Cinquanta-tres ofegats. Més de cinquanta mil persones arriscant-ho
tot per passar una frontera que els deixa en una situació incerta i
desconeguda per a ells. Saben que ni cinquanta vigilants armats
disparant no els podrien aturar; no els podran aturar, perquè els
que hi ha darrere són molts més, i perquè els vigilants no
dispararan. Les persones no deixen fàcilment de ser persones. Els
qui manen s'hauran d'inventar genocidis (ja ho han fet) per mantenir
els seus privilegis d'estat afortunat i benestant; els estats
poderosos s'amenacen veladament els uns als altres per tal que a cap
d'ells no se li acudeixi ser humà, ser digne, obeir el dret
internacional, continuar creient en la carta de les nacions
unides.
Cal resistir. Si algun estat ens fan fora de
l'espai Schengen per no acceptar les devolucions en calent, que ho
faci. El que no podem és perdre una realitat molt més important que
el lliure comerç. I els països que ens han fet fora només són
dos. La gent en el fons sap on està el bé; això que tanta por els
fa i que per menystenir anomenen "bonisme". Però el bé no
és "bonisme", el bé és la nostra identitat; o ens
abracem als drets de les persones per damunt de qualsevol diferència
política, o no som res, i res no val la pena. Per això cal
resistir.
El Marroc és un país immens, ple de
possibilitats, amb persones capaces de construir riquesa. Cal anar en
la direcció d'ampliar la comunitat de països que defensen una
manera d'entendre la vida que prioritzi el benestar per tots. Cal que
les desenes de milers de persones que necessiten fugir dels seus
futurs enclaustrants tinguin motius, raons, il·lusions per voler
quedar-se a la terra que més estimen. Calen inversions arriscades,
diàleg i negoci, pacte de límits pel que fa a no saltar-se la
democràcia ni els drets humans ni les possibilitats d'estudiar i
formar-se, cal perdre la por d'obrir-se cap al sud, perquè si no ho
fem, el sud vindrà i ningú podrà aturar-lo, i sobretot, perquè si
no ho fem serà una injustícia inadmissible per milions de persones
que tenen dret a la vida i al futur.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
dissabte, 1 d’agost del 2026
Això no ho aturen les armes
Etiquetes de comentaris:
Actualitat,
Drets humans,
immigració,
injustícia,
Justícia
La mare
-És la Marta, mama.
-Ah...! -la dona allarga l'expressió -. I de quina casa ets, tu?
La noia fa cara de no entendre-la.
*
Sopen enmig d'una tensió estranya. La mare escruta la Marta; li examina cada gest; burxa més enllà del que veu. La noia grua per dins com en un examen. Tracta d'agafar bé els coberts, de seure amb correcció, de dir el que escau.
El silenci s'ensenyoreix de l'àpat.
-Nena...! -crida sobtadament la mare.
La Marta bota; tremola com una fulla.
-Hòstia, mama, quin ensurt...! -exclama en Josep.
-Que no ho veus com xucla l'escudella?
-Ho sento... -fa la Marta.
-No... no has de sentir res... és la mama, que sempre em fa la mateixa!
-Tot ho faig malament! -gemega la mare.
S'aixeca, i se'n va plorant.
*
-M'agrada. -fa en Josep.
-Fuma, beu, tuteja els homes, porta pantalons, no és de casa bona... -diu la dona.
-Tu i les cases...!
-Si fos dels Marcet o dels Freixas...!
-Vius en una altra època, mama; i jo ja tinc trenta-vuit anys...!
-Et vol apartar de mi!
*
-Hola -fa la Marta.
-Hola -diu la dona -. T'he fet venir per parlar...
-D'acord.
-El meu fill no fa per tu.
-Més val que me'n vagi...
-No marxaràs!
D'una revolada, treu un ganivet de sota el davantal i li clava al cor. Repeteix cíclicament la punyalada xerricant les dents.
*
Arriba en Josep.
-Nen
-Què, mama?
-M'hauràs de perdonar...
-No!
-Sí, fill...
-Ho has tornat a fer?
-Pel teu bé...
-No puc més...
-No em fallis, fill; estic malalta... -la dona somica.
En Josep es contorba.
-Està bé, mama; no passa res. Va, que t'ajudo...
Tots dos empareden el cadàver de la Marta al murallam del jardí, on estan enterrades les altres.
Al vespre, quan en Josep és al llit, la mare li porta un vas de llet amb mel i l'acotxa.
*
Relat publicat a relatsencatala.cat el 6 de desembre de 2006
L'autor adverteix que en cap cas vol ser una banalització dels crims; va ser escrit en una època en que hi havia llibertat per escriure sobre l'horror sense que ningú es pensés que l'autor disculpava o aprovava aquest horror. Avui dia, aquesta llibertat creativa s'està perdent, i tot és asèptic i espantosament perfecte.
Etiquetes de comentaris:
ficció,
relat,
Relats,
Temes de relatsencatala.cat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

