Si no m'estimes tu, i la Vall d'Horta. El Marquet de la Roca. La pujada a Coll d'Eres. El temple.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les fulles,

que cobertes de blanc, dobleguen els brancams;

i m'abraçarà el vent, amb el fred de l'hivern,

que corrent entre els arbres, gemegarà el seu cant.

Si no m'estimes tu, m'estimarà la neu,

i guarnirà el meu cos, amb goig apassionat;

descobriré en la terra, aquell amor de déu,

que s'entrega i m'estima, com mai ningú ha estimat.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les aus,

que travessen el cel, volant a l'horitzó;

m'endinsaré en el bosc, faré camins i caus,

descobriré els secrets perduts dins l'espessor.

Si no m'estimes tu, ho farà la natura,

allà on la mà de l'home, no hagi posat un preu;

m'alimentarà el glaç, i beuré l'aigua pura

de les fonts cristal·lines que entrega el Pirineu.

Si no m'estimes tu, seré l'amic del llop,

i fugiré pels prats, buscant la llibertat;

m'alçarà la rosada, i em deixarà ben xop,

i em sentiré joiós de viure enamorat.

Si no m'estimes tu, descobriré racons,

on la visió m'albira, l'olor d'eternitat;

i esperaré la nit, com qui espera un company,

i la rebré amb el goig de qui sempre ha estimat.

De Terrassa a Castellar, i de Castellar a Sant Llorenç Savall. Abans, doncs, d'arribar a Sant Llorenç Savall, i a mà esquerra de la carretera, hi trobem la Vall d'Horta; i a la Vall d'Horta, el Marquet de la Roca, on fa alguns mesos (potser anys) hi vaig llegir aquest poema d'adolescència en una trobada entranyable de poesia. Recordo haver escrit aquest poema tornant d'Andorra, en una època en què el Massís de Sant Llorenç era com una mena de temple on em retrobava amb la meva essència. De fet, encara ho és.

Des del Marquet, i en direcció a ponent, ens podem enfilar a la muntanya, i descobrir, cada vegada més evidents, paisatges prehistòrics. 

Passant per davant de la Cova Simanya, arribem a Coll d'Eres, als peus del Montcau; i els esperits dels ancestres de centenars de milers d'anys enrere, de quan l'ésser humà i la natura neixein i morien junts, ens donen la benvinguda.

Pensaments d'ecologia profunda a la costa de Calella de Palafrugell. La boira creativa de Capote sobrevolant un paradís torturat.

¿És realment necessari que arribem amb facilitat a tot arreu? Si arribem a tot arreu amb talons, ¿on serà el misteri? Si allà on anem, embrutem i degradem, fins i tot sense voler-ho, ¿per què hem de poder d'arribar a tot arreu sense cap esforç mercès a la urbanització més carrinclona de la natura? ¿Com coneixerem l'estampa original del paisatge si caiem en el patetisme de creure que el podem millorar amb un camí empedrat, asfaltat o pavimentat? ¿A on haurem d'anar per trobar-nos sols amb la mar i la natura si acostem la Diagonal de Barcelona als racons que fins avui, o fins ahir, havien estat salvatges i virginals? ¿Quina diferència hi haurà entre un parc urbà i la costa virginal si convertim aquesta costa en un passeig d'urbanites que es pensen que poden arribar a la fi del món amb roba Coronel Tapioca o Quechua, i, en alguns casos, fins i tot amb sabatetes de taló, amb la ràdio a tot estrop i estrafent crits estrafolaris que van explicant com n'és de car l'H i M últimament, o el Zara, o el Media Mark? ¿On és la bravor de la Costa Brava si resulta que podem recórrer tota la seva costa sense arrugar-nos el tern ni la corbata?

D'aquí a tres-cents anys, una nova manera d'entendre la vida, farà que els actuals camins de ronda siguin esbotzats i desfets, i els ajuntaments lluitaran per aconseguir que el paisatge recuperi la seva empremta original; hi haurà lleis que vetllaran perquè el planeta recuperi la identitat perduda. Hi haurà associacions de persones que proclamaran els efectes beneficiosos de caminar descalços sobre la pinassa (no pas sobre la roca, ni sobre la neu, però sí sobre la pinassa que reposa damunt del sòl del bosc salvatge). El peu de l'infant li revela misteris amagats als seus gens quan durant setmanes es dedica a caminar descalç pel bosc, i, al llarg de la seva vida, millorarà la seva comprensió i la seva devoció per la natura i per la identitat del planeta.

