Casaldàliga

.

Us convido a escoltar les paraules d'en Pere Casaldàliga; sovint silenciades pel poder, sovint desautoritzades pels qui s'obsessionen amb la moral i s'obliden de la injustícia comesa pels diners i els qui els poseeixen. Hi ha un punt, al capdamunt de la piràmide de les creences i de les ideologies, en el qual no importa a quin cantó estem de les idees, sinó quina importància tenen per a nosaltres la dignitat i els drets de tots els éssers humans.
Vivim en un món enfonsat econòmicament pels especuladors, pels financers, pels polítics corruptes, pels qui s'han deixat seduir pel diner i el poder. Ells han enfonsat l'economia. Ells fan impossible el somni de la igualtat per a tothom. Els qui han de clamar contra aquesta injustícia sovint callen i prenen te o cafè dins dels seus palaus episcopals vestits de porpra i amb el títol de prínceps de l'església. ¿Hi pot haver cap títol més patètic i més ridícul que el de príncep, per algú seguidor d'un fuster que va cridar ben fort que a ningú anomeneu guia damunt la Terra, i que qui vulgui ser el primer sigui el servidor de tots?

Si alguna cadena o particular considera que el fet de tenir aquest enllaç de Youtube en aquest humil blog vulnera algun dret, que m'ho digui d'immediat i el retiraré. La meva confusió front les normatives audiovisuals de les propietats em fa demanar ajut en aquest aspecte. Poso la meva bona voluntat al servei de qui conegui les lleis.

L'únic amor lúcid (Pensaments sobre l'amor III)

.

De vegades he pensat que l'amor d'un pare o d'una mare és l'únic amor lúcid. Aquesta cita del llibre de Maria dels Àngels Alsina i Ribé "Estima i deixa't estimar" m'ho fa veure clar:

A la mitologia, hi ha un relat corprenedor: Un fill enamorat de l'estimada no sap com demostrar-li el seu amor. Ella, com a prova que l'estima, li demana el cor de la seva mare. Ell també estima la seva mare; però, encegat per la passió, li arrenca el cor; i, portant-lo dins un cofret, va corrent vers l'estimada. Pel camí, cau; i de dins del cofret se sent una veu que diu: "Fill meu, t'has fet mal?"

.

Tarragona em continua esborronant.

.

Qui m'havia de dir que tornaria tan aviat a Tarragona; aquesta vegada com a professor acompanyant en una sortida organitzada pel departament de socials. I haig de dir que igual com va passar a la meva anterior visita a Tarragona, l'experiència ha estat una delícia; amb l'afegit de les explicacions de la nostra guia Marta, que ens ha descrit l'urbs romana gairebé com si ens hi trobéssim.
El dia ha estat asolellat, clar, nítid; un dia tarragoní, d'aquells que l'emperador Adrià anomenaria propis d'una primavera perpètua; primavera perpetua que segons ell domina contínuament Tarragona i els seus voltants.
A l'exterior de la muralla nord, vàrem saludar, de primeres, a l'emperador August, guarnit amb la indumentària de Cesar, en una reproducció d'una antiga estàtua de promoció populista del seu poder. Qui havia de dir que aquest home que va governar mig món era en realitat un “calçasses” que tremolava davant qualsevol mirada sarruda que li dirigís la seva malèfica esposa Lívia.

La mare llopa ens recorda els orígens mítics de Roma, la necessitat dels pobles de convertir en diví allò que ens lliga al misteri de ser. El lligam amb la llet materna, amb la terra, amb la infantesa.

Al capdamunt d'aquesta torre de vigilància, que va aparèixer fa pocs anys gràcies a l'esfondrament de part de la muralla afegida medieval, hi trobem una làpida amb la figura de Minerva esculpida al damunt; i al darrere de la làpida l'escriptura més antiga conservada a la península ibèrica, on l'artista informa que dedica aquesta làpida a la deesa en qüestió.


