Quan descriure la vida es considera fer campanya electoral

Hi ha gent que diu que faig campanya electoral quan escric; no saben de què parlen. És l'exercici de viure una campanya electoral? Ho és, descriure la vida que observo? Del relat que vaig publicar dos posts enrere, per exemple, n'hi ha que asseveren que és propaganda en contra d'un partit polític, i això em fa gràcia, perquè és un relat basat en la vida real; és la descripció d'un fet verídic, amb algun element novel·lat. Si els fets verídics fan quedar malament determinada formació, en té la culpa qui els descriu? Si la realitat de la vida evidencia una mancança humana, on és la propaganda? On és la política? 

La vida de les persones no és política; ni el seu sofriment, ni el seu desemparament, ni la seva solitud... Parlar de la seva vida, del seu patiment, del seu desemparament, de la seva solitud... no és parlar de política. Quan algú desitja l'expulsió del país d'algú altre només perquè ha nascut en una altra terra, perquè no té papers, perquè li crea desconfiança o mala consciència... Pot exigir que ningú protesti, que ningú ho descrigui, que ningú ho relati? Pot acusar de fer campanya electoral a qui ho intenta convertir en literatura?

Una altra persona m'ha insinuat que exagero quan dic que la senyora Sílvia Orriols vol fer fora els immigrants il·legals. Bé... Jo em limito a llegir el que diu:

"Els immigrants il·legals no es moren, no, abans de cobrar l'ajuda..., els nostres avis, sí."

"Qui hagi entrat de forma il·legal, ha de ser expulsat"

I el que fa:

El partit de Sílvia Orriols, ara al govern municipal, ja ha començat a posar en marxa les seves mesures. Segons informen des del compte oficial del consistori, «aquest matí la Policia Local ha localitzat una persona dormint a la zona de Devesa del Pla. L’home, d’origen marroquí, ha manifestat que es troba en situació irregular». Segons l’ajuntament, els agents «han contactat amb el Cos Nacional de Policia, que un cop fetes les comprovacions, se l’han endut per obrir-li un expedient d’expulsió»L’ajuntament en mans de la formació ultradretana catalana acompanya la informació d’una foto de l’immigrant estès a la gespa. (Públicació al diari digital d'informació dels Pirineus "La Valira" el  19 de juliol de 2023)

Per tant, no crec que en el meu relat, el de fa dos posts, hagi fet ciència-ficció, ni política ficció, ni distopia, ni que hagi manipulat els fets, sobretot tenint en compte que, canviant algunes localitzacions i algunes descripcions, és un fet de la vida real.

És política? Cadascú pot anomenar a les meves paraules com li abelleixi; és una descripció d'un menyspreu real, d'un sofriment real, d'una ceguesa real... Una persona influïda per una ideologia determinada maltracta un ésser humà. Digueu-li com vulgueu.

Algunes vegades, defensar la il·legalitat és un exercici d'amor a la humanitat.

.

.

L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

El miracle

 

El Musa frega les taules, intentant no mirar la mar. El sol cau abrusador com si pretengués esclafar tot ésser vivent. Sota la coberta de canyes de la guingueta, encara s'hi està força bé. Millor que al caiuc, millor que a Abuja, millor que sense esperança.

“Xicot, què fas? Una cervesa amb llimona no és una estrella amb un tros de pell de llimona surant a dins, tros d’ase!” li diu, des de darrere, un panotxa de cent quilos amb els ulls petits i la cara molt vermella. El Musa no l’entén, però pel to sap que les coses no van bé. El Pol deixa la safata que duia a l’altra banda del parc de taules de bambú i s’hi acosta.

“Disculpi, és que és nou...”.

El panotxa torça la boca. “I és el meu problema, que sigui nou? Hòstia, jo vull una cervesa amb llimona, cony! Que cada dia els agafeu més rucs!”

El Pol li pren la gerra al panotxa i camina de pressa cap a la barra. Fa un senyal al Musa perquè s’hi acosti.

“Mira… Una cervesa amb llimona és una cervesa amb una mica de fanta de llimona, i ja està! Tu tranquil! Ja ho aniràs agafant.”

