Fot el camp! glòria!

Reconeixements, protocols, consideracions, pompes, adoracions laiques de déus mediàtics, audiències, gràfiques, estadístiques daurades, valors en borsa, aplaudiments, aplaudiments, aplaudiments...

Res.

Tot el que val és aquí; sota del cel atzurat: la remor del vent entre les codines, la dansa dels caps dels arbres, les basses als bols de roca de la muntanya, els granellons de sol a la superfície de l'aigua, les branques del roure cercant el cel al llarg de segles, el silenci de la natura, la llum del rostre de l'infant, que somriu perquè en té ganes, els blens dels seus cabells i el roig de les seves galtes enrojolades pel fred i la brisa, el so dels trepigs pel camí que du a les torrenteres que pugen a la Mola o al Montcau, el cor buit d'ambicions diferents a l'ara, el gust terrós i auster de l'aigua de les fonts, la flaira de la farigola, el violaci de l'estepa de fulles vellutades, el romaní florit de les abelles, el núvol de plom que tot d'una enfosqueix el paisatge i engega una bufada gèlida, la gota de pluja que plou pertot, el rosat argilós del massís que un dia ens va veure néixer, des de la mateixa posició que avui, i en la mateixa posició que tindrà d'aquí a tres-cents anys.

Quedeu-vos la pesadesa de la glòria humana, fum de vanitats, d'orgulls balmats, que moren amb la cendra del sepulcre, i que engeguen enveges tan buides com els propis triomfs daurats dels Homo sapiens que les generen. Allunyeu de mi les lloances, els afalacs, els regals, els honoraris, l'or amb què volen encadenar la meva fidelitat a l'onada de poder que tot ho agombola.

Deixeu-me, poderosos, amb la meva muntanya, amb la gent que estimo, i foteu el camp!

"Esquirols" per sempre!

Corria l'any 1987, i en una casa vella del carrer Colom, davant de l'antiga ETSEIT, a dos quarts de dues de la matinada, després d'un sopar dels que estudiàvem quart d'anglès a la FIAC, una noia amb els cabells rinxolats que es deia Anna Argemí, i que, com jo, devia tenir uns dinou anys, va agafar una guitarra i es va posar a cantar, amb veu de soprano, “Arrels”, del grup “Esquirols”. Fou la primera vegada que vaig escoltar una cançó d'Esquirols i la meva vida va canviar.

No sabria dir exactament per quina raó va canviar, però la meva ment, estructurada durant anys amb inputs escolars conservadors i integristes, es va obrir com un capoll que fins aquell punt vivia clos i enfosquit per ell mateix, i que, en un instant, es va obrir només en escoltar una veu femenina pronunciant el “Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó”. La veu de l'Anna va reverberar per les arcades d'aquell edifici antic, on hi vivia un professor d'anglès mig hippy, que tenia pocs anys més que nosaltres, i que, irònicament, a causa del seu orígen irlandès, era profundament catòlic; però alhora també era molt hippy, i, de fet, intentava ficar-se al llit amb tantes noies com podia.

Tornant al tema, sentir “Esquirols”, de veu de l'Anna, em va fer un truc al cor, se'm va girar la ment, i vaig sentir la necessitat d'escoltar més, de llegir més, de saber més, de comprendre més. Vaig rebuscar els meus antics apunts de literatura catalana, els que em va impartir en Domènech Reverter al batxillerat (¡que malament que li vaig fer passar al pobre home quan era professor meu!), però vet aquí que uns quants anys després, tot allò que ell m'havia intentat ensenyar amb tota la bona voluntat del món sense aconseguir-ho a causa de la meva rebequeria adolescent, ho va lograr, en un sol instant, la veu d'una noia una nit de primavera de Terrassa.

Avui, tant en Domenech Reverter com l'Anna Argemí són morts; i els dedico un sincer i afectuós record. Tots dos, de diferent manera, van ser mestres meus; l'un, conscientment, com a professional de l'educació; l'altra, sense que arribés a saber-ho mai, només cantant; anys després, per cert, tindria molt i molt d'èxit com a soprano.

Però sobretot foren, i són, mestres i muses, els “Esquirols”. D'ençà d'aquella nit, vaig llegir tot el que vaig trobar d'ells; i, a més d'una idea sublim de llibertat, pàtria i progrés, vaig aprendre l'essència de la poesia. Joan Crosas, i Joan Vilamala foren, també, sense saber-ho, dos dels millors mestres que he tingut mai de poesia. Divuit anys després d'aquella nit terrassenca, vaig tenir la sort i l'honor de conèixer personalment a Joan Vilamala a la presentació d'un llibre del web de http://www.relatsencatala.cat/ Recordo que vaig dissimular el millor que vaig poder la meva admiració vers un personatge que coherentment amb la lletra de les seves cançons se'm mostrà senzill, planer, humil, i absolutament normal... però el cert és que em va fer molt feliç poder-li explicar que el meu fill (que llavors tenia tres anys) cantava la cançó del “Serrallonga” i “Arrels”, i poder-li demanar que tornessin a cantar; o que, si més no, intentessin composar noves cançons.

Les cançons d'Esquirols han acompanyat les meves excursions, la meva tasca educativa, els moments més dolços d'intimitat familiar, i fins i tot m'han consolat en els moments més durs; quan va morir un fill meu abans de néixer, perquè la natura així ho va decidir, alguna de les seves cançons van reconfortar el meu dolor i el va transmutar en esperança.

Recordo, amb emoció, el concert Homenatge a Esquirols, a Sant Andreu, (crec que va ser al setembre del 2005); aquella nit vaig recordar molt l'Anna i la cantada del carrer Colom de Terrassa al 1987; així com les lectures en solitud, a les golfes de casa meva, a les nits d'estiu dels meus dinou anys, quan m'emocionava amb “Riu enllà”, “Fent Camí”, “Colze amb colze”... com si fossin poemes del mateix Espriu. Crec que va ser aquí quan vaig començar a escriure poesia; si més no, de la manera com l'escric ara.

Volia parlar d'Esquirols, i de com van afectar a la meva vida, i veig que ho he fet d'una manera desordenada i potser massa subjectiva; però garanteixo que he estat del tot sincer.

Tornaré a escriure d'ells ben aviat, ara que, sortosament, a la xarxa, comencen a trobar-se més videos, més música, més sons que els evoquen i que els interpreten.

Cal que les generacions futures transmetin la poesia i les cançons que un dia “Esquirols” van crear sense cap més ambició que gaudir de la poesia, de la música, de les excursions, de Catalunya, dels ideals de llibertat, i de la companyia dels joves i dels que encara se'n senten.

Per molt anys!
.
.

Vuitanta anys del naixement d'un somni.