Aquí, al damunt, hi podeu veure una imatge més grossa de la làpida.

Un tros de l'arc de l'única porta grossa original romana que es conserva a les muralles.

Els anys i la vida fan créixer l'herba damunt d'unes pedres col·locades dos mil anys enrere.

El teatre romà, on varen executar el bisbe Fructuós i tants d'altres ciutadans que per una o altra raó s'apartaven de la normalitat social de l'època. Morien cremats vius o de qualsevol altra de les formes tan "civil·litzades" amb les quals la cultura i la noblesa de Roma ens van beneir. Al teatre també s'hi celebraven lluites de gladiadors (esclaus obligats a matar-se. Visca la "civil·lització" de Roma!), o bé combats entre gladiadors i feres salvatges; el cas és que la sang corregués (visca la festa nacional!). No us perdeu la Tarraco Viva, que, si mal no recordo, se celebra al maig i que reprodueix sense vessament de sang la lluita de gladiadors i demés curiositats romanes.

Heus aquí al damunt, un dels passadissos que travessaven, per sota, el circ romà, i que facilitaven el moviment dels atletes, els quals feien curses de quàdrigues i altres vehicles d'última tecnologia de l'època.

Un tros de muralla, amb els merlets sencers, probablement reconstruits a l'època medieval.

A l'hora de dinar ens vam apropar a l'aqüeducte, que es conserva força bé, i que està envoltat d'un bosc curull de serps (no és broma, un dia d'aquest potser us penjo un vídeo dels immensos "bitxos" que vam veure). Déu ser l'esperit de la Cleopatra que no es vol allunyar de les obres dels seus conqueridors.

Sigui com sigui, el dia d'ahir fou un retorn al passat, a la cultura que uns diuen que va venir i que se'n va anar; però que jo més aviat penso que va venir (que vam venir) i ens vam quedar.

Què som si no nosaltres? Una barreja amb un component genètic romà molt i molt elevat.

Malgrat tot no puc evitar que em surti de dins un crit de revolta que em fa clamar a favor d'Irike: "Romans go home!"

Ai no, que ho hauria de dir en basc; perquè el fet és que encara que molta gent no ho sàpiga, el llenguatge ibèric era si fa no fa l'euskera actual, que dominava tota la franja dels Pirineus, i fins i tot la costa mediterrània. Però això serà el tema d'un altre post, en què explicaré com segons les més antigues llegendes d'Euskal Herria, els primers bascos que varen arribar a la península, van fer fora els "homes peluts" que vivien a les muntanyes.

¿Algú sap qui eren aquests homes peluts?

Jo sí.

P.D. Les fotos són d'ahir, i com sempre que són meves, gent de bona fe, estan a la vostra disposició, sempre que siguin fetes servir a fi de bé i sense interès econòmic.

El castell de Montsuriu (o Montsoriu)

.

Si us arribeu fins a Breda, i d'allà agafeu la carretera que va cap a Arbúcies, ben aviat trobareu un trencall que us indicarà la direcció del Castell de Montsuriu. Haureu de deixar el cotxe a la carretera i caminar pel bosc una bona estona (el retorn a l'esquerpa edat mitjana s'ho val).

En arribar trobareu una fortificació mig derruida, amb les nafres d'una tecnologia moderna que intenta reconstruir la història maltractada pel temps i per tantes guerres.

El castell fou propietat dels Comtes de Cabrera; una poderosa família de la Catalunya medieval que tenia terres fins a prop de mar, i que si la història hagués girat diferent haurien pogut acabar sent la família real catalana.

La foscor dels murallams. L'heura arrapant-se a pedres antigues i gastades. Les torres sostenint-se bo i els segles. Tot plegat fa que sigui impossible arribar a aquests paratges i no escoltar les històries dels esperits que s'hi passegen invisibles i que freturen que els escriptors escoltin les seves vivències i les facin arribar als vius, que ben aviat (perquè el temps vola) seran també morts, i esperits, àvids de no ser oblidats.

