Visita al Monestir budista de Palau Novella. Parc Natural del Garraf.

.

El destí d'aquest diumenge passat fou el Parc Natural del Garraf, i concretament el Monestir Budista de Palau Novella. El parc natural del Garraf lluïa amb tota la seva bellesa dessota un cel blau intens, sense una boira, amb la Mediterrània allà a baix. Argelagues, atzavares, espígol, llentiscle, algun pi blanc, roques de formes fantàstiques en un paisatge d'arbusts baixos. De tant en tant, alguna trista i inoportuna urbanització fruit de la mesquina especulació d'alguns que practiquen la religió de la pela al preu de destruir la Terra. No hi ha dret.
Al migdia, el Monestir Budista de Palau Novella, a Olivella, se'ns presenta com una curiositat agradable, que s'inicià en un passat no gaire llunyà (deu anys enrere), moment en què la zona estava despoblada i solitària; ara hi ha una certa bullícia amb una mica de tuf mercantilista. Ben protegit, això sí, el caràcter auster dels habitants del monestir, de faccions ben catalanes, que conserven amb netedat i devoció el temple amb tots els seus rituals i missatges.
Vist des dels ulls d'un ignorant, el budisme de Palau Novella es presenta, si fa no fa, amb els costums establerts i els rituals, com a la majoria de religions: girar en sentit horari, escampar les pregàries de les banderes a les divinitats, colors vermells llampants, afirmacions segures d'alguna cosa que desconeixem i que probablement ens proposa gests més simples, més essencials i menys rituals.
Interessant, i molt, la visita. Respectuosa, la creença. Deliciós el paisatge. Meravellós el llac romàntic, construit artificialment pels antics propietaris del palauet, que guanyaven molta pela, que fabricaven vi, i que tenien en aquest conjunt de possessions, un petit palau, un castell, el llac, un nucli privat d'edificis amb església, garatge, magatzem de raïm, etc. Avui, el llac romàntic és un refugi de fauna salvatge protegit per la Generalitat. Una bonior de tortugues hi fan vida a les seves aigües verdoses envoltades d'una vegetació densa. Un racó més que paga la pensa de visitar. I per què no? Cal fer girar les rodes de les pregàries en sentit horari, alhora que pensem una mica en l'amor incondicional que necessita aquest món de mamífers disfressats amb terns i corbates.

.

La felicitat és al present

.

De vegades, quan ens passa alguna cosa (la malaltia d'algú proper, una mort, una dificultat econòmica greu, qualsevol desgràcia...) ens adonem de com n'estàvem, de bé, abans que aquest succés esdevingués; i no érem conscients que estàvem bé, no ens adonàvem de la meravellosa situació que experimentàvem. Teníem una vida afortunada i plàcida, i no ho sabíem.

¿Per què esperar que ens passi una tragèdia per adonar-nos de com en som, d'afortunats? ¿Per què no prendre consciència a cada instant de la sort que tenim per tot? Per tot.

A cada instant de l'existència, per foscors que travessem, hi ha un pom de flors de goig florint en el present, a cada instant present, esperant que les collim i que les fem nostres.

La felicitat és al present, i ja hi és; no ha de passar res per aconseguir-la; no hem d'arribar a l'acompliment de cap desig ni objectiu per atrapar-la. Ja hi és. Només l'hem de trobar en el present, que és el lloc on rau. Pendolem massa vegades cap al passat; i del passat al futur. De les melangies estèrils a la preocupació neuròtica. D'enrere a endavant, de davant cap enrere. I pel present, per l'instant que ara vivim, hi passem massa de pressa i sense ser-ne conscients. Si fóssim conscients de l'instant present, del d'ara (del de l'ara de cada instant), seríem intensament feliços ni que travesséssim moments de profund dolor vital.

L'existència és essencialment felicitat, però la felicitat és al present, i si no som al present no la trobem. L'existència és essencialment present.
I tenim molta sort de tenir tot el que tenim; no siguem tan rucs d'esperar una tragèdia per adonar-nos-en.

I què podem assaborir? La llum del sol travessant l'aigua d'un vas. El joc dels infants. Una boira. El passeig de cada matí fins a la feina. La bellesa de les persones. El misteri de la seva consciència. El fimbrament de les fulles d'un àlber batudes pel vent. Els "jo" aliens a nosaltres. El misteri de ser. Un bassal. Un gripau. Una tortuga. El tacte del vent a la cara. El plaer de gronxar-nos. Els sons que se senten "ara". La percepció del pas del temps.
No acabaria mai d'escriure motius de goig, espais on rau la felicitat.

La felicitat és petita, per això de vegades no es veu i passem de llarg.

Estem en mans de l'existència, perquè existim. Hi poden haver millors mans?

.

La satisfacció de fer bé la feina

.

A la vida, hi ha pocs plaers més grans que fer la feina bé. Tant se val cremar hores, esforços i estratègies. Si és per assolir un objectiu íntim, que tal vegada ningú no agrairà, però que en si mateix representarà un bé, qualsevol esforç és un goig. Un goig semblant a contemplar la lluna des d'un far, amb el mar a sota, percebent el vent. Sí; la feina ben feta més o menys s'assembla a això.

