Més Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (VI).

.

Sòl característic de l'entorn del Far de Trafalgar

Dunes a prop de la platja.

La platja del cantó esquerra del Far, mirant cap a Caños.

Quan vam arribar estava així de solitària,

després es va anar omplint.

Com més cap a Caños t'acostes més gent.

La mateixa platja mirant cap a l'altre cantó,

cap a la corba que envolta el Far.



Un dels penya-segats de la malaguanyada Cala del Aceite.

Després del desplaçament d'ahir a Gibraltar, decidim, aquest matí, quedar-nos a prop de Roche, i fem via cap a la Cala del Aceite, aquella cala que vam visitar els primers dies i que vam verificar que havia perdut l'encant natural inicial que la nostra guia (elaborada amb informacions de fa set anys) ens prometia.

Hi hem tornat una mica perquè ens agrada variar, i no centrar-nos sempre en el mateix; conèixer estils diferents (a mi personalment reflexionar, dins el terreny mateix, del que podria haver estat una cala i no és), i perquè el meu fill intuia per la geologia de la cala que s'hi podria bussejar. I el que vam veure els primers dies es confirma: una cala amb guingueta (xiringuito en argot popular), amb un gran cartell de Coca Cola, amb usuaris amb nevera, cadires, taules (no m'estranyaria que un dia algú portés la tele)... De bussejar, res de res; l'aigua és tèrbola, potser per la proximitat del port de Roche. En pocs minuts la platja s'omple d'una manera que semblava impossible que es pogués omplir. Resten traces inequívoques d'una bellesa que un dia fou i que avui ja és vestida o embrutada. Les parets dels penya-segats són d'un vermell intens (jo, més que Cala del Aceite, li diria Cala Roja, o Cala del Óxido). Avui, dalt del penya-segat s'hi veu una barana de fusta i els morros dels cotxes del pàrquing, amb el rerefons d'una música rítmica i mediocre, el xivarri dels qui van a la platja com si anessin al parc de davant de casa, a un passeig marítim o a la plaça d'un poble a menjar pipes. No hi ha mística. No hi ha cap mena de comunió amb una natura disfressada, allunyada, ignorada. No hi ha poesia. I fa molta pena pensar tot el que era fa molt pocs anys, quan els accessos estaven per construir, quan la massificació encara no havia arribat.

A les 12:30 tornem al bungalow: refrescada a la piscina i dinar.

Havent dinat, en comptes de fer la migdiada, agafem el cotxe i cap al sud. Explorem la platja de El Palmar, sense gairebé cap edificació, però plena de cotxes aparcats, guinguetes i molt molt massificada. Terra endins s'intueixen una mena de cases baixes amb un jardí ampli, com si fossin de pescadors; però estan tan espaiades, enmig de camps, i n'hi ha tan poques, que fa l'efecte que són en un hort o en un prat més que no pas en una “pedania”. La platja no s'acaba mai, la massificació tampoc. El camí sense asfaltar a través del qual avancem amb el cotxe afavoreix que la massificació arribi a aquests indrets.
Tornem a la carretera i ens atansem a la zona del Far de Trafalgar. Aquesta vegada en lloc de posar-nos a la platja del Far (la de la dreta del far mirant al mar) ens posen a la que queda a l'esquerra del Far, que és molt més calmada i d'aquesta manera podem capbussarnos i veure peixos amb les ulleres. En aquest indret la costa fa uns girs capriciosos que arriben ben bé a sota del far, en unes petites cales; per això a aquesta platja també se li diu Platja de la Corba.
I així acabem el dia.
Fins demà.

.

Gibraltar. Punta Paloma. Viatge a la província de Càdiz (V)

En deixar el cotxe a la carretera, a prop de la zona militar,

aquest és l'aspecte que presentava el bosc.

A cops tocava pujar

Però la mar semblava que no arribava mai.

Darrere la duna aparegué la primera cala.



Ara unes quantes imatges de Gibraltar:

Avui sí, avui toca Gibraltar. Amb els DNI gairebé a la boca ens plantem a les dotze davant la reixa. El policia espanyol es mira les fotos dels carnets i després ens mira la cara. La noia policia britànica es mira els carnets i després ens mira la cara. Fem una mica el pallasso i cantem “God save the queen” i “She wants you yeh yeh yeh”. Avancem per aquesta mena de territori que se'ns feia difícil d'imaginar i deixem el cotxe al pàrquing ICC, a la cinquena planta d'un edifici de rampes on es circula per l'esquerra. Sortim al carrer i descobrim els signes identitaris urbans britànics: les cabines de telèfon d'un vermell pujat amb un disseny força clàssic, l'oficina de correus, els cascs dels Bobbies, el panotxa dels cabells dels escolars uniformats, anglès aquí i anglès allà, banderes, edificis britànics, rètols... A banda dels aromes del Foreign Office, hi trobem també una mena d'Andorra xafogosa: aparadors curulls de begudes alcohòliques, tabac, rellotges, perfums, cosmètics.
Dinem amanides d'uns tuppers, asseguts a terra en una plaça força senyorial, davant del Hall City. El meu fill pregunta per les mones, però es veu que estan a dalt de la Roca, i ens hem de conformar amb una moneta de peluix que si li prems la panxa riu i diu “hello”. NO pugem al telefèric que puja a la roca perquè fa molta calor, però molta... molta calor. Caminem una mica per uns carrerons estrets, amb edificis antics de façanes blanques, potser l'únic racó que evidencia un passat medieval hispànic o musulmà.

