Mitja taronja? No. Taronja sencera.
Massa dependències es creen quan hom creu que som mitges taronges que sense l'altre meitat no són senceres. Som sencers sols, i els altres mai no s'han de convertir en allò que ens cal per a estar complets. Qui necessita els altres, o quelcom que els altres facin, per a completar la seva identitat i la seva realitat, el que de debò està fent és convertir els altres en instruments, en graons, en possessions sense les quals no se sent feliç.
La convicció que som mitges taronges de la nostra parella ens du a viure retallats, o a fer que la nostra parella visqui retallada, sense llibertat per a prendre decisions personals, sempre depenent del vist i plau de la meitat sense la qual no s'és.
Hem d'estar complets, estiguem sols o acompanyats. No hem de convertir els altres en la solució als nostres problemes. No busquem en els altres allò que ens manca a nosaltres i que hem de solucionar nosaltres sols.
La violència de gènere, per exemple, és el cas extrem en el qual la llibertat d'un dels dos membres de la parella es converteix en una amenaça per a la identitat del membre dominador. El membre dominador no “és” sense sotmetre l'altre als seus designis, sense convertir l'altre en allò que li manca a ell. En menor escala, mai no hem de convertir els altres en instruments o en mitjans que completen o solucionen les nostres mancances. Hem nascut sols, i a banda de les relacions socials i personals humanes, no hem de prendre dels altres res més que l'empatia i el respecte.
Les grans religions somnien en el mite de convertir dos persones en una; aquest fet, però, sovint, per no dir sempre, implica l'anulació d'una persona en benefici de l'altra, o fins i tot l'anulació de totes dues persones.
La parella, la família, l'amor, el lliurament, l'empatia... són, sens dubte, la base de l'educació i de la seguretat dels fills, però calen dues identitats, dues llibertats, dues vides, dues persones, dues opinions... Cal llibertat, vida, personalitat, opinió...
Dues taronges, no una. Molt d'amor, molta passió, tota la llibertat del món; però cap possessió, cap exclusivisme, cap imposició, cap anulació... Ningú no és la costelleta de ningú, ningú no és una sola veu amb ningú, ningú no és una sola carn amb ningú.
Massa dependències es creen quan hom creu que som mitges taronges que sense l'altre meitat no són senceres. Som sencers sols, i els altres mai no s'han de convertir en allò que ens cal per a estar complets. Qui necessita els altres, o quelcom que els altres facin, per a completar la seva identitat i la seva realitat, el que de debò està fent és convertir els altres en instruments, en graons, en possessions sense les quals no se sent feliç.
La convicció que som mitges taronges de la nostra parella ens du a viure retallats, o a fer que la nostra parella visqui retallada, sense llibertat per a prendre decisions personals, sempre depenent del vist i plau de la meitat sense la qual no s'és.
Hem d'estar complets, estiguem sols o acompanyats. No hem de convertir els altres en la solució als nostres problemes. No busquem en els altres allò que ens manca a nosaltres i que hem de solucionar nosaltres sols.
La violència de gènere, per exemple, és el cas extrem en el qual la llibertat d'un dels dos membres de la parella es converteix en una amenaça per a la identitat del membre dominador. El membre dominador no “és” sense sotmetre l'altre als seus designis, sense convertir l'altre en allò que li manca a ell. En menor escala, mai no hem de convertir els altres en instruments o en mitjans que completen o solucionen les nostres mancances. Hem nascut sols, i a banda de les relacions socials i personals humanes, no hem de prendre dels altres res més que l'empatia i el respecte.
Les grans religions somnien en el mite de convertir dos persones en una; aquest fet, però, sovint, per no dir sempre, implica l'anulació d'una persona en benefici de l'altra, o fins i tot l'anulació de totes dues persones.
La parella, la família, l'amor, el lliurament, l'empatia... són, sens dubte, la base de l'educació i de la seguretat dels fills, però calen dues identitats, dues llibertats, dues vides, dues persones, dues opinions... Cal llibertat, vida, personalitat, opinió...
Dues taronges, no una. Molt d'amor, molta passió, tota la llibertat del món; però cap possessió, cap exclusivisme, cap imposició, cap anulació... Ningú no és la costelleta de ningú, ningú no és una sola veu amb ningú, ningú no és una sola carn amb ningú.
Sense renunciar a l'amor i a la lliure donació, les persones hem nascut per a ser independents i lliures.
La felicitat mai no pot necessitar ningú altre. Podem compartir la felicitat, però mai no podem necessitar la presència o l'acció de ningú diferent a nosaltres per a ser feliços; si al capdavall descobrim que algú ens cal, és perquè hem confós el que és la felicitat amb una mena d'eufòria que es fonamenta en la imposició i en la possessió. Res exterior a la nostra capacitat de "veure-hi" influeix damunt la felicitat; per això la felicitat, quan hom la troba, és impertorbable i indestructible. Si necessitem els altres per a ser feliços, els convertim en mitjans i en instruments; hem de ser feliços al costat dels altres, però mai permetre que siguin la condició de la nostra felicitat. N'hem de tenir prou amb nosaltres i amb la nostra capacitat de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, i que sovint passa desapercebuda. I amb aquesta llibertat i indepèndencia, ajudar els altres per propi gust, no per necessitat.
La felicitat mai no pot necessitar ningú altre. Podem compartir la felicitat, però mai no podem necessitar la presència o l'acció de ningú diferent a nosaltres per a ser feliços; si al capdavall descobrim que algú ens cal, és perquè hem confós el que és la felicitat amb una mena d'eufòria que es fonamenta en la imposició i en la possessió. Res exterior a la nostra capacitat de "veure-hi" influeix damunt la felicitat; per això la felicitat, quan hom la troba, és impertorbable i indestructible. Si necessitem els altres per a ser feliços, els convertim en mitjans i en instruments; hem de ser feliços al costat dels altres, però mai permetre que siguin la condició de la nostra felicitat. N'hem de tenir prou amb nosaltres i amb la nostra capacitat de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, i que sovint passa desapercebuda. I amb aquesta llibertat i indepèndencia, ajudar els altres per propi gust, no per necessitat.
Només hi ha un cas en el qual alguna realitat externa pot condicionar la nostra felicitat; si bé, sense destruir-la. I és el sofriment aliè. L'empatia ens ha de moure a procurar el bé dels altres i a no sentir-nos satisfets fins que els que ens envolten estan bé. Però fins i tot en aquesta situació, tant els que ens envolten com nosaltres haurem de trobar la felicitat en allò que som i que fem, mai en allò que són o fan els altres.
.