Catorze d'abril; vuitanta anys d'un somni; tan vell i tan bell com la consciència humana: la república; la “cosa” del “poble”; la igualtat entre les persones; els càrrecs que són per mèrits i no per naixença; la il·lusió d'uns aires nous de llibertat que somniaven una manera més lliure d'organitzar-se, de viure, d'aprendre, de treballar, d'existir; l'esperança d'acabar per sempre amb el caciquisme, amb el classisme, amb l'immobilisme de les classes socials que condemnaven els pobres a continuar sent pobres, com si la misèria fos un estigma que es portés a la sang; la llibertat de crear sense que la moral imperant prohibís cap expressió; la gosadia d'investigar fins allò que contradeia els dogmes de sempre; la igualtat entre les persones fos quin fos el seu cognom, el seu llinatge, els seus títols, els seus avantpassats.

La república, per a molts joves, semblava que seria l'acompliment de tots els anhels de justícia i de progrés que emplenaven les ments més idealistes. Les pulsions ancestrals, però, que aboquen els Homo sapiens a tornar una vegada i una altra a una concepció de la vida fonamentada en la por, en la violència, en el conservadurisme més covard, o en la venjança més crua, van posar fi a tot. L'Espanya canyí va rebrotar com una malva i van tornar les mantellines negres, el nepotisme, la humiliació i l'extermini dels vençuts, la guerra de sempre, la por de sempre, l'infern de sempre, els diners de sempre, les lleis uniformitzadores de sempre, els aristòcrates de sempre, els instints tribals de sempre, difressats de civilització com sempre. I encara hi són, vestits de demòcrates, especulant, imposant, prohibint, negant, menyspreant, censurant, tapant, ignorant... Encara hi són.

El somni, però, és viu, i uns altres arribaran més lluny, i aconseguiran la llibertat. L'espècie humana està cridada a la llibertat; i s'hi arribarà, malgrat els períodes de foscor, les blasmes, la crisi, els canyís i els canons. El nostre destí és la llibertat.

.

.

Presentació de "Matí i altres contes", de Laia Alsina i uns quants autors més.

El cel endormiscat tenyeix de gris el meu matí; així comença “Matí”, de Laia Alsina; relat guanyador del 14è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet, guardó que forma part dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010.

Aquest relat dóna nom al llibre “Matí i altres contes”, publicat per Cossetània, que fou presentat a la “Llibreria de la Rambla” de Tarragona el passat 9 d'abril, en un ambient de proximitat, familiaritat i calidesa.

A més de la Laia, són (som) autors d'aquest recull de relats: Jaume Calatayud, Albert Bardés, Jordi Morera, Xavier Ortells, Francesc Xavier Torres, Albert Carrasco, David Figueres, Joan Bustos, Jeremias Soler, Francisco Ramon Romeu, Josep Manel Vidal, Vicent Enric Belda, Iago Otero i David Juher.
Cal destacar i agrair el parlament interessantíssim de l'escriptor Oscar Palazon.

El llibre conté el meu relat “Heaven”, que va ser el desè que més va agradar al jurat d'un total de tres-centes catorze històries presentades. Em sento molt feliç d'haver pogut participar de la festa de la presentació del llibre. Quedar finalista és una festa; que una història que m'ha sortit del cor sigui en un llibre és una festa; escriure, ja en sí, ni que l'obra no surti del calaix de casa, és una festa, perquè permet crear vides, fantasies, realitats paral·leles, situacions sorprenents, ambigüitats, paradoxes, emocions... Permet reviure èpoques passades, canviar-los el final, madurar el final... Permet transmetre desigs, sensacions, percepcions íntimes de la bellesa... O, per contra i si un ho decideix així, deixar tota aquesta riquesa en repòs en algun racó de la llar només per als descendents o per a l'eternitat.

Voldria fer un comentari especial a la mestria del relat de la Laia; mestria en la repetició precisa de mots per a transmetre la insistència emotiva justa d'una manera elegant i afuada com un pas exacte i elegant de dansa. La mel de les construccions anàloga a la mel de la història. Un virtuosisme sorprenent en una ment tan jove.

Tornaré a presentar-me al Tinet, m'ha agradat l'experiència; i el millor de tot és que (de moment, i si l'especulació, el consumisme i l'estètica carrinclona d'alguns poderosos no ho impedeixen), aquest premi es lliura ben a prop de la que ara per ara és la meva platja naturista preferida. I amb l'excusa d'anar a recollir el premi, o a la presentació, trepitjo (trepitgem) per una bona estona el paradís.

.

.

Estiu d'abril a la Waikiki. Primera abraçada, amb la mar, de la temporada. Estirada de l'instant abans de la presentació d'un llibre.

Tres capbussades en una aigua de vidre, i al voltant, els pins de la Marquesa, els penya-segats daurats, el brum sanador de les onades a la planúria de la platja. Un dia de juny regalat al mes d'abril. Tres capbussades, amb natació inclosa, en una mar gèlida que em retorna totes les forces del Sol a la sang; del Sol, de la salabror, de la llum, dels guspireigs a les onades, a l'escuma.

La meva pell i la mar; només la pell i només la mar; només el sol i la pell; només la llum i la pell, i la pell dels qui estimo, i els jocs dels qui estimo, i la Terra que ho sana tot, que s'endú la foscor de les boires mentals de la societat que ens pretén empresonar. 

És “molt” saber que quan tot caigui, en alguns racons del planeta, hi restarà la mar, i el Sol, i els penya-segats, i el cel blau, i l'olor de pinassa, i l'estridor de les onades. Hi són encara que ningú no hagi pagat perquè hi siguin. I molts han pagat perquè no hi siguin. 
Quan la pobresa ens amari, la nuesa serà el consol i la revelació. La riquesa més gran de l'ésser humà és el descobriment alliberador de la pobresa. La nuesa és l'abstinència de les banalitats i la possessió de la imatge original que ens ha atorgat la Terra, del vestit que l'univers ens ha escollit. La nuesa és la indiferència front les opinions alienes pel que fa a la nostra identitat personal i natural, pel que fa a les nostres idees, pel que fa al nostre dret a girar el timó de la nostra vida vers la direcció que creguem més oportú emprendre. Res no cal, quan s'esdevé una peça més del gran bioma terrestre a la immensa catedral de la natura; si la natura es perdés, ni tota la riquesa del món no ho compensaria. Quan la llum és a la pell, la pell és llum. Quan la innocència és als ulls i a la ment, el cos és llum, la ment és llum, els ulls són llum.

