El Maresme té una força estranya, a mig camí entre l'erotisme i l'espiritualitat. La bellesa està impregnada fins i tot a les baranes metàl·liques de les carreteres, o als sostres coberts d'antenes dels pobles d'arran d'aigua. A qualsevol matí, sigui hivern o estiu, si els núvols no ho impedeixen, que no ho fan gaire, el Sol crema l'horitzó del mar com si cridés a cor que vols que la vida és fascinant. Miro a l'horitzó del migdia de Vilassar i sento el crit del mar i del Sol a l'encop: "La vida és fascinant". I imagino les dues esferes, tan rodones i tan perfectes; la de la Terra, amb el perfil del mar, encès pel Sol; i la del Sol, tan fulgurant. I si tot això passa en aquesta costa embellida amb modernisme i nuesa, amb roques minerals i sorres acarabassades. I si aquesta bellesa persisteix, o fins i tot s'incrementa, amb la via del tren, i els túnels, i les carreteres, i els hivernacles, i les enormes voreres dels carrers, i els camins entre els horts, i el verd dels turons malmesos per l'avarícia... Si tot això manté una bellesa tan absoluta, bo i la grapa humana, és perquè el Maresme té una força estranya.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Thursday, November 5, 2015
El Maresme té una força estranya
Saturday, October 31, 2015
Fas deu anys al Vacie
Image of Mike Gonzalez in Wikipedia CC-BY-SA-3.0
Fas deu anys al pati cobert d'heura.
Un Sol immens adora el teu cos pur.
Al lluny sents el gemec de la teva mare, que plora per una lletra que no pagarà. El dret honorífic del regne beneeix que tinguis l'obligació de quedar-te sense llar perquè heretes el dolor dels teus pares. Ells van heretar la desigualtat dels avis, i la pèrdua d'un puta guerra, que té els seus morts a les cunetes, i als quals els aristòcrates del sistema no volen dignificar. La dignitat per ells és un «Toisón de oro» i palaus, i cognoms altisonants, i formes majestuoses de superioritats enquistades amb fonaments podrits i empastifats de sang. Es creuen els contes de fades de la seva imaginació, i se'ls en refot la fam dels pobres i la llibertat dels oprimits.
I combreguen. I es creuen els mites dels sants justiciers i matamoros, i de les mare de déus que han rebut medalles de la policia, i dels inferns que acullen els dissidents, i de les aparicions de verges cobertes d'or dansant pels aires, mentre el pobres pastors passen gana i han d'alimentar-se amb l'estramoni que els fa veure mares de déus i que funda santuaris.
Fas deu anys en un internat de la postguerra. El teu pare ha estat afusellat per roig, i a tu t'han rapat el cabell perquè sentis vergonya. I ho han fet els mateixos que són defensats pel cardenal del Alzamiento, i que tenen la poca vergonya de pronunciar el nom de Crist, tot i ser instruments del diable, en qui tant creuen.
I ho han fet els mateixos que han posat un rei i un príncep, i uns principis immutables que «todos nos hemos dado». I tot això per alguns és victimisme, o guerres inventades, o dramatismes exagerats. Però tu plores al teu internat de Valladolid, o de Zamora, o de Burgos, o de Tarragona, o de Palma. I el teu pare, el qui t'havia d'abraçar cada nit, es podreix en un nínxol per decisió de les autoritats, que diuen que ho són per la gràcia de déu. I els teus oncles són a les cunetes que mai no desenterraran, perquè els qui no tenen dignitat no ho permeten, tot i que fan de la dignitat el seu vestit; indumentàries que cobreixen un cos miserable que reprimeix les pulsions i que s'inventa mons que no existeixen.
