Informe de guerra

Obro les portes del meu cor a qui el necessiti. 

No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.

No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.

En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.

El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.

Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.

Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.

Uns dies a Port Leucate

Leucate ve del grec Leukos, que significa blanc. Laucata, en occità. El desenvolupament del naturisme a Port Leucate està lligat a la transformació turística de la costa del Llanguedoc-Rosselló, impulsada per la missió Racine a la dècada dels seixanta del segle XX. Aquesta iniciativa va ser dirigida per Charles de Gaulle i George Pompidou, i va transformar 200km de costa mediterrània. Jo no soc defensor, en absolut, de la transformació de la costa; crec que en el seu estat natural és com hauria de mantenir-se, però també és veritat que determinades transformacions, si es fan blindant els espais naturals, aconsegueixen protegir la costa de futures i destructives transformacions no sostenibles i no respectuoses amb els moviments naturals.

Els pobles naturistes de Port Lecaute formen part d'aquest pla. L'arquitecte George Candilis va dissenyar els Carrats de Port Lecaute, un àrea residencial naturista inspirada en l'arquitectura grega. Leucate s’ha consolidat com un dels principals destins naturistes del sud de França, integrant el concepte de «llibertat» i «natura» en un entorn segur i discret. A la zona existeixen múltiples nuclis independents dedicats al naturisme. Alguns dels noms destacats a l’àrea de Port Leucate inclouen:

• Port Nature / Aphrodite II
• Maisons des Sables (I, II, III, IV, incloent Helios i Equateur)
• Les Plages d'Argos
• Hameau des Rives
• Village Naturiste Eden
• Village Naturiste Oasis Club
• Village Naturiste Ulysse

La zona naturista està immersa en un paisatge protegit (Natura 2000), envoltada pel mar Mediterrani, l’estany de Leucate i vinyes, oferint una integració total amb el medi ambient.

El naturisme de Port Lecaute s'allunya de la confusió hedonista d'indrets com Cad d'Agde, on, en determinats espais, la nuesa s'ha confós amb una estimulació de la sexualitat; desvirtuant el significat autèntic del naturisme, que és precisament el de deslligar el cos humà del concepte de fetitxe sexual. El naturisme aconsegueix retornar a l'ésser humà el caràcter espiritual del seu cos, i això li permet un gaudi integral dels elements naturals i una relació més espontània amb la totalitat de les persones, acceptant el cos humà tal com és, i assumint una bellesa que neix d'allò que és natural en tots els estadis de la vida des de la naixença fins a l'ancianitat. Permet l'absorció del sol a tota la pell, sense zones estigmatitzades per la moral de la ficció dels mites, i recuperar sensacions ancestrals que tenim enregistrades a la memòria genètica, i que ens retornen una generació de dopamina i oxitocina altament positives.

A més, prop de Port Lecaute, al poble antic de Lecaute i rodalia, existeixen paratges de gran bellesa, plens d'art i tradició; una gastronomia exquisida, un paisatge bellíssim, i un estil d'aquells tan francesos que a mi particularment m'agraden molt.

No és gaire lluny de la Maternitat d'Elna, un punt de profunda força positiva, i del poble d'Elna, que és deliciós. Per cert, el nom d'Elna, per una persona, em sembla molt bonic.

Aquest estiu, hi passarem uns dies, com l'any passat, i acostumen a ser d'aquells moments en què tot s'atura, i en què es viu intensament, sense fer res més que retornar a la vida més natural possible de la manera més natural i més senzilla.

El món invisible de qui tenim al davant

Neix el dia. Comença la setmana. Una tensió desagradable em recorre els braços, la panxa, la part superior de les cames. Em passa sovint des que vaig tenir l'ictus. Diuen que n'és una de les seqüeles. Sé que tot està tan bé com al vespre anterior, però algun fragment de la xarxa neuronal del meu cap, quan dorm, ordena l'alliberament del cortisol, que és una mena de verí que ens manté en alerta per poder enfrontar-nos als perills. El cas és que no hi ha cap perill que no hi sigui ja als moments en què estic bé.