.

Nucli zoològic de Cal Castillo (més racons de Collserola)

.

Si us acosteu amb els més petits a Sant Cugat i agafeu la carretera de Barcelona per la Arrabassada, poc abans d'arribar a Les Planes trobareu un trencall a l'esquerra que va a la Finca Sol i Aire, i al nucli zoològic de Cal Castillo. No és pas un zoo com els tradicionals, els animals no estan tancats dins de gàbies; passegen al seu aire pels terrenys de la finca. No us espanteu, no són pas animals perillosos, tot i que mereixen el nostre respecte, i ens exigeixen als Homo sàpiens un esperit de civisme universal vers tots els éssers vius, per evitar accidents o conflictes que no són ni necessaris ni desitjables, i per caminar vers una futura reconcil·liació entre totes les espècies amb consciència. Ases, cabres, nyandús, porcs, porcs vietnamites, oques, cèrvols, ponis, conills, i algunes altres espècies més o menys exòtiques, de granja o de bosc, s'aproparan a vosaltres i als vostres fills a l'espera que els oferiu una fulla d'enciam, un tros de pa, o una carícia rere les orelles. És, en definitiva, un espai magnífic per ajudar els infants a prendre consciència que no som l'única espècie d'aquest planeta. Sobta, també, descobrir l'estranya i inquietant similitud del rostre d'alguns porcs amb els rostres humans; hi ha alguna mena de connexió misteriosa que fa que tinguem algun lligam natural que ens fa propers, ni que tan sovint ens cruspim salsitges, botifarres, llom, pernil...

Us convido a veure un vídeo on podreu contemplar el senyor porc bevent aigua. Cap al final també hi surt un poni i un nyandú, i els xiscles d'algú que es posa nerviós davant la proximitat d'animals tan grossos.

.

El desitjable reg per degoteig que hauria de ser l'educació. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar (I)

.

Voldria ser goteta que surt d'un tub, i una altra goteta, i una altra. Reg per degoteig, en diuen; amb el temps suficient perquè la terra aprofiti la totalitat de l'aigua. Les circumstàncies m'obliguen, però, a ser reg per inundació; a cops, reg per aspersió: un programa massa llarg, massa poques hores lectives per a un programa tan ampli, massa alumnes per grup, massa adoració a les estadístiques a les xifres i als resultats de grup.

L'educació és un acte individual, una conquesta de cada individu, un èxit o un fracàs de cada individu. Calen solucions individuals, tan individuals com sigui possible. Cal aprendre sense pressa, assolint més hàbits i competències, que no pas informació; la informació, amb unes bones competències, es podrà assolir fàcilment després de la maduració. No dic que la informació no sigui necessària (només faltaria), el que dic és que les competències i els hàbits són més importants; i que les informacions han de ser essencials i anar al moll de la qüestió, obrint-li, a l'alumne, la porta de la recerca.
Cal perdre la por a suspendre; no hem de buscar unes qualificacions que per si mateixes siguin una finalitat per damunt de l'aprenentatge. Primer, l'aprenentatge; després, les bones qualificacions. I per a aconseguir l'aprenentatge, els professors sovint hem de suspendre els alumnes; i ho hem de fer sense por, perquè només així afirmem la manca d'una competència i la necessitat d'assolir-la. La popularitat que aquest suspens pugui portar-nos com a professors o com a centre educatiu és una qüestió absolutament secundària. Hem d'evitar, de totes totes, que el màrketing empresarial domini l'esperit dels centres educatius; l'èxit dels centres, pel que fa a matriculacions, no té cap importància; el que realment és important és que els individus que hi assisteixen puguin aprendre.

.

Estrangers a la nostra pròpia creació

.

Tot allò que avui la societat ens impedeix, i que la nostra espècie ha gaudit al llarg de la seva evolució, desperta en nosaltres una atracció meravellosa i irressistible; per exemple: el bosc, la natura, la nuesa, l'univers estelat de la nit...

Vivim allunyats de l'entorn on ens hem fet; embafats de formigó, urbs, roba i llum (la nit està excessivament bruta de llum, i difícilment albirem la llum dels estels).

Hem transformat tant l'entorn, que sense saber-ho ja no hi pertanyem; som en certa manera, estrangers a la nostra pròpia creació. I tot allò que ens retorna a l'entorn matern de la natura, si estem prou desperts i prou alliberats de les alienacions humanes, ens atrau i ens sedueix poderosament.

.

El Gran Casino de l'Arrabassada

.