Marxes amunt i avall damunt la llum a frec de l'escuma que va i que ve en aquesta catifa de sorra que ara és xopa, inundada, i adés només un xic humida. El pensament buit d'ell mateix, i dedicat sols als jocs de la llum sobre la catifa; només s'atura, la ment, en allò que contempla, sense anar més enllà, i l'instant s'allarga, s'allarga, envoltat de llampecs de mar en un concert de sons eterns i còsmics. I aquest instant etern, el tens i el tens a dins i a dins... i sempre hi és... I és l'escut i l'antídot contra els esclaus de la corbata i el tern, de la riallada falsa i el patac interessat; contra les arengues dels de pell blanquinosa i transparent, gèlida de tant ambicionar un poder i una façana que són fum; fum de banalitat i de buidor. Els qui somnien aristocràcies més o menys dissimulades de classes i nissagues adoradores del poder i de la imatge artificiosa del diner i dels seus afins. Els adoradors de la perfecció absoluta i de la vida en formol, normalitzada i controlada pels standars especificats pel lluent món de l'economia contemporània (ja de capa caiguda). Uniformitzadors de tot i de tothom; censors de la llum de la natura, gelosos inconscients de la llibertat dels lliures; s'enganyen prement més fort la cadena daurada de la por i del càlcul especulador.

Intento fer fotos a les onades i m'enamoro de la seva llum i del seu color.

Després ens n'anem a la presentació d'un llibre, i, com sospitava, arribem tard, perquè ens és difícil deixar el paradís. Però en travessar el bosc, ens adonem que el portem a dins allà on anem; i que duri molts anys.

.

.

Solucions al fracàs escolar. L'aprenentatge ha de formar persones capaces d'exigir-se al màxim. La natura no premia els febles. La vida té un pendent que puja. Qui no s'esforça, no mama.

Si el cadell petit de la camada de lleonets no s'espavila, no mama; i si no mama, es mor; la natura frena el seu desenvolupament. De res no li serviria al lleonet apel·lar als seus intents, a les seves bones intencions; la natura, si el cadell no s'esforça, el mata sense contemplacions, sense ni tan sols preguntar-li si té algun problema, o si li passa alguna cosa.

Nosaltres, com a humans, hem de construir una societat d'humans on això no passi, però sense oblidar-nos de preparar les persones que acaben de néixer per tal que siguin capaces d'enfrontar-se a una natura, i a una societat, que funciona sovint amb aquest principi universal: qui no s'esforça, no sobreviu. I no es tracta de trepitjar el company, sinó d'esforçar-se al màxim; d'adquirir consciència que la vida molt poques vegades ens dóna res que no hàgim suat molt i molt; i si alguna vegada ho fa, ens acostuma a passar, tard o d'hora, una bona factura. Es tracta que l'alumne aprengui a competir contra ell mateix, contra les seves dificultats, contra la seva mandra, contra les seva facilitat de distreure's, contra la feblesa que li impedeix lluitar de manera independent per a sobreviure. Els grans somnis requereixen grans sacrificis; i el sacrifici necessita l'aprenentatge de l'autoesforç, que es reforça amb l'hàbit. No tot pot ser un joc. No tot potser una farra. No tot ha de ser una virtualitat sadollant de sentits viciats per llums fàtues. No es tracta de convertir l'aprenentatge en una imitació del consumisme més violent, sinó de comunicar la capacitat de lluitar sense que necessàriament l'entorn hagi de ser Disneylàndia.

Ja veieu que, amb aquest escrit, avui em toca ser (a ulls d'alguns) antic, tradicional, fins i tot un xic darwinista. Però tinc la convicció que l'estratègia més encertada és la d'agafar el millor de tots els corrents pedagògics, i d'abandonar el que és dubtós, o si més no de deixar enrere allò que l'experiència em diu que fa figa i que fabrica fracassos.

De primeres, com ja he escrit en altres ocasions, observo una obsessió intensa, per part del sistema, vers els resultats aparents (les notes), per damunt de l'interès pels resultats reals: l'aprenentatge. L'aprenentatge que no queda reflectit a les qualificacions, als butlletins, sembla que no interessa gaire (potser perquè no és tingut en compte per les estadístiques? O per què no publicita el sistema?). D'altra banda, descobreixo per part de l'alumnat, una preocupant manca d'interès vers els resultats aparents (les notes). Els alumnes, d'una manera general, han perdut el respecte als resultats. Suspendre no fa respecte. Deixar un examen en blanc cada vegada fa menys por. La mandra és escoltada amb menys remordiment. I això segurament passa perquè, cada vegada més, els resultats tenen menys efectes negatius a la vida de l'estudiant. Es passa de curs sense esforç. No cal estudiar pel setembre. N'hi acostuma a haver prou amb un mínim de bones intencions, que als últims instants del curs es converteixen sovint en aprovats justets (o en aprovats per junta), o en un passar de curs sense haver aprovat.

Aquest contrast entre l'interès obsessiu pels resultats aparents (per part del sistema), prioritzant-lo als resultats reals (l'aprenentatge) fins al punt de baixar sovint el llistó per augmentar els resultats, sumat a la manca de respecte als resultats per part de l'alumnat, fan que el procés educatiu sigui molt i molt difícil de porta a terme.

Cal aconseguir que l'alumnat recuperi el respecte als resultats. Ja no dic “por”, perquè si escrivís la paraula por, molts dels que porten el birret de pedagog m'assenyalarien amb el dit, m'anomenarien carca, tradicional, antic, clàssic, carrossa, autoritari, etc.

I parlant de por, cal que el professorat perdi la por a mantenir el llistó allà on ha d'estar, ni que això provoqui resultats justets o, de primeres, dolents. ¿Com informarem als alumnes que el procés que segueixen no el fan prou bé, si els aprovem només per les seves bones intencions, o pel seu intent? La vida, en si mateixa, no valora les intencions, sinó les fites aconseguides, i això cal que sigui après. Si no rendeixes a la feina, quan ja ets un professional, acabaràs perdent la feina, i deixaràs de cobrar; i això cal que sigui après. Si algú no hagués posat tot l'esforç del món en inventar una calefacció, una rentadora, una estructura capaç d'aguantar un edifici, una vacuna contra la penicilina... la nostra vida seria molt més esquerpa, feble, curta i dolorosa. Si renunciem a la lluita aferrissada per la supervivència, aturarem la capacitat de l'individu de progressar a la vida. Cal comunicar la dura i contundent necessitat d'esforç que l'existència ens exigeix; el compromís social d'arribar fites, siguin quines siguin les circumstàncies; la necessitat d'aixecar-se una vegada i una altra quan es cau, quan se suspèn (i d'aprendre a aixecar-se sol). Els cotofluixos amb els quals eduquem els nostres fills, cotofluixos de diverses menes, els estan convertint en individus amb les potencialitats disminuïdes.

La manca de respecte als resultats per part de l'alumnat; l'excessiva tolerància del sistema per la mediocritat a causa de la submissió a les estadístiques; la sobrevaloració de la intenció de l'alumne, per assolir uns percentatges, menyspreant els aprenentatges reals; la desconnexió amb la dura llei natural que exigeix l'esforç per la supervivència... tots aquests errors, al meu parer, tenen molt a veure amb l'anomenat fracàs escolar.

També cal insistir en l'educació que els infants necessiten rebre a casa; educació, aprenentatge, ensenyament, etc. Però aquest capítol, el de l'escola a casa, intentaré que sigui el tema central del meu proper post educatiu.

