I si fos, que només hi hagués ment?

Cervell de Ximpanzè. Imatge de Gaetan Lee a Wikipedia. CC. BY. 2.0

.

.

 I si només hi hagués ment

i el cos fos creat per ella?

Que poc trascendent seria la mort del cos.

I si el cos fos només el router

que ens connecta a aquest univers?

En espatllar-se el router,

quin descans d'internet!

Curiós router creat per la ment,

i confós sovint pel seu generador.

És ben cert, que sense energia,

el router no diu res,

ni res li poden dir;

però aquell que el fa servir

continua pensant i sentint.

I potser se'n torna a la botiga

a comprar-ne un altre (parlo de l'usuari i del router).

I potser en comença a fabricar un altre

dins d'una nova mare (parlo del cos i de la ment).

Ben mirat, el primer coneixement

que en tinc, del cos,

és per la ment, i no a l'inrevés.

I si veig braços, i ulls i mans,

i massa encefàlica i budells,

és tan sols per les sensacions conscients

dins la ment,

i no a l'inrevés.

I si fos,

que només hi hagués ment

i el cos fos sols

un pensament?

.

.

El sentit de la dignitat

Rosa Parks

El sentit de la dignitat.

Que estudiar i aprendre llengües minoritàries no pren espai a l'estudi de les llengües majoritàries, sinó que més aviat incrementa la capacitat de la ment per obrir-se a noves estructures lingüístiques, i en conseqüència, facilita l'aprenentatge de noves llengües.

Que estudiar i aprendre llengües minoritàries és un gest de respecte vers les cultures i els pobles que les viuen, i en conseqüència un gest de respecte profund i autèntic vers totes les llengües i cultures del món.

Que cal prendre com a absoluts únicament els drets i les necessitats de cada poble; i no pas les lleis i les normes que un dia es decideixen, i que caduquen, i que són imperfectes, i que contínuament s'han d'adaptar i de sotmetre a allò que de debò és essencial, que són les necessitats i els drets de cada poble, que coincideixen amb les necessitats i els drets de les persones del poble.

Que és la llei la que s'ha de sotmetre a la llibertat i a la justícia, i no pas la llibertat i la justícia la que es defineix a partir de les lleis. Que és de la llibertat i de la democràcia que han de sortir les lleis, i no la llei la que s'inventi la llibertat i la democràcia. Que si la llei s'hagués de complir per damunt de la fidelitat a la llibertat i a la dignitat humana, les persones de color encara serien esclaves, les dones no podrien votar, els familiars dels delinqüents patirien les mateixes penes que el culpable, i continuarien vigents una infinitud de miserables lleis que un dia foren considerades «normals» i de compliment prescriptiu.

Que enganyar el poble és enganyar els fills, i els fills dels fills, i que és trair la memòria dels avantpassats. Que els diners i els privilegis no són l'esquer que ens ha de moure a treballar i a crear. Que les persones tenen la llavor de la bondat al cor, i que només els instints ancestrals esperonats per la por, i la manca d'una educació digna, les poden convertir en bèsties.

Que tots els homes i dones han de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats, i que allò que principalment han de posseir ha de dependre del seu esforç i del seu treball dins la societat, i no pas d'herències immenses, ni de privilegis feudals, ni nobiliaris, ni aristocràtics.

Que tots els pobles tenen dret a la independència, i dret a proposar la unió a d'altres pobles, i que aquest dret l'han de poder decidir els seus ciutadans mitjançant procediments democràtics.

Que totes aquestes veritats són evidents per si mateixes, i que provenen de la infinita dignitat de cada persona humana, de l'immens poder de la seva ment, i de la necessitat que tots tenim d'estimar i de ser estimats.  

.

.

.

De ben a prop hi ha algú que tot s'ho mira.

De ben a prop, hi ha algú que s'ho mira

passejant per carrers i places

a la façana de la gàbia a on li van penjar el cap,

o amb la humitat als ossos;

de tants anys empresonat.