Fas deu anys al barri del Raval, a la Mina, a Carabanchel, a Vallecas, a La Coma, al Vacie a on et van llançar pedres l'altre dia, a Maribáñez, al Trobal, a Sant Cosme, a Los Asperones, a la Palmilla, al Salobral, a Barranquillas, a Los Palmerales, a l'apuñalá, a la rata, a La Navidad, a Nazaret, al Cabañal, a la Inmaculada, a San Roque, a las Margaritas, a Penamoa, al Almanjayar, a La Alberícia, a Cazoña, a Los Mateos, a La Fama, a Las Cortes, al Puche, al Cerro Blanco, a La Plata, a Las Candelarias, a La Font de la Pòlvora, a Barona, a Otxarkoaga, a Txurdinaga, a Rekalde, a Son Banya, a la Barriada de los Ángeles, a los Mochos, a Campoclaro, a Los Colorines, a Cerro Reyes, a La Paz, a San Blas, a Los Remedios, a Martínez Montañés, a Murillo...
Sunday, October 25, 2015
Llum de mel vermella a Sant Miquel de Montclar
La tardor és una simfonia d'alegria. La mort de les fulles no és la mort dels arbres. I abans de morir les fulles es vesteixen de gala, igual com ho fan els últims raigs de Sol, o les persones. I igual com passa amb les fulles, la mort de les quals no significa la mort de la planta, el mateix passa amb les persones. Perquè tot s'acaba, però tot recomença. La tardor és el forn de la primavera i de l'estiu. Quan l'onada se'n va, ho fa per a poder tornar amb més força. La mort no fa por quan a l'altra banda hi tens tanta gent estimada, i quan evidencies que la causa de la mort és la vida.
Labels:
Excursions,
Montbrió de la Marca,
Mort,
Tardor
Monday, October 19, 2015
La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem
Textura d'aglà a l'alzina. Fullà porràcia. Trepitjada flonja que fa olor de fang. Brins d'aigua a les fulles. Ara i adés, catifes de molsa gemada. Codina roja amb arrugues mil·lenàries. Pedra immensa de pedres. Temps materialitzat. Escenari de teatre de fades quan el sol travessa els caps dels arbres. Troncs recaragolats amb verdet taboll. Un senglar de cap immens i cos àgil i estilitzat que ens mira i fuig, prenent-se el temps que li cal per a copsar la informació que necessita i no cometre errades. La ràbia que em cou per haver de lluitar contra els ullals d'un altre hereu de la vida. La bellesa del pèl amorós de la bèstia, vestida per la natura, i dotada del múscul convenient per a grimpar pels pendents coberts de fulles d'alzina a la velocitat de les fures divines. El palau del bosc és un saló de gala de la vida, i no n'hi ha dos d'iguals. El silenci que impera exhibeix amb discreció una noblesa implícita, a on tot és tan sublim, com la mort i com la vida.
Prenc la guitarra i
s'escampa un acord que reverbera dins d'un clot del bosc. Cantar no
és una activitat que hom es decideixi a realitzar per alegrar la
vida dels altres. És un trànsit. És un ritus de comunicació amb
allò que no sabem descriure. És un conjur que aconsegueix fusionar
en un únic instant de temps, tots els instants de temps del passat i
del futur; i en un únic punt de l'espai, tots els punts de l'espai
de l'univers sencer; i en una única ment que expressa, els racons
edènics de totes les ments que han viscut, que viuen, i que viuran
instants de vida intensa.
Cantar no és un
rierol; cantar és un oceà que mai no mostra del tot el fons, que no
es coneix mai del tot, que no revela mai tot el misteri que amaga. El tot del fet de cantar no es mostra en allò que s'escolta, per això
sovint hi ha una diferència profunda entre qui expressa i qui copsa,
i per això l'acció de cantar és una pregària íntima i
intransferible, que no necessita públic, però que es pot amplificar
si un company connecta amb la cadència de les ones de l'oceà, o amb
l'explosió de l'escuma, o amb els granellons que el Sol deslliga en
impactar damunt del pulmó de la superfície que s'infla i que
davalla.