Avui ens hem acostat novament a Collserola, aquest cop per a investigar-hi les runes de l'antic Gran Casino; unes restes absolutament cobertes de vegetació densa: figueres, heura, pins, alsines, bardisses... La natura ha cobert amb acarnissament les restes del que va ser la grandesa econòmica de principis del segle XX, la frivolitat de la burgesia del moment, els rics que s'hi jugaven la hissenda i de vegades més. Expliquen les males llengües que hi havia una habitació adequada per als suïcides que ho havien perdut tot en el joc. L'edifici i els jardins foren construïts a caprici, pels artistes de l'època que no s'oblidaven de cap detall, i que no tenien cap problema a invertir-hi els diners que fessin falta per tal que els senyors de Barcelona se sentissin en un altre món. Es va començar a aixecar al 1899, decorat pel taller del pintor Edmon Lechavallier Chevignard al 1911 s'hi afegí el casino (per part de l'arquitecte Andreu Audet) i un parc d'atraccions.
La publicitat de l'època deia el següent referint-se al gran Casino:
“Establecimiento de primer orden, a 400 metros sobre el nivel del mar y rodeado de frondosos bosques. La situación topográfica, desde el punto de vista pintoresco y sano, no tiene rival en Europa. Hospedaje desde 8 pesetas sin desayuno. Restaurante a la carta y cubiertos desde 5 pesetas.”
L'edifici va anar perdent força arran de les successives prohibicions del joc que diversos governs van anar decretant. Al 1930, va tancar definitivament. Durant la guerra fou refugi contra les bombes i quarter de carrabiners. Al 1940 fou enderrocat. Avui dia només s'hi poden trobar restes de parets, columnes, habitacions cobertes de vegetació, escultures amagades entre les branques, túnels, fosses tancades amb reixes de ferro forjat, fonts, escales...

Sens dubte, visitar aquest indret, abocat vers un torrent que davalla enmig d'heures i obagues; amb la plena consciència de l'ineluctable pas dels anys que queda garantit per les pedres mig derruides, regala al visitant una sensació d'intranquil·litat que frega el misteri sobrenatural.

Per acabar-ho d'adobar, a frec de les runes i ben avall, ens hi hem trobat una gent que estaven filmant una pel·lícula de tipus esotèric/sadomasoquista/fantasiós/de terror, i que lluïen una indumentària que en aquell context realment feia basarda.

Si hi aneu, vigileu on poseu els peus, hi ha pous, alguna cabana on hi viuen persones en circumstàncies poc afortunades, i alguna cosa més que els mortals no som capaços de veure.

La pols blanca

.

Em pregunten si vull pollastre amb patates o salmó amb pèsols. Ni el pollastre ni el salmó no acabaran de digerir-se. Jauran al taüt amb mi; no tinc prou diners per a pagar-me la incineració. ¿Per què haig de sopar, si d'aquí a una estona me n'aniré? Per la mateixa raó per la qual tothom sopa i dina, em diria el meu pare si fos viu i si no s'hagués mort de pena. Tots hem de morir, em diria, i bé sopem. I tu te n'aniràs abans que ningú, però pensa que no mengem pas per altra cosa que per a donar un gust al paladar. De la digestió, se'n fa responsable el cos, no pas tu. Però... ¿què sóc jo sinó un cos? ¿què, sinó un munt de molècules capaces de pensar? Si fos una bèstia i no sabés que em moro!
Després em porten la roba; es veu que m'haig de vestir bé; d'aquesta manera s'estalvien veure un cos nu, fred i enterc, i guarnir-lo com si ho fessin amb un porc a l'escorxador. Si el mort es vesteix tot sol abans de morir-se, una feina menys! Però ben mirat, ¿quina necessitat tinc de vestir-me? Es preocupen de la dignitat del meu cadàver i no tant de la dignitat que tinc com a viu. Si, com diuen, no mereixo viure, ¿per què pressuposen que mereixo vestir-me?
I ara em pentinen! Per què? ¿Que és que volen que els cucs em trobin guapo? Però si fins i tot em posaran una caputxa per a no veure el blanc dels meus ulls quan m'engeguin el tret de gràcia. Qui gaudirà amb la meva clenxa xopa de colònia?
I em llegeixen la sentència, la llei, la sagrada norma de la societat que m'envia al no res, a l'infern o a onsevulla que el fat ens enviï quan deixem de respirar. ¿Què en trauré d'escoltar-la? ¿Els ho agrairé quan ja no respiri?
Sigui com sigui, no em podran fer fora de l'univers. Les fulles s'envolen a la tardor endutes per un vent cada vegada més gèlid; no trien les voltes que fan, ni el ball del seu caure. Seré una fulla verda, arrencada d'un castanyer abans de temps. Faré giragonses involuntàries pels espais d'un bosc que ha crescut com la molsa damunt d'una roca, i s'esborraran els records del meu cervell per a sempre. I en el moment en què s'esborrin seré innocent com un nadó que no sap on va ni d'on ve, que no sap res, que plora i prou.
És estrany, però resta mitja hora perquè passi tot i recordo els passeigs pels boscos de Sant Llorenç com si fos ahir, que els feia de la mà del pare. Sento, fins i tot, la flaire del seu cos, de la seva roba, l'olor de tabac de pipa, la colònia de lavanda, la mà premuda amb força, la trepitjada ferma cap a la Mola, el vent de l'hivern que bufava, efluvis de romaní i de farigola quan jo encara no havia matat a ningú perquè era un criatura. Anys després tot s'esvaí. L'atur ens mossegà. El bosc fou substituït pel carrer d'un polígon de Barcelona. Vaig descobrir el plaer de la pols blanca que ningú no va saber dir-me que foradava l'ànima; ningú no va tenir temps de dir-me res. La mare, un escarràs, massa hores netejant cases. El pare plorant, o vaguejant mig begut per la zona franca per si algú li donava unes monedes a canvi de descarregar un vaixell o d'escombrar un magatzem. El pis de Terrassa embargat. El dia a dia a casa de la cosina de Barcelona que ens mirava de trascantó i deia que fèiem pudor. L'aigua era freda. La casa no era nostra. La nostra casa no era nostra. La nostra vida no era la nostra. I la pols blanca se'm barrejà amb la sang. I la sang m'embrutà la ment. I un dia em vaig veure amb una pistola a les mans davant d'un adroguer. L'adroguer em mirava amb pànic i jo no recordava què hi feia allà. I la pols blanca a la meva ment em va dir que premés el gallet i que foradés el pit d'aquell home que tenia els bitllets necessaris per aconseguir-la. I l'home morí, igual com moriré jo ara, igual com vaig morir aquell dia dins d'aquella botiga de lleixius i pintures.