Tornem a Espanya i ens n'anem a Punta Paloma, la continuació de la platja de Bolònia, a Tarifa (ho recordeu d'ahir?). Deixem el cotxe a la carretera, prop de l'entrada a una zona militar, en un espai atapeït de boscos. Entrem dins el bosc, sense saber ben bé on anem, una mica intuint la direcció del mar; quina meravella de natura: arbres, obagues, sorra, dunes que pugen i tornen a baixar, més arbres, i sempre baixant i baixant. Ens fa una mica de basarda la tornada (¿Serem capaços de tornar al cotxe o ens perdrem?) Tampoc no sabem, en aquest moment, on sortirem; potser a una zona rocosa inaccessible, o el que és pitjor... a una platja tradicional i consumista (aquesta última possibilitat no era gaire probable donada la virginitat natural del paisatge). A l'últim arribem a un reguitzell de cales de sorra fina, dunes, parets de fang amb propietats terapèutiques, harmònica convivència entre nuesa i banyadors. Com més cap a Bolònia s'avançava, menys banyadors, com més cap a Valdevaqueros, menys nuesa.
Ens instal·lem. El Marc caça deu crancs i després els torna a deixar a anar perquè puguin viure. Un pescador treu un pop immens. Hi ha gent que es cobreix el cos de fang.
Tornem al cotxe, i el camí ens resulta més fàcil de trobar del que pensàvem; però això sí, tot és pujada.A les deu, com gairebé sempre, som al Bungalow sopant; i després a dormir que estem esgotats.

.

Tarifa. "PLaya de Bolonia" Posta al Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (IV)

.

Platja de Bolònia, amb la gran duna al fons,

a l'altra banda de la badia. Fixeu-vos com n'és de solitària

quan camines una mica cap a Tarifa.

El far de Trafalgar a la posta.

Pintada anunciant la platja naturista

amb la cara del Bob Marley.

Foto presa amb els peus dins l'aigua a la platja de Bolònia.

Observeu la transició entre la natura del bosc i la natura de la platja.

Primer racó de la platja de Bolònia després de la pintada;
nosaltres vam seguir molt més enllà.

Cantó mediterrani de la Punta Marroquí a Tarifa.

Carrers de Tarifa

La carretera que uneix l'illa de Tarifa (la punta marroquí)

amb la ciutat de Tarifa. A la vostra esquerra, l'oceà Atlàntic,

a la dreta la mar Mediterrània.

L'aigua de Tarifa és molt transparent.

Una cantonada de Tarifa

Porta de tarifa

Fem via cap a l'Estret, amb la intenció de passar a Gibraltar, però en arribar a Tarifa ens adonem que ens hem deixat els carnets de identitat.
Ens quedem a Tarifa, i realment l'oblit ha valgut la pena; el més probable és que si avui haguéssim anat directes a Gibraltar, ens hauríem perdut aquesta meravella de poble.
Com us podria descriure Tarifa? Edificis colonials, murallams, cases blanques, carrers estrets d'estil àrab, portes d'agulla, frescor d'oasi enmig d'una calor indescriptible, parterres de flors davant la blancor enlluernant de les façanes, pobresa i carisma, antiguitat i barreja de cultures: Àfrica, Europa, Anglaterra, l'Islam i la Cristiandat, l'idealisme humà dels hippies, el surf i els mercats marroquís, els caçadors d'imatges de balenes, el mar profund i obscur, immenses platges de dunes que es perden nord enllà, la punta marroquí i a l'altra banda el Marroc, immens i seductor.
La punta marroquí és una illeta, unida a Tarifa per una carretera estreta que té mar a banda i banda; mirant al Marroc, a l'esquerra de la carretera hi ha el Mediterrani, i a la dreta l'Atlàntic. L'illa és ocupada del tot per una fortificació militar que té al dessota petites cales d'aigua cristallina. Ens fa riure un rètol on s'indica que està prohibit portar el cavall a la platja.
Al port de Tarifa hi veiem un ferry enorme que promet viatges de 35 minuts fins a Tanger. L'aigua del port, malgrat la profunditat, és sorprenentment transparent. Sabem, pels mapes, que ben a prop de la costa, mar endins, les profunditats es fan vertiginoses; som a frec del fons del mar. Sabem també, que a pocs quilòmetres cap al sud-est, mar endins, hi ha enfonsat, des de fa tres segles, el Sussex, amb deu mil milions d'euros en llingots d'or. Sembla que hi ha una empresa caça-tresors que el té localitzat i que està esperant els permisos internacionals, i les disposicions legals, per recuperar-lo. A banda del Sussex hi ha un feix més de vaixells enfonsats per aquesta zona; llàstima que amb les ulleres de bussejar no puc arribar gaire avall.

Dinem en un restaurant italià. Menjo lassagne, massa forta en tomàquet. Prenem després un cafè en un bar del nucli vell de Tarifa.
Ens dirigim tot seguit a una de les platges del terme municipal de Tarifa. Per arribar-hi agafem la carretera de tornada, la que va de Tarifa cap a Cádiz, i ens desviem en una cruïlla que té un gran senyal anunciant la platja de Bolònia. La carretereta s'enfila per un turó clapat d'arbusts i alguns pins. De tant en tant, vaques i braus. Al capdamunt del turó, unes roques de formes estranyes. Un cartell ens informa que ens trobem al “Parque Natural del Estrecho”.