"Només em resta l'esperança". Homenatge a Carl Sagan.

 Existeix, per part dels científics que ho són de cor, que ho són de debò, un amor per la veritat que els du a una exigència en la verificació de les asseveracions que s'anomena escepticisme. Aquesta exigència, que a ulls d'alguns és una actitud de pecat, esdevé no obstant la disposició més honesta en el nostre compromís amb el coneixement. L'escepticisme, però, s'ha d'aplicar també al negacionisme en qualsevol àmbit. L'absència de proves, no prova l'absència. Sovint, el científic, triga a arribar a la verificació de les proves. Mentre el científic no arriba a la certesa provada de la veracitat d'una afirmació, seria acientífica l'actitud d'afirmar-la, però seria acientífica també l'actitud de negar-la sense proves. Sovint, malgrat no hi hagi proves, hi ha indicis, sospites, models, simuladors, hipòtesis versemblants; en aquests casos, el consens és el més proper a la veritat de tot el que posseïm, malgrat que encara ens trobem al principi del camí del mètode científic.

Existeixen també els qui pretenen fer demagògia amb la ciència, i elaboren postulats sovint pseudològics, sofistes, per a negar les evidències científiques que es contraposen als seus interessos econòmics, religiosos o polítics. De vegades, fins i tot, han arribat a subornar científics; a negar subvencions als qui dirigeixen línies d'investigació contràries als seus lobbies; a subvencionar investigadors per tal que intentin demostrar allò que els aniria bé que fos demostrat, i que sovint és indemostrable. Així ens trobem amb els creacionistes, els negacionistes dels efectes perniciosos sobre el clima de l'abocament de CO2, els que pretenen demostrar el caràcter patològic de l'homosexualitat, els qui exploren el genoma per a pretendre demostrar que algunes races són inferiors, i un llarg etcètera d'alquimistes del segle XXI, que comencen per “com voldrien ells que fos la natura”, en lloc de començar per “com la natura és”.

No fou, aquest, el cas d'en Carl Sagan, un dels meus herois.

Humanista. Apassionat de la natura i de la ciència. Escèptic. Respectuós amb la persona humana. Ploma afuada contra la superstició i la ignorància, contra totes les cadenes que al llarg dels segles han lligat les persones a la foscor dels interessos dels poderosos o al terror de les amenaces medievals. Era ateu, però amic de molts creients; i poc temps abans de morir, quan la malaltia que el desgastava fins a més no poder l'havia aprimat i envellit amb escreix, fou capaç d'escriure aquests mots, dignes del seu caràcter.

"Cinc mil persones van resar per mi als oficis de Pasqua de la Catedral de San Joan de Déu el Diví, de la ciutat de Nova York, l'església més gran de la cistiandat. Un sacerdot hindú va portar a terme una gran vigília d'oració a la riba del Ganges. L'Iman de Nord Amèrica va resar per la meva curació. Molts cristians i jueus m'han escrit per a notificar-me les seves pregàries. Encara que no crec que Déu, cas d'existir, alteri, a causa de les pregàries, els seus plans, em sento agraït, més enllà de qualsevol ponderació a tots aquells (incloent-hi tots el que no he conegut) que varen pregar pel meu restabliment."

BILLIONS AND BILLIONS

CARL SAGAN

Us recomano amb anhel algunes de les seves obres de divulgació científica. Sens dubte, han esdevingut els millors llibres de ciència i de mètode que mai he llegit (sobretot a la meva adolescència); els més ben explicats i els més motivadors:

“Billions and billions”, la redacció del qual no va poder finalitzar perquè es va morir, i que fou acabat a manera d'epíleg per la seva parella “Ann Druyan” i publicat de manera pòstuma, on fa una repassada a les controvèrsies científiques més actuals, i on explica amb claredat l'essència científica del problema del canvi climàtic i de la resta d'efectes perniciosos de la tecnologia sobre el medi ambient. Són molt emotius els escrits del final del llibre on va narrant el procés de les últimes etapes de la seva malaltia.

“Cosmos” Un llibre resum de la seva sèrie televisiva sobre l'univers, la vida i el seu origen, i la història de la ciència.

“La connexió còsmica” On parla dels seus treballs en el procés d'investigació astronòmica, i sobre les tècniques de radioastronomia per a cercar senyals electromagnètics provinents de civilitzacions extraterrestres. Fa també una repassada a la ciència més elemental. Molt útil per a estudiants de batxillerat.

“El món i els seus dimonis” Un bany de seny i de lògica contra la superstició i la manipulació de les masses per part dels xerrotaires pseudoreligiosos i pseudocientífics.

Acabo amb els últims mots que va deixar publicats, els últims, de la seva mà, editats en un llibre:

“Només em resta l'esperança”

.

.

Quaranta-tres anys de la mort de Martin Luther King.

Avui fa quaranta-tres anys que van assassinar a Martin Luther King.

Diuen que per decidir el dia en què se celebra un sant, es mira el dia de la seva mort.

Diuen també que els sants són éssers humans, i que malgrat la seva voluntat d'estimar, poden tenir defectes, com qualsevol ésser humà.

Diuen que ningú no té un amor més gran que aquell que lliura la seva vida pels seus amics, que ningú estima millor que aquell que treballa per la pau malgrat saber que s'hi juga la pell, que l'excel·lència de l'amor és viure pels éssers estimats; i si cal, i no queda cap més remei, morir per ells.

Per tant, felicitats a tots els Martins i Martines.

I que el somni de la humanitat arribi a ser real.

.

.

Sobre el canvi climàtic d'origen humà; els negacionistes, la comunitat científica i el nou blog "Observatori de Premsa"

 No fa pas gaire, ha aparegut un nou blog "Observatori de Premsa", que segons el seu autor té l'objectiu de desfer la manipulació que els mitjans de comunicació exerceixen a favor de les "esquerres" (insisteixo: segons explica el seu autor). Si un se'l mira una estona, descobrirà, per molts detalls, que defensa les idees del Partit Republicà dels Estats Units. Una de les seves obsessions (dit amb tots els respectes) és proclamar, provar, publicitar... que l'anomenat "canvi climàtic" és una falàcia.

Malgrat la diferència d'opinions que evidencio entre el seu blog i el meu, l'arribada d' algú nou a opinar (potser no tan nou) és sempre benvinguda, i possibilita el debat. És per això que incloc el seu blog entre els meus recomentats; jo ho acostumo a fer, això; recomano blogs amb els que sovint no estic d'acord, i els poso a la llista que es va actualitzant, perquè els trobo interessants; no hi ha res pitjor per a l'alimentació de l'intel·lecte que defugir temes o idees només perquè no són les nostres.

I aprofito aquest post per escriure-li una resposta al que anomeno senyor X, ja que segurament pel fet d'haver-la fet massa llarga, no me l'accepta com a comentari al seu post:

Motiu pel qual li poso la resposta aquí:

És d'agrair, que a banda de les crítiques a la idea del "canvi climàtic" d'origen humà, aportis enllaços que (al marge de la qualitat més o menys gran de la feina dels seus autors) són interessants i cal tenir en compte.