Quinze minuts i torno a sentir la mà del pare, i l'oreig del massís rogenc del meu Vallès, i el temps de la infantesa quan tot era pau, quan la pluja era benigna, quan la llar de foc ens reunia als germans, al pare i a la mare.
Deu minuts i el cor se m'accelera. Per què? Si tampoc no sóc viu. Si la vida que tinc no és la meva. Una estranya recança m'empeny vers la vida ni que la vida sigui tan esquerpa com la que em resta.
Cinc minuts i cloc els ulls i veig la molsa del torrent després de la pluja. I sé que tot és no res, i que tant se val si sóc fulla que gira i que cau; algun vent se m'endurà cap al sòl d'algun bosc perdut de la natura. La mà del pare és forta i freda, i em tiba cap amunt.
-Va! No tinguis por! No tinguis por! Tornem a casa, fill, tornem a casa!

I avanço vers el patíbul sense saber que ho faig. La muntanya s'alça al meu davant. Són allà, tots quatre. La mare, el pare, la meva germana i el meu germà petit. Tornem a tenir la casa. La pols blanca s'ha desfet. L'adroguer em mira i em somriu.
-No passa res! -exclama, i sento un tret.
M'aixeco de terra i continuo caminant cap a tots quatre.

.

Ardipithecus ramidus. Impressionant troballa analitzada aquests dies per la revista Science.

.

La prestigiosa revista “Science” publica aquests dies un ampli recull d'articles que parlen dels recents descobriments de restes de “Ardipithecus ramidus”, un hominid que va viure a Àfrica fa 4,4 milions d'anys. La importància d'aquest hominid rau en el fet que és l'espècie més propera cronològicament i filogenèticament al punt de separació entre ximpanzés i humans.

Dit d'una altra manera, els ximpanzés, els goriles i els Homo sàpiens, descendim d'una mateixa espècie. D'aquesta línia evolutiva (com si d'un arbre geneaològic es tractés), primer se'n van separar els goriles, i fa uns sis milions d'anys els ximpanzés. Doncs bé, l'Ardipithecus ramidus va viure fa 4,4 milions d'anys, és a dir en un punt molt proper als seus (nostres) avantpassats de fa 6 milions d'anys (que són comuns a totes tres espècies). Aquesta proximitat ens aporta moltes dades de com devien ser aquests avantpassats comuns, i sorprèn verificar que en alguns aspectes s'assemblen més a nosaltres que als ximpanzés o als goriles, fet que voldria dir que els ximpanzés i els goriles s'han modificat molt al llarg de la seva evolució des que van abandonar la línia de la qual els Homo sàpiens descendim.

L'Ardipithecus ramidus mesurava 1,2 metres d'alçada i pesava uns 50 quilograms; compartia el costum dels avantpassats comuns de pujar als arbres amb les quatre extremitats, però baixava a terra i quan ho feia caminava dret, tal com ho fem nosaltres. Tenia les mans molt hàbils per a manipular objectes. Era un ésser poc agressiu, amb el cervell no gaire gros. Hi havia poca diferència de grandària entre els mascles i les femelles; tenia una cara petita i era poc agressiu socialment; se sap per l'absència d'un ollal gros i afilat que tenen els simis (ximpanzés i goriles) més agressius. Segurament els conflictes entre els mascles eren menys habituals. Alguns científics han desenvolupat la hipòtesi del fet que les femelles van aconseguir ocultar els dies d'ovulació (per alguna mutació o adaptació genètica), aconseguint que les relacions sexuals no es limitessin als períodes de zel, sinó que (igual com en els Homo sàpiens) l'activitat sexual s'estengués a la totalitat dels dies de la vida. D'altra banda és possible que els mascles, amb el temps, perdessin la capacitat olfactiva de detectar l'ovulació, i en conseqüència els comportaments de col·laboració entre mascles van anar substituïnt progressivament les lluites per l'aparellament, que tindrien més sentit si el període de relacions sexuals fos més curt i més dificultós.

Les femelles van deixar de triar els mascles més forts per a reproduir-se i van passar a escollir els més generosos (els que els proporcionaven més aliments). Els ximpanzés mascles, actualment, només van a buscar menjar per les femelles quan aquestes estan en el període d'ovulació.