A l'època medieval, el castell simbolitzà un poder feudal que explotava els camperols dels voltants. A canvi d'una part de la collita, i d'altres privilegis que ara no explicaré, el senyor del castell amparava els camperols i les seves famílies en temps de guerra, deixant-los habitar dins del pati del castell a l'interior de les muralles, i exigint-los també l'ajut com a soldats en la defensa de la fortificació.

Veieu aquesta torre? Doncs l'esperit d'un pobre comte penedit em va explicar una història que jo vaig transmetre al meu fill mentre jeiem damunt d'un tou d'herba. Resulta que al capdamunt de la torre, una princesa hi vivia empresonada pel seu pare, que la volia casar amb un rei poderós. La princesa estava enamorada d'un camperol de les rodalies; per aquest motiu el seu pare no la deixava sortir de la torre, i la princesa era molt desgraciada.

Una nit, una bruixa es va acostar volant fins a la finestra de la princesa, i li va prometre ajut sense demanar-li res a canvi; l'única raó per la qual la va ajudar és que la bruixa s'estimava els amors sincers i havia sentit el clam de la princesa.

Així doncs la bruixa va portar la princesa, volant damunt l'escombra, fins a la cabana del seu pagès enamorat. Tots dos van fugir immediatament de les terres del comte, es van casar i van viure feliços.

El rei, l'endemà al matí, en veure l'habitació de la torre tan buida, es va posar a plorar com un desesperat. D'ençà d'aquell dia, el rei s'acostava cada nit fins la torre i plorava l'absència de la seva filla. I va ser tan gran la seva tristesa que el rei es va penedir d'haver estat tan dur amb la noia. Diuen que ploraba tant, que fins i tot després de mort s'apropava (i s'apropa) en esperit a l'habitació de la torre a plorar de penediment i d'enyor per la seva filla. Fins i tot avui hi ha qui s'acosta fins aquesta torre del Castell de Montsuriu a les nits de lluna plena per escoltar el plor del rei, que se sent ben clar. Diuen que plora i plora sense trobar consol.

Això és el que em va dir el rei ahir mateix, i el que jo, tan bonament com vaig poder, vaig transmetre al meu fill.

Aquí a sota hi teniu una altra imatge de la torre. Si us hi fixeu bé, a la finestra petitona més elevada, hi podreu veure la cara del rei plorant. Ara bé, això sí, us hi heu de fixar molt bé.

Sovint les bruixes fan créixer les arrels a l'inrevés, cap amunt; mireu si no:

La biologia dels voltants del castell agafa formes fantàstiques que amaguen follets, elfs i fades. En vaig poder fotografiar algunes:

Hi ha moltes llegendes que giren al voltant del Castell de Montsoriu (o Montsuriu com més us agradi). Cerque-les i les trobareu.

Des d'aquí saludo els nens i nenes (que ara ja són nois i noies) del IES Sant Cugat (que ara es diu Pla i Ferreres) amb els quals vaig passar tres dies meravellosos en aquest castell (i a la casa de colònies que hi ha ben a prop) a la primavera del 2004. Els recordo amb afecte, i els tinc presents, malgrat que el temps els robi a poc a poc i dissimuladament aquella infantesa que ens permet ser humans de debò ni que sigui durant uns anys.

Aquestes imatges, però, són d'ahir mateix, i qualsevol persona benintencionada les pot fer servir per l'ús que desitgi, sempre que aquest ús no sigui dolent ni cerqui el negoci.

.

Tot el que percebem al nostre voltant és creat per la nostra ment.

.

Els efectes produits pels nostres sentits a causa d'un ordre exterior a nosaltres, són un feix de sensacions a la consciència. Tot l'univers que ens envolta, des del més proper al més llunyà, en el moment en què arriba a nosaltres a través dels sentits, esperona la nostra ment a generar sensacions conscients. La imatge que tenim de la realitat que ens envolta (visual, auditiva, tactil, olfactiva i de gust) no és res més que sensacions a la consciència.

