Micos

Lincoln (2012), Steven Spielberg

Lincoln és una pel·lícula que fa recomanable repassar-se prèviament la història de la política dels Estats Units a la guerra de secessió si hom no es vol perdre ja a la primera mitja hora de visionat. 
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica. 
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.

Destaco la caracterització del president, els seus moviments, el to de la veu, la mirada, el carisma, la presència, el regust d'intel·lectualitat en algú que no és un intel·lectual. Són impecables les escenes, amb els mobles de l'època, els clarobscurs, els vestits foscos de gala... Tot plegat fa intuir una intensa olor de caoba, de fusta noble, de llibre vell amb llom de cuir, de cerimònia massònica, de lloança a la raó, de respecte a la pluralitat d'idees, a la igualtat, a la llibertat. 
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.

Com anècdota, podria explicar que el visionat atzarós i no excessivament buscat d'aquesta pel·lícula m'arriba després d'un parell de setmanes en què la meva activitat filosòfica o literària ha girat al voltant de la llibertat. Sense pensar-ho ni preveure-ho, han estat potser les últimes setmanes del blog “Nuesa Literària” les que més han tractat sobre la llibertat de l'individu i dels pobles.

La mirada de les vaques

Imatge de Kim Hansen a la Vikipèdia

No fa gaire, vaig llegir unes reflexions de Manu Chao en les quals afirmava que la mirada d'una vaca li havia canviat la vida. Em va sobtar perquè sempre m'ha cridat l'atenció la mirada de les vaques.

La mirada d'una vaca és una lliçó per als humans.

Concentració absoluta en el present. Pau profunda. Serenor. Intensitat vital. Absoluta renúncia a la violència, a l'enfrontament, al combat.

La mirada d'una vaca, sota d'un sol intens i un cel blau nítid, és com el mirall que ens reconcilia amb una part oblidada de nosaltres mateixos, la que ens buida l'interior de corsecs, d'angoixes, de preocupacions; és una mirada ancorada en l'ara; un ara intens que només es posseeix a si mateix.

Els adults joves i mascles de l'espècie Homo sapiens són estranys; es convencen que és fonamental que els surti pèl a tot arreu, i que la seva veu sigui greu, i que allò que els diu la veu no sigui fi, ni suau, ni benigne... Cal ser durs, autosuficients, insensibles, sobrats... Sobretot, cal semblar-ho. Cal pronunciar aquells mots que ens fan durs com pedres, com camioners, com soldats del Vietnam. Cal amagar les vulnerabilitats fins al punt de convèncer tothom que no hi ha vulnerabilitats, que s'està de tornada de tot, i que no es necessita res.

Curiosament, però, l'adult mascle i jove, per dins, és un infant espantat que necessita trobar un espai, una identitat, una seguretat; és un sac de somnis i de sensibleria amagada, pressionada, reprimida; és algú que tremola pel combat al qual la natura l'aboca. Sovint aquest caràcter s'allarga amb els anys, i els adults mascles madurs, i a cops els vells, són idèntics als joves. Masteguen tabac, diuen renecs, defugen la sensibilitat, menyspreen la profunditat dels conceptes.

Els mascles Homo sapiens, i també algunes femelles, haurien d'aprendre de la mirada dels Bos primigenius; les vaques no van enlloc gaire més enllà d'on van, potser perquè ja ho troben tot en l'aquí i en l'ara. A la seva mirada, hi ha tota la força de l'univers; la innocència, la noblesa, l'anhel de pau...

Legalitzem la llibertat. Legalise Freedom. Legalicemos la libertad. Légaliser la liberté. Legalize Freiheit. Legalize libertà. 合法化的自由 . تقنين حرية .

Ho diu el Sol. Ho diu el mar. Ho diuen les onades. Ho diu la sorra. Ho diu el vent.

Legalitzem la llibertat.

La llibertat esclafada per la violència, per la dictadura dels diners, per les tradicions i els dogmatismes ancestrals que esclavitzen les ments.

