Els petits consol es perceben immensos

El patiment és una pàtria nova de la qual tots som o serem súbdits. És plena de racons lluminosos, de clarobscurs difícils d’entendre si no ets d’allà. Els petits consol s’hi perceben immensos; les preguntes essencials esdevenen les seves pròpies respostes. 

L’estranger, en aquesta pàtria, hi és cec; perquè, per percebre’n els matisos, una llum excessiva és inadequada: elimina els colors i els detalls de les formes. 

L’estranger, aquesta pàtria, no la comprèn, i s’esglaia davant la possibilitat d’habitar-la algun dia. El dia que l’habiti, l’estimarà com tots. 

 A la pàtria del patiment, som capaços d’assaborir i descobrir totes les belleses i els petits grans plaers, que són invisibles als ulls dels estrangers.

El dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam

La típica frase de l’ultradretà que no suporta que ens horroritzem de l’estratègia d’Israel de matar de gana la població de Gaza és:

“ I per què no parles del conflicte rus-ucraïnès, de les guerres civils de Síria, Sudan i Iemen, de la República Democràtica del Congo, de Caixmir i Myanmar…? Només parles de Gaza!”

La resposta és tan senzilla com real:
“ I tu, com saps que no he parlat de totes aquestes guerres? Que em coneixes? Que has assistit a les conferències on jo era? No t’hi he vist. Has escoltat les meves classes? Els genocidis, les matances que alimenten els noticiaris i arriben a les ments infantils s’han de digerir: cal educar! Fins i tot vaig fer un curtmetratge amb uns alumnes sobre la guerra d’Ucraïna, i la protagonista era una nena que n’havia fugit. He parlat un munt de vegades, i sense prendre partit, de la guerra de Síria, de les guerres d’Àfrica, dels propis ostatges segrestats de Hamas i dels assassinats. Recordo que, quan va passar la tragèdia de la matança de Hamas, el primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb una coneguda d’Israel per saber si estava bé.”

Els fatxots no conscients de ser-ho no tenen ni punyetera idea dels horrors dels quals s’han queixat les mateixes persones que ara ploren pels nens de Gaza, i van dient, com si ho sabessin, que només es parla de Gaza! És més còmode creure-s’ho sense verificar-ho.

I són els mateixos que odien els moviments migratoris. Els qui insulten les persones que defensen els palestins són els mateixos que criminalitzen els immigrants; coincideixen com un rellotge. Senten por i fàstic per la immigració, que als seus països és majoritàriament de l’Islam. S’arrapen al seu territori com si el dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam no fos més important que els seus privilegis de classe benestant. Prefereixen viure sobrats que compartir país amb aquells que no poden sobreviure a la seva terra d’origen. Són l’egocentrisme perpetuador de les diferències. Ni es plantegen que, a més, a nivell econòmic els necessitem; necessitem la seva feina per mantenir l’estat del benestar. El detall que la naixença a Europa, en un entorn de privilegi, sigui pur atzar, i que els podia haver tocat a ells i als seus fills néixer al Sudan del Sud, al Marroc o al Congo… se’ls en refot.

Els qui arrisquen la vida pels somnis

Un resum dels últims minuts del Marinette, quan els soldats d’Israel l’han assetjat amb diversos vaixells de guerra i l’han abordat, pujant al petit esquif que duia menjar per la gent moribunda.

Molta gent, de mentalitat pràctica, considera que la gesta de les petites embarcacions de la Sumud no serveix de res, fins i tot n’hi ha que afirmen que fan el ridícul. Aquesta mentalitat és la que al llarg de la història ha sostingut els genocidis, els genocides i les injustícies imperials i feixistes. Sense aquests ximples útils que només miren pel seu petit interès, i que no arrisquen mai res si no és per intentar una pujada de sou, els genocides no podrien sostenir el seu horror. I són les barques petites, les missions impossibles que s’enfronten a la maldad que sembla invencible les que aconsegueixen al final de tot enderrocar els tirans.
Només podem agrair els qui arrisquen la seva vida, la seva llibertat, per somnis que tenen escrit el seu final immediat, perquè aquests somnis són la matèria d’una esperança que aconseguirà la victòria final, que és la victòria de la gent de pau.