No obstant això els treballs de Robinson-Robinson-Soon (el segon enllaç que ens ofereixes) han rebut moltes crítiques de la comunitat científica a causa d'errors en l'aplicació del mètode.

 Tal com tu sovint escrius, si no volem ser manipuladors, no podem ometre aquestes correccions.

De fet, m'he fixat que les gràfiques que mostra només es refereixen a l'atmosfera de la Terra, on malgrat l'increment de CO2 de l'últim segle, el percentatge es mou encara dins d'uns valors similars al llarg dels últims mil·lennis. Al llarg dels últims 150.000 anys, la variació ha estat petita comparada amb la variació de l'activitat solar; és a dir, ha variat, però dins d'uns intervals relativament petits que no han impedit la vida i que poc o molt han afectat la temperatura, si bé no essent els únics factors. Resulta erroni jutjar possibles faltes de correlació entre ppm de CO2 i temperatura si no es tenen en compte tots els factors, també els astronòmics, els coneguts i els desconeguts. Està objectivament provat que si l'únic que s'incrementa en una atmosfera (essent constants tots els altres factors) són les ppm de CO2, la temperatura s'incrementa. Al ritme que anem, l'atmosfera deixarà de tenir els percentatges habituals de CO2 que es desprenen d'aquestes gràfiques. Perquè les conclusions d'aquest estudi fossin més generals s'haurien d'estudiar gràfiques d'atmosferes diferents, com les de Mart i Venus.
S'acostuma a dir que al càmbric, i a èpoques properes, hi va haver una gran explosió de formes vivents bo i haver-hi una proporció de 7000 ppm de CO2; però sovint s'oblida que aquesta vida tenia lloc principalment al mar, i que pràcticament no hi havia animals fora de l'aigua a causa precisament d'aquest elevat percentatge de CO2, que dificultava la respiració. No obstant això els que defensen la influència del CO2 en el canvi climàtic no diuen pas que ens arribarem a ofegar, sinó que existeix un risc que la temperatura pugi pel fet que els efectes astronòmics potser no compensaran els efectes del CO2, i que existeix el risc que l'increment de la temperatura alteri bruscament el clima i el paisatge de la terra sense que les comunitats humanes diverses (a banda de moltes espècies animals) tinguin temps d'adaptar-se.

El tercer enllaç m'ha provocat un somriure. És cert que el CO2 fa créixer les plantes. Recordo un experiment que vam fer en un dels instituts que vaig estar i que va sorprendre molt l'alumnat. De tota manera, els qui critiquen (critiquem) l'abocament de CO2 desmesurat a l'atmosfera no neguen pas que faci créixer les plantes. L'aigua tampoc no és tòxica, però hi ha qui de tant en tant mor ofegat als rius als mars i a les piscines. I de fet, estrictament, el CO2 és tòxic; si et poses en una cambra tancada hermèticament, amb una quantitat limitada d'aire, al cap d'un temps (més petit com més petit sigui l'espai on t'estàs) moriràs per manca d'O2, ja que el CO2 que omplirà la cambra et matarà. En aquest cas el CO2 que tu mateix hauries generat, seria molt i molt contaminant.

La meva modestíssima opinió personal és que ni que no s'hagués manifestat cap canvi prou contundent com per a provar que ens trobem dins d'un procés de canvi climàtic d'origen humà, sí que és provat el paper que juga el CO2 en l'efecte hivernacle (efecte necessari per la vida i gràcies al qual la temperatura de la Terra no és de -20ºC)Per tant el CO2 escalfa, i molt, i sort en tenim.

Conegut el seu paper, no és excessivament difícil acceptar com evident que un increment desmesurat d'aquest gas a l'atmosfera (un increment com el que estem experimentant) alterarà el seu efecte en un sentit difícil de preveure al 100%, però que sens dubte afectarà al clima i a la vida, perquè el clima depèn provadament de l'efecte hivernacle (si no fos així estariem a -20ºC) i la vida depèn del clima. Independentment que haguem o no entrat ja en el "canvi", si continuem abocant els nivells de CO2 actuals, aquest canvi es produirà, i ningú no pot assegurar que sigui reversible.

Et poso a continuació alguns dels organismes científics que han elaborat models les prediccions dels quals s'han acomplert aplicades a Mart, a Venus, dutes a terme abans de dur-hi les nostres naus i de verificar la realitat del seu clima. Tal com va explicar de manera genial Carl Sagan al seu treball "Billions and billions" la física feta servir per tots aquests grups d'investigació prediu correctament la temperatura present a la Terra, així com els efectes hivernacles de Venus i Mart, i aquests mateixos models prediuen increments d'entre 1 i 4ºC al llarg del segle XXI, al planeta Terra :

Laboratori Geofísic de Dinàmica de Fluïds de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) a Princeton Institut Goddart d'estudis Espacials de la NASA, a Nova York, El Centre Nacional d'Investigació Atmosfèrica a Boulder (Colorado), el Departament d'Energia del Laboratori Nacional Lawrence Livermore, a California, L'universitat d'Oregon, el Centre Hadley de preddicció i investigacions climàtiques, a Gran Bretanya, l'Institut Max Planck de Meteorologia a Hamburg.

Un plaer, senyor X.

Tenim molt de valor.

Tenim molt de valor.

Per això m'apiado dels culpables, per això els estimo, per això em dolen.

Potser també, no ho nego pas, perquè de vegades, i com tothom, jo també he estat culpable.

Parlen els psiquiatres dels psicòpates, com d'aquells que no són capaços de sentir ni emocions ni empatia, i que en conseqüència no tenen remordiments ni se senten culpables; substitueixen el paper de les emocions pel del pur exercici racional, només amb l'interès de reaccionar com toca segons els valors socials i en vistes al benefici individual, sense influència dels sentiments, ni de l'empatia, perquè, de fet, no tenen ni sentiments ni empatia. Alguns psiquiatres diuen que no és una malaltia, sinó una manera de ser. Permeteu-me que ho posi en dubte, perquè el mot “malaltia” és una etiqueta que ens hem inventat per a definir un problema, i com totes les etiquetes tindrà el significat que convencionalment li hàgim assignat. Si una ment no és capaç de tenir empatia, quina culpa en té? No podríem considerar aquesta incapacitat com una patologia? ¿Què ha fet de dolent un psicòpata per a ser psicòpata? Hi hagut casos en què la inhibició de l'empatia ha desaparegut en edats adultes, perquè tenia una causa química. La química del cervell (quelcom tan material) decideix la manera com percebem el món, com pensem, com estimem (quelcom absolutament espiritual).