Avui, però, en aquesta era post triomfalista en la qual ens endinsem, els humans mediterranis, en la seva majoria, vivim enganyats pels audis, els trajos, els artefactes mòbils de la nova comunicació, la imatge, l'aparença, el so de la trepitjada social que ens cega respecte la nostra realitat de micos que no sabem que ho som; de micos que no sabem que molt del que fem són picades al pit per defensar un poder balmat que té els peus de fang.

Tot això em ve al cap al camí de ronda de Calella de Palafrugell, al nord del bosc on Truman Capote, amagat en una d'aquelles mansions de quan la costa tenia amos, va elaborar la major part de la seva novel·la "A sang freda". Alço els ulls per damunt de la roca vermellosa que s'alça sobre l'aigua maragda, i veig la boira creadora de Capote, els Clutter, Dick Hickock i Perry Smith a la forca, i el veig a ell mateix, l'entranyable Truman Streckfus Persons, fent incursions a Palamós, on els vilatans, en veure el seu amanerament, es miraven sorneguers i deien "Ui... aquest em sembla que és de Palafrugell... tu ja m'entens!"

Josep Pla diria que aquesta és l'hora en què la mar té color de vi.

Quan els victorians disfressats de "progres" escombren el sexe i la nuesa al calaix del prohibit. Doble moral. Pujada de la prostitució.

Hi ha alguna cosa que no va en la manera com l'individu Homo sapiens viu la seva sexualitat. 
Al 2008, el 27% dels individus masculins de l'estat espanyol que tenen entre 18 i 48 anys asseguraven haver estat clients d'una prostituta alguna vegada a la seva vida. Al 2009, la xifra va pujar fins al 32%. I al 2011, va arribar a un 39%.

D'altra banda, un cert moralisme de doble rostre ha crescut sorprenentment a les televisions; un moralisme amb profundes contradiccions, que no superarien amb brillantor cap anàlisi psicològic. La visió dels culs, dels pits, i d'altres parts de l'anatomia, es prohibeixen a l'horari anomenat infantil; greu error, ja que l'infant hauria d'assumir el cos nu com una part més de la natura humana en comptes d'enviar-lo al calaix de les imatges reprimides; tot allò que prohibim adquireix una força morbosa desproporcionada. En canvi, en aquest mateix horari, es permeten humiliacions a famosos, a familiars de famosos, debats vergonyosos en els quals el torn de paraula es trepitja contínuament, morts, assassinats, violència, programes en què un xicot envoltat de noies escull la que més li agrada mitjançant cites i entrevistes i en funció no ja de la seva integritat humana sinó del que és pur atractiu físic. En aquest horari (anomenat protegit) proliferen les xafarderies cruels, les publicitats falses i consumistes que s'inventen falses necessitats i falsos valors... I ai! la pseudoperiodista de guàrdia demana perdó perquè en horari infantil ha pronunciat el mot “merda”, i després de demanar perdó menysprea, com si res i fins a la mèdula, l'exnòvia de l'exmarit d'una cantant retirada perquè porta un vestit que segons ella s'hauria de prohibir de totes totes.

I els bordells s'emplenen de persones força respectuoses amb l'horari infantil; persones que de petites mai, o gairebé mai, no van veure un cul per la tele; persones que tenen la vida configurada en calaixos; i al calaix de la morbositat, del prohibit, del clandestí, malauradament, hi oculten realitats que haurien d'estar al calaix de la natura, de la llibertat, de la felicitat, de la llum més neta i més pura del dia. Algú els va enganyar obligant-los a desar els culs i els pits i les cames i els braços i els mots lliures i la creativitat i la fantasia i tantes realitats naturals bellíssimes al calaix equivocat, per culpa d'un moralisme que es proclama laic però que té les seves arrels clavades al més profund de la mitologia arcaica.

¿Quantes vegades no hem sentit dir “ha perdut la innocència!” quan una criatura manifesta que ja sap qui són els reis, o que ja sap d'on vénen els nens? ¡Com si comprendre els mecanismes de la realitat impliqués perdre la innocència! Qui etziba aquestes expressions, en el fons, creu que l'existència és culpable o corrupta. La sexualitat lliure, compromesa amb les seves conseqüències, és un reflex de la innocència i de la bellesa de la natura; com innocent és el cos nu, i la veritat, i el fang de la terra, i els bassals, i la fantasia, i la creativitat, i la curiositat, i totes aquelles potencialitats humanes que la repressió ancestral vesteix de culpa i de foscor.

L'èxit econòmic de la prostitució ens diu que alguna cosa no va bé en la nostra manera de viure la sexualitat; tenim normes morals i legals fonamentades en pors arcaiques i en instints violents de possessió de l'altre; limitacions de l'època en què la ciència i la tecnologia encara no ens permetien planificar amb seny la reproducció.

