual hem heretat els valors de la nostra incivilització que vosaltres anomeneu civilitzada: propietat privada per damunt de la dignitat humana, posessió i persecució dels diners legals per damunt de la vida humana, l’imperialisme justificat per l’aureola mítica dels personatges sanguinaris del passat, la persona com a bèstia al servei del poder… Condemneu qualsevol altre civilització anterior a Roma, anterior al descobriment i genocidi d’Amèrica, sense ni tan sols conèixer els seus valors, perquè van ser cremats pels vostres. Anomeneu salvatges als indígenes precolombins i sou indulgents amb els poders eclesiàstics que bullien vives les persones només perquè no creien en el que la llei deia que s’havia de creure. Quan convé critiqueu el mal que veieu en els altres, quan el mal s’evidencia com l’essència i la normalitat dels vostres, el negueu, el disculpeu, el menysteniu.

Adoreu “la gran puta”, i en llegir això us esgarrifeu vosaltres sense saber que “La gran Puta” és una expressió bíblica escrita per Sant Joan quan es va referir a la vostra Roma adorada i els seus miserables contravalors que us exciten com a bèsties (molt formals, tocades i posades) narcisistes. I us vestiu per a fer-vos fotos que realcin la vostra creguda grandesa, com els reis que admireu i als qui perdoneu totes les crueltats. Feu apologia de “la Gran Puta” perquè l’adoreu, i el vostre narcissisme us impedeix reconèixer la profunditat de la vostra misèria; seria massa dolorós per vosaltres. Necessiteu ser admirats. Teniu sed de poder. Manipuleu, mentiu, emmascareu, deformeu… per aconseguir el caprici del vostre cor narcissista. Aplaudiu fins les orelles les condemnes a les persones pacífiques, que a més són bones persones, perquè el món pel qual ells treballen, i cap al qual caminen, resulta insofrible per vosaltres, desafia el vostre poder, és insubmís als vostres déus humans, irresponsables jurídics, plens de misèries i absolutament programats (per a ser allò que són) pels seus mentors. Els vostres déus no estan avesats a pujar al metro, ni a ser contradits, ni a que els considerin iguals… són, com vosaltres, malalts de la seva educació, trenada entre cotofluixos i mentides històriques.

La por

La por és pitjor que allò que es tem.

Tothom alguna vegada té por.

No es pot viure contínuament amb por, perquè llavors la funció protectora de la por no tindrà sentit, donat que protegirà una vida infeliç.

La por és una sensació provocada pel cervell per tal que ens protegim d'un perill.

De vegades, però, el cervell es descontrola i genera por quan no toca, o per raons insuficients.

"Por" també és una cançó molt bona d'un grup de Rock, que ha posat de moda ara una de les millors cantants del moment: Amaia Romero.

Dos temes: la dificultat de defensar l'indefensable, i la relativa literalitat dels conceptes lluny i a prop del espai que ens envolta.

Defensar la desigualtat de drets entre les persones és molt difícil i molt cansat, perquè, de fet, defensar falsedats és molt i molt feixuc. La persona que ho ha de fer acostuma a posar-se nerviosa, a col·lapsar-se, a defugir el diàleg, a respondre amb errors d'altra gent. "Sí, però ell va fer tal o qual cosa" "Sí, però ell és tal o qual cosa...".

La persona, com a fruit de l'evolució, ha desenvolupat la capacitat d'imitar els educadors, els grans, els caps de la tribu... Per això molta gent sosté opinions sense més profunditat que el fet de ser trets identitaris de la família o la classe. Algunes d'aquestes opinions a les quals s'hi ha arribat sense gaire catarsi, són profundament falses, a cops injustes; i els educats sota aquestes opinions les defensen com poden, però íntimament saben, ni que no ho reconeguin, que estan quadrant el cercle. Cal estudiar teologia per defensar que un ésser són tres persones, amb la física o la lògica això no se sosté. 

I el curiós és que la religió de la gent depèn del resultat de les guerres de conquesta del passat. Segons quines haguessin estat aquestes guerres, defensaríem una o altra fe, una o altra cultura. Realment, val la pena esverar-se gaire per unes creences que depenen del resultat de les guerres i de la imposició dels estats?