La carretera arriba al punt de màxima alçada, i comença a baixar en direcció a l'oceà. Arribem a la “pedania” de Bolonia, amb la platja del davant mateix de la carretera atapeïda de gent. A la dreta, mirant la mar, una duna gegantina de sorra groga s'enfila per un turó uns quants metres, potser cent o dos-cents. Ens desviem cap a l'esquerra, mirant la mar, fins al final del camí asfaltat, seguint les indicacions d'una guia elaborada amb l'ajut d'internet setmanes abans de començar el viatge. Deixem el cotxe en un pàrquing; un senyor amb gorra ens ven un tiquet (voluntari) per un euro. Agafem el camí que va del pàrquing (una esplanada de terra) cap a la platja.

El camí travessa mates de figueres de moro, arbusts baixos, alguns ginebrons, munts de sorra, terra, roques. En arribar a la platja, una gran pintada damunt d'unes runes anuncia que l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa autoritza el nudisme en aquesta platja. I certament, des d'aquest punt cap a l'esquerra en direcció a Tarifa, gairebé no hi ha banyadors. Ens donem un petit ensurt perquè al costat nostre hi apareix un brau negre, amb unes banyes enormes, passejant tranquil·lament ran de la platja. L'ignorem i afortunadament ell també ens ignora.

Caminem arran d'aigua, en direcció a Tarifa, i a partir d'aquí la platja adquireix unes característiques virginals: no hi ha guinguetes, ni cabanes, ni edificacions de cap mena. La sorra és finíssima i puja cap a la muntanya en forma de dunes. Sovint, un bosc de pins baixa fins a la platja; per damunt, sempre el turó immens, amb les roques belles i estranyes.

Caminem tant i tant, que gairebé ja no hi trobem ningú a la platja. Estem en una platja bellíssima, edènica, només per a nosaltres sols. Podríem continuar caminant. El mapa ens indica que si avancéssim cinc quilòmetres més, arribaríem a Punta Paloma i a la "ensenada de Valdevaqueros", que estan dins del “Parque Natural de l'Estrecho” i que probablement no hi trobaríem ningú, o ben poca gent. Potser un dia d'aquests ens hi atansarem. La costa, dins la mar, dibuixa a voltes figures capricioses amb les roques, que plantades enmig de la sorra semblen escultures d'algun artista contemporani.

Ens sorprèn el galop d'uns cavalls; ens girem i descobrim uns genets cavalcant vers nosaltres. Veiem, poc després, una parella que s'acosta passejant per la riba; van nus i amb el cos cobert de fang de cap a peus. Ens expliquen que uns quilòmetres enllà hi ha un penya-segat del qual es pot extraure fang, i que és bo per la pell. Ens proposem d'anar-hi un dia d'aquests, perquè en aquest moment cau un sol abrusador i els nens estan cansats.
Ens instal·lem aquí mateix, en aquesta platja preciosa, i només per a nosaltres; amb Àfrica al davant i envoltats de natura. I esdevé un d'aquells moments estranys, capaços de definir unes vacances senceres; unes hores escadusseres que es fan eternes en el bon sentit de la paraula. L'instant s'apodera de la percepció del temps i ens regala un benestar que el llenguatge no pot transmetre.
Recollim petxines de formes curioses, caragols força diferents als mediterranis, restes d'una biologia desconeguda per a nosaltres. Juguem una estona a pilota.
Cap a les 20:00 deixem la platja i resseguim la carretera que va de Tarifa a Azahara de los Atunes i a Barbate. Restem impressionats davant els quilòmetres ii quilòmetres de zona natural ran de la costa, sense ni una edificació, amb la carretera força lluny de la platja: boscos, prats ramaders, dunes...
Ens aturem a Barbate a comprar uns entrepans freds. Continuem fins a caños de Meca, i d'allà al Far de Trafalgar.

Contemplem la posta de sol arran d'aigua, al far de trafalgar, damunt d'una duna. A sota nostre, la musiqueta hippy d'un Chill Out i el xicot de les bombolles de l'altre dia, venedors de braçalets de cuir, un fum sospitós, gairebé una fragància, i el far de Trafalgar enrogint davant nostre. Havent sopat, els nens juguen a rodolar per les dunes. En Marc fa el pallasso; la Martina se'l mira i riu.

.

Viatge a Càdiz. (III). Cala del Frailecillo. Faro de Trafalgar. Caños de Meca.

.

Far de Trafalgar, i la platja del far.

La platja del far, vista des del far, cap al tard, quan ja marxàvem.

Vista de l'Atlàntic des del far de Trafalgar.

Un munt de vaixells descansen sota aquestes aigües.

Far de Trafalgar (el nou) i restes del far originari.

Camí que travessa els penya-segats, damunt les cales de Roche.

