Passatge a Bermudes

Els avions surten, veloços, amb corrues de passatgers sense equipatge que esgaripen de por, que ploren o que perden els sentits. Ningú no sap on va; el cas és fugir. I sorprèn la diligència dels pilots, de la tripulació, dels treballadors de l'aeroport que podrien buscar-se la vida i oblidar-se de la població. N'hi ha que ja ho han fet.
Els últims raigs del dia tenyeixen de carabassa el núvol espès de la primera detonació, que encara esbossa formes plàstiques al cel de Barcelona. La pols radioactiva cobreix els edificis, el paviment dels carrers, la roba, els cabells. En certa manera tots saben que són moribunds. Cadàvers vivents. Morts que encara caminen. Projectes de difunts que han perdut familiars, amics, possessions, la pàtria... La televisió no funciona. Alguns aconsegueixen de connectar amb cadenes estrangeres que parlen de milions de víctimes. Saben, mercès a aquestes cadenes, que s'acosten més projectils, que qui els llança pretén, sens cap mena de dubte, anihilar qualsevol forma de vida a l'Europa Occidental. La malícia del cervell que fumiga Catalunya, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia... no té límits. Ningú no té clar qui és que vol sotmetre el món lliure. Ningú no es posa d'acord sobre la procedència dels míssils. Milions de morts. Foscor somorta a les dotze del migdia del diumenge dinou d'octubre de dos mil vuit. Simfonia de crits dissonants. La Sagrada família convertida en runa. La catedral, difícil de localitzar. El vuitanta per cent de la població, feta cendra. La mar fregant les façanes de la Gran Via. I enmig d'aquest caos encara hi ha qui té prou fetge per a entrar a les botigues de luxe de la part alta de la diagonal i endur-se abrics de pell, grisosos per les restes de la pols radioactiva.
-Que ens estem morint? -pregunten retòricament els saquejadors -. Ja ens moríem abans que comencés tot! -i per enrevessat que pugui semblar, s'enduen fins els maniquins sense que cap autoritat tingui esma per impedir-los-ho. 

Les oficines de les principals companyies financeres del país romanen desertes: els vidres trencats, pudor de plàstic cremat, flames brandant a més de la meitat de les finestres. Un immens cartell publicitari que oferia crèdits sense demanar explicacions fa un soroll com de plat de bateria percudit pel vent. Al cel, núvols negres estranys que no són de pluja, ascendeixen i davallen com les bombolles d'una gran olla que bull a punt de vessar-se sobre una cuina bruta i enrunada.
-On anem? -la nena sanglota.
-No ho sé, i no ploris. -li tremolen les pupil·les; la veu se li esquerda.
-I el pare? Ja ho sap que marxem?
-És clar que ho sap, reina! -esclata a plorar.
-És veritat que ens morirem, mare?
-Tothom es morirà algun dia, Clara. -diu, recomponent-se.
-Dic ara, mama. Aquest polsim ens farà morir, oi?
-No dona. Això cau de les parets esfondrades de la ciutat. El vent ha aixecat la terra i ens ha cobert a tots amb aquesta porqueria.
Pugen a l'avió. Un oficial amb la cara descomposta crida un fins aquí i empenta un home que pujava les escales rere la Clara. L'home renega mastegant un mot de protesta agut, com l'udol d'un gos, i envesteix contra la porta de l'avió que ja es tanca. S'engeguen els motors. La nau es comença a moure. L'home rodola per la pista. La succió de la turbina l'absorbeix i es converteix en carn trinxada. L'avió salla. El seient prem l'esquena dels passatgers que estranyament no temen un possible accident. S'enlairen. Pressió a les orelles. Aplaudiments tímids de desfogament. La veu del comandant els anuncia que es dirigeixen a Hamilton, capital de Bermudes, i que allà els espera un equip mèdic especialitzat. Més aplaudiments.
La Clara s'adorm recolzada en la seva mare, que contempla per la finestra la immensa extensió de l'Atlàntic i pensa en el Serafí, mort a l'acte. La nena es pensa que és viu, a les muntanyes, a la casa d'Espot. Ella, però, l'ha vist de color blau moradenc, gèlid, amb el tros de vidre clavat a la gola i el bassal de sang dessota el seu cos. S'adorm també.
Es desperta no sap quan, i sent esgarips.
-Les illes no hi són!
-Com és que no hi són?
-No hi són.
Algú diu que no poden aterrar a Bermudes a causa de les inclemències meteorològiques. El cert, però, és que l'avió ha començat a volar en cercles al voltant d'un punt indefinit de l'oceà, i ha corregut el rumor que les illes han desaparegut, que el mar ha pujat o alguna cosa per l'estil. Un home s'aixeca del seient, s'acosta fins a la cabina i copeja la porta exigint explicacions. Després agafa embranzida i trenca el pany.

