Tot el que és viu cau i s'aixeca

Ja m'he cansat de l'entronització de la justícia com a garba de tot i de tothom. Faci el que faci Woody Allen, proclamaré que m'agraden les seves pel·lícules, perquè m'agraden sigui com sigui ell, i hagi fet el que hagi fet. No vull dir en cap moment que tot el que hagi fet a la seva vida sigui bo; pot ser terrible, pot ser contundentment condemnable; però és un geni. I no em limito a admirar-lo com a creador; l'aprecio com a ésser humà només pel fet de ser ésser humà. Tinc dret a estimar-lo com a persona encara que alguns dels seus actes puguin haver estat aberrants (que no sé si és el cas); estimar una persona no vol dir estimar el que fa. 

És mentida que siguem el que fem. Qui se sostindria dempeus si fossim el que fem? Som el que som; i sovint fem coses que no estan bé; i algun dia les hem de rectificar i aprendre'n. I he agafat Woody Allen per fer aquest discerniment, perquè és el primer que m'ha vingut al cap; però el que volia escriure no anava dirigit a ningú en concret. Podeu canviar Woody Allen per Enid Blyton, o per Albert Einstein, o per Ernest Hemingway... I no acabaríem. I podria escriure també noms de persones no conegudes de les intrahistòries de tanta gent. 

Reivindico el dret a estimar les persones que han fet coses malament; no estimo el mal que han fet; les estimo a elles tot i el mal que han fet. Elles no són el mal que han fet; el mal que han fet, a més de fer mal algú altre, els ha fet molt de mal a elles mateixes. Elles tenen un valor infinit perquè són éssers humans; tot i el mal que han fet. No entro a discutir si se n'han penedit o no; tant de bo ho hagin fet. Si se n'han penedit, s'estaran curant de la devastació que ha provocat el seu mal; si no se n'han penedit, encara me les estimo més, perquè encara necessiten més amor, perquè encara s'estan fent més mal. 

No podríem viure si només valoréssim els qui tenen vides inmaculades. Tota persona és una barreja de molts ingredients, com la recepta d'un mestre cuiner; granets de sucre, granets de sal. Som únics i com cadascun de nosaltres no hi ha ningú. 

Prou de jutges i de botxins, el que cal és rectificar si es pot, i, sempre, estimar molt. L'amor és la medecina de tota maldat; només és qüestió de temps. 

Qui s'esveri amb el que escric, que s'hi posi fulles, que entengui que quan pica cura, i que es foti si no hi ha més remei. L'animo a esverar-se més, fins a perdre el seny si cal; a cridar, a esbufegar, a escometre com bonament li plagui amb el seu tern seriós i tibat de justícia implacable. Li regalo la seva saviesa, la seva estricta perfecció, l'alt concepte que té de si mateix... s'ho pot menjar tot amb patates, perquè la seva justícia intolerant és violència pura, violència en vena. Jo tinc una altra filosofia, i ja m'he cansat de déus justiciers inventats, quan el déu de debò el que vol és que aturem la maquinària que esclafa; un dia els dolents serem, o hem sigut, nosaltres. Si destruim els imperfectes, ens destruirem els uns als altres. Si la nostra fe és la que crema eternament els dolents, som monstres antinaturals; perquè a la natura tot s'acaba i tot recomença; perquè a la natura, tot evoluciona.

Ja n'hi ha prou d'estudiosos del sexe dels àngels, de sants cruels, adoradors d'estàtues de marbre, que no canvien ni ploren ni riuen ni l'erren; són, però, fredes i sense cor, i no tenen vida; tot el que és viu cau i s'aixeca, torna a caure i torna a aixecar-se... i així anar fent.

Vincles, amor i esperança.

Si se'n van les tradicions, quedem nosaltres. Nosaltres no som les nostres tradicions; som potencialment canviants, i sense canvi, no evolucionem. Canviar només allò que no ens agrada o que no és bo.

Si estimem algú profundament i aquest algú ens estima (pares a fills, germans a germans...) tenim un vincle, una cinta invisible d'amor que ha d'implicar empatia, comprensió, perdó... Alhora, cadascuna de les dues parts d'aquest vincle d'amor té altres vincles amb diferents persones; i aquestes persones tenen vincles amb d'altres. I així successivament cap a dalt, cap a baix, cap als costats... Tothom, a la humanitat, estem units per una línia invisible d'amor més o menys llarga, que de vegades s'enfia a milers d'anys enrere. Estem units, per exemple, amb una avantpassada que va viure al 1700 amb una línia que passa per unes deu persones de fills a pares. Hi ha línies que arriben a la prehistòria. D'altres línies, van en horitzontal, en temps contemporani, cap a d'altres terres, i arriben a persones que ni coneixem. Com més gent estimem, per menys persones passa la línia que ens uneix amb qualsevol altre ésser de la humanitat.

L'amor no és exclusiu de cap cultura ni de cap religió, és propi del fet de ser humans. L'amor no és contrari, tampoc, a cap religió, però sí que pot ser incompatible amb algunes actituds o creences de les religions. I de vegades, la militància en algunes religions fa que algunes actituds, accions, prejudicis o dogmes siguin contraris a l'amor.