Cala del Frailecillo

Ens llevem tard, passades les nou (aquí tot va més tard), i el càmping encara es troba dins el silenci de la matinada, gairebé tothom dorm.
A les deu ens acostem al Far de Roche, que es troba a uns tres quilòmetres del càmping. Aparquem el cotxe i reseguim el camí que travessa el capdamunt dels penya-segats de les cales de Roche (les que ahir no tenien sorra per la marea), en aquesta hora hi ha un xic més de tros de platja, devem tenir mitja marea (i pujant). De tant en tant, a la nostra dreta, apareixen unes escales de gran pendent que baixen fins alguna calanca mig solitària. Al capdamunt de cada escala, el nom de la cala: “El aspero” “El Pato” “El tio medina” “El frailecillo”... Caminem un quilòmetre i mig i arribem fins al final dels penya-segats; queden tallats per un hotel. Més enllà de l'hotel, una urbanització bastant luxosa. La informació que tenia (de fa set anys) parla de l'hotel en projecte, i també que les cales eren racons de difícil accés (avui tot està més arreglat i ja comencem a veure riuades de gent amb la nevera, les cadires, les taules, etc). És evident que la “bona voluntat” d'alguns per tal de facilitar els accessos converteix un racó mig solitari en una platja més de tantes com n'hi ha. El naturisme habitual i abundós que ens deia la guia, és a hores d'ara i en aquests espais, esporàdic. Domina, en aquests indrets, un perfil d'usuari més aviat consumista, enganxat a totes les possessions possibles. Ens quedem a la Cala del Frailecillo on observem algunes traces de naturisme, que s'incrementen notablement després d'instal·lar-nos-hi nosaltres; la natura crida la natura.
Ens estem a la cala fins a les dotze i deu. Tornem pel camí del penya-segat, fins al cotxe. Escrutem la mar, intensament blava, on diuen que sovint s'hi observen balenes. Ens estem una estona al far, fent fotografies. Observem la costà d'enllà de la Cala del Aceite, fins a Conil. Amb la marea mig baixa encara, la platja és gairebé contínua dessota els penya-segats. Dues noies que baixen d'unes bicicletes ens demanen que els fem una foto amb el mar de fons.
Havent dinat ens dirigim a Caños de Meca, un dels objectius principals del nostre viatge. Abans d'arribar al nucli de la població ens desviem cap al Far de Trafalgar. Deixem el cotxe lluny del mar, i caminem dessota un sol de justícia en direcció a la gran torre, envoltada d'una costa sorrenca capriciosa, que fa ziga-zagues, i que ens evoca antigues batalles navals portades a terme davant d'aquestes platges. Quants vaixells hi reposen enfosats des de fa segles! Aquests pensaments alimenten la imaginació dels més petits (i dels menys petits).
Hi ha gent, però no està massificat i la majoria de visitants no van a la platja, sinó que hi arriben fent turisme històric; pugen al far, i se'n tornen a anar.
Ens situem a la platja de la dreta del far (mirant al mar), en un petit nucli naturista (molt escadusser). La platja és gairebé solitària. El mar està esveradíssim, i sabem que no ens hi podem ficar, és extremament perillós; ens mullem amb l'escuma que pica contra la riba. Juguem a pilota. Llegim la crònica de la batalla de Trafalgar, dessota el far i mirant de tant en tant la blavor obscura de l'Atlàntic. Un quilòmetre mar endins, les profunditats arriben als cent metres. Pensem en els 459 morts anglesos, en els 4300 morts francesos i espanyols, en el tret de gràcia a Nelson, que va morir aquí al davant mateix.
A les 20:00 deixem la platja i pugem al far.
De tornada al cotxe, travessem les dunes, contemplem les barraques dels venedors d'artesania, els Chill Outs, els bars bohemis, difícils de descriure, un noi amb rastes, molt bru, que fa bombolles gegants... un món que va arribar amb força a la dècada dels seixanta del segle passat i que en aquest racó sembla que encara revifa
Després ens atansem a Caños de Meca i continuem contemplant el món Hippy.
Ens en tornem a Conil i sopem a l'Almadrava: una mena de local on tries el peix cru, i te'l fregeixen al moment. Molt peix, molt bé de preu, i amb una cervesa fresca que aixeca els ànims.
Acabem de sopar a les deu, quan gairebé encara és de dia i la gent comença a tornar de la platja.
Nosaltres, per avui, ja en tenim prou i ens n'anem a dormir; demà serà un altre dia.

.

Viatge a la província de Càdiz. (II). Cònil. Far de Roche. Cales de Roche. Playa de los Bateles.

.

Cala del Aceite

Un carrer de Conil.



Far de Roche

Pub el Pirata

Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.

Conil és un poble de cases immaculàdament blanques, amb els rètols dels carrers estranyament còmics; amb una naturalitat, però, entranyable, perquè no es busca la comicitat sinó l'autenticitat: “Maria la Morita” “Antonio el Tumba”.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.

.

Un bon noi

.

Sabia que en deixar el Columbia en òrbita, a 100 km de la superfície de la Lluna, i baixar amb l'Eagle al costat del seu company Buzz Aldrin, tindrien tots dos, només, un 50% de possibilitats de poder tornar.
I quan eren ja a prop del sòl, els llums d'alarma de l'Eagle es van disparar, i ell, en Neil, sospitant que havia estat un error electrònic, no en va fer cas i no va avortar la missió; avortar la missió hauria significat el fracàs. La va encertar, ja que els llums s'havien disparat probablement per un soroll electrònic.
A l'últim moment, quan ja veien amb els ulls i enmig de la penombra, la superfície de la Lluna, en Neil es va adonar que al lloc on es disposaven a aterrar hi havia una roca enorme (qualsevol accident significaria no poder tornar al Columbia i morir a poc a poc davant les càmeres de televisió). D'altra banda no tenien gaire marge de maniobra perquè el combustible s'acabava. Malgrat tot, va fer servir el control manual per desviar la ruta de l'Eagle vers una planúria on va poder aterrar sense problemes. Si hagués trigat 25 segons més a maniobrar, el combustible s'hauria esgotat, i s'haurien quedat allà per sempre.