A ple segle XXI, la llibertat recula; la llibertat de l'individu, de la persona humana, minva en favor d'una estètica relativa que es divinitza, o en favor d'una sacralització del capital i de la propietat privada que se situa per damunt dels drets de les persones.

S'ensenyen les lleis. S'ensenya el mecanicisme implacable del sistema, les normes dels engranatges repressors, els protocols indiscutibles dels qui manen perquè sí, dels reis, dels rics, del políticament correcte... i ens oblidem d'ensenyar les persones a ser lliures.

Legalitzem la llibertat, que val més que els diners, que val més que un ordre discutible, més que una moral particular, que un silenci imposat, que una uniformitat obligada.

El tresor més gran de les persones és la llibertat, i avui es bescanvia per un civisme mal entès, que esdevé una cotilla castradora; avui la lllibertat s'esvaeix davant d'una qualitat tecnificada que es confon amb formalitat i imatge; avui la llibertat és destruïda per un ordre que es confon amb repressió i legalisme.

La veu del poble de Barcelona, que només parla, que només es manifesta amb mots, és estossinada fins a perdre un ull pels guardians del suposat ordre legal establert. A Rússia, els homosexuals no poden manifestar-se, no poden ensenyar a les noves generacions que l'orientació sexual és un fruit més de la natura i que tothom té dret a estimar-se en llibertat. A Espanya, cada vegada més, els ajuntaments criminalitzen la nuesa humana, i estableixen sancions per a les persones que gaudeixen de la natura sense roba; les antigues morals obscurantistes recuperen terreny i tornem els temps de la moral sagrada i de l'estètica "carcona". A l'estat espanyol, es prohibeixen les consultes als pobles que el composen, amb l'excusa que no són legals.

Legalitzem la llibertat!

A Roma fins i tot s'ha prohibit menjar pel carrer. Arreu són legals les mercaderies, gairebé sense límit, perquè aquesta llibertat enriqueix els poderosos, i en canvi es consideren il·legals les persones que busquen un futur per als seus fills; un futur en llibertat i amb opcions d'assolir la felicitat. Centenars de països del món persegueixen les persones que tenen orientacions sexuals minoritàries, o religions diferents a l'oficial, o a les dones que no porten els cabells tapats, o als albins, o a les opcions polítiques diferents a les del poder. A Espanya, s'està parlant de convertir en delicte les convocatòries per internet de manifestacions populars contra les injustícies del poder. A Russia està en projecte la penalització de les paraulotes. Les "Pussy Riot", un grup musical format per unes noies russes, va ser denunciat, i les noies tancades a la presó, per una cançó humorística que es va considerar ofensiva contra la religió i contra Putin. Molts poders mundials de micos Homo sapiens esclafen cada vegada més la llibertat dels individus, la llibertat de les persones humanes, en nom d'unes raons que arrelen sovint en interessos econòmics, ideològics o de poder. Ja n'hi ha prou!

Els integristes religiosos ataquen sovint la llibertat, dient que un vaixell ha de ser governat per un bon timó: el que no diuen és que aquest timó, el timó de la vida humana, l'ha de subjectar ben fort el propietari de la pròpia vida humana, i que és diabòlic que algú s'entesti a subjectar el timó d'una vida que no és la seva. La responsabilitat que ofega la llibertat no és responsabilitat, és “por”, “paura”, “pànic”... La por immobilitza i encadena. Mateu la por i declareu-vos fills i súbdits de la llibertat. Ni que perdeu la vida, ni que aneu a la presó, ni que sigueu menystinguts d'alguna manera a causa de la defensa de la llibertat... aquesta defensa és l'únic que pot donar sentit a la vida i que pot contribuir a perpetuar el benestar de la humanitat. Al capdavall, ens hem de morir igual; dediquem la vida a la lluita per la llibertat, en contra de totes les opressions i cadenes físiques i mentals absurdes. Si tots lluitem, la victòria està assegurada, i representarà la millor herència per als nostres fills.

No tingueu por de la llibertat, tingueu por d'una vida sotmesa, tingueu por de la resignació, tingueu por de sobreviure gràcies a la renúncia a la llibertat. Ser valents vol dir el mateix que ser humans; el poder esclafador té por dels qui no tenen por.