El que val cada persona

La fragilitat és un tret comú que ens hauria de fer sentir germans.

Tots la compartim, encara que poden ser diferents els contextos; però convé pensar-hi una mica cada dia; cadascú coneix molt bé els seus topants, aquells punts on el vaixell pot fer aigües. Dins la intimitat del nostre jo, allà on ningú fora de nosaltres entra, sabem (o podem saber si som prou valents per ser humils) tot allò que evidencia que som fràgils.

Si ho som, no ens hauria de costar posar-nos al lloc de l’altre quan el percebem fràgil. Del color del cor, depèn la manera com cadascú respon en adonar-se que qui té al davant és tan feble com ell, encara que sigui en camps diferents als nostres, encara que la fragilitat que li descobrim ens pugui provocar repugnància. En aquests moments hem de pensar si la nostra fragilitat pot repugnar a algú, i com ens agradaria que ens tractessin si fos el cas.

Als humans, la fragilitat dels altres ens hauria de moure a l’amor.

Estem fets de misteri; i si no ens n’adonem és que no hem pensat prou. I un ésser humà és tan valuós! Però tant!

Tenim tan poc temps per descobrir el poc que cal descobrir! Tan poc temps per cantar junts! Tan poc temps per somriure! Em sento mogut a no malbaratar aquest temps amb res que no enalteixi aquest valor tan gran que té tota persona. 

No hi ha res que desitgi més que encomanar als meus fills, als meus alumnes, a la gent que estimo, aquesta dèria pel valor que té cada persona.

La demostració de déu i els sentiments.

NASA Dana Berry (Ilustration)

Jo crec en Déu. Per mi és evident la seva existència. 

No sé exactament per què em passa això. Però és així.

Tanmateix, per molt que he llegit i estudiat les demostracions racionals de Déu, no em convencen. Demostren una causa que és causa d’ella mateixa; però... això no és demostrar Déu; és demostrar una causa que és causa d’ella mateixa; per dir alguna cosa.

I ho fan sense tenir en compte la dimensió científica, que podria completar (podrà potser algun dia) o corregir postulats.

N’hi ha prou d’estudiar una mica de física de partícules, la seva lògica absurda però real, per adonar-se que la realitat depèn de partícules que no segueixen la nostra lògica “filosòfica”, és a dir les anomenades lleis de la lògica. La realitat està feta de partícules que només “són” potencialment, i que prescindeixen de la lògica macroscòpica més elemental; podeu veure la raresa de l’espín d’algunes de les partícules subatòmiques per adonar-vos que estem fets de "bogeria".

Si ataquem per la baixa probabilitat de trobar un compendi de factors d'un valor exacte i únic per a la configuració de l'univers tal com és i per a la vida, ens acostem més a una demostració vàlida de Déu. La quantitat de factors, de constants naturals, de les quals l’univers depèn per existir tal com és i originar-nos és esfereïdora.

Quasi, quasi, seria una demostració; però no. Una altra vegada apareix la possibilitat dels milions i milions d’universos; la majoria dels quals, pel tema del valor de les constants que he comentat abans, no permeten la vida, ni tan sols un temps considerable d’existència; però una successió d’infinits universos amb infinites i diferents constants, i amb geometries diferents, fan que l’existència del nostre univers, com un entre infinits diferents, sigui un esdeveniment segur.

No sé si he estat capaç d’explicar-me bé. Si només existís un univers, Déu estaria provat, simplement per la baixa probabilitat de l'existència del nostre univers amb tots els seus valors únics, de manera que si un fallés no existiria res; i en canvi, existeix. 