Potser per tot això
l'auditori del bosc és el millor, o la muntanya, o una vall perduda
a on el silenci és tan intens que t'escoltes els sons del cap. Lluny
queden els qui confonen la cançó amb un vestit de gala, o amb un
partit de boxa, o amb una timba de pòquer. La cançó és un poema
que recitem als nostres fills, i que assevera que la vida val la pena
de ser viscuda, es tingui el que es tingui; ni que s'avanci, a cops,
a les palpentes, per la foscor d'un bosc a la nit. Sempre acabem
trobant el camí, i si no el trobem el construïm amb les nostres
passes. La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els
nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem; i ells
cantaran les mateixes cançons, i de noves, als seus fills. I
nosaltres, d'alguna manera, viurem en ells, i ens mourem il·lusionats
entre les notes de les seves veus dolces, entre els arbres del bosc i
les codines roges del massís.
.
.
Monday, October 12, 2015
Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes.
Vas al bosc i xerres
de la baralla que has tingut amb la companya de feina; t'esplaies bé,
perquè ella no és davant teu, i tu no ets al bosc, perquè la teva
ment no hi és. T'enduus al bosc allò del qual volies fugir, i et
poses nerviosa pensant en la baralla. El teu neguit no descansa, i tu
no ets a on voldries ser, ets enmig de la baralla amb la teva amiga.
Te'n vas al bosc, i
et passes l'estona angoixada, explicant als teus amics com n'estàs
de malament amb la teva companya de pis, que té un concepte de
l'ordre diferent al teu, i que per tant és un desastre, perquè el
teu sistema de l'ordre i el lloc que ocupa l'absència de pols a les
teves prioritats vitals és el correcte. I tu no ets al bosc, ets a
on està el teu pensament: al pis, amb la teva companya, a la qual no
suportes; i el bosc no hi és, perquè te'n dus al bosc allò del
qual volies fugir.
El gruix de la
població no és gairebé mai enlloc. Quan es desplaça de la feina a
casa, per exemple, no és al carrer, perquè el pensament el té en
algun altre lloc. No veu la gent, ni les flors dels balcons, ni els
raig de sol; no és enlloc. La vida passa, per al gruix de la
població, sense que estiguin enlloc. Són a on és el seu cap, que
tria estar allà a on hi ha una alerta més gran, allà a on el
neguit voldria solucionar-ho tot de cop, acomplint amb els tòpics i
prioritats que gairebé mai no es posen en dubte, perquè s'han
adquirit a partir dels hàbits apresos, dels dogmes creguts, de les tradicions assumides sense discussió. Quan tot allò que sempre s'ha
cregut no es posa en dubte, la realitat sencera es veu només a
través del vidre de les conviccions indiscutibles, i resulta
pràcticament impossible fugir de la tirania de la ment, que ens du
allà a on la ment vol estar, i que ens presenta el món i les
situacions de la manera com la nostra manca d'obertura decideix que
han de ser. I no som mai a on nosaltres triem ser.
Tot i així, de
bones intencions en tenim; tots cap a Mura.
Diumenge 11 d'octubre,
Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi
ha rebaixes. Exhibició de bastonets d'aquests que jo anomeno
pijowalikings i que es veu que si els duus ja no camines, sinó que
practiques «Nordic Walking», tant se val que ho facis a Tortosa o a
Sant Carles de la Ràpita, si dus aquests bastons no camines, fas
«Nordic Walking», i costen el que costen, quan els pals secs del
bosc, llençats sobre l'humus, i fets per la natura, són gratuïts,
però no tenen els colors del Decathlon, que fan que més d'un i
d'una diguin que que bé que van aquests Nordic Walking per caminar!
I s'ho creuen, i no els duguis la contrària explicant-los que podrien
trobar pals secs al bosc, perquè no et sentiran, estan parlant de la
discussió que van tenir amb la seva companya de feina, i no són al
bosc.