La llibertat de les persones ha d'estar per damunt de la llibertat dels capitals, de les morals, de les religions, dels poders de qualsevol mena.

Quan la llibertat sigui legalitzada, s'escoltarà una melodia meravellosa que emplenarà la Terra dels humans, per damunt de qualsevol diferència, de qualsevol divisió, de qualsevol poder, de qualsevol por... La por és la llavor maligna que engendra el verí que mata la llibertat. Hem nascut per a la llibertat i és el nostre deure procurar-la per a tots els individus. Sense la llibertat la vida perd color i sabor. Els humans hem nascut per a la llibertat, i l'hem d'aconseguir i de conservar com el tresor més gran, perquè ens permet ser nosaltres, conservar la identitat i caminar vers el futur com a consciències lliures i creatives. Sense llibertat, la nostra vida està incomplerta.

En el teu camí de la llibertat...

En el teu camí de la llibertat passaràs pel costat de gossos que et mossegaran.

Cura't les ferides i continua caminant.

En el teu camí de la llibertat, la cançó de la por jugarà a espantar-te.

Mira el teu destí i no deturis el pas;

venceràs la por i alliberaràs els qui per la por

resten immòbils, sense llibertat.

Si al capdavall t'has de morir, com tothom, no renunciïs mai a caminar vers la llibertat;

ni per la por ni pels gossos que mosseguen.

La natura serà al teu costat amb tota la seva bellesa; d'ella n'has brollat com un fruit.

Signa un pacte sagrat amb la llibertat i amb la bellesa; i no deturis el pas malgrat les ombres inevitables dels esclaus i els esclavistes.

Cada persona que camina sense por cap a la llibertat, i no es detura,

contribueix a alliberar la humanitat sencera.

El coratge de ser tu

La por ens fa opacs, ens enfosqueix, i els qui ens envolten reben l'ona expansiva de la desconfiança. El coratge de ser “nosaltres” ens fa transparents, i sense abillaments, ni que no ens ho sembli, regalem als altres el besllum de la bellesa de la natura, de la qual hem sortit. 

A la situació més quotidiana ens envolta tanta bellesa que si la miréssim viuríem intensament feliços.

Tots seran com ell?

Essència de pinya.

Suc de palmera.

Aigua de sucre.

Llança de foc.

A la volta immensa,

quan el vent s'ha endut

tot l'estoc de coc.

Tot l'estoc que els àngels

han plorat al lloc

en què les sirenes

han ballat fa poc.

I un pirata pobre,

amb un ull de plata,

ha mirat enlaire

i ha llançat un roc

a un coco que un mico

subjecta ben fort.

Essència de gula,

suc de mala gaita,

aigua putrefacte,

llança de talons,

de diners i agulla,

clavant-se als collons,

clavant-se a l'entranya,

quan surt el pamplines

amb la llei de costes

vestida de dol;

perdonen les grises

pedres de neon;

la Terra al patíbul

plora amb desconsol.

Un batlle acarona

papers de colors,

trena cadenetes,

hi lliga un joiell,

són igual que aquelles

que té al seu cervell,

fa una llei pels súbdits,

tots seran com ell,

el civisme tètric

dels qui tenen preu,

els esclaus de Roma,

lluitant pel seu feu,

i els caps que rodolen

per marbres eterns.

Còctel de cobdícia,

essència d'interès,

dos i dos són quatre,

i a voltes són tres,

perquè la que falta,

l'ha agafat el rei

de la nina d'or

que fa palauets

ben arran de l'aigua

per mullar-se els peus,

i ensenyar als infants

a ser sempre nens.

No fos que creixessin

i copsessin bé

el color de l'aigua

i la cançó del vent.

Que tornin les fures,

els volcans, els torbs,

la pluja, les pedres

pels camins del bosc,

i el temps quan encara

tot era tan lent,

i podíem seure

i mirar a ponent,

esperant que els astres

manessin al cel,

la sorra, la platja,

la sal, i el corrent,

de la mar que esbotza

qualsevol lament.