Si hi ha infinits universos, l’existència d’un amb tantes caramboles meravelloses no només no és impossible, sinó quasi segura (si un univers no va bé, anirà bé el següent).

El tema dels sentiments; de sentir la presència de Déu... És un tema de química: serotonina, dopamina, adrenalina... Les genera el nostre cos per pasturar-nos cap on la programació genètica en coordinació amb l’entorn té registrat de fer-ho.

Una de les coses que em preocupen és no deixar mai de sentir, tot i no merèixer-ho. Si algun cop aquestes hormones baixen una mica, en tinc prou amb caminar per la natura, prendre el sol, escoltar una cançó; i torno a ser al cel. Per això voldria prendre un cafè amb Déu, perquè em digués si vaig bé o no amb les coses importants de la vida, perquè no em puc refiar del que sento; tinc les hormones disparades!

En fi... No us refieu gaire de mi; però jo ho veig sincerament així.

L’únic segur és la incertesa

Un jove muntanyenc, de mentalitat progressista, convençudament ateu, en l’entorn del qual jo estava familiaritzat, va tenir un problema gravíssim a la serralada de l’Himàlaia; diversos dels seus companys havien mort, i ell no sabia on es trobava, i era de nit.

Doncs bé, explicava que només es recordava a si mateix resant el “Pare Nostre”.
Va sobreviure, i va continuar sent ateu; però l’important és que, quan es trobava a punt de morir a la muntanya, resava el “Pare Nostre”. Va explicar, després, que en aquell moment no podia fer altra cosa, que el Pare Nostre era tot el que tenia.

L’ateisme és una creença.

Sent honestos, en un espai i un temps infinits i il·limitats, mai no es pot demostrar la “no existència” de cap cosa; per això l’ateisme és també una actitud “no científica”.

Molts dels qui es proclamen ateus, quan parles amb ells, t’adones que són agnòstics. A partir de la seva convicció (respectable) que “No hi ha proves que Déu existeixi”, conclouen erròniament que “Déu no existeix”. Però el mateix Carl Sagan (que es considerava ateu) afirmava que l’absència de proves no prova l’absència; i després es declarava ateu, la qual cosa és una contradicció.

A bona part de la comunitat científica, li falta formació filosòfica; i a la comunitat filosòfica, li falta formació científica.

Al llibre “La societat de la neu”, alguns supervivents van passar d’un agnosticisme practicant a una fe universal, més enllà de qualsevol religió, que feia néixer a l’interior la convicció de l’existència d’un Déu present a la natura, fins i tot amb les seves contradiccions. Altres supervivents, catòlics practicants, van experimentar la mateixa conversió però en sentit invers; alguns van passar de la seva fe reglada i normativa, a la fe en un Déu que està per damunt de qualsevol creença humana, i que es manifesta especialment a la natura, a la seva bellesa i les seves contradiccions. Altres van continuar amb la seva manera de pensar.

Recomano vivament La societat de la neu, especialment a aquells que estan cridats a pujar una muntanya en condicions molt adverses (metafòricament).

La incertesa és un regal que ens permet experimentar el despreniment del que és segur i confiar, si ho considerem oportú, en allò que anomenem “Déu”. La paraula “Déu”, però, és perillosa, perquè per si sola ens porta a concretar la realitat de Déu en un ésser més. No hauria d’existir cap paraula per a Déu, perquè les paraules ens confonen. El nom és com el dit que assenyala; mirem el dit i, vulguem o no, la nostra ment confon el dit amb la realitat a la qual apunta.

Pannikar deia que ni tan sols tenia sentit parlar d’un, dos o tres déus… Perquè la realitat de Déu no es pot determinar amb un número, amb cap número; i que les discussions sobre monoteisme o politeisme no tenen sentit, perquè es fonamenten en els números; i Déu està més enllà dels números, més enllà de la quantificació.

