Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, July 8, 2015

Lliures!



Al racó dels corbs marins,
vora del blau,
a on les roques són canyella
i la platja un llit d'estrassa i foc saur,
bufen els vents.
Què seria el paradís
si sols un buf pogués alçar
crestes d'escuma a les onades?

A la riba de la vida, res no és tot,
i l'uniforme no existeix; 
perquè l'esperit 
que empeny l'estrany estel del pensament
és infinitament divers.

Crida el gall
i alça la cresta
quan el seu harem escolta un altre gall.
I és que ho vol tot 
ben uniforme i ben covard.
I com que el món que hi ha
no és del seu gust,
n'inventa un altre; 
i se'l creu.
I li fereix el moll dels ossos escoltar
el gall valent que li hipnotitza les gallines;
la seva mare de petit el va aviciar,
i quan algú no és com ell vol
el fa callar.

Alceu
la vostra veu en llibertat.
Declameu 
contra la por i la hipocresia
Camineu 
essent qui sou; digueu-ho fort!
Sols el tirà se sent ofès 
en veure-us lliures. 


Sunday, July 5, 2015

Cançó del mar antic.


La sang vessada dels segles,
al mar, no l'ha enterbolit;
encara ve i se n'entorna
com l'aire feixuc i humit.
Sega les canyes salvatges,
i demà ja hauran sortit;
quan desfacis les estrelles,
al cosmos serà de nit,
i a l'alba, de nou, la Terra
portarà el mateix vestit,
i s'haurà aturat per sempre
el teu alè tan finit.
La ràbia no ha fet que l'aigua
agafi color de vi,
i el pensament del diable
és sols un invent mesquí.
Només perdura el maragda
encès sota un blau pansit
pel foc de la xardor dolça
a la cala on he dormit,
i l'ona que no detura
el bressol del mar antic.

Je.S.

.

Thursday, July 2, 2015

Progressos en els orígens dels Anglada i Soler


Última Actualització dissabte 4 de juliol de 2015 a les 15:30 FEU CLICK SOBRE LA IMATGE DE DALT PER A VEURE-LA MILLOR
(Tingueu en compte també que com que vaig trobant coses noves l'arbre veureu que dia a dia anirà creixent)

Fa alguns anys la visita, amb uns quants noms, d'un parent llunyà que ja no hi és em va permetre, amb l'ajut de la xarxa, arribar al segle XVIII pel que fa al cognom Jofresa. Ho podeu veure aquí:


Avui, la visita d'en Joan Serrat, parent també per la branca Anglada, i l'ajut de la xarxa, m'ha permès descobrir avantpassats que no tenia el gust de conèixer, i intueixo que d'aquí a poc en trobaré més. Ho podeu veure en un resum a la imatge de dalt.
 Quantes vides han restat anònimes pel mal costum de no transmetre les històries familiars. Parleu amb els avis i amb els besavis!

Saturday, June 27, 2015

Bèsties com qualsevol altra bèstia



Recordo una nit dormint a l'estació de Vacarisses quan caminàvem cap a Montserrat des de Terrassa. Un adolescent criticava una noia que no hi era present, deia que era estúpida, repel·lent, insuportable, fastigosa. Jo no coneixia ni l'adolescent que criticava, ni la noia criticada, però només sentint els seus mots vaig percebre la seva animalitat. El nen, noi, xicot... era un exemplar d'Homo sapiens odiant, mogut per una pulsió ancestral que domina la ment i mou a inventar la persona en qui es pensa, exagerant els seus defectes, amagant les seves virtuts, per a poder combatre-la i esborrar-la. 
L'Homo sapiens és una bèstia perillosa, perquè sovint s'inventa la realitat, modificant un substrat objectiu real, per tal de moure-ho tot cap a la posició en què el seu ego queda més protegit o aconsegueix mes poder. 
N'he vist molts d'altres moguts per pulsions estranyes, carregades de violència. De fet, n'hi ha prou en contemplar els mascles alfa Homo sapiens dins dels cotxes quan condueixen, també passa amb algunes femelles. La violència d'un exemplar sapiens dins d'una eina tecnològica com l'automòbil ens remunta a una prehistòria plena de competició, de lluita, de combat. La bèstia sapiens continua sent bèstia enmig de la tecnologia punta. Allò que ens fa humans no són els invents ni els avenços materials sinó la capacitat de desitjar i procurar un bé a un altre ésser malgrat que aquest desig o aquest esforç no ens proporcioni a nosaltres com a individus cap benefici directe. És per això que els sàpiens continuaran sent bèsties per molt que estudiïn, per molt que aprenguin, per molt que construeixin, per molt que inventin. Allò que evidencia que són un animal més és la seva constant submissió a allò que Freud anomenava pulsions, Konrad Lorentz coordinacions hereditàries, i molts d'altres, instints. Aquesta submissió no és fàcilment detectable. Som titelles els fils de les quals són moguts per un inconscient dissenyat per la selecció natural durant centenars de mil·lennis. Som bèsties amb corbata, amb frac, amb tern, dins d'un audi o d'un avió o d'un cohet, amb mil artilugis d'última generació a les mans i de vegades amb comptes corrents atapeïts d'euros... però al capdavall bèsties com qualsevol altra bèstia si no ens distingim per un fenotip que quan apareix sembla que ens fa diferents, i que és l'empatia. És perillós trobar-se amb un sàpiens que no et coneix, perquè és un ésser territorial, amb una ment que divideix els munts d'individus en grups que sovint no tenen un sentit lògic, però la necessitat de dividir en grups és un imperatiu de la ment sàpiens. Sovint sona el "ells i nosaltres", quan en realitat no hi ha "ells i nosaltres" sinó només una col·lecció d'individus carregats de somnis i esperances, però invisibles en la seva realitat objectiva, perquè les bèsties sàpiens només copsen grups, etiquetes, estereotips, éssers inventats per a facilitar la decisió de competir, éssers abillats amb tòpics i prejudicis que converteixen els estrangers en diables, els diferents en perillosos, els qui no comparteixen una idea o un costum en oponents o enemics.  La lògica , en els sàpiens , es redueix al gremi dels matemàtics, la massa no elabora pensaments lògics sinó idees sotmeses a les coaccions de l'inconscient, la lògica de les quals es busca o s'inventa posteriorment a la decisió de proclamar com a vàlida la idea o l'opinió. I tot això passa enmig d'un miratge que fa que els individus sàpiens estiguin completament convençuts que no formen part del regne animal, que hi ha els animals i les persones, i que ells són les persones. És una espècie realment curiosa i apassionant. 