I ara jo podria fer com els de l'anunci i dir: “Ya lo sabia!”, donat que la hipòtesi del canvi d'elecció de les femelles la vaig predicant fa anys, podeu llegir el meu relat

“Quan la passió va substituir la violència”

Però de fet aquest relat només és un símil, i no deixa de ser una hipòtesi, tot i que a mi se'm presenta com una evidència.

Aquest Ardipithecus ramidus és un milió d'anys més antic que la “Lucy”, l'Australopithecus afarensis que va poblar Àfrica i que fins ara era el primer homínid conegut (pròpiament com a homínid, és a dir capaç de baixar dels arbres i caminar dret). Amb la qual cosa, la història dels homínids va un milió d'anys més enrere.
L'Ardipithecus ramidus té una barreja de detalls primitius que comparteixen els seus (nostres) avantpassats, i detalls derivats que comparteix només amb homínids posteriors.
“Quan el mires des del cap fins a la punta dels peus, veus una criatura mosàic que no és ximpanzé ni és humana. És Ardipithecus”, ha dit Tim White de la Universitat de Berkeley.
L'antiguitat de l'Ardipithecus ha estat determinada a partir de les cendres de les laves on s'han trobat les restes. Aquestes restes s'han trobat només a 60 quilòmetres del lloc on al 1974 es van trobar les restes de Lucy (l'Australopithecus afarensis del qual abans he escrit).

A la imatge de dalt, podeu veure la situació de l'Ardipithecus ramidus, de l'Australopitecus afarensis, de l'Homo sàpiens, dels ximpanzés i dels goriles, en el que podria ser un esquema molt simplificat de l'arbre geneaològic de la línia dels homínids.

.

.

La dama del bosc

.

Vellut d'argent a la fresca dels astres,
fosforescent negritud sobre el llac.
Vol fins a l'alba pel roig de les branques;
si cloc els ulls se m'endú lluny el fat.
Negra es marceix la tenebra del rostre,
de la foscor tan terrible i tan nostre,
lliure la llum desenrotlla l'atzar.

Ball mut de gent que fa gresca, i sapastres
esmarriments al llaud d'un vell mag.
Sol fins a l'alba pel goig de les tranques,
anques dels rulls d'algun bosc encisat.
L'heura endolceix la façana i el sostre
del casalot on la dama se'ns mostra.
Riure de fum ben a prop de la llar.

Sóc a la veu de l'oreig i les ombres,
als tous de fulles del terra del bosc,
al rovellat de les branques marcides
de la tardor del meu nord estimat

Sóc el poema del fred i la pluja,
la boira baixa ben a prop del mar,
el crit de goig de la donzella nua
a les obagues de la llibertat.

Sóc el ressò del nadó que respira,
guspira lliure d'instants regalats.

Sóc la cançó de la neu adormida,
l'eterna crida del temps que se'n va.

.

Josep Maria Bosch descobreix l'asteroide 2009 ST19 que passarà molt i molt a prop de la Terra (potser massa a prop)

.

El professor de Lleida Josep Maria Bosch ha descobert un asteroide d'un quilòmetre de llargada que passarà a frec de la Terra a l'any 2038, se suposa que a una distància de dues llunes (uns 638.000 quilòmetres), tot i que qualsevol imprecissió o variació, ni que sigui de petites dècimes, en el càlcul de la seva posició actual pot fer que aquesta distància sigui molt menor o molt superior; el perill d'impacte no és nul, i sembla que fins d'aquí a unes quantes setmanes no es coneixerà amb exactitud la seva òrbita.

L'asteroide ha rebut el nom de 2009 ST19, i forma part dels anomenats “Apolo”, que són aquells asteroides l'òrbita dels quals es creua en algun moment amb la de la Terra. Segons la probabilitat, sembla que tard o d'hora impactarà amb el nostre planeta a causa de la seva freqüent proximitat. És questió de temps que això passi. Fins que no es conegui la seva òrbita amb precissió, no es pot descartar del tot la possibilitat que al 2038 es produeixi un impacte que tindria unes conseqüències similars a les de l'asteroide que va impactar contra la Terra fa seixanta-cinc milions d'anys, a la península del Iucatan, i que va provocar l'extinció dels dinosaures.

Aquest asteroide, fins que en Josep Maria Bosch l'ha descobert, romania desconegut per l'espècie humana, igual com va passar al març d'aquest mateix any, quan l'asteroide 2009 DD45 va passar a una distància similar de la Terra.  

Aquest desconeixement ens fa profundament vulnerables davant la possibilitat d'extinció de la nostra pròpia espècie, o davant el risc d'un cataclisme que ens obligui a canviar radicalment la nostra manera de viure; dit d'una altra manera, que ens faci retrocedir uns quants segles quant a comoditats i societat del benestar.

.

La república de Josep Guardiola, o un canvi de règim en el futbol.

.

. ¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, de les figures vers el conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari quan de vegades cal una ziga zaga espectacular i efectiva dels solistes més virtuosos de l’orquestra. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

El Laberint d'Horta

.

Feia molt de temps que em rondava pel cap la idea d'acostar-me al Parc del Laberint d'Horta, al costat del velòdrom; i ahir, diumenge, ens vam decidir.