De ben a prop, i invisible, hi ha algú que somnia,

i que ha esperat tres segles en un silenci ignot,

que allò que la guerra va esvair

la pau ho torni un altre cop,

per un demà d'identitat i independència.

De ben a prop, i a frec de pell,

o a dins dels focs dels cors,

o a la il·lusió dels ulls,

no ens resignarem a tocar de peus a terra,

quan en aquesta terra hi veiem tanta sang,

i tanta misèria,

quan hem callat tant temps,

empassant-nos els himnes i els encensos,

dels imperialistes i els bisbes que els van riure els odis,

i els menyspreus funestos.

No volareu, diuen amb la boca torta,

perquè vola el que vola,

però de ben a prop, uns ulls de llum i amor,

contemplen una ciutat que se sent forta,

i un país que avui és un nou país,

i que mai no reviurà cap més derrota.

Pels carrerons del gòtic,

alça la vista i respira amb serenor,

com si tot de debò fos nou,

com si la por formés part de la història,

com si el present tingués ja la llavor

de la lluita, del respecte i la victòria.

Camina, i espera freturós

que demà s'enceti una altra ritme,

passi el que passi, si avui no hem tingut por,

mai no renunciarem a viure lliures.

.

.

.

Sí, tot és possible!

Imatges de la Via Lliure, la iaia que vota i el punter quan va passar.

La gent volem viure.

C.C. BY 3.0 Wikipedia Ghoutta Massacre.

.

.

.

.

Teu, meu... D'aquí, d'allà... Són conceptes ficticis.

La gent no vol morir, i això és el que compta. La gent vol viure, i encara més, vol que els seus fills visquin.

Ha arribat l'hora no només de dir "Som ciutat d'acollida", sinó de dir: "Tinc un pis buit, que vingui una família" o "Tinc una habitació lliure, que algú l'ocupi".

És moment de exigir que les xifres dels comptes corrents no valguin per res, i que la vida ho sigui tot.

.

.

.

Em dol haver-te mort.

Ja ha passat gairebé un mes, i ho tenim més digerit. No et vam poder evitar. Dos segons, potser un i mig abans de l'impacte, i vaig copsar la teva vida, el tremolor de la teva vitalitat, els ulls que ho observaven tot. No hi va haver temps per reaccionar. Et va tocar morir a tu, i hauríem pogut morir tots. Anàvem a la velocitat a la qual s'acostuma anar en una carretera, i tu saltaves. Venien cotxes pel carril esquerra, i no vam poder girar, de fet, tampoc no vam tenir temps de girar. Si haguéssim tingut reflexos per a fer-ho, potser encara hauria pres mal més gent.

Després van venir les autoritats pertinents i et van llençar al mig del bosc sense més cerimonial.

Els del taller a on vam dur el cotxe, van pronunciar una frase tòpica "Uns altres!" Es veu que sou molts i que la carretera passa pel mig dels vostres territoris, i moriu contínuament. 

Quan ho explico, tothom em pregunta pel cotxe i per si ens vam fer mal. Quasi mai i quasi ningú no em pregunta per tu. 

Tampoc no et vull enganyar, jo no sóc un apologeta obssedit de la vida dels animals no humans. Sóc un animal més, i com a humà, defenso la vida i els drets de tots els animals, humans inclosos. Jo no crec que existeixin els éssers humans per una banda i els animals per una altra, com si fóssim realitats diferents. Crec que els éssers humans són una espècie més del món animal. De fet, fins fa uns deu mil anys, vam viure de manera similar a qualsevol altra espècie. Hem estat uns dos-cents mil anys vivint si fa no fa com vosaltres, i només en fa deu mil que la nostra vida ha fet un tomb tecnològic, de manera que ens estem convertint en una mena de plaga per a la resta d'espècies i fins i tot per a la nostra pròpia espècie. Però tot això són singularitats dels moments evolutius de la vida a la Terra; puntals de l'evolució que per a individus de curta vida com nosaltres, semblen estables; però que en realitat són tan fugaços con l'escuma d'una onada.