El que nosaltres anomenem realitat, són sensacions; la realitat és la causa indirecta que les genera i que no té forma. Allò que nosaltres anomenem forma de la realitat (colors, sons, etc.) no és la realitat sinó les sensacions conscients generades a la nostra ment; la realitat (la causa de les sensacions) no té forma, no és de cap manera. "És", però no és de cap manera. Els valors lògics que conformen la realitat (distàncies, freqüències d'ona electromagnètica, freqüències d'ona sonora, canvis cíclics de pressió, moviment d'electrons als nervis, etc.) existeixen com a valors lògics mesurables, i són els causants d'unes oscilacions energètiques que exciten els nostres sentits i mouen la ment a crear una forma conscient, però aquests valors en si mateixos no tenen forma. Nosaltres anomenem forma a les sensacions conscients que aquests valors generen a la nostra ment i que nosaltres identífiquem erròniament amb la realitat, però realment les sensacions no són la realitat, sinó una modelització que la nostra ment genera per a fer-nos més fàcil la comprensió de la realitat.

Aquesta modelització és conseqüència de l'evolució de les espècies, i no sabem del cert si és idèntica per a tots els individus. És molt probable que sigui diferent d'una espècie a una altra i que influeixi en la seva intel·ligència, en el seu grau de consciència i en la manera com aquesta espècie entén el món i l'existència.

Amb aquest primer post sobre la sibjectivitat del univers que veiem al nostre voltant, intento començar a explicar una idea que porto a dins des de fa temps. Fa alguns anys vaig descobrir amb goig que en Schrödinger l'havia expressada de manera semblant en un dels seus llibres als últims anys de la seva vida, i vaig començar a pensar que aquesta dèria meva no era un “frikisme”, sinó que potser valia la pena donar-hi voltes i intentar escriure-la.

Sovint parlem de la consciència com a producte d'un element material i energètic que anomenem cervell; ara intentaré parlar de la matèria com un element creat per la consciència.

¿Per què no valorar la possibilitat que el procés sigui el contrari al que sempre s'ha pensat: en lloc de veure la consciència com a creació de la matèria, que sigui la matèria i l'univers sencer una creació de la nostra consciència.

El que no podem crear són els valors lògics que la realitat (sense forma) té. Però l'univers que ens envolta, amb tots els seus colors i sons meravellosos, és una creació de la nostra ment, una interpretació que fa la nostra ment d'una realitat que és invisible, insonora, imperceptible per ella mateixa.

El fet de veure la realitat d'aquesta manera és possible que faci canviar o reinterpretar algunes concepcions que es fonamentaven en una "forma" que era presa com a un absolut, i que en realitat és un instrument, un mitjà, una creació de la pròpia ment. Els conceptes "infinitud de l'univers" "espai buit" "espai" "temps"... canviaran una mica, o si més no, oferiran un altre rostre, si els pensem des del punt de vista que intento encetar amb aquest post, i que prometo continuar desenvolupant.

.

Fantasies

.

De vegades els relats neixen a partir de les imatges. Mireu aquesta casa vella. Us imagineu qui hi pot viure? Algú que l’ha acabada de comprar, o d’heretar. Algú que potser ha trencat amb la seva vida anterior i vol fugir. ¿Us ajudaria saber què s’hi veu des d’aquesta casa vella?

S’hi veu el mar:

Ara potser us vénen més idees al cap.
I si a més us dic que està damunt de les muralles de Peñíscola.
Quantes vides hi ha? Quantes visions del món? En el fons, crear un relat és tenir una fantasia. Imaginar existències diferents a la nostra. Atorgar-los unes característiques. Situar-les en un lloc i en un temps. Mirar què fan i explicar-ho. Imaginar què els pot passar de sorprenent i dir-ho. No és res més.

.

La xocolata espessa

.