Quina bona pensada! Mai no hauria dit que al voltant del laberint (de tanques vegetals molt ben cuidades i amb un disseny espectacular) s'hi estengués un parc urbà tan ple de racons "estranys" dotats d'una bellesa rara, de pel·lícula, de conte renaixentista, fins i tot de misteri.

No faré l'esforç d'explicar com és; és ben fàcil acostar-s'hi i perdre-s'hi.

És prou gran com per a no veure'l sencer, prou bell com per a inspirar un poeta, prou misteriós com per alimentar la imaginació d'un bon escriptor, prou divertit com per a fer passar una tarda deliciosa a un grapat d'infants, prou ple de vida com per a sentir-nos intensament vius.

Vam tenir, a més, la sort, d'acabar la nostra visita al Parc amb una tempesta de finals d'estiu: gotes gruixudes i pesades, ràfecs intensos, i un arc de Sant Martí per damunt del cel de Barcelona, des de la mar fins als primers contraforts del Vallès.

.

No tan sols venim dels micos, en realitat som micos. No triem com som. Últims pensaments arran dels mots de Carlos Belmonte (III)

.

Continuo, amb el vostre permís, comentant algunes de les asseveracions d'en Carlos Belmonte, en la seva entrevista a El País, del diumenge tretze de setembre.
Per exemple, va dir que l'important pel que fa al cervell, no són les neurones, sinó les connexions entre les neurones (els circuits neuronals). Tenim cent mil milions de neurones, i cadascuna d'elles forma mil connexions. L'obssessiu compulsiu (la persona que no aconsegueix apartar-se de la ment un pensament angoixant i normalment absurd o exagerat) té un circuit neuronal que funciona de manera anormal. Sembla que rebaixant l'activitat dels canals de sodi, el problema se soluciona. Igual passa amb la depressió (amb l'endògena, és a dir amb la que no prové de causes externes), s'administra un bloquejant de la recaptació de serotonina i problema arreglat.
¿Us adoneu de fins a quin punt l'estat mental, l'estat espiritual, depèn de la matèria? Un producte químic, o la seva absència, afecta profundament realitats de natura mental: la consciència i la seva tranquilitat, el poder del raonament dins d'un “jo” conscient, etc.

Repeteixo el que ja vaig escriure que va dir en Carlos Belmonte relacionat amb el fenòmen de "veure" el que no existeix. L'electroestimulació cerebral es podria utilitzar perquè la gent tingués vivències tan reals com les de debò.

¿Explica això (pregunto jo, no pas en Carlos Belmonte) que determinades persones vegessin la mare de Déu, mentre que la majoria, per molt que miressin al mateix punt, no distingissin res més que el que de debò hi ha?

Hi ha moltes teories escèptiques vers l'aparicionisme. Hi ha qui diu que igual com nosaltres som éssers quasi divins pels escarabats; que podem jugar amb ells, transportar-los a distàncies increibles per a ells; fer-los entrar en circuits tancats fins a embogir-los; donar-los sucre del no res; tornar-los a treure el sucre... doncs igual com nosaltres fem això amb éssers que no ens perceben com a humans, que tenen una percepció sensorial de l'entorn molt més limitada que nosaltres i que per tant “no ens veuen” en el sentit com nosaltres ens veiem... hi pot haver d'altres éssers, tan superiors a nosaltres com nosaltres ho som dels escarabats, que juguen amb nosaltres, ens electroestimulen els circuits neuronals, ens fan veure el que volen, normalment relacionat amb els nostres mites i les nostres creences; i ho fan per plaer o per aconseguir alguna mena de benefici que nosaltres no comprenem. Bé, no és que jo em cregui això. És la hipòtesi d'alguns.
Tornant a repassar afirmacions d'en carlos Belmonte, recordo que va dir que actualment, observant com s'il·lumina un cervell quan una persona parla, es pot saber amb absoluta seguretat quan està mentint. Hi ha uns circuits neuronals que s'il·luminen quan qui parla és conscient que no diu la veritat. Una mica com la màquina de la veritat tan de moda a la televisió, però amb més eficàcia, ja que el sistema no consisteix en registrar vibracions nervioses, sinó en contemplar directament quins circuits neuronals tenen activitat elèctrica i quins no.

Un altre fenòmen apassionant: llancen una pregunta de caire moral a un individu, a la qual només ha de respondre amb un sí o amb un no, i observant al mateix temps la seva activitat cerebral, poden saber una dècima de segon abans que l'individu mateix ho decideixi, quina serà la seva resposta a la pregunta. Fins i tot, si hi hagués temps suficient, i coneixent per endavant la seva decisió, se'l podria estimular elèctricament per tal que respongués el que nosaltres desitgem. Un cop l'individu pren la decisió, sigui en un sentit o en un altre, sempre acaba donant una explicació racional posterior a la seva resposta. Això vol dir que les decisions suposadament lliures sempre es prenen en un 80% fonamentant-se en informació inconscient, i en elements emocionals que el propi individu ignora que té dins del cervell. La zona conscient és una part molt petita del cervell.