 Li ho repeteixo sovint al meu cap; li dic que estigui tranquil, que em generi oxitocina o dopamina, però va al seu aire. Haig de posar algunes cançons per fer-li entendre. El cortisol és desagradable i perillós; i entorpeix la feina i la vida. Necessito la Vera Lynn, el Paddy Reilly, el Paddy Mullane, la Maggie Cullen, la Rita Payes, la Silvia Pérez Cruz, el Borja Penalva, el Paul McCartney, el Shane McGowan, les Echeverry (que encara no són gaire conegudes), o qualsevol melodia de les que m'agraden, per arreglar les coses. No es pot tirar de medicació tota l'estona. Els metges ho arreglarien tot amb medicació, però m'hi resisteixo. El Porto o el Priorat, també van bé, però és evident que els tinc limitats a dues copetes a la setmana; més, seria un desastre. La meva feina, normalment, si les coses van bé, m'ajuda molt. Si es tornen complexes, dependrà ja de les circumstàncies. Els mesos en què puc prendre el sol de cos sencer, la situació millora. Escriure, i l'art en general, em salven; estaria tot el dia creant. El cap és massa complex; no hi ha gaire mecànics que hi entenguin.

El dia continua creixent, ho veig ara mateix per la finestra. Desitjo, per al dia d'avui, per la setmana que comença ( i ho dic amb absoluta sinceritat) molta felicitat, molta pau, molta il·lusió i esperança per totes les persones de la humanitat; per les que estan malaltes i per les persones que en tenen cura; pels meus amics i pels meus enemics. Sense tenir cap religió oficial, prego cada dia pels meus enemics, pels meus amics, per la meva família ( la propera i la llunyana), pels meus alumnes, per alguns amics ja morts, per les persones que jo pugui haver perjudicat al llarg de la meva vida, i per allò que ni jo sé que cal pregar, però que aquest esperit misteriós que emplena tots els espais considera que és urgent de fer. Prego sense cap fe reglada, sense creure'm cap credo. Sé que les coses existeixen i això és tan sorprenent i tan fora del normal que en tinc prou com per admirar-me'n. Soc conscient d'aquest privilegi, i aquesta consciència és un dels pensaments que em baixen el cortisol quan els tinc al cap; ara mateix, estic millor que quan he començat a escriure; potser per això em llevo cada dia una hora abans del que realment caldria. Necessito començar amb lentitud. Necessito mirar com la llum va creixent per la finestra. Necessitaria que les persones fossin conscients que no només existeixen els seus problemes, que els problemes dels altres, problemes invisibles sovint, també hi són, i que aquests desequilibris n'expliquen molts d'altres. No estem sols i ens necessitem sense crits ni veritats absolutes; les veritats absolutes fan molt mal, sobretot quan es fan servir com a instruments de guerra. Necessitem mirades que no jutgin ni recriminin, que entenguin el món interior de qui tenim al davant, que pot estar ple d'un sofriment sense base, originat en una realitat tan senzilla com la química del cervell.

Etapes de la vida, llibertat i educació.

El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració; descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus). Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant, de vegades imprevisible de la vida.

L'altra quarta part de la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella, pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar, animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la bé. 

La vida són etapes, i fa pujada; la vida sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt que teníem i que ja no hi és.

La vida també és deixar anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin, que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents. La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear, per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les seves raons íntimes.

També cal tenir clar que són adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen. Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen, òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves relacions.

La llibertat és una de les realitats amb què els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú no ens podrà prendre.

Els vam dir també que potser el seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no, però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora, que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que passi el que passi, sempre han de ser lliures.

Tenen, i han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures, constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions humanes.

Hem donat a les seves relacions socials al llarg de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que necessiten distància i independència.

Segur que ens hem equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.

I mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.

Des del palau del rei

Des del palau del rei, es veu la vida amunt i avall. Els colors dels vitralls em fan veure el món no pas com és ell sinó com és el meu palau. Enyoro el brogit, les olors, els sorolls del carrer, l'anonimat, la imperfecció del que és real.

Potser una bona definició de "real" seria allò que té imperfeccions. I el que és real és el més bell, i ho necessitem amb avidesa. La imperfecció podria ser fins i tot el que ha produït el miracle de l'existència de les coses.