-Déu dels cels! -exclama, mirant vers la cabina del pilot.
-Què passa? -crida la Rosa, tremolant de cap a peus.
-No hi són! -exclama l'home, tombant-se cap al passatge, blanc i gairebé sense alè. -. La tripulació ha marxat, no hi ha ningú!
L'avió continua donant voltes i voltes al voltant del no-res, mentre la Rosa consola la Clara i li assegura que tot anirà bé, que no ha de perdre l'esperança, que de seguida els vindran a rescatar.

J.S.

(Publicat a relatsencatala l'1 d'octubre de 2008)

Tots els éssers humans plorem

El meu petit equip i jo tornem a tenir un curtmetratge al Festival Internacional de Cinema en Català, a la selecció oficial. I com a tal és a la plataforma 3Cat fins al dia 30 de juny.

El podeu visualitzar al següent enllaç:

https://www.3cat.cat/3cat/tots-els-essers-humans-plorem/video/6406014/

O bé anant a la plataforma de 3Cat i posant al cercador: Fic Cat

Tot i ser, el Fic-Cat, un festival professional, la nostra categoria és el de les persones que no busquen cap benefici econòmic, i que es consideren sempre aprenents i experimentadors. I l'elaboració del producte és per damunt de tot un temps de treball en equip i de gaudi. Val a dir que a l'any 2022 vam guanyar. Aquest curs no crec que guanyem, però no és el primer objectiu del nostre projecte. Penso que la victòria rau al mateix procés i producte que treballem.

Esperem que us agradi!

.

La vida és la mort que fa vacances.

El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.

Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.

Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.

Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.

I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?

Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.

I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.

I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre. 

Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.

Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

Hem conegut l’escalf del Sol a les cales de sorra de color canyella,
la flaire de la mar i la nuesa del cos.
Hem vist els pins dalt del penya-segat,
i hem escoltat les llagostes i les onades.
Ens hem emplenat de la visió de l’aram de les pells nues,
del dia sense rellotge, i la vida sense mort.
Hem viscut.
Hem tastat una llibertat que no resta llibertat als altres.
Hem entès el tot com un present únic, lliure de passats i de futurs;
un present com un tot, desconnectat de qualsevol altre temps;
mentre algú somreia i mirava els núvols;
i algú altre cantava.
Hem abastat l’olor de la llenya arran de les roques,
i la solitud d’un espai lluny de tothom.
Hem viscut sentint que tota persona és immensa,
amb tot el que té i el que és, sense témer cap desig, ni renunciar a cap vers.
Hem comprès amb aquest present el sentit de tot,
més que si haguéssim estudiat tots els tractats de teologia i filosofia del món culte.
Hem descobert i absorbit la saviesa que no comprenen els arrogants,
la veritat oculta als ambiciosos,
el missatge negat als porucs,
la felicitat inabastable als adoradors d’una racionalitat buida de carn i de sentiments.
Hem proclamat, als vents dels oceans,
el caràcter absolut de la bondat
per damunt de lleis i de vestits.
I hem plorat de felicitat sense saber per què ni voler-ho saber.
Davant de tot això...
Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre del 2017)

.

.