Tot això ens ha de fer replantejar-nos aquesta tremenda diferència que alguns moralistes descriuen entre l'ésser humà i els animals. Els animals actuen per instint, diuen, i es meravellen del que pot fer l'instint: panals d'abelles, nius de castors, horts de fongs als nius dels tèrmits... Els humans som racionals, expliquen, i descriuen inferns pels qui trien el camí ample. Doncs bé, resulta que els nostres sacralitzats pensaments també neixen dels instints, també són decidits (si no vigilem) pel poder inconscient de la nostra ment (el poder a l'ombra); i resulta que no podem escollir ben bé la nostra manera de ser, ni al cent per cent com pensar, ni com viure. Ens ho creiem, sí; proclamem la nostra superioritat com a espècie; escrivim poemes que lloen la nostra llibertat interior. Som, però, veles al vent de l'inconscient, a l'oreig de les experiències de la nostra més tendra infantesa, dels gens heretats dels nostres avantpassats; veles orgulloses que es pensen que s'inflen per pròpia iniciativa, però que van cap on bufa el vent, que acaben anant cap on la natura els porta.

Jo sempre he dit, però, que conèixer el poder de l'inconscient sobre el govern del nostre ésser ens permet d'identificar les seves estratègies, els seus enganys, i en conseqüència ens permet ser més lliures davant d'ell; potser no ser absolutament lliures, però sí que ens permet ser-ho una mica més. Per això, quan estic treballant davant de l'ordinador i de vegades em ve gana, sé que en realitat no tinc gana perquè no és hora de sopar i perquè fa poc que he dinat; la sensació "gana" me la produeix l'inconscient perquè m'aixequi de la cadira i descansi, i perquè d'aquesta manera deixi de gastar tanta energia amb l'activitat intel·lectual. De sort que conec prou bé el meu inconscient com per a no deixar-me enredar.

.

.

Bé i mal. Funcionament cerebral. Més reflexions entorn dels mots de Carlos Belmonte (II)

.

Tornant al tema de l'entrevista al metge i investigador Carlos Belmonte que El País va publicar diumenge passat, sento la necessitat de comentar algunes idees més (expressades per ell); idees que es fonamenten en evidències científiques; idees que necessàriament ens han de fer replantejar els nostres judicis, les nostres valoracions morals; fins i tot, i en alguns punts, la nostra concepció de la cosmologia.

Per exemple, va dir ( i de fet ja era sabut) que el cervell dels assassins en sèrie és diferent; que tenen alteracions funcionals greus a l'escorça orbitofrontal. En aquesta escorça (l'última en desenvolupar-se), és on es configuren els circuits neuronals que inhibeixen conductes impulsives i que determinen les nostres valoracions ètiques i la nostra empatia emocional vers els altres. De tot això es dedueix (no ell, sinó jo) que l'empatia d'una persona, la seva capacitat d'autoexigència, la seva "bondat" per dir-ho així, depenen de circuits neuronals. La seva capacitat de resposta lliure, s'orientarà davant d'un conflicte moral vers una direcció o vers una altra (lliurement) però depenent de la configuració de determinats circuits de neurones.
Som lliures, és cert, però la nostra llibertat decideix bàsicament fonamentant-se en valoracions que elaboren uns circuits materials que hem heretat dels nostres ancestres. Tal vegada per un assassí en sèrie sigui tan difícil deixar de matar una víctima com per a un toxicoman renunciar a la seva dosi. Sense anar tan lluny, sense parlar ni d'assassins en sèrie ni de toxicòmans: potser per algú (a causa dels seus circuits neuronals) sigui tan difícil ser generós, com per a algú altre deixar de fumar. Amb tot això vull dir que tots som diferents, i que som com podem ser, com el nostre substrat orgànic ens permet ser. Davant d'això, si som honestos, hem de replantejar-nos els nostres judicis morals, la nostra concepció del bé i del mal, la culpabilització, la justícia i els valors. No pas per deixar sense càstig els assassins en sèrie (per raons socials no ens queda altra solució que la penal), sinó per a no odiar-los, per a no odiar. No pas per a permetre comportaments egoistes, sinó per a poder estimar interiorment les persones sigui com sigui el seu caràcter, tenint en compte que no triem com som, i que malgrat que la educació sens dubte ens pot ajudar molt, no responem tots igual a aquesta educació. Si poguéssim ser tots bons, seríem tots bons; si no ho som, és perquè ens costa massa; els circuits neuronals fan que sovint triem no la decisió més empàtica, sinó la més egoista; i l'esforç que deixem d'aplicar a causa d'aquesta elecció és molt diferent segons quin sigui el disseny dels nostres circuits.

Diu una altra cosa impactant en carlos Belmonte:

"...Per això m'obsessiona l'educació dels infants. És un període determinant per tal que una persona vagi en una direcció o en una altra, a causa de l'enorme plasticitat del cervell. Hi ha circuits que en un moment determinat de la vida es tanquen per sempre. Estic convençut que això passa amb la violència. A qui és maltractat en un moment determinat se li activen uns circuits d'emergència que resten així per tota la vida."