L’únic segur és la incertesa; i unida a la confiança, fa que l’únic segur sigui l’alegria.
El dubte no fa por, perquè és l’essència mateixa de la vida; si no dubtéssim, no hi hauria fe, ni incertesa, ni misteri. Sense misteri, no hi ha bellesa.
La bellesa no és tal si no amaga una bona dosi de misteri.
Sense el dubte, no hi hauria sorpresa.

Recordo la mirada del cos mort del meu pare, ara fa tres anys; l’última mirada que va tenir en vida. Jo el coneixia bé, i sé, vaig saber, què implicava aquella mirada.

Era la mirada amb què va veure la primera visió de l’altre món; i era una imatge de sorpresa agradable. Es va sorprendre agradablement del que sigui que va veure.

La principal font de coneixements per ser pare i per ser professor

La meva principal font de coneixements per ser pare i per ser professor són les experiències viscudes com a fill i com a alumne. 

I he après tant del que és bo com del que és dolent. 

I s’aprèn més d’allò que no ens ha estat ensenyat amb intenció, que d’allò que sorgeix de la lliçó directa del progenitor o del professor. 

 Quan posem uns mitjons als peus del nostre fill mentre és al llit intentant adormir-se, perquè fa fred, ho fem perquè no tingui fred, no pas per ensenyar-li res; però alhora aquest gest es convertirà en l’aprenentatge més profund i arrelat; ho recordarà quan ja no hi siguem i, amb tota seguretat, ho reproduirà amb els seus fills. El mateix passa amb cadascun dels nostres gestos. També amb els dolents.

 Hi ha molts gestos, paraules, accions, omissions dels meus pares que m’han ensenyat a ser millor pare; però, encara que els estimo i els he estimat molt, hi ha altres accions que mai no imitaré, i que he canviat i transformat completament. 

Hi ha qui, davant d’aquestes paraules, s’escandalitza, ja que afirmen que l’acció dels seus pares, amb ells, va donar molt bon fruit, i que, en conseqüència, en el moment d’educar fan exactament el mateix que van fer els seus pares. Molts, però, han de rectificar pel consell del psicòleg dels seus fills; els temps han canviat, i no hem d’oblidar que els nostres fills no només reben inputs dels seus pares, sinó de tot un entramat de relacions que són molt diferents de com eren fa 50 anys; per tant, allò que transmetem els pares d’ara no pot ser, ni en el contingut ni en la forma, exactament igual al que nosaltres vam rebre quan vam ser fills. 

Com a professor, moltes vegades, només he de recordar el millor professor que he tingut mai per fer les coses molt bé; i funcionen; i dono gràcies a aquell bon home sigui on sigui. Gràcies a ell vaig conèixer Fra Lluís de Lleó i Sant Joan de la Creu fins al punt que encara avui segueixen presents a la meva vida; però el més important no va ser el que em va ensenyar, sinó com ho va fer. 

També he de recordar els qui ho van fer molt malament, per fer-ho diferent, molt diferent; i l’estratègia també em funciona. Sempre tinc el moment “Juana”. El moment “Juana” és el moment en què comença a ploure, de vegades fins i tot trona; aleshores deixo que els meus alumnes s’acostin a les finestres i gaudeixin contemplant la pluja; els ho permeto fins i tot als qui ho fan sense permís. L’origen d’aquest ritual es remunta a un dia en què la meva professora “Juana”, quan jo tenia onze anys, em va castigar a copiar 20 pàgines d’un llibre per no haver estat capaç de reprimir els meus desitjos d’aixecar-me de la cadira i acostar-me a la finestra en el moment que esclatava una tempesta preciosa amb les seves gotes grosses, la seva frescor, els llamps que encenien la penombra de la tarda tardorenca. La contemplació de la natura és la lectura del més savi i el més bell dels llibres; ser capaços de “contemplar”, sense que aparentment serveixi per a res, és un dels aprenentatges més profunds sobre el que és l’essència de la vida. La Juana ara és "bona", i somriu des de l’altre món, convençuda que, malgrat haver-se equivocat, va deixar alguna cosa bona que perdura.