Quan tornis hi haurà pau

Cançó original composta al desembre de l'any 2017

Que boig el món!

Hi ha una cançó que diu "Que boig el món!". Però no veig gaire bogeria; més aviat un enquistament. 

Sovint l'egocentrisme més rabiós és aquell que veu egos arreu; els veu perquè prioritàriament ell mateix està pendent de promocionar el seu propi ego, i viu sempre alerta. Qualsevol altre "jo" que posi en perill la seva emprempta, o que li faci ombra, li produeix una preocupació obsessiva. Passa molt a les feines, i a tots els àmbits.

Això i la comoditat sovint duen a no pensar objectivament les situacions. N'hi ha tantes! 

Es considera que els nens no són madurs; i és obvi; però són potencialitat i són més plàstics. Poden canviar amb una facilitat més gran. Són més oberts pel que fa a reconèixer les mancances. Res del que fan és definitiu. Tampoc ho és en els adults, però els més grans arrosseguem un estrany rovellament que ens mou a defensar posicions fins i tot quan en el nostre endins som conscients de l'error. 

Les idees, els colors polítics, les pàtries, el segell identitari, els codis de la tribu, l'estil de la penya d'amics, els records reals, els records inventats, les pors, l'ambició, el narcisisme, la necessitat no reconeguda de seguretats, la competitivitat, la gelosia, els instints no conscients, la ignorància pel que fa a tot això que escric... Tot plegat i més fa que els adults estiguem força encarcarats alhora de néixer cada matí de nou, de fer amics diferents, d'obrir portes, de compartir, d'acabar i començar una altra vegada, d'oblidar i perdonar, de pensar què sent l'altre, i sobretot de reconèixer íntimament i sense tristesa que cadascú de nosaltres és petit, feble, necessitat de tot, però que això no ens treu el valor infinit que tenim pel fet de ser persones, igual com qualsevol que ens trobem al davant té un valor infinit pel fet de ser persona, sigui com sigui, pensi el que pensi, i porti la motxilla que porti. 

El món no és boig; està espantat. El món no és boig; moriria per sobreviure. El món no és boig; no hi veu bé. El món no és boig; no és conscient de la brevetat de la vida. El món no és boig; és mandrós. El món no és boig; és excessivament conservador. El món no és boig; està malalt. El món no és boig; és un ramat. El món no és boig; és poc boig. 

Quan tornis, sóc aquí.

Sóc tan petit com el més petit, i tinc tant valor com el més gran. Puc tan poc com qui pot menys, i ho puc tot com qualsevol. 
Sento que no necessito res, i no ho tinc tot; però sé que ho tinc tot, i en canvi, no tinc res. 
Sento que no sé res i no sé res, però sé que allò que sé no és inventat. 
Em canso a cops de tornar a començar; però no hi ha més opció ni més plaer. Tornar a començar cada matí. Deixar enrere el bo i el complicat del passat. Assolir el nou del futur i fer-ho bo. No oblidar mai aquells ulls tan brillants que tant ens donen cada dia i més. 
No tenir en compte el dol de qui no ens odia però no suporta que ens estimi el Sol. No tenir por dels daus d'aquest atzar que a cops juga a esquinçar-nos lentament; mirar allà al lluny al mar tan bell; respirar aquesta brisa que no és res; estimar aquesta brisa que ho és tot. Plorar per tant de bé com ens han dat. 

Enyorar aquells que un dia van marxar, alguns qui sap a on, altres perduts en una presó de barrots daurats i sensacions que van desfent la carn, les genives, la mirada i tants records. 

Vaig caminant per un món ple de valls i foscors, un carrer negre i buit sense flors ni balcons, i un cel tan gris que ni plou ni es pot veure la llum del blau del cel; però sé que darrere els teus ulls hi ha una gota de mel. Ara t'amagues al cau dels guerrers sense cor, no vols que et vegin plorar ni de por ni d'amor. Ets una pedra que esclafa una llança que es clava una paraula que es mor; però sé que darrere els teus ulls sents el mateix que jo. 

Quan tornis, sóc aquí.
.
.

El déu d'Spinoza i el déu de l'Albert Espinosa.

És curiós com s'assemblen el déu d'Spinoza i el déu d'Espinosa (de l'Albert Espinosa). De fer, no sé si l'Albert Espinosa creu conscientment en déu, però el que sí que sé és que el déu que es deriva de les seves obres s'assembla molt al déu d'Spinoza, i fins i tot el millora. 
I quin és el déu d'Spinoza? És el déu en què creia Albert Einstein, i és el déu que es desprèn de la contemplació de l'existència. És un deu que no jutja ni condemna, perquè és responsable de les malifetes, puig que són provocades per algú que indirectament ha aparegut, i és com és, a causa de l'únivers d'aquest déu suposadament existent. 
És un déu que no pot obligar a creure en la seva existència, perquè no és evident (si ho fos ningú dubtaria), i perquè tot el que existeix és possible sense ell segons els pensaments més avançats de física. 
És un déu que no s'ha inventat cap de les doctrines que professen la major part de les religions i que prohibeixen l'homosexualitat, l'adulteri, les relacions sexuals lliures... Aquest déu és origen directe o indirecte de la sexualitat en totes les seves formes, del cos humà nu, del plaer... 
El déu d'Spinoza es defineix a partir de la contemplació de la vida com és, de les coses com són. És un déu que suscita poesia a les ments de les persones, origen de la llavor de totes les emocions en nosaltres, de la profunditat de la música, de l'amor, de l'odi ni que sigui indirectament, de les passions... És un déu responsable de la violència entre les espècies, de la lluita, que observem a la natura des de fa milions d'anys i que sovint sentim dins nostre.