El Musa l’observa amb els ulls molt oberts; quan té por, se li veuen molt grans, i ara té por. Si perd la feina, no podrà deixar el carrer, i haurà de continuar dormint rere el pàrquing del Molí. Qualsevol dia, la policia de Canet el trobarà, o, encara pitjor, el del tatuatge a la cara, que quasi el mata quan se li va acudir de jeure en un banc de l’estació. Aquesta feina miraculosa és la seva porta a la vida; quan cobri el primer sou, buscarà una habitació i deixarà de ser el que és ara. El miracle és la feina i el miracle és el Pol.

“Va, Musa, Anima’t! Que jo quan vaig començar, vaig tirar l’ensaladilla sobre un client" fa el Pol. El Musa, això, ho ha entès, i riu de gust. Quan riu, se li’n van una mica les penes.

El Pol també està content d’haver trobat aquesta feina ara fa dos estius; l’amo gairebé mai no hi és, però ell ja es veu capaç de dirigir-ho tot sol. Dos cursos d’infermeria aprovats; dos estius entre Canet i Sant Pol.

“Collons! Que esteu exprimint les llimones?” crida, el panotxa.

El Musa li porta la cervesa amb llimona i fa un esforç per somriure-li.

“Ja us queda poc, ja…” li diu el client amb un somriure fatxenda. “D’aquí a poquet, la Sílvia us farà crec, crec…” afegeix, amb una veu falsament endolcida, i acaba rient tot sol i fent un rot.

“Trossos de merda amb potes, maltractadors de dones, sabeu què és la prioritat nacional?”

La fingida dolçor de la veu del panotxa fa que el Musa no deixi de somriure, perquè no entén ni un borrall del que diu. Va fent que sí amb el cap i pronunciant un “Gràcies!”, il·lusionat, convençut que el client li està agraint la feina.

Quan el panotxa se’n va, el Musa s’acosta al Pol.

“Gràcies! Musa agraït! Tu ensenyar! Musa aprèn!”

El Pol somriu amb un punt de tristor, i continua netejant les taules que es buiden.

***

Relativitzar les pròpies posicions i les dels altres

Potser el que més molesta d'una persona, o una de les actituds que més molesten, és la convicció que l'única interpretació possible dels fets és la d'ella; les altres són errors, mals punts de vista, indicis de mala fe, senyals de favoritismes, de privilegis potser. Una persona que creu en l'error i en l'encert com a posicions inamovibles cau en una mena de maniqueisme que de vegades resulta sorprenent.

La democràcia no ha de ser necessàriament votar-ho tot; de vegades, per una raó purament operativa, la democràcia és votar un equip, un projecte, un govern, i deixar-lo governar amb totes les conseqüències. Si no ho fa bé, o no segueix allò que va prometre quan va ser votat, tocarà acomiadar-lo, o fins i tot en alguns casos denunciar-lo; però és aquest govern el qui ha de governar, el qui ha de prendre decisions, aquestes decisions no es poden votar contínuament perquè quan això succeeix la direcció d'una iniciativa de govern no té rumb. Proveu de jugar a escacs en equip i decidiu cada jugada per votació; si us enfronteu a una única persona coherent i mínimament formada, perdreu. 

Això és el que no accepten determinades persones que votarien fins i tot si canviem la sala de reunions o continuem on som. És cert que Suïssa funciona una mica així; els referèndums són el pa de cada dia; però Suïssa és Suïssa i no tot va tan bé com volen fer creure. Suïssa és un lloc on vaig sentir de seguida ganes marxar, i no podria dir-vos per què, però no tinc ganes de tornar-hi. La gent és estranya, riu poc, et mira de cua d'ull, i tots i totes tenen vocació de policia; els fas por perquè ets estranger; els fas por si no ets ros; els fas por si fas alguna cosa que se surt del normal; els fas por si fas massa soroll; els fas por si ho trobes tot massa car. Hi pot haver algú simpàtic, no es pot generalitzar. Vaig trobar una persona amable i simpàtica, i llavors em va explicar que era italiana.

Tornant al tema: la manera com veig les coses és només la manera com veig les coses; qui pensa diferent no és un manipulador per pensar diferent, potser només és sincer, i qui calla no sempre atorga.

Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

Gabriele Amorth, exorcista. Criteris de credibilitat. Xardor al Maresme vora el mar.

