Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

dissabte, 1 d’agost del 2026

Això no ho aturen les armes



Cinquanta-tres ofegats. Més de cinquanta mil persones arriscant-ho tot per passar una frontera que els deixa en una situació incerta i desconeguda per a ells. Saben que ni cinquanta vigilants armats disparant no els podrien aturar; no els podran aturar, perquè els que hi ha darrere són molts més, i perquè els vigilants no dispararan. Les persones no deixen fàcilment de ser persones. Els qui manen s'hauran d'inventar genocidis (ja ho han fet) per mantenir els seus privilegis d'estat afortunat i benestant; els estats poderosos s'amenacen veladament els uns als altres per tal que a cap d'ells no se li acudeixi ser humà, ser digne, obeir el dret internacional, continuar creient en la carta de les nacions unides. 

Cal resistir. Si algun estat ens fan fora de l'espai Schengen per no acceptar les devolucions en calent, que ho faci. El que no podem és perdre una realitat molt més important que el lliure comerç. I els països que ens han fet fora només són dos. La gent en el fons sap on està el bé; això que tanta por els fa i que per menystenir anomenen "bonisme". Però el bé no és "bonisme", el bé és la nostra identitat; o ens abracem als drets de les persones per damunt de qualsevol diferència política, o no som res, i res no val la pena. Per això cal resistir.

El Marroc és un país immens, ple de possibilitats, amb persones capaces de construir riquesa. Cal anar en la direcció d'ampliar la comunitat de països que defensen una manera d'entendre la vida que prioritzi el benestar per tots. Cal que les desenes de milers de persones que necessiten fugir dels seus futurs enclaustrants tinguin motius, raons, il·lusions per voler quedar-se a la terra que més estimen. Calen inversions arriscades, diàleg i negoci, pacte de límits pel que fa a no saltar-se la democràcia ni els drets humans ni les possibilitats d'estudiar i formar-se, cal perdre la por d'obrir-se cap al sud, perquè si no ho fem, el sud vindrà i ningú podrà aturar-lo, i sobretot, perquè si no ho fem serà una injustícia inadmissible per milions de persones que tenen dret a la vida i al futur.


La mare

                                                                                                                                IA image


La mare obre la porta, alça la mirada, es topa amb en Josep i la seva nova xicota.
-És la Marta, mama.
-Ah...! -la dona allarga l'expressió -. I de quina casa ets, tu?
La noia fa cara de no entendre-la.

*

Sopen enmig d'una tensió estranya. La mare escruta la Marta; li examina cada gest; burxa més enllà del que veu. La noia grua per dins com en un examen. Tracta d'agafar bé els coberts, de seure amb correcció, de dir el que escau.
El silenci s'ensenyoreix de l'àpat.
-Nena...! -crida sobtadament la mare.
La Marta bota; tremola com una fulla.
-Hòstia, mama, quin ensurt...! -exclama en Josep.
-Que no ho veus com xucla l'escudella?
-Ho sento... -fa la Marta.
-No... no has de sentir res... és la mama, que sempre em fa la mateixa!
-Tot ho faig malament! -gemega la mare.
S'aixeca, i se'n va plorant.

*

-M'agrada. -fa en Josep.
-Fuma, beu, tuteja els homes, porta pantalons, no és de casa bona... -diu la dona.
-Tu i les cases...!
-Si fos dels Marcet o dels Freixas...!
-Vius en una altra època, mama; i jo ja tinc trenta-vuit anys...!
-Et vol apartar de mi!

*

-Hola -fa la Marta.
-Hola -diu la dona -. T'he fet venir per parlar...
-D'acord.
-El meu fill no fa per tu.
-Més val que me'n vagi...
-No marxaràs!
D'una revolada, treu un ganivet de sota el davantal i li clava al cor. Repeteix cíclicament la punyalada xerricant les dents.

*

Arriba en Josep.
-Nen
-Què, mama?
-M'hauràs de perdonar...
-No!
-Sí, fill...
-Ho has tornat a fer?
-Pel teu bé...
-No puc més...
-No em fallis, fill; estic malalta... -la dona somica.
En Josep es contorba.
-Està bé, mama; no passa res. Va, que t'ajudo...
Tots dos empareden el cadàver de la Marta al murallam del jardí, on estan enterrades les altres.
Al vespre, quan en Josep és al llit, la mare li porta un vas de llet amb mel i l'acotxa.

*

Relat publicat a relatsencatala.cat el 6 de desembre de 2006
L'autor adverteix que en cap cas vol ser una banalització dels crims; va ser escrit en una època en que hi havia llibertat per escriure sobre l'horror sense que ningú es pensés que l'autor disculpava o aprovava aquest horror. Avui dia, aquesta llibertat creativa s'està perdent, i tot és asèptic i espantosament perfecte.