Amb tot això et vull dir que, en determinades circumstàncies, et podria devorar per a alimentar-me, però mai no et mataria perquè sí, i mai no et torturaria. Et podria devorar com ho faria un lleó amb mi. El lleó és carnívor; jo sóc omnívor, menjo de tot, com els porcs. Però tot això no treu que em dolgui la teva mort accidental, i que senti horror i ràbia quan algú et mata per plaer, o quan algú et turmenta perquè li produeix satisfacció fer mal un ésser viu. 

Em dolen també les mascotes. Molts que es consideren defensors dels animals tenen mascotes, i afirmen que les mascotes són molt intel·ligents perquè entenen tot el que el seu amo els diu, i perquè obeeixen en tot. Jo em pregunto... no serien més intel·ligents si decidissin no obeir i fugir? L'obediència és prova d'intel·ligència o de submissió. És el gos el millor amic de l'ésser humà perquè obeeix? O és un esclau que obeeix perquè entén que aquesta és la seva millor estratègia per a sobreviure. És més intel·ligent el gos per obeir que el gat per desobeir? De fet, no és pas el gos el qui diu que és el millor amic de l'ésser humà; aquesta frase tan sentida sempre la pronuncia un individu Homo sàpiens. Apartar un individu de qualsevol espècie del seu hàbitat natural, dels seus companys d'espècie, per a ensinistrar-lo i determinar-lo perquè només sàpiga viure amb un grup d'Homo sàpiens, i els obeeixi, i segueixi uns patrons de conducta que no interfereixin amb els hàbits higiènics i culturals dels Homo sàpiens, no deixa de ser una forma d'esclavatge i d'explotació que molts que es consideren defensors de les bèsties no veuen. Jo, com a defensor de totes les espècies, em nego a tenir mascota, perquè una mascota és un esclau desarrelat. Tot i això, com a humà i membre de l'espècie humana, prioritzaré la meva espècie, i si me haig de cruspir una vedella, ho faré; i si haig de fer servir un ratolí per a salvar milions de vides humanes, ho faré; igual com un llangardaix prefereix els de la seva pròpia espècie, o com un lleó, o com un elefant. 
I com a defensor de totes les espècies, considero inadequat que l'espècie humana creixi com una colònia de formigues, amb interessos i estratègies molt semblants als de les colònies d'insectes. Som humans, i no hem de ser plaga; perquè les plagues de mamífers extingeix la diversitat de la resta d'espècies; però, per sort o per desgràcia, la natura es cuidarà de posar les coses al seu lloc.      

Tornant a tu, estimat cérvol; em sap greu la teva mort, tot i que algun dia pugui coincidir amb algun parent teu al menú d'algun restaurant; no he escollit jo aquesta mena de llei natural que ha fet evolucionar les espècies mitjançant la seva lluita.

Rebutjo i condemno també les rialles cíniques d'amics i coneguts defensors de les curses de braus, i enemics declarats i fatxendes de l'ecologia, quan els vaig explicar que havia atropellat a un cérvol. Saben que sóc defensor de la naturalesa i em van arribar a dir que la culpa la tenien els ecologistes i els "naturistes" (paraules literals) perquè impedien que es cacés, ja que si es cacés no hi hauria tants cérvols, ja que són una plaga. Òbviament aquest argument que van fer servir era fals, perquè precisament hi ha sobrepoblació de cérvols perquè és una zona de caça, i els mateixos caçadors introdueixen més exemplars (dels que de manera espontània hi hauria) perquè criïn i així tinguin sempre animals per a matar. Només li faltava dir a aquest individu que la culpa la vam tenir els catalans, o els independentistes catalans, o un contuberni judeo-masònic, o els immigrants.

Algun dia ens tornarem a trobar, company cérvol, en un ordre més adient a les consciències, i m'agradarà saludar-te i recordar la bellesa, la lluita i el dolor, d'aquesta estranya i fascinant existència que ens han regalat.

.

.