Després va passar el que tothom sap, el petit pas per un home, i l'enorme pas per la humanitat.

I va tornar a la Terra.

I el van voler convertir en una mena de mite, en un Cristofol Colom del segle XX, en l'heroi de la humanitat.

I per decisió pròpia, va desaparèixer. Va dir que no el busquessin, que volia viure com una persona normal. Gairebé mai no va acudir a actes públics, fora d'aquells que haurien deixat coixa la NASA, o que clarament contribuien a un bé científic. No va signar autògrafs. No va regalar fotos ni gairebé entrevistes. No va explicar a quasi ningú on vivia.

Al 2004, es va jubilar, es va comprar una granja i va continuar vivint tranquil prop de la natura.
Fa un parell de dies el vaig veure pel televisor a la celebració del quaranta aniversari de la gesta. Em va semblar, malgrat l'edat, un bon noi.

Tal com el van definir els seus companys, en Neil Armstrong és aquell noi de poble, bona persona, que quan t'ha de fer un favor te'l farà, i que procurarà per tots els mitjans que no sàpigues mai que te l'ha fet, perquè no li hagis d'agrair.

Un dia, algú li va preguntar que perquè es negava a acceptar la glòria que el món li concedia, i ell va respondre que senzillament perquè no se la mereixia.

A la Lluna, es va sorprendre de poder tapar la Terra, lluent allà al cel, amb el dit gros de la mà. “Es deuria sentir molt gran, vostè!” li va dir algú, aquí a la Terra un cop ho va explicar. “De cap manera”, va respondre ell, “em vaig sentir molt i molt petit”

He pensat que era important parlar d'aquest personatge abans que em toqui fer-ho a causa de la seva mort (ja té 79 anys). Un bon noi, sens dubte; un ésser que va fer servir la seva fredor genètica en benefici de la ciència i dels objectius més nobles de l'espècie Homo sàpiens. Felicitats Neil!

.

Viatge a la província de Càdiz. (I). Albacete. Carretera de Jaén. El Colorado. Cámping Roche.

.

Sortim de casa a les cinc hores i trenta minuts del matí, amb molta son. La guia Repsol ens traeix, i l'itinerari que amb tant d'anhel havíem traçat, fa que a les dotze del migdia l'autovia que seguíem (i que havia d'arribar a les principals capitals d'Andalusia) quedi tallada per obres, i ens vegem desviats cap a Albacete. Un cop a Albacete ens perdem i acabem a la comisaria de la policia demanant si us plau com agafar la carretera de Jaen. El policia, molt amable, ens regala un plànol de la ciutat i ens explica fil per randa com trobar la nostra ruta. La carretera de Jaen resulta ser una meravella: una corda dins d'un sac, que travessa turons d'oliveres, boscos de pins, rierols, muntanyes... Ens aturem a dinar vora una mena de bar que sembla sorgit del no res i que realment és enmig del no res. Dinem a fora, a l'ombra del nostre propi vehícle, evitant un sol abrusador que enlaire les temperatures fins a límits inimaginables.

Entrem, després, a fer el cafè al bar. Tot d'un plegat arriba un home amb un nen d'uns set o vuit anys (deduim per la conversa que deu viure per les rodalies). El cas és que li diu al propietari del bar que ha portat el seu fill perquè jugui amb la seva filla. El cambrer, tot decidit, crida la nena, i quan aquesta baixa i resta palplantada davant del nen, se'l mira de dalt a baix i diu amb fredor que no el coneix de res. El nen fa cara com de dir “No hi ha qui entengui les dones”

Continuem el nostre viatge al llarg de tot el dia fins a “El Colorado”; un poble, si es pot dir així, prop de Conil de la Frontera. Estrictament és una “pedania”, un grapat de cases allunyades, les unes de les altres, que es comuniquen entre sí mitjançant uns camins anomenats "carrils".

Els carrils discorren entre eucaliptus, basses, camps... tot molt pla. En realitat és un laberint, i acabem arribant al Càmping Roche a dos quarts de nou del vespre, després de 1258 quilòmetres i 16 hores de viatge. El mar, de moment, no l'hem vist.

Anem a sopar al bar del càmping. Em porten un parell d'hamburgueses crues; bo i tot, considero de mal gust demanar que me les facin més, i prenc la decisió de menjar-me-les tal com me les han portat. ¿Tan difícil és molestar una mica el meu gust per evitar una mínima molèstia al cambrer?

Havent sopat, estem tan cansats que ens n'anem directes al bungalow. Dormim de gust. A les sis del matí, m'aixeco a veure aigua, i veig que els veins del davant encara són desperts. Me'n torno al llit, que el sol no trigarà a sortir. Segur que, demà, el dia ens oferirà experiències revifadores.

De moment res més.
Bona nit.

..

Tornem-hi!

.

Ja som aquí!

I aquest blog reprèn el seu viatge.

Confio, al llarg dels propers dies, explicar-vos, en diferit, la història i les aventures del descobriment de noves terres; descobriment dut a terme en un temps que no concretaré.

Podria ser un viatge d'abril, d'agost o de març. Podria esdevenir al 2008, al 2009 o al 2010.

És això sí, un viatge de la primera dècada del segle XXI.

Espero (a més d'explicar-vos un viatge atemporal) reproduir en aquest estrany espai universal de la xarxa, els pensaments que se m'han passat pel cap al llarg dels últims quinze dies.

Salutacions a tothom!

.

Petit comiat, i la mà estesa als qui s'han sentit molestos perquè no penso com ells.