Friday, June 26, 2015

Qui t'ha dit que ets un vedell?



S'acaba juny, canviem el ritme. Treballem en un despatx orfe de nens. Els somnis s'eleven, mirant els dies que aviat vindran rere l'estiu. La feina d'ara és un desig de comunicació vers el concert més intens de tots els que hi ha, i que vindrà quan tornaré a plantar-me davant trenta persones i escaig amb la intensitat pròpia dels grans esdeveniments. Em ve al cap la imatge de Manu Chao traient el cap rere el teló del factoria i tornant enrere, descordant-se els botons de la camisa, fent petits salts quan el públic encara no el veia, preparant-se per la profunda comunió entre el sacerdot i la missa, l'oficiant que connecta amb la poesia d'un so, i amb el poble que vola amb aquest so, i amb el ritme del sacerdot. Fer una classe és una mica el mateix, com un concert intens i frenètic a on la preparació prèvia és com el ritual d'un actor abans de sortir a l'escenari, o com la concentració d'un cantant. Cada classe és la millor, no existeix la rutina, no n'hi ha una d'igual, i en totes elles, abans de sortir davant de les persones que han de fimbrar amb la dinàmica, hi ha uns nervis dolços, barreja de les ganes de plantar-se davant de la gent, de sorprendre, d'emocionar, de no deixar indiferent. Ara les classes s'han acabat i toca imaginar les que vindran, planificar-les, polir-les, elaborar el guió, pensar els colors de les llums de l'escenari, escriure, potser, cançons noves, i sentir la tensió adrenalínica dels dies que vindran, desitjar no morir-te abans, per a poder-los viure, i entendre que aquest privilegi és infinitament més valuós que els diners o que les lloances. "Se fuerza la máquina, de noche y de día"

Ara, també, que el juny s'acaba, al costat de la tasca de preparació i de formació, ve un temps més de platja i d'alliberament, de solitud i de concerts a la cuina o al balcó de casa. Aquest és el d'avui, i la Joan Baez acostumava  a cantar la poesia d'aquest pobre vedell que anava a l'escorxador i al qui el ramader li preguntava sorprès que qui li havia dit que era un vedell, que ell no tenia ales, com sí que les té el cigne... S'enceta el temps de l'estiu, que és temps de treball, també; igual com les classes durant el curs són treball, si és que a la intensitat de la vida se li'n pot dir treball.
.
.
.
   

Tuesday, June 23, 2015

Buscarem les herbes que ens atorguen la vida, i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.


La nit més curta, i el dia més llarg. Buscarem les herbes que ens atorguen la vida i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.
Tornarem a la llar d'on ens han tret; no la visitarem, perquè és casa nostra i en formem part.
Ens preguntarem com hem pogut estar tant de temps lluny de casa, i estimarem els colors, les flaires i els tactes. I veurem que no cal res, ni prestigi, ni opinions alienes, ni bagatges abstractes de Sàpiens possessius. A tot estirar, un bosc, un camp, un hort, un jardí, el sol, el mar i els quatre que som i que ens agrada cantar i ser lliures
Ni ahir, ni demà, Sant Joan...


Sunday, June 21, 2015

Caminar per Vallparadís



Sigueu valents per viure sense por
allà on el sol desferma guspirs d'astre
i a on el verd és tan viu que fa il·lusió
caminar cap enlloc i aprendre a viure.
Que la vostra veu no sigui al cau
de la derrota i la resignació.
Sigueu valents per alçar la cançó
que molts no acceptaran que sigui lliure.

Avanceu pels carrers un matí encès
d'un diumenge qualsevol quan el món dorm;
assaboriu l'escalfor de la llum
i el fresc alè que baixa de la Mola,
la humitat a les fulles dels rosers
en un Vallparadís de solitud,
i al roig dels ponts tingueu ben present quants
van estimar en aquests mateixos àmbits.
I adoneu-vos que tot és un instant
i que a l'instant, hi és tot si ho sabeu veure.
Sigueu valents per deturar la marxa
frenètica del vostre rol daurat,
convertiu les paraules en poemes,
i allò que ara estimeu, en llibertat.

Que la vostra veu no sigui presa
a la gàbia de la civilitat;
digueu allò que el cor us escridassa
a on és tan viu el verd i dolç el mar.

I quan el món es llevi i tot s'esveri
que no s'apagui el foc que heu fet brillar
i si passa, un diumenge, abans de l'alba,
teniu Vallparadís per caminar.
.
.
.