No és fàcil deslliurar-se d'aquest corrent arcaic sense caure en la manca de valors, que tant necessitem. Però, bo i proclamant els valors com a estendard, cal superar aquesta doble moral, aquest voler semblar "progres" i ser més carques que la Reina Victòria, aquest joc ocult a favor de la corda de l'inconscient que es tensa i que dibuixa un món maniqueu de princeses i de putes, de Disney i de Play Boy. Cal que substituïm la repressió per la llibertat, la foscor per la llum, la mentida per la veritat, la imposició per la tolerància; cal que la nuesa deixi de ser un pecat o un tabú i que sigui assumida com una realitat natural i innocent. Cal que la sexualitat natural es contempli com una realitat tan lliure i tan innocent que la prostitució no tingui raó de ser; i cal que l'amor entre les persones sigui de debò, que no obeeixi a interessos econòmics, sexuals o materials. 
Vist com és l'individu Homo sapiens, i com són les societats que forma, tot això no serà fàcil; però jo hi confio.

.

. 

Santa Fe del Montseny. El pantà i l'hivern.

 El sòl del bosc s'enfila sota els arbres nus de l'hivern. Els peus s'enfonsen a la catifa de fulles mortes. Cada pedra és col·locada per l'atzar del vent, de l'aigua, de la Terra. L'atzar, fonamentat als valors indeterminats de la quàntica, crea una bellesa austera amb la qual estem íntimament lligats. Harmonies de rectes apuntant un cel de fons, com un mar indefinit, ocult entre unes línies governades per un lligam matemàtic que brolla d'arreu.

 El tronc, des del niu de sota terra, obre els seus braços nus, i alça el seu cos, dibuixant un entramat de nervis; camins de la saba per les alçades de l'aire. Ben bé com les antenes d'un insecte gegantí que explora el seu espai vital. Com els sentits humans que copsen l'ordre extern a partir del qual la ment s'inventa el model de la realitat i ens el regala. Allò que copsem és el conte que la nostra ment ens explica perquè comprenguem una petita part de l'ordre extern a nosaltres. ¿Com deuen copsar la realitat els arbres? Al capdamunt del tronc, les arrels del cel; sota de la terra, l'anhel del vegetal enfonsat cerca vies a les profunditats del planeta.

 Tots els troncs són paral·lels i malgrat tot, nosaltres i la càmera de fotografiar, els veiem com radis concèntrics que es tallen en un punt llunyà i misteriós; un punt on tot allò que és immensament llunyà convergeix a mesura que se'n va.

 La superfície de l'aigua es presenta com un espill, com un forat buit que ens retorna la llum que li arriba, gairebé sense errors. Les petites imperfeccions del reflex augmenten la bellesa i creen un escenari que, sense deixar enrere la realitat, la modula i la despulla; despulla, en concret, l'evidència que tot el que és aparent és només un model, que podria ser diferent si les lleis que governen la llum fossin diferents, o si funcionés diferent aquella part de la nostra ment responsable de generar les sensacions en funció dels estímuls externs.

 El color ataronjat de les fulles seques matisa la grisor pàl·lida del paisatge. Cada fulla, abans de desprendre's, tremola obeint forces que probablement depenen, poc o molt, de valors indeterminats. El seu ball és únic i imprevisible.

 La bonior de branques nues es mostra com un cotó cendrós, que, des de la llunyania, es confon amb la forma dels turons i es reflecteix a l'aigua. L'hivern convida a la son i al repòs. 

 A les solanes, els camins coberts de fulles seques, conserven l'alegria de la calidesa.

 Una de les cimeres del Montseny s'alça damunt del pantà de Santa Fe amb una verticalitat contundent. 

 Les arrels s'escampen des del tronc i s'enfonsen dins la terra amb avidesa. Aquest ésser viu ens podria explicar moltes històries si aconseguís de comunicar-se amb nosaltres.

 Els troncs rectes i paral·lels tracen ombres radials sobre la flaçada de fulles mortes. El Sol il·lumina un exèrcit d'esquelets negrencs que a la primavera resuscitaran.

 I rere l'exercit de la mort, la blavor apagada del pantà de Santa Fe.

 Garbuix de grisos, reflectits i reals; al capdavall tots reals, o tots subjectius. Les petites diferències en la longitud d'ona permeten que la nostra ment comprengui el significat de la visió. Així apareix la riba, amb les fulles ataronjades, l'aigua que ens retorna la grisor argentada dels troncs; el laberint de branques, que representen l'anhel de la vida per la llum, per l'aigua, pels espais oberts, per la llibertat. La llibertat dels arbres són les seves branques creixent amunt.