.

Ens n'anem uns dies; tornarem el dia 20.
Hi deixem, a casa, uns vigilants que regaran les flors, que trauran la pols, i que faran companyia als sentiments de tot un curs: tardor, hivern, primavera...
M'agradaria acomiadar-me explicant a les persones que no pensen com jo, que no s'han de sentir molestes per aquesta raó. No és correcte d'anomenar antipàtiques (o poc simpàtiques) les persones, només perquè no veuen les coses com nosaltres. Jo tinc el costum de dir sempre el que tinc al cap; intento dir-ho o escriure-ho amb respecte, encara que de vegades el respecte pot anar acompanyat de contundència. Sovint, atorguem a les paraules escrites, el to que els falta, en funció de la nostra afinitat al contingut del missatge; és per això que un missatge escrit, rebut com una crítica, pugui veure's abillat d'un to (que no sona i que li posem al llegir-lo) que no és el que realment té. Puc no estar d'acord amb una norma; però si és una norma que per càrrec em toca de complir, la compliré amb eficiència i amb passió (sempre ho he fet). Puc veure les coses d'una manera diferent a com les veu el poder legítim; democràticament expressaré la meva opinió i treballaré per les idees en les que crec, però obeiré les normes, les disposicions, les tasques que em corresponen, tan bé com sàpiga, independentment de les meves opinions. La persona, o les persones per qui van aquestes paraules entendran el que vull dir. No hem de tenir por de pensar de manera diferent, ni de dir-ho, ni d'escoltar-ho. La humanitat que tots portem a dins està per damunt de les diferències estratègiques; i els qui accepten i treballen dins del sistema no s'empobreixen per culpa de les diferències, ans al contrari s'enriqueixen i s'enforteixen.
Així doncs, m'acomiado fins al dia 20 de juliol (si tot va com està previst, perquè la vida és una sorpresa, i avui estem aquí i demà potser ja no existim). Aquests dies no deixaré pas de treballar en tots els meus àmbits. El treball és com el pensament, sempre hi és encara que dormim. Mentre pugui pensar, podré treballar; la meva feina és essencialment pensar i transmetre pensaments; i la meva obsessió és que aquests pensaments produeixin un “bé” i que arribin al seu destí de la manera més eficient.
La imatge de més amunt la vaig prendre al 2005 en un riu de Galicia; un indret a on ningú no va, perquè afortunadament és desconegut. No és pas el lloc a on anem aquests dies, però us encoratjo a cercar els vostres indrets personals, aquells que ningú no coneix; perdeu-vos-hi, i no expliqueu a ningú on són; que els busquin i que els trobin, només així podran arribar a ser seus.
Fins sempre.

.

Símbols dels temps que ens ha tocat viure (I) "D'ovelles, cafè i qualitat."

.

Avui he passat per davant d'una d'aquestes franquícies que venen píndoles de cafè; específiques i pensades per a les cafeteres de la seva marca; ultramodernes, coquetones, amb un d'aquells dissenys que fan venir salivera a la boca dels esnobs del segle XXI, que són la major part de la població. I com sempre que passo per davant d'aquesta mena de temples, em ve al cap aquell salm: “vanitat de vanitats, i tot és vanitat”.

Veig els dependents, uniformats, clenxinats, més que elegants.

Veig els clients i les clientes fent cua, encorbatats, abillats amb una roba que delata la seva classe, el seu estatus, les seves ambicions, el seu estil; circumstàncies segurament no triades; esdevingudes pel corrent del creixement, les responsabilitats i la qualitat.

M'adono de l'estranya buidor del conjunt de la botiga. Tot l'establiment gira a l'entorn de les capsuletes amb el polsim del cafè a l'endins. Se suposa que tot el negoci rutlla mercès als diners que cadascun dels clients intercanvia per les dosis; dipositades en un format vàlid només per les cafeteres de la marca.

Tot plegat se'm fa simbòlic; representatiu d'un temps de buidors profundes, dissimulades amb dissenys llampants i asèptics, evocadors d'èpoques clàssiques. Paraules bensonants, les dels dependents, fidels seguidores dels protocols escrits i pautats, segons els canons més exigents de la qualitat. Avui tot és qualitat; la qualitat s'ha de notar, si més no en l'aparença. Després ja es veurà si el cafè és sa, si els mitjans pels quals el cafè ha arribat a l'economia europea han estat prou ètics, si les paraules que el dependent regala als consumidors són sinceres, si els dependents són ben tractats, etc.
Les marques dirigeixen els consumidors com si fossin bens; coneixen fil per randa el que han de dir, el que han d'exhibir, el que han de fer creure, el que han de mostrar, el que han d'ocultar, on han de mentir, on han de tapar... I les persones ens alegrem de la nostra llibertat; de la possibilitat de guanyar un grapat d'euros que ens permetin fer cua en una franquícia de cafè de classe, dins d'una botiga buida, però preciosa; curulla de sanefes del segle XIX, amb un bon gust que només per això ja paga la pena, diuen. La cua del cafè ens farà oblidar la hipoteca, l'estrès de la feina, el desig de viatjar a Nova Zelanda com els amics amb qui soparem dissabte, el cotxe que ja té tres anys i es veu vell, el fantasma horripilant de l'atur que amenaça amb endur-se la nostra vida (l'única que sabem viure), el tràfec pel progrés personal i social (i per la qualitat, a la qual sempre hem de tendir), la mort, la por, la solitud, etc.
No sé... he pensat tot això, però encara hi ha alguna cosa que he percebut i que no sé dir, que no m'acaba de sortir... potser més endavant.