Després paren a dinar a la taula de la zona de picnic de Mura,
al costat del riuet, a on hi trobes un cartellet que et diu «Passi
per recepció», i penses, caram, han anat al bosc (diuen ells i elles) i els han d'obrir
una fitxa. I mentre penses això, has d'anar esquivant les desenes de
cotxes que busquen aparcament sota d'un Sol de justícia, que són
els vehicles dels centenars de persones que han decidit d'anar al
bosc a Mura. Bé... a l'àrea de pícnic de Mura, que, després de
baixar del cotxe, implica una caminada d'uns dos-cents metres ben
bons, i la necessitat de fer la fitxa perquè et puguin donar una
bona taula a on poder dinar de gust. Mura és Benicàssim. Mura és
una simfonia de persones que no són allà i que s'enduen al bosc,
o a allò que ells entenen per bosc, la seva pròpia presó
quotidiana.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.
.
.
Friday, October 9, 2015
12 d'octubre
Que visqui la
llengua que us van robar,
i la fe que us van
destruir.
Que verdegi altre
cop el jardí que van esquinçar,
i que es purifiqui
l'aigua que van embrutar.
Que s'alcin les
vides que van segar,
i els esclaus que
van explotar.
Que tornin i vencin
els pobles que van morir
sota l'espasa
miserable dels fanàtics religiosos i els imperialistes.
La monarquia que
menyspreava el que no coneixia,
inconscient de la
seva pròpia ignorància.
Que somriguin els
vostres fills,
i els nens i nenes
que mai no van poder néixer,
de pell d'aram i
ulls de foc,
els del vestit que
la selva va teixir,
i que els raigs de
sol de després de la pluja del migdia va il·luminar.
Bufarà
Quetzalcóatl, de més cap al nord,
la serp emplomallada
que no volia sacrificis humans,
la qui va vèncer
Tezcatlipoca,
la que segle rere
segle refulgia,
adorada pels fills i
les filles del bé...
Bufarà i ho
retornarà tot.
Brollarà de la
terra
la sang que els que
van imposar la seva llengua van vessar,
i tornarà a córrer
per les venes dels que no van poder continuar vivint.
S'escoltaran els
crits dels milions d'aus que ja no hi són.
I ressonaran els
mots dels que van callar per sempre.
Ningú tornarà a
cobrir la bellesa dels vostres cossos sagrats
ni el disseny
inigualable dels segles a la vostra carn sagrada.
S'endurà, el buf de
la serp, les armes amb què us van pervertir,
la por a la
llibertat amb què us van engarjolar,
i la consciència
d'inferioritat amb què us van humiliar.
Tornaran els poemes
del vent i el so de la flauta de guadua,
el ritme dels
cinturons de Shakap, i les danses de les noies joves.
Quetzalcóatl, la
gran serp que vola, us ho tornarà tot..
Thursday, October 8, 2015
El dret a la secessió és un dret humà. Els estats han de tractar bé els pobles si volen mantenir la unió. Només hi ha unió quan qui està unit, si vol, pot marxar.
Qualsevol estat
democràtic hauria de contemplar a la seva constitució la
possibilitat que qualsevol dels seus territoris es pogués
independitzar si una majoria de la població prou gran d'aquest
territori ho exigís.
Qualsevol estat
democràtic en tindria prou amb tractar de manera digna i respectuosa
(pel que fa als drets de les persones i dels pobles) tots els seus
territoris, per tal d'evitar que volguessin independitzar-se. No li
caldrien, ni tindrien sentit, lleis repressores o tiràniques que
blindessin la unió. Només hi ha una unió autèntica, quan qui està
unit pot decidir en un moment donat no estar-ho.
Algun dia, totes les
legislacions del món, acceptaran aquests postulats com a
irrenunciables i com a patrimoni dels drets de totes les persones.
Igual com ha arribat a acceptar-se que l'esclavatge és inacceptable
i que totes les persones hem de ser iguals en drets i oportunitats.
Subscribe to:
Posts (Atom)