Militar en l'amor és un exercici exigent, i és més que un sentiment, més que una decisió racional; és una actitud i un compromís de continu coneixement d'un mateix i dels altres. L'actitud et mou a actuar diferent de vegades davant d'un mateix estímul. L'actitud et mou a opinar diferent de vegades davant d'un mateix acte. I això passa quan contemples no només l'acte en sí, sinó el context, els actors, les circumstàncies...

L'amor és exigent perquè, si existeix en el seu autèntic sentit, actua no només damunt dels qui són fàcils d'estimar, sinó també damunt d'aquells l'actitud dels quals els fa difícils, esquerps i en alguns casos, aparentment impossibles. Però totes les persones, sempre, estan cridades al canvi. Sempre, i sobretot avui dia, els humans tendeixen al linxament absolut, a la destrucció i eliminació física o social del culpable per sempre. Sovint apel·lent a reduccionismes, utilitarismes, maniqueismes... i tot un seguit de diferents fal·làcies per alimentar l'instint de la venjança. A la venjança la vesteixen de justícia per fer-la més digna; però la venjança és una forma animal de violència, i és enemiga de l'essència humana. L'humà és canvi, cura, aprenentatge, transformació, esperança... Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, és un ésser (ell o ella, no pas els seus actes) infinitament valuós i infinitament digne d'amor.

La següent frase és de Francesc I: "No hi ha cap pena justa que no s'obri a l'esperança. Una pena que no inclogui l'esperança, no és cristiana, no és humana!"

El dret a canviar.

A la intensa vivència de cada present, hi ha la força que et permetrà superar amb escreix cada futur. Aquí, i ara, hi ha el pou de l'aigua de la vida.

El sentit del temps és la possibilitat i l'execució del canvi. El canvi ens transforma, ens permet tornar a néixer, decidir qui som.

Els principals enemics dels canvi són els qui no volen canviar i els qui no volen deixar canviar. Els qui no volen deixar canviar són els qui no creuen en el canvi, o els qui l'ofeguen per l'obsessió de la venjança. Qui s'obsessiona amb la venjança és perquè no es coneix a si mateix.

El dret a l'oblit és el dret al perdó. El perdó és un dret humà i té les seves arrels en el dret al canvi; el perdó no té sentit sense el canvi. Qui no vol canviar no vol ser perdonat. Allò exigit per qui pretén ser perdonat sense canviar s'anomena impunitat. Qui vol ser perdonat de debò, ho vol ser perquè ha canviat. En una existència en la qual neixem com podem i som com podem, el perdó és un dret. Qui nega el dret al canvi s'està negant a si mateix un dret que necessita sense adonar-se'n.

Déu tal com és.

Deduir Déu de com és la seva obra, i no segons com ens agradaria que fos. En aquest sentit, com més coneguem la natura tal com és, més coneixerem l'autèntic Déu.

.

.

.

Les pedres només poden desviar lleugerament les aigües del meu riu, però no el poden aturar.

Control sobre la ment; penso el que vull, quan vull i objectivament. De la tolerància, el diàleg i la porta oberta, en faig bandera; fins i tot quan qui dialoga amb mi no s'ho mereix. Res en els altres m'apartarà del meu oasi i dels meus principis. En quasi res del que faig m'hi va la vida; res que hagi de deixar de fer m'enfonsarà. L'oasi està en mi, no en el que faig. Les pedres només poden desviar lleugerament les aigües del meu riu, però no el poden aturar.

On és la justícia?

On és la justícia si un neix al cel i l'altre arriba a una presó de fam i d'odi sense haver comès cap delicte?

Per què em mostres tants plaers, i me'ls regales, i t'exhibeixes en ells; tan bell i poderós com ets, i en altres persones, que tot just han nascut, materialitzes un infern en el qual tu no hi ets i a on es proclama l'antítesi de tu mateix?

Per què?

El teu silenci, que alguns neguen, és la teva "no resposta" en aquestes preguntes.

Cap regne es pot tornar contra sí mateix

Tot allò de bo, de constructiu, de positiu i de restaurador que un ésser humà sigui capaç de treure de dins seu, posat en el cor i la ment de la possibilitat de déu, cas que déu existís, encara serà millor. És a dir, déu, si existeix, sempre ho superarà; no serà mai menys bo que l’humà, no serà mai menys poderós ni menys transformador que allò que suggereix l’humà.

És per això que crec fermament en tot allò de bo i de transformador que el meu raonament em permet pensar, perquè la realitat encara serà millor. Cap teòleg amb pretencions dogmàtiques em podrà fer creure en un déu que contempli la venjança o el menyspreu com a estratègia del seu pla; tal descripció de déu em recorda molt més a la duresa de la mentalitat dels qui han crescut aprenent a creure que bullir heretges fou raonable en determinat moment, o que han crescut educats pels qui ho han cregut.

La meva fe és la fe de quan tenia quatre anys i encara no m’havien contaminat amb la ràbia adulta i prepotent, amarada d’una violència sovint imperceptible, com imperceptible és l’aigua pel peix, i instal·lada en una personalitat que es considera a si mateixa plena de saviesa i d'intel·ligència, sense adonar-se de la seva submissió als instints més animals del cos humà.