I que ningú es pensi que no estic a favor de la qualitat... només és que de vegades dirigim la recerca de la qualitat en una direcció errada, i la posem a cops per damunt del valor de les persones. Amb l'adoració d'una qualitat mal enfocada, correm el risc de posar les marques, les institucions, els centres, per damunt de les persones que n'han de rebre els serveis. ¿Ens adonarem algun dia que treballar amb qualitat no és sinónim de competir, ni de vèncer, ni de desconfiar, ni de quantificar, ni de mentir, ni de maquillar, ni d'abillar, ni de manipular, ni de convertir la infinitud de matisos de la realitat en xifres reductores?

Baltasar Porcel

.

“A vegades, l’esclat d’una ona petava contra l’amura de babord, alçant un ruixim d’esquitxos que s’esclafaven sobre la coberta i entelaven els vidres de la cabina. En Lleonard Juvera, el patró, va abandonar el timó i agafà les dues manetes del telègraf de màquines, que marcava mitja marxa. D’un cop les col·locà a l’indicador de màxim. Repicaren els timbres d’avís per al motorista. Les mans del patró tornaren a la roda. Gairebé tot d’una un parell de sacsades feren tremolar la llanxa i un nou motor bramulà”

“Els argonautes”
BALTASAR PORCEL

Em vas ensenyar l'art de descriure la Mediterrània sense complexos. Em vas fer intuir que en català es podien escriure històries com les de Salgary o Daniel Defoe. Em vas revelar, de manera molt indirecte, que per mèrits i qualitat es podia ser una figura dins el món de la literatura, però que tot i així es podia alhora ser criticat, ridiculitzat i menystingut, només per tenir idees políticament incorrectes, o per gosar a críticar el poder, els amics o els intel·lectuals de moda.

Si aquest petit país on vivim no estigués ple de gent tan orgullosament mesquina potser ja tindries el nobel; però tenim el problema de sempre, no ens ho creiem, vivim obssedits per una falsa humilitat que en realitat és un complex d'inferioritat, vivim dominats per una enveja malsana als èxits aliens, i per un odi dissimulat però efectiu vers els qui no pensen com nosaltres o no ens donen copets a l'espatlla.

Jo, en algunes qüestions, tampoc no pensava com tu; però em sento orgullós de pertànyer a una literatura que genera monstres sagrats del teu nivell; i admiro la llibertat de la teva llengua i la teva habilitat per viure bé i deixar viure.

Tinc un amic que et venia arreglar la calefacció i que m'explicava si t'havia trobat despert, adormit, pentinat o despentinat... em sap greu que ja no pugui fer-ho.

Fins sempre.

.

Sobre la Waikiki o Cala Fonda, o el nudisme, o la nuesa, o els mirons, o la gent que posa cares rares, o els qui volen saber com s'hi arriba, o...

.