Als humans, en la seva majoria, els agrada la xocolata espessa; res de lleugereses, volen substància. L'Homo Sapiens necessita persones fàcilment classificables, amb densitat ideològica, sense sorpreses, sense ambigüitats. Les idees sovint van per “packs”: si ets d'esquerres, has de ser anticlerical, -diuen- agnòstic o ateu, defensor d'una moral laxa, enemic de les corbates, feminista radical, etc. Si ets de dretes has de ser religiós -diuen -, fustigador del matrimoni homosexual, antiavortista, ric o de classe mitjana alta, amic de l'etiqueta i el protocol, moralista, defensor de la normalitat social i uns quants tòpics més. A l'Homo Sapiens li resulta còmoda la xocolata espesa, que es veu clar que és xocolata, per a poder distingir clarament qui són els nostres i qui són els altres; al llarg de milenis aquesta distinció ha estat essencial per la supervivència del grup, i la càrrega genètica ho ha convertit en una exigència psicològica indefugible.
La majoria de vegades, però, l'ésser humà no és tan simple ni tan etiquetable; i si ho és, és perquè ha estat adoctrinat, i/o manipulat. La necessitat de pertànyer a un grup definit arriba a ser tan poderosa que s'imposa al propi criteri, fent caure en l'autoengany de pensar-nos que allò que creiem ho creiem per convicció, quan la majoria de vegades, sobretot en les persones activistes, ho creiem per pertinença a un grup que branda les idees com a símbol identitari tribal.
La majoria de vegades, a més, la posició assenyada no és als extrems de la ideologia, sinó en algun punt del mig, orientat més a la dreta o més a l'esquerra segons les circumstàcies. Normalment no hi ha una solució objectiva, ni clara ni absoluta, per a totes les situacions; i ni que algú la vegi molt clara, aquest algú ha de recordar que d'altres no la veuen tan clara; i que la ignorància de fons respecte els principals misteris de la vida, del ser i del no ser, ens ha de dur suaument vers una profunda tolerància i una empatia cada vegada més gran i més perfecte.
Hem d'optar per la “llei de platí”, més que no pas per la “llei d'or”. La “llei d'or” ens esperona a tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. La “llei de platí” va més enllà i hi afegeix el concepte de “diferència”, aconsellant-nos de tractar els altres de la manera com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats, que no ha de coincidir necessàriament amb la manera com ens agrada (o ens és bo) que ens tractin a nosaltres.
La convivència ens exigeix que no visquem convençuts d'una manera absoluta del fet que ens trobem al centre de la “normalitat” moral, social, ètica... sinó que ens adonem que cada societat, cada cultura, cadascú en última instància, experimenta una sensació subjectiva de “normalitat” moral, social, ètica... i que aquesta individualitat s'ha de respectar amb els límits habituals de respecte als altres: tot val mentre aquest tot no perjudiqui la llibertat dels altres i no impedeixi als altres viure el seu “tot”.
El dilema continuarà existint, perquè alguns d'aquests altres tal vegada (i a causa de la seva particularitat) poden considerar que se'ls disminueix algun matís de la llibertat exclusivament per qüestions estètiques o de gust personal. (Per exemple la persona que s'horroritza i que considera un atac el fet d'haver de veure dos homes fent-se un petó, o una noia amb un piercing a la cella, o algú banyant-se nu en una platja) Cal filar prim i no anomenar “drets” a exigències que més que defensar llibertats el que fan és imposar morals, estètiques i formes que han de brollar de la llibertat i que mai no s'han d'imposar. Cal assumir que res que entri pels ulls pot ferir una ment equilibrada, i que existeix el deure de conèixer i assumir la diferència; no cal que la comprenguem, no cal que ens agradi, és suficient entendre que hem d'acceptar la seva existència, igual com els altres han d'acceptar l'existència de la nostra diferència.

Per cert, a mi, personalment, la xocolata no m'agrada.

.