Tenim molt de valor. Per això és més important la reconciliació que el càstig. Per això no em sumo a la solució d'afegir més mal per a combatre el mal. El mal no pot ser combatut amb el mal. Si alguna vegada el combatem així és perquè no ho sabem fer d'una altra manera; però aquest combat no deixa de ser una eina purament utilitarista sense els aires de justícia que les societats intenten d'assignar-li.

Tenim molt de valor. Per això, malgrat que em senti dir de tot (sol passar quan no estossino els culpables) estimaré els culpables igual com a les víctimes, i em doldré tant, o potser més, pel mal que els culpables es fan quan fan mal, com pel mal que les víctimes pateixen.

Tenim molt de valor. Per això necessitem una reconciliació absoluta, definitiva i real. I crec que és possible. Malgrat el dolor agut de les víctimes (que quan actua impedeix que la raó i l'empatia treballin), la reconciliació, amb la comprensió de la ceguesa i de la feblesa, és possible.

És per això que crec que a l'última escena de l'acte (o a la primera de la resta de l'obra) el bé triomfarà definitivament.

El mal, en un cervell sa i clarivident, mai no és escollit.

.

.

Setanta dos anys de cadenes que encara dringuen.

Entre 367000 i 500000 republicans van passar per 188 camps de concentració de l'Estat Espanyol, de 1937 a 1947, explica l'historiador Javier Rodrigo a “Cautivos”.

I segons Preston, falangistes i soldats es van acarnissar amb les dones dels seus enemics, fent servir la violència sexual, que s'esborrava tot seguit amb l'assassinat. Els mateixos que proclamaven una Espanya Catòlica violaven les dones dels vençuts, i, quan algú del seu propi bàndol els preguntava si potser no s'estaven passant, responien que al capdavall aquestes dones estarien mortes en quatre hores. ¿De què els va servir condemnar els assassinats comesos pels anarquistes (assassinats de sacerdots, de monges, d'empresaris...) si des del poder del propi bàndol vencedor es cometien atrocitats iguals o pitjors? I es varen continuar cometent fins molts anys després de la finalització de la guerra, quan ja no es podia apel·lar a l'èmfasi bèl·lic, a la confusió o a la pròpia batalla.

Avui, a l'any 2011, encara es persegueix un jutge per intentar que els familiars dels assassinats a les cunetes puguin recuperar els seus ossos (un jutge reconegut internacionalment per la seva lluita per la justícia, independentment dels errors que hagi pogut cometre).

No se'ls permet, ni a les víctimes ni als seus descendents, l'ínfim dret de recordar els seus morts injustament assassinats a la flor de la joventut, al·legant excuses farisàiques, fent servir vanament els conceptes de reconciliació i d'oblit per a tapar les vergonyes i la culpa dels del seu mateix bàndol. ¿No és això prendre el nom de Déu en va?

450.000 republicans van haver de fugir de l'estat. 10.000 van acabar a Mauthausen i a Auschwitz; entre d'altres llocs d'horror. Dècades de foscor humana; de la filosofia de la por; d'imposició d'una doctrina i d'una moral concreta i determinada; d'humiliació dels vençuts, dels llibertaris, dels dissidents i dels lliure-pensadors; la grisor de les formes; la supèrbia d'un estat repressor i uniformitzador; l'oligarquia de les classes poderoses amb la connivència dels nobles i de l'aristocràcia; un dictador que va morir al llit, i que va rebre honors d'emperador; un estat que, dissimuladament, manté els poders ancestrals dels Homo sapiens més obtussos, més tribals, menys oberts, i menys intel·ligents des d'un punt de vista emocional.

Al vaivé del mar i a la llum hi ha escrit el nostre misteri.

¿Observeu l'aigua, i el sol, i el vent, i la terra, i els arbres?

Doncs aquí, en tot això, hi ha la resposta al misteri de l'ésser humà.

En el vaivé del mar, en el seu alenar, en la pujada i la baixada de les aigües, com una respiració, com un pulmó lluminós, hi ha, d'alguna manera, l'empremta digital de l'ésser humà, el seu segell, l'eco del seu nom, de la seva essència; perquè hem brollat d'aquí. Tots venim de tot això. El mar ens descriu, ens defineix, ens explica, proclama amb el seu moviment el nostre ésser. El mar, el sol, el vent i la terra, esdevenen els daus i l'escalfor que ens ha fet; en ells, d'alguna manera, hi som nosaltres.

Venim del mar, d'una primera bactèria que pels cops de l'atzar, i de tots aquests elements que ara observeu, va tenir milions de descendents fins arribar a nosaltres.

Per això, som part d'aquest paisatge; el seu fruit; una gota de mel que es desprèn d'un rusc.

Si alguna vegada, una nau intergalàctica, amb els nostres descendents a dins, volgués comprendre d'on ve la seva espècie, hauria de tornar aquí; a cap altre lloc de l'univers no es comprendria.

Per això, entre aquest paisatge i nosaltres hi ha un nexe, un cordó umbilical, una similitud, un parentiu...

Formem part d'aquest paisatge; pertanyem a aquest paisatge, i, quan ho comprenem, quan ho acceptem, experimentem la plenitud de qui se sent a la llar, a la pàtria, enmig dels seus i de la seva família.

.

P.D. I mira si és bella la Terra, que la van deixar al seu aire fa 3500 milions d'anys, sense ni un bri de vida, i si fa no fa tal com és ara, i 3500 milions d'anys després, d'ella soleta, has sortit, tu!!!
Per això la teva bellesa està continguda en ella. La Terra és una llavor.

Besar la pedra.

Destil·la, el munt, licor de cel i pedra roja, i queda al llit d'un camí dolç prop del captard.

A sobre el rostre enterc i pur de la muntanya: la pell dels segles, els ulls del temps; arrugues enrogides pel rovell del ferro ocult al cor del mineral, adust i viu.

Et vull besar, Montcau etern, al pas dels núvols, sota d'un blau que muta a sang, a son, a plor suau de nit d'estiu.

I caminem vers aquest astre que se'n va després d'haver-nos seduit amb una llum que ens descobreix un bri de tot allò que som, que és tot allò que podem ser.

Destil·la, el munt, licor de cel i pedra roja, i queda al llit d'un camí dolç prop del captard.

.

.

I ara toca apagar els llums. Dissabte, 26 de març, de 20:30 a 21:30; apagueu els llums.

Dissabte, 26 de març de 2011, de les 20:30 a les 21:30, apagueu els llums, desconnecteu l'interruptor principal del vostre habitatge; enceneu, si cal, alguna espelma; feu-ho pel planeta.

A casa, encendrem espelmes. Hi ha moltes maneres de passar l'estona a les fosques, a la llum de les espelmes. Es pot fer música sense electricitat. Es poden llegir poemes. Es pot tocar el piano. Es poden explicar històries; de por o d'amor.

Aconseguim que els que especulen amb l'energia deixin de guanyar un milió d'euros al llarg d'aquesta hora de foscor. Apaguem, ni que sigui per una hora, les xemeneies de les tèrmiques. Recordem com han viscut al llarg dels segles (de la majoria de segles en què hi ha hagut Homo sapiens) els nostres avanpassats. Us hi apunteu?