L'univers és molt petit o molt gran? Els conceptes petit o gran són descripcions d'un model que crea la ment per a comprendre l'ordre de les partícules. Gran seria la manera d'explicar que els extrems són tan llunyans que gairebé mai interaccionaran, que necessiten molt temps per relacionar-se. Però realment els extrems estan "lluny" o "lluny" és la imatge construïda pel model que la ment crea per tal que entenguem la dificultat de relació entre els punts. Petit? Gran? Passat? Present? Llunyà? Proper? Tenen una existència absoluta? O són dibuixos de la ment per a comprendre l'ordre i la relació entre les partícules?

Feu de casa vostra, tots els llargs camins del món.

Amor a les expressions del poble, de la terra a on hem crescut. Respecte per les passions de la gent, per les aficions que fan pinya, que esperonen el treball en equip, la convivència entre persones de tota mena, edat, sexe, idees, estil... 

Amor als castells i respecte per la seva grandesa, que s'expressa a la senzillesa de la gent del carrer, de la gent normal, que acostumen a ser bona gent.

Pena, profunda, per l'àvid de poder que menysprea, que trepitja, que ignora, que ridiculitza, que es mofa, que ignora, que ofèn... Pena, silenci i endavant, sense perdre ni un segon per mirar enrere. Ells tenen els seus vaixells de luxe i les alienacions que compensen la seva pena. Nosaltres tenim cançons, castells, carrers, cremats, havaneres, poemes, esplais, veïns, barris, camins, cuines, balls de gitanes, sardanes, caramelles, carnestoltes, versos, llibres, somnis, esperança, esperança, esperança...

Perquè és en el respecte a les coses petites i simples, a les realitats que no anhelen glòries de triomfs ni lluentors de vanitat, a on rau la felicitat, que és l'olor de pebre vermell en una cuina antiga d'un mas o d'una casa de poble, que és una cantada arran de llar de foc, tots plegats, amb veus de poble, de gent normal que no busca ni diners ni fama, sinó companyia i amabilitat.

Sigueu lliures i camineu cap a l'estel que vulgueu guanyar, no penseu el que els altres us diran. Deixeu que la pluja mulli els vostres cabells; petites gotes fredes tremolant. Feu que tots els camins del món siguin casa vostra, i no perdeu ni un segon odiant els qui us odien. 

Amor al pobles, al poble, i a les seves expressions. 

Em sap greu si algú s'enfada o si creu que no és prou seriós o correcte el que dic, però jo mai no treballo. No treballo.

Vaig prometre un dia que mai no treballaria, i si fa no fa, ho he acomplert, fora de petits períodes de confusió. Avui, dir això, no és políticament correcte, però em temo que en el meu cas és així.

Quan li dic a un infant que ha de creure en les seves possibilitats, no estic treballant; només li dic que ha de creure en les seves possibilitats, perquè crec que és el millor que li puc dir. Quan corregeixo, no treballo; corregeixo i prou. Corregeixo per ajudar una persona a fer millor la seva tasca. Quan tracto amb respecte un alumne, no treballo, el tracto amb respecte perquè és bo fer-ho, perquè evito una rebequeria pròpia de l’edat que no evitaria si, confonent educació amb autoritarisme convertís en normal una deformació de l’hàbit humà de tracte amb els altres. Quan faig classes, no faig hores, no gasto minuts, no poso creus als acords d’una llei… estic amb trenta persones a les quals la legislació obliga a estar allà, i intento que desitgin estar allà, que oblidin l’adjectiu “obligatòria” de la ESO, i que sense deixar d’assolir els objectius previstos, trobin curta l’hora, i que trobin dolorós el dia que ens hàgim de dir adéu potser per sempre. No treballo. He treballat molt poc a la vida. Podria dir que el meu sou és allò que em permet gaudir de servir a tantes persones meravelloses sense haver de treballar. Això que dic fa sortir urticària a molta gent que confon la dignificació d’una tasca amb el fet de considerar-la una obligació, una llosa, una càrrega, un pacte entre dues parts, l’acompliment d’un contracte o d’un compromís legal, un intercanvi d’interessos amb diners de per mig.