La xardor del Maresme a 20 de juny. Pols africana suspesa a l'atmosfera fan que el sol no dibuixi el seu camí de llum habitual damunt les aigües. És un constant entrar i sortir de la mar. Poca gent a la platja i de karma lluminós. 

Mentre m'identifico amb la natura com un element més del paisatge, llegeixo tot el que la xarxa em diu sobre l'exorcista Gabriele Amorth; aquests dies sento curiositat per la seva figura i la seva activitat. Llegeixo tot un seguit d'entrevistes que li van fer abans de morir, i em fa l'efecte que el Déu que descriu seria molt cruel si realment fos com l'exorcista diu que és; molt cruel, molt agosarat en el mal sentit de la paraula: fer que les seves criatures es juguin l'essència i la felicitat eternes per un combat no sempre depenent de la criatura; un combat que es lliura entre diables, àngels i sants... Em costa més creure que Déu sigui tan tirà com aquest home i les seves experiències diuen que és, que no pas creure'm les mateixes levitacions de persones posseïdes que ell diu que ha vist, amb les fulles d'afaitar materialitzant-se a la boca dels endimoniats. El mag Pop fa coses semblants i no m'he fet deixeble seu. El que ha de definir Déu és la coherència i la bondat, i l'ésser que descriu Gabriele Amorth no em sembla ni coherent ni bo. Potser em falten inputs, però no tinc cap culpa de veure-ho així. Podria ser també que aquest bon home s'hagués cregut massa les paraules que explica que li dirigeixen els posseïts. En cas que realment fossin posseïts, dirien la veritat? No és agosarat creure's tot el que diu un ésser endimoniat, o com a mínim histèric, com si fos dogma de fe?

I sobre el tema de les levitacions, podria dir que em costaria de creure si no hagués conegut una persona escèptica que em va jurar i perjurar que ell n'havia vist una en un professor de ioga hindú; però en tot cas, si succeeix, ha de tenir una explicació física encara que no la coneguem. De fet, si de la matèria del cervell, en brolla la consciència, per què no de la consciència se'n pot afectar la realitat material? Però això no demostra cap divinitat ni cap possessió diabòlica. A parer meu, el criteri de credibilitat de Déu és l'amor i la coherència.

Acabem de prendre el Sol i tornem a casa amb el cos relaxat. Demà hi tornem.

El repte de relatsencatala.cat

Al fòrum de relatsencatala.cat, hi ha uns petits mini concursos d'estar per casa que es diuen reptes, i que han servit perquè molts comencéssim a practicar l'escriptura de ficció, ara ja fa més de vint anys. No hi ha premi, només el plaer d'escriure. De vegades, encara hi participo, i també el meu amic ;-) Percival Ashford!

Ara mateix, hi ha una proposta oberta molt interessant, us hi animeu? 

Aneu amb compte, perquè si guanyeu, us tocarà organitzar el següent repte!

Aquí teniu una drecera a la convocatòria:

QUINS RELATS MÉS BONS AL REPTE CLÀSSIC! Et despulles?

Oh! Quines descripcions

Noies i nois… aquest repte clàssic és fabulós, hi ha uns relats enginyosos, sorprenents, tendres, reveladors… 

Despullar-se pot ser tornar a un estat que ens desperta racons mai descoberts de la memòria genètica, sobretot quan ho fem sense cap mena d’intenció sexual. 

Pot ser una forma de rebel·lia o de protesta. 

Pot ser la recerca de la unió amb Déu i els despreniment de tot com Sant Francesc d’Asís. 

Pot ser una anècdota evangèlica misteriosa i de significat opinable, com la del jove Sant Marc envangelista, futur patró dels naturistes el dia que l’Església catòlica descobreixi els beneficis espirituals de “desaprendre que la nuesa sigui eròtica en si mateixa” i la recomani als entorns adequats i amb un enfocament que no malmeti la dignitat humana. 

Pot ser un acte de bojeria sana… com el de les joves que ens descriu la Montserrat. Fins al 21 de juny! Anar al repte clàssic sobre NUESA, MAR i RELIGIÓ 

 Espero, esperem el mar i jo, Sant Francesc i jo, Sant Marc i jo, la vostra obra! I recordeu:

I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells.

.

.

.