Fins i tot, la bellesa més sublim ho és perquè té imperfeccions, asimetries, formes que escapen a la previsibilitat de la nostra petita ment limitada, tan creguda com és ella. La imperfecció podria ser també allò que contradiu una excessiva simplificació de la realitat, allò que assenyala una realitat més complexa i profunda; i també més bella.

Des del palau del rei, em decideixo per la imperfecció preciosa de la vida i el seu moviment.

Encara estem creixent

Després de pensar molt, arribo a la conclusió que no sabem organitzar-nos sense l'existència de diners perquè som animals. Ens pensem que els animals són les altres espècies perquè no constitueixen civilitzacions, no negocien, no creen, no construeixen... I alguns, molts, arriben a assegurar que nosaltres no som animals, que entrem dins d'una altra categoria. Trigarem uns quants segles a adquirir la capacitat de copsar-nos amb objectivitat. Si necessitem un element material o virtual que adquireixi el valor del treball per bescanviar-lo per productes i serveis, i si sense aquest element, no ens movem; de debò, som animals. Actuem motivats per la necessitat de recursos; és el que ens aixeca del llit encara que, romàntics com som, fem l'esforç de creure'ns que ho fem per servir a un somni o a una causa.

Això que dic no és universal, no tothom funciona així, però sí que ho fa el gran gruix. I els que no ens movem per diners passem per excèntrics, i a voltes, insolidaris.

Les formigues segueixen un fil invisible adherit a la terra, i per això van tan segures seguint les seves fileres; probablement no veuen ni els colors, a tot estirar, llum, ombres i moviment; en tenen prou amb algun estímul olfactiu molt poderós i són capaces de deixar un rastre olorós. Són sordes, però detecten les vibracions mecàniques del so. Tot això ho explico perquè no està descartat que tinguin o facin servir diners, o el seu equivalent, que seria alguna mena d'informació olfactiva, o tàctil, que els ajudés a esbrinar si un individu ha aportat prou a la comunitat per a tenir dret a viure o a adquirir algun recurs. Totes les bèsties funcionem per interessos com a valor decisiu; només alguns humans juguen a ser alguna cosa més, com els nens petits que juguen a ser grans.

I tot això em sap greu, perquè en el meu joc d'intentar ser gran, en algun moment, he cregut de debò que ho érem, però em penso que encara estem creixent.

Comunió o "T'estaré mirant"

 

Recordo, ara ja fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquesta interpretació a YouTube. Era una època en què YouTube no limitava la recerca de vídeos publicats als més vistos o als més valorats com ara; abans, existia la possibilitat de cercar els més recents de tot el món, encara que només els haguessin visualitzat tres persones; i em va sortir aquesta joia.

Per a mi, potser és una de les definicions més perfectes de felicitat: el jardí d'una casa, un grup d'amics o una família, un capvespre, una conversa bonica, una cançó espontània que no busca el lluïment sinó la comunió, i aquesta melodia i aquesta lletra.

La música té aquest sentit: compartir, sentir en grup, creure en realitats que ens superen, esperar allò que sembla impossible, anhelar un misteri que ens supera, descobrir que el bé triomfarà malgrat els cops a la vida i els atacs d'una substància misteriosa que ens fa mal. Hi ha una realitat que ens estima i que es fa present quan uns quants humans, sense proposar-s'ho, sense concretar-ho en pensaments, creuen que es fa present i que és més poderós que la mort.

"I'll be seeing you", t'estaré mirant. 

T’estaré mirant

en tots els vells llocs familiars

que aquest cor meu abraça

tot el dia.

En aquell petit cafè

al parc de l'altra banda

al carrusel infantil,

als castanyers,

al pou dels desitjos.

T’estaré mirant

en cada dia d'estiu bonic

en tot allò que és senzill i alegre;

sempre pensaré en tu d'aquesta manera.

Et trobaré

al sol del matí.

I quan la nit sigui nova,

miraré la Lluna

i t’estaré mirant.

T’estaré mirant

en cada bonic dia d'estiu

en tot allò que és senzill i brillant;

sempre pensaré en tu així.