Apagueu la calefacció.

Apaguem els llums. Desconnectem la calefacció; sobretot si és elèctrica. Prohibim els calefactors elèctrics. Si a l'hivern tenim fred, abriguem-nos. Aquest blog, tot i portar el nom identitari de Nuesa Literària, considera el fet de vestir-se i d'abrigar-se com l'opció més natural quan fa fred. Posar la calefacció quan no cal és un acte que va contra la naturalesa. Si ens abriguem amb desfici quan el temps és gèlid, a banda de sentir-nos més protegits, gaudirem amb més delir de la nuesa quan arribi el bon temps. Reduïm el consum. El consum empudega l'atmosfera. Un llum en funcionament quan no cal afegeix grams de fum negre a la xemeneia d'una termoelèctrica. Cal que comprem menys. Cal que acceptem de guanyar menys. Conformem-nos amb viatjar més a prop; fet i fet, i en part a causa del turisme, a tot arreu tot s'assembla cada vegada més. I quan fem turisme, no coneixem realment un lloc; per conèixer-lo, cal viure-hi una temporada. Si aconseguim que els espais naturals que tenim a prop conservin (o recuperin) la seva faç inicial no caldrà anar a buscar-los a l'altra banda del planeta. La natura, quan és verge, és idèntica arreu. La que ja no és verge pot tornar-ho a ser; la regeneració és una constant natural. Si l'Homo sapiens desaparegués, en pocs milions d'anys s'esborraria gairebé del tot el seu rastre; i només en poques dècades la bellesa del planeta recuperaria part de la seva lluminositat espontània; la que tenia quan l'aigua de tots els rius era del color que el vent i la terra decidien que havia de ser.

Comprem el CD del silenci de la nit, la pel·lícula de la celístia quan cap làmpada l'esborra, el gust d'una poma agafada del mateix arbre, el vestit de sol i d'esquitx d'escuma que no es ven a cap botiga de modes. Adquirim, al to de les galtes, la rojor de la vida a les muntanyes, als boscos, a les valls, a la mar; el bru dels dies sota el sol que abilli la blancor malaltissa dels adoradors del protocol, de les corbates, dels diners i de l'ambició narcisista. El poder té la pell blanca, transparent i lletosa, ben amagada dessota pantalons amb ratlla, terns incòmodes i ficticis, màscares que oculten un egoisme disfressat de bonhomia.

Apaguem els llums. Desconnectem la calefacció. Acceptem de guanyar menys diners i de comprar menys per a tenir-ho tot. Tinguem-ho tot. Cedim-ho tot als nostres descendents. Acceptem allò, que som. Acceptem la nostra mare i honorem-la.

.

.

L'integrisme de la uniformitat estètica. La imposició dels cànons estètics. La dictadura de les formes elitistes. L'urpa del puritanisme als diferents programes polítics.

En el fons en el fons (parlant d'una manera general i fent referència a tota la humanitat) el món és profundament conservador. Les velles tiranies, que un dia van ser combatudes, retornen vestides de democràcia; motiu pel qual resulten molt més difícils de combatre.

¡Ai si un ajuntament franquista hagués prohibit anar en bermudes pels carrers de Barcelona! Qualsevol ciutadà, o ciutadana progressista, hauria defensat la llibertat d'indumentària i s'hauria manifestat amb raó contra la dictadura, contra el moralisme social i contra la uniformització. Quan, en canvi, ho prohibeix un ajuntament suposadament d'esquerres, la majoria assenteixen indiferents, o fins i tot molestos amb els que no se sotmeten a la uniformitat social.

Hi ha molta gent que mai no ha necessitat apartar-se de la uniformitat establerta, que mai no s'ha diferenciat excessivament del grup en cap àmbit, i que, en conseqüència, davant la imposició d'una estètica determinada, no s'adonen que la seva identitat personal està en perill, perquè qui avui prohibeix una manera de vestir, demà prohibirà una manera de parlar, una manera de crear, una manera de viure, una manera de ser, un hàbit, un costum, qualsevol realitat aparentment secundària, però que representa un granet de sorra més en el conjunt d'activitats que esdevenen la substància de les identitats, de les cultures, dels estils... al capdavall, de la llibertat.

La llibertat està feta de petites realitats; cap de les quals per si sola és absolutament necessària. Totes en un conjunt, però, esdevenen el teixit de la vida. La possibilitat d'existir de totes, com a conjunt, significa el tot de la llibertat.

Em vénen al cap les pèrfides declaracions d'Aznar en un tema tan aparentment secundari com les matrícules dels cotxes. L'ex-president es va carregar el símbol provincial de les matrícules i es va negar a permetre que hi hagués cap mena de codi que mostrés que un cotxe era d'Andalusia, de Catalunya, d'Euskadi, de Múrcia... Quan li van preguntar que per què s'hi havia oposat, va ridiculitzar els qui l'interrogaven, venint a dir que, amb els problemes que tenia el país i el món, ¡a qui se li acudia de protestar pel fet que les xapes no tinguessin distintius autonòmics! ¡Per unes xapes! El senyor de les xapes va destruir un petit granet de sorra en el conjunt de símbols que assenyalen la diferenciació de les cultures de l'Estat (per poc important i secundari que sigui el símbol de les matrícules). I la seva sorna, la seva burla, el seu menyspreu als qui li demanaven explicacions, fou un insult de primer ordre a la llibertat i a la identitat dels pobles.

A poc a poc, les forces de la uniformització, de l'ofegament de tota creativitat que no passi per la garba del moralisme social imperant, de la tendència socioeconòmica, de la moda, del protocol nacional o social, recuperen les posicions que van perdre a l'últim alliberament; i les recuperen des de la democràcia, essent per tant més difícils de vèncer. Tot allò que als qui tenen diners els sembla lleig, esdevé lleig. La lletjor de certes realitats es converteix en un dogma. El protocol, les formes, les normes, el gust... tot allò que els qui manen decideixen que no és elegant, no ho és, perquè ho diuen ells, perquè ho han estudiat a Berkeley, a Harvard, a Standford o a Navarra... Els masters que alguns dirigents polítics (responsables d'imposar les formes estètiques urbanes i humanes) han cursat a les universitats americanes o integristes han aconseguit alguna cosa més que eficiència professional; han assumit un colonialisme estètic, dels Estats Units cap a nosaltres, que té les arrels clavades a la terra fèrtil del puritanisme ianqui. Els Phells, els Baptistes, els Metodistes, o fins i tot els agnòstics i ateus educats a les societats puritanes d'influència metodista, evangelista i baptista. Els que vesteixen les estàtues de les places dels pobles. Els que persegueixen i denuncien les turistes que fan top-less a les platges americanes i les engarjolen. Els qui fins fa ben poc posaven a la presó els qui practicaven sexe anal i al mateix temps consumien pornografia al secret de les seves llars. Els qui des del més profund d'Alabama anomenen, als europeus, “comunistes” (com si fos un insult) només perquè la seva estètica, la seva moral, la seva visió de la vida... són radicalment diferents a la seva (encara que cada vegada menys)...