Amics, això vol dir, que l'etapa educativa ens configura l'esperit. La ment se'ns construeix a la infantesa. Preocupem-nos que els nostres infants tinguin circuits neuronals amb connexions meravelloses perquè arribin a ser persones empàtiques, i amb el màxim desenvolupament intel·lectual, afectiu, emotiu, esportiu... Al meu parer això s'aconsegueix amb una bona educació, i per damunt de tot estimant-los incondicionalment: a canvi de res, només pel fet que són persones. Han d'aprendre que l'amor el mereix tothom només pel fet d'existir; l'amor autèntic, no pas els succedanis: desig, atracció, preferència...

Una última reflexió: si la natura permet l'aparició de persones amb tendències psicopàtiques; si sense anar tan lluny, la selecció natural esperona l'aparició de circuits amb dissenys egoistes, mandrosos, impulsius... en molts de nosaltres. Si pel mateix motiu la natura genera plantes amb punxes, cactus que es defensen de les agressions animals. Hem de valorar la visió excessivament paternalista d'un Déu que concedeix desigs als seus escollits, o que decideix el càstig etern dels menys empàtics, dels "dolents"... Si bé i mal són realitats generades a causa de la lluita de les espècies per a sobreviure; qui ens castigarà a causa del bé i del mal?

No descarto continuar algun altra dia parlant dels mots de Carlos Belmonte.

.

Carlos Belmonte, l'investigador del funcionament de la ment. (I)

.

Si vau llegir el suplement dominical de "El País" de diumenge passat, vau tenir l'oportunitat de conèixer els pensaments de Carlos Belmonte sobre el funcionament del cervell.

Aquest metge i investigador, que ha rebut fa ben poc el “Premio Nacional Gregorio Marañón de Medicina”; i que és, a més, membre de la Universidad Miguel Hernández i del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), va sintetitzar en no gaires paraules el que fins ara se sap de la ment humana, i el que ben aviat se sabrà i es podrà aconseguir, mercès a la velocitat desorbitada dels progressos de la ciència en aquest camp. Val a dir que aquest senyor cada any publica un mínim de quatre articles a les revistes Science i Nature.

Entre moltes altres coses va afirmar que és al córtex cerebral on rau la sensació conscient del dolor, que hi ha deu tipus diferents de memòria, i que cadascuna de les memòries té uns mecanismes neurològics diferents.

Una altra curiositat és que en el moment en què un animal experimenta una situació de risc (un atac, un accident, una ferida enmig d'una batalla...) pot optar per a defensar-se o per a fugir, o en tot cas per a realitzar una maniobra ràpida per la qual la presència del dolor no seria gens recomanable. Aniria millor, en aquests casos, que el dolor no hi fos. I això és el que succeeix: en situacions d'aquesta mena l'organisme inhibeix la sensació de dolor, interrompent la transmissió de la informació dolorosa al córtex cerebral. Això passa gràcies a la selecció natural que ha impulsat l'adaptació dels organismes vius. Aquells individus que han adquirit per mutació aquesta capacitat inhibidora, han sobreviscut amb preferència als que no l'han adquirida, i en conseqüència han pogut reproduir-se molt més i per tant escampar aquesta mutació com a informació genètica als seus descendents.

La progressió dels descobriments científics en el camp del funcionament del cervell ha estat, al llarg dels últims anys, impressionant; i ho continua sent. Ben aviat es podrà llegir el que pensa una persona en un tant per cent força alt, només examinant quins circuits neuronals són recorreguts per un corrent elèctric en un moment donat. Aquest corrent elèctric és molt petit, i esdevé entre les neurones quan aquestes desenvolupen alguna mena de pensament. També serà possible manipular, estimular, produir sensacions visuals que no reflectiran cap realitat exterior a l'individu; i generar sensacions que no provindran de factors externs sinó únicament del fet d'estimular adequadament alguns circuits neuronals mitjançant microcorrents elèctrics artificials (No us fa pensar això en el misteri de les aparicions marianes?).

Tot això es podrà aplicar a l'aprenentatge dels infants. El que avui es fa empíricament, ben aviat es podrà fer des de l'exterior de l'individu mitjançant l'aplicació de corrents als circuits adequats. Es podrà modificar un cervell físicament i química; també genèticament. Es podrà aconseguir que s'expressin uns gens que fins al moment no desenvolupaven cap efecte; es podran introduir gens nous que modifiquin un determinat circuit neuronal, o que reforcin alguna sinàpsis, etc.

El cervell, de vegades, conserva el record de les experiències més traumàtiques per tal de poder evitar-les en un futur (també és veritat que de vegades les oblida per a poder sobreviure). Avui dia ja se sap com esborrar els records traumàtics.

En Carlos Belmonte va dir més coses que jo no comentaré de cop; les aniré dosificant. Les més apassionants són aquelles que coincideixen amb una de les idees fonamentals que sempre ha defensat aquest blog "Nuesa Literària": molts pensaments aparentment racionals elaborats per l'Homo sàpiens, no són altra cosa que decisions impulsades per l'inconscient a causa d'instints o de records emmagatzemats en alguna memòria, sense que el jo conscient ho sàpiga. És a posteriori quan la racionalitat de l'individu fa veure que ha estat la protagonista en l'elaboració del pensament o decisió. De tot això que va escriure en Carlos Belmonte, us en parlaré més endavant.  

..