Analitzant els mots que la gent introdueix al google per arribar fins aquest blog, resto sorprès de l'alt percentatge d'usuaris que hi vénen a raure cercant informació sobre la Waikiki. Molts busquen la manera més fàcil d'arribar-hi, d'altres no concreten què volen saber d'ella. Mai no tinc clar si el més convenient és parlar-ne, dir-ho, ajudar-los... o bé si el millor és no donar cap mena d'informació per tal de preservar un dels últims racons verges de Catalunya tan desconegut com sigui possible.
La veritat és que amb tanta informació com hi ha avui dia a internet, escriure o no escriure en aquest blog el secret sobre com arribar-hi no té gaire importància. M'agradaria trobar, però, la fòrmula adequada per aconseguir que la gent tingui actituds humanes superiors. Potser el millor sigui parlar sobre nuesa, sobre humanitat, sobre natura, per tal de transmetre els valors que jo crec que avui són escadussers i que fan que la costa cada vegada es degradi més, i que els Homo sàpiens hagin de decidir-se entre un conservadurisme arcaic i irracional o un animalisme irresponsable i inhumà.
On millor per a parlar-ne que en aquest blog?
Qui vol anar a la Waikiki? Un ventall de perfils humans força diversos. Principalment gent que cerca espais virginals, plens d'una natura respectada i conservada tal com sempre ha estat; sense urbanitzacions ni facilitats d'accés de cap mena. Si ets d'aquests, enhorabona, la Waikiki és un dels espais que busques, però has de saber que a la Waikiki la majoria de les persones s'hi estan nues. No és estrictament necessari que tu et despullis, tot i que t'ho aconsello. El que sí que és necessari és que respectis els qui decideixen despullar-se. Cal que no els miris com si fossin extraterrestres, o com si tinguessin al cos alguna mena de glàndula antinatural que tu no tens, o com si fossin bojos, criminals, indecents o pervertits. Hi ha gent que practica aquestes mirades, a cops acompanyades de mots ofensius, com si el normal fos amagar-se el cos i l'anormalitat fos treure's la roba per a banyar-se; com si la nuesa aquí tingués la finalitat de cercar la pràctica d'una sexualitat irresponsable.
La gent que s'està a la Waikiki sense banyador en la seva majoria (sempre hi ha excepcions) no cerquen sexe, ni tan sols tenen al cap la idea d'estar fent alguna cosa fora del normal. Qui va a la platja despullat, per norma general, no és conscient que fa nudisme; és conscient que va a la platja. I hi va de la manera que més li agrada anar-hi. I quan es lleva al matí per anar a la platja, no diu... “vaig a fer nudisme”, diu... “me'n vaig a la platja”.
És cert que a la persona que va a un d'aquests espais per primer cop (o molt esporàdicament) li pot fer l'efecte que veu “forats”, “boles”, “greixos” etc. Però aquest efecte es produeix a causa de la manca de costum. La persona que mai no ha sortit de l'Iran, quan ve a Europa i comença a veure els cabells de les noies voleiant al vent, també sent “coses”. I aquells que només han vist les dones dins d'un burka, quan observen la boca oberta d'una noia, i la seva llengua, i els forats del nas, potser amb pèls a dins i tot, també sentiran “coses”. Però és evident que quan s'acostumin a veure les dones en llibertat, aquest efecte subjectiu minvarà i acabarà desapareixent. Per això recomano altament que qui cerqui natura virginal, sigui capaç d'aspirar a assumir el seu cos i la seva nuesa no pas com un reclam sexual sinó com un fruit més de la natura.
Recomano a les persones que s'acosten a la Waikiki per a trobar natura salvatge, que intentin també trencar amb les mentides de l'època que ens ha tocat viure. Cada època té, ha tingut i tindrà les seves mentides. Algunes de les de la nostra època són aquelles que ens diuen que hi ha cossos bells i cossos lletjos, que la bellesa només ho és si compleix uns requisits escrits per no se sap qui, i que aquesta bellesa es pot definir, concretar i descriure d'una manera absoluta. Aquesta és una gran mentida, una fabrica funesta de malalts i de malaltes, d'infeliços, d'insatisfets, de frustrats, d'amargats. ¡Quanta gent no s'agrada perquè li han ensenyat a no agradar-se!
I hi ha més mentides, com per exemple aquella que ens diu que un cos nu, tant sí com no, és un objecte eròtic. Cap cos no és un objecte; l'erotisme no és al cos nu, ni tan sols als ulls que miren, és (o pot estar) a la ment posseidora dels ulls que miren, que cerquen, que quantifiquen, que despersonalitzen. És molt probable que el primer dia (o els primers dies) que hom s'atansi a una platja de les anomenades “nudistes”, no pugui evitar d'excitar-se o de veure els cossos com a objectes eròtics; però novament el costum, la rutina i la bona voluntat, posaran les coses al seu lloc; i sobretot la relació personal i intel·lectual, el diàleg amb les persones nues, ajudarà a desfer el miratge i a descobrir que no hi ha cossos, que hi ha persones, i que la bellesa no és només a fora, que també és a dins, i que a cops una bellesa exterior conté una profunda lletjor interior que modifica totalment la imatge que la nostra ment s'havia fet d'una persona.
I per si tu, “miron”, em llegeixes, t'explicaré el secret per a “curar-te”: parla amb la gent. Dialoga amb la noia a qui mires com si fos una costella a la brassa amb all i oli. Descobreix la persona que s'hi amaga al darrere. Fes-ho amb molt de compte, d'una manera natural, sense que es noti que t'agrada mirar-la. Atansa't a la nuesa d'una manera civilitzada, a través d'alguna associació naturista o similar, i fes l'esforç de no restar pendent del cos dels altres; el cos, el veuràs, com veus el nas o els ulls de les persones. Centra't en el diàleg i deixaràs de ser esclau de les teves obsessions, t'evitaràs un càncer de pell (tant anar amunt i avall de la platja), uns quants insults i un reguitzell d'exabruptes; i potser fins i tot (i amb paciència) arribaràs a trobar amics i nòvia.
Si et limites a ser un “miron” et perdràs el plaer de la nuesa; la llum potentíssima del far de la teva sexualitat obsessiva t'impedirà descobrir els matisos dels colors del crepuscle; et perdràs amics, companys, persones... i t'avorriràs molt i molt i molt... Hi ha qui per arreplegar un bitllet de cinquanta euros, en deixa escapar sis-cents mil.
Vivim una societat profundament erotitzada, incapaç de percebre una infinitud de belleses que se'ns escapen, protegits com estem dins les nostres cuirasses de llunyania.

Hi ha bellesa enllà de l'erotisme. És meravellós, l'erotisme, però no ho és tot; hi ha molt més. És natural l'erotisme; però el cos nu no és necessàriament eròtic, i l'erotisme es troba a molts altres llocs a banda del cos. L'ésser humà ha d'humanitzar l'erotisme i ha d'alliberar el cos nu de l'únic registre que el món que vivim li atorga. La recompensa a aquest exercici és la llibertat del retorn al paradís. Les energies i les recompenses, però, com sempre a la vida, es poden fer servir per construir o per destruir, per apropar-se a les persones o per aprofitar-se'n. El misteri del mal no desapareixerà mai del tot, ni arribarem mai a la societat utòpica perfecta, lliure del dolor, de l'abús i de la superficialitat. El camí vers la reconciliació amb la natura i amb la humanitat és només un camí que ens portarà una mica més a prop d'allà on voldríem arribar; mai no assolirem del tot allò que ens agradaria (almenys en un pla immediat). Ni trobarem millors persones en una opció vital o en una altra. Com a individus, podem escollir una vida millor; com a espècie, cal alguna mena de transformació superior, potser una mutació, o uns quants centenars de milers d'anys d'evolució més. Però compte! Que l'evolució no va sempre en la mateixa direcció, i si no, fixeu-vos en la Sacculina.

.