Amb tot això no vull dir que l'Albert Espinosa estigui d'acord amb tot el que he escrit; és només la meva opinió. El déu que jo intueixo rere les obres d'Espinosa és encara millor que el d'Spinoza; i no us explicaré per què. Llegiu els seus llibre (els de l'Albert Espinosa) o encara més fàcil, mireu "Polseres vermelles" i potser ho entendreu; i si no ho enteneu, no us esforceu; ja ho entendreu si ho heu d'entendre.

El confinament, a casa meva, ens ha servit per veure "Polseres Vermelles" amb deu anys de retard, i la meva vida ha canviat. Jo ja havia llegit el "Mon Groc" i havia intuït una mica la idea, és a dir l'esperit d'Espinosa; però la sèrie ha estat per a mi més essencial que qualsevol llibre. Mai no he vist res millor. Em sento feliç que els meus fills també l'hagin vist. És més, crec que qualsevol institut de Catalunya podria dedicar l'assignatura de Cultura i Valors només a veure la sèrie de "Polseres Vermelles"; no cal gaire més. Les emocions són una via d'entrada d'aprenentatges i de raonaments immillorable, perquè penetren a través d'una realitat genuïnament humana. En canvi, els raonaments, per si sols, no generen sempre, ni sentiments, ni comprensió, ni canvis. No feu cas dels papanates que es riuen de les emocions i de l'educació emocional; dels hipòcrites que fan servir el mot "bonisme" per defugir la bondat; dels integristes que pretenen esborrar el que és humà i substituir-ho per un bagatge espartà, sec, conductista, com si les persones fóssim bèsties de bast per a ser ensinistrades. Els adoradors de les normes, els càstigs, les doctrines, els protocols, les tradicions, la moral, el mecanicisme lògic, les formes... són pobres disminuïts que no saben que ho són.
Jo crec en el déu d'Espinosa.

Auditoria espiritual.

He tornat a escoltar els grills, feia temps que a la ciutat no m'hi fixava. Quan tot sembla perdut, arriba l'àngel. Quan tot sembla que s'acaba, t'adones que comença. 

Esperar contra tota esperança. La vida és una universitat estranya amb infinites carreres unipersonals. S'obren portes que semblaven per sempre tancades. El vaixell destinat a quedar-se al port per les tempestes i els atacs dels pirates navega valent per l'oceà amb l'anhel de trobar illes desconegudes.

Miro les boires i veig l'àngel gratant a l'endins del meu ésser i arrencant-hi la melsa podrida i infectada que s'hi amagava. Les cures fan mal, però la infecció va minvant, i la vida revifa. El temps es multiplica. Fins el temps perdut de tots aquests anys que deixo enrere juga el paper essencial de mostrar el que passa quan es perd el temps; sense haver perdut aquest temps, com ho sabria? Tota pèrdua regala un guany.

Miro enrere a la història i sé que ningú no ha estat un dimoni; pobres homes mostruosos, a tot estirar. Llegeixo els estirabots mancats de lògica de les xarxes socials i penso com en som de febles els humans; l'adjectiu humà, en nosaltres, és una projecció del que sabem que podríem ser. Grans homes de lletres i de lleis són analfabets absoluts pel que fa a una lògica científica bàsica, que en canvi es descobreix sovint en gent senzilla sense tanta formació. Les anomenades humanitats són sovint força inhumanes, i pateixen d'una arrogància que fa molta llàstima.

Torno a navegar pels mars literaris evitant els flashos, tan poc literaris. Camino per antics despatxos noucentistes que fan olor de paper vell i bado davant dels quadres de les parets. Xafardejo manuscrits de gent que es va morir segles enrere. Ploro perquè ja no tinc nens i em sento feliç perquè tinc persones cada vegada més madures. Em tornen a trucar dels premis per dir-me que els ha agradat aquella obra o aquella altra. Tanco els ulls i veig frança; de dalt a baix, d'esquerra a dreta; Aigüesmortes,Elna, Saint Mere Eglise, Cherbourg, Coleville, Belle-Isle-En-Terre, Caen. Els torno a tancar i veig el mar; i veig també allò que la gent no entén i confon, de color de pell, de color de carn. Oloro la sal, trepitjo la sorra, em faig vell i descobreixo que la vellesa es falsa com les aparences. I evidenciant la falsedat de totes les monstruoses doctrines religioses tan venjatives, respiro tranquil i feliç havent descobert una natura i una sobrenatura que ho empeny tot cap a una humanitat i una felicitat senzillíssima.

The sea

Intuïcions dels que encara no som

Déu és aquella que quan els "dolents" se la troben, ho comprenen tot, i es tornen bons sense deprimir-se, ni espantar-se, ni odiar-se a si mateixos; i llavors a déu no li cal jutjar, ni castigar, ni reparar... A déu, només li cal ser-hi, ser allà per tal que tot això passi. És urgent, per tant, que els que som "dolents" ens trobem amb déu. I és estrany que s'amagui, que no es faci d'una vegada present, sabent, com sap, que la seva simple presència produeix tot això.

Qualsevol pressumpte déu que no deslligui aquest efecte, no és la de debò; és un demiurg,  un ésser poderós i prou, o una entitat inventada per la pròpia maldat humana. La presència real de déu es manifesta per el canvi que produeix en aquells qui la veuen sense cap més causa que la seva presència manifesta.