No treballo quan dedico hores a fer el que vull fer perquè és bo fer-ho i perquè fa bé a la gent. Em canso? Sí. Sobretot la veu. M’haig d’esforçar? Sí. Haig de dedicar temps a organitzar, preparar i pensar? Sí. Pero en el meu cas no és una feina; és la vida, és la meva vida, i quan ho faig visc, m’alimento, em construeixo.. en conseqüència, sóc un egoista, sí ho reconec. Viure sense treballar és ser un egoista; però el fet de servir els altres perquè et paguen, perquè no ets prou ric per posar-te a jaure, o perquè no tens una altre feina millor… s’assembla molt a la prostitució, i em pregunto retòricament si els diners són la millor motivació per compartir la vida servint algú. I em pregunto si és una motivació adequada per fer les coses l’ambició de poder, l’assoliment de càrrecs, el prestigi… I em pregunto si tot això no és també egoisme.

Quan algun alumne em demana, fora de les hores que el “contracte” que m’han obligat a estipular estableix, si li puc obrir l’aula perquè s’ha deixat l’esmorzar a dins, no treballo; li obro l’aula perquè desitjo que esmorzi, i perquè és mentida que passar gana singui l’única manera d’ensenyar-li a no ser un despistat; obrint-li la porta també se li està ensenyant a ser persona, a ser company, a ser solidari, a ser bona gent.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.  

Que quedi clar, no treballo; faig el que vull.

A San Francisco ja no duen flors als seus cabells.

La imatge. La meva imatge. 

La que es desprèn del que jo sóc, de qui sóc jo, de com sóc jo.

La compro o la faig?

Em mira, algú que camina pel carrer i pensa: és que mira que ets lleig, caòtic, extravagant... Ara vas cap aquí, ara et mous cap allà. Oh! Quins colors més cridaners! Oh! Si en això que has dibuixat es veu un pit! Que no ho veus que això no va amb la moda? Avui no es porta! No es du! Ets una ombra del passat! Escolta, que a San Francisco ja no duen flors als seus cabells! Patètic! Matat! Per què ho fas això? Que et penses que t'ho agrairan? Que ho fas per tu? Et falla el cap! Et deus avorrir! No deus tenir gaire feina! Però a on vas amb aquesta samarreta? Que et penses que estàs a Tarifa? I d'on has tret aquestes sabates de marca "nothifixis"? Una mica d'elegància, home! Tot segueix una línia. Colors clarets, clarets, clarets... Un verd suau... Un rosa "pastelós" os... os... os... La línia, fill, la línia... Deixa't guiar, que el propi esperit és mal conseller. 

I la senyora continua caminant pel carrer. 

Jo me'n vaig a Berlín.

El vestit que durant un any sencer mai no es va treure.

Es impossible descriure el tot d'una persona en tres línies. 

És impossible, també, comprendre-la del tot amb un cop de vista. 

Ningú no te la pot explicar bé, perquè allò que t'expliqui serà en bona part un reflex de la manera de ser de qui t'ho està explicant. 

Ens apropem a una persona jove amb tres frases al cap que ha escrit algú que l'ha coneguda un curs sencer, i en dues hores descobrim un llac ocult d'aigües manses i cristallines al seu interior; aigües silencioses; aigües amagades. I les tres frases esdevenen la descripció d'un vestit que va dur durant un any sencer i que mai no es va treure. 

Quan situem la persona, la que sigui, davant l'absolut, aquesta persona, sigui qui sigui, es desfarà, es traurà el vestit de la imatge externa (tan divinitzada), i serà només un ésser humà, que com tu i com jo, tindrà sovint por, necessitarà sovint ser estimat, escoltat, ajudat, comprès, recolzat incondicionalment, acceptat incondicionalment no pas pel que pugui fer sinó pel que és. I rere aquesta acceptació, lliurement també, naixeran els seus actes, que seran els de debò, els que el faran ser ell.

L'absolut apareix als moments de la vida en què el mal i el bé es mostren sense matisos; l'amor i l'odi, el que importa i el que resulta secundari o provisional. 

L'absolut neix quan, sense paraules, ens fem conscients que sempre estem de pas, i que hem d'aprofitar el temps amb experiències importants i essencials com la tendresa, el respecte, l'amistat, el somriure, la llibertat...

A on hi falti amor, posa-hi amor, i en trauràs amor.

.

.

.