"Mal de coraçon" (amb ç)

"Mal de coraçon", de Victoria Szpunberg; dirigida per Andrea Jiménez, i interpretada per Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals a La Villarroel; amb escenografia de Judit Colomer; vestuari, d'Adriana Parra; il·luminació, de Conchita Pons; espai sonor, de Lucas Ariel; moviment, d'Amaya Galeote; direcció de producció, Júlia Molins. És una producció de Companyia Solitària i del Teatre Nacional de Catalunya.

Una expressió descarnada i caòtica de la situació de tres personatges en diferents moments vitals que coincideixen a la barra d’un bar i es deixen endur per les seves boires negres personals i els efectes desinhibidors de l’alcohol. Mística, humor, música, interacció, metateatre, paròdies, caos, expressivitat deslligada… conflueixen en una exploració dels camins més experimentals en els quals el més interior dels intèrprets surt sense avançar per cap autopista o carretera preestablerta. Els minuts finals són apoteòsics i immergeixen el públic en una alegria i una eufòria que s’agraeixen.

En acabat, un argentí de les rodalies de la Villarroel ens va acabar d'arrodonir les bones sensacions.

Les bèsties orinen i excreten per marcar el territori.

 

De tant en tant m’he qüestionat si jo mateix podia ser un llop, però ara ho tinc clar: no ho soc. En canvi, sí que reconec que dins de la societat humana existeixen persones amb mentalitat de llop, i també veig perfectament a qui donarien el seu suport en unes eleccions. 

El que jo desitjo és una societat humana organitzada d’una manera radicalment diferent de la dels llops; i estic convençut que aquesta altra forma de convivència és realment possible.

Els llops són animals profundament territorials. Com altres membres de la família dels cànids, dediquen molt d’esforç a delimitar i defensar el seu espai. L’eina principal que utilitzen és l’orina. Els individus dominants —tant mascles com femelles reproductores— alcen la pota per orinar sobre objectes destacats, mentre que els altres membres de la bandada s’ajupen per deixar la seva marca, reforçant així tant la jerarquia interna com la possessió del territori. També fan servir aquests senyals per identificar reserves de menjar i per reclamar els cadàvers en nom del grup. Les deposicions compleixen una funció similar a l’orina, però amb un caràcter més visual i ostensible.
Totes aquestes marques tenen com a objectiu comunicar als altres llops i a les altres bandades que aquella zona ja està ocupada, i que qualsevol intrús hi hauria d’entrar amb extrema precaució.
Les bandades consolidades gairebé mai accepten desconeguts dins dels seus dominis. 

Vist així, queda evident que els llops també es presenten a les eleccions.

Rosa d'abril, morena de la serra...

Van ben  vestits, però pam! Mosseguen! Pam! Menteixen, exageren, deformen, polaritzen, confonen... 

Fan servir tot el repertori de les fal·làcies que la filosofia ens descriu per manipular. 

No els importen tant les persones vulnerables com els capitals vulnerables, les raons nacionals, la unitat racial i cultural, el món de color de rosa i de coto fluix de sucre que els van descriure quan eren joves i tan idealistes. 

Senten autèntic fàstic per algunes persones; per les persones per les quals només té lògica sentir dolor i per damunt de tot empatia. 

Van ben vestits, i alguns escolten el Virolai; però aneu amb compte, que la Moreneta és negra, i que Jesús, petit i diví, neix cada desembre al Raval, a la Mina, a Torre Baró, a Sant Cosme... A tots els llocs que  us fan por i fàstic. 

Un dia morireu i no us endureu res del que ara considereu sagrat; i potser us reencarneu en un suburbi de Marràqueix, o de Bogotà, o de Quito... Potser entendreu què vol dir tenir por sense tenir culpa, viure lluny dels pares, sense cap seguretat, trobant a faltar els aliments, l'educació, l'habitatge... Hi ha molts habitatges buits, i alguns són de gent que canta cofada el Virolai i que posa per damunt de les necessitats de les persones la societat imaginada i uniforme que no existeix i que no existirà mai.