Tots aquests representen la creuada invisible i silenciosa (de vegades no tan silenciosa) al servei de les formes tribals conservadores que en silenci destrueixen les petites llibertats que permeten l'existència d'una diversitat d'identitats humanes enriquidora. Són aquí, i s'escolen dins dels idearis de qualsevol, per molt progressista que es consideri.

Cal ensenyar a mirar! Cal ensenyar a estimar!

Albirem l'amor com el valor suprem d'una societat feliç i lluitadora; l'amor, la capacitat d'esforç, l'empatia, la llibertat... Però a l'hora de la veritat construïm sistemes i models que donen exclusivitat a la utilitat, a la demanda del mercat, a la conquesta material. Pocs docents són capaços d'aturar el seu programa, la seva activitat estratègica, per a dir “ara toca pensa en l'amor; toca preguntar-nos què va bé i què falla en l'aprenentatge de les relacions humanes i de la convivència. Toca comprendre per què us foteu hòsties al pati, per què esclafeu el feble, per què menyspreeu el diferent, per què canvieu les vostres il·lusions més elevades per mocadors de paper bruts de pintallavis i d'adrenalina. Ara toca reposar d'allò que es recolza damunt l'estructura, per a preguntar-nos per què l'estructura trontolla, per què la vostra mirada és sovint tan buida, o irada, o maliciosament burleta... per què veieu un objecte digne de ser estossinat per divertir-vos allà on en realitat hi ha una persona que, com tothom, necessita ser estimada”.

En enderiem amb gràfiques i estadístiques que parlen d'objectius mediàtics que influeixen en valoracions i en avaluacions decisives. ¿Decisives per què, si per guanyar el triomf en els resultats hem d'oblidar l'educació? ¿Decisives per què? Podríem fracassar en la consecució de recursos econòmics, de personal, de prestigi, de renom... i no passaria res gaire greu; però si fracassem en les prioritats educatives integrals humanes, ni que aquestes prioritats no quedin reflectides en cap estadística, la nostra tasca no tindrà ni valor ni sentit.

Una tecnologia eficient i de qualitat va ser capaç de construir la bomba atòmica. Quanta eficiència! Quanta matèria gris! Quanta qualitat! Munts d'homes i dones en equip va assolir un èxit absolut que demostrava la qualitat del sistema.

Si es donés el cas que els ulls dels nostres infants fossin ulls intel·ligents, eficients, eficaços... però no miressin amb amor els qui els envolten, seria, sens dubte, perquè no estaríem fent les coses bé. Quan morim, mor tot el que hem après; per això és tan urgent que ho transmetem. Els nostres fills són genèticament idèntics a nosaltres; per això ho han d'aprendre, de nou, tot; tot allò d'essencial que tenia l'educació que vam rebre, i una mica més. Aquesta mica més l'obtenim gràcies, entre d'altres coses, als errors; dels quals hem après molt. N'hem après? 

Il·lustro aquestes reflexions amb aquesta fotografia presa pel meu fill a l'estàtua del Papa Pius IX, a la Basílica de Santa Maria Maggiore de Roma, seguint aquesta serie d'imatges captades la setmana passada; i m'adono que, sense pretendre-ho, n'he triat una de força adient. Pius IX fou un dels papes més “inquiets” de la història de l'església. Quanta importància va donar al poder polític! Fins al punt de no reconèixer el regne d'Itàlia i de prohibir els catòlics de participar en la vida política de l'estat Italià. Va arribar a excomunicar el rei Vittorio Manuel II de Saboia. I el pobre Edgardo Montara, nen jueu, batejat com a catòlic,  va ser arrabassat als seus pares perquè eren jueus! Aquest home va prioritzar les dèries doctrinals i utilitaristes per damunt de l'amor als éssers humans, per damunt de l'empatia, per damunt de la bondat. I fou ell el qui va dir que el Papa era infal·lible en els seus pronunciaments ex cathedra. I per si fos poc va considerar “anatemes” el panteisme, el naturalisme, el racionalisme, el socialisme, el comunisme, el liberalisme, les societats secretes, i la autonomia de la societat civil. Tinc fresques a la ment, encara, la ràbia que produïa el Monument romà, a Víctor Manuel i a la república Italiana, a determinada agrupació religiosa integrista (per dir-ho d'alguna manera); ja que el consideraven ofensiu per a la religió. Com som els Homo sapiens!

.

La llum de Roma

La llum de Roma mereix una reflexió a part; especialment la llum del captard, la llum de la tarda quan cau, la llum d'abans de la posta. Potser perquè té un aire tan familiar, tan del Vallès, tan mediterrani. Els raigs que travessen l'atmosfera, cada vegada més horitzontals, adquireixen una tonalitat saura, encesa, viva, que embelleix els edificis, els caps dels arbres, els rostres de la gent. La llum dels últims instants del dia, com la de la vida, és la més suau, la més bella, la més asserenada.

Penso en tota aquesta gent tan atrafegada per les ambicions; ja siguin ambicions materials, religioses o polítiques. Al capdavall, les ambicions que ens allunyen de l'instant, si ens atrafeguen, ens lleven la vida. I parlo d'ambicions, que no pas d'ideals o de somnis; les ambicions tenen un caire més egocèntric, més de poder, més de domini o de privilegi. Robert Conway va dir una vegada que si les persones contempléssim més sovint les postes, sense pressa, sense pensar en res més que en allò que veiem, la nostra manera de mirar la vida canviaria.

La vida serà segons com la mirem. La por depèn de la nostra manera de mirar i de cap a on mirem. La llum de Roma esvaeix les grisors i els enteranyinaments dels ulls angoixats. Hi continuarà havent sectaris, hi continuarà havent violents, hi continuarà havent esclaus de l'ambició (els Homo sapiens som així); però hi continuarà havent persones que donaran la vida per la llibertat, hi continuarà havent persones que treballaran per la pau i per la tolerància, hi continuarà havent insubmisos de les possessions siguin de la mena que siguin. La genètica no canvia en un segle, ni en dos, ni en tres; per això, tot allò que una generació ensenya als seus fills, haurà de tornar a ser ensenyat al llarg de les generacions que vindran. Quan morim, mor tot el que ens han ensenyat i cal que els qui queden ho tornin a ensenyar als seus fills.

La llum de Roma, com la del Montcau, continuarà encenent les façanes dels mateixos edificis. El Mausoleu d'August, envoltat de xiprers, arran del Tiber, es tenyeix avui de carabassa igual com passava fa dos mil anys. I la llibertat continuarà sent la conquesta de l'Homo sapiens, per damunt de les cadenes, de les foscors i de la por.

.

.