"Ets tu", primera cançó que faig aquest estiu.

La primera cançó que he treballat de les que he fet aquest estiu. M'agradaria tenir temps per a preparar les altres.

El seu sentit serien les paraules que el vent li dirigeix a l'ésser humà.

Tornaran a ser nens

Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.

Un senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina. Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.

L'edifici de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi; les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets blanques.

M'agradaria dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.

Tornaran a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant, i la muntanya que senten tan a dins.

Assaboriran, com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els han enganyat en aquesta vida.

Tornarà, de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.

Tant se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.

I en aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de l'ara, que no té passat ni futur.

A l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum, i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer aigua d'alta muntanya dins de la boca.

A l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.

A l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.

I tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels privilegiats que l'han descobert i conquerit.

Tenim l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada; al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les sensacions.

Tenim l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a l'existència.

Qui té l'ara, no té passat ni futur.

La vergonya d'aprendre de la ignorància

«Ningú no ens ha de donar lliçons!» «No em donaràs lliçons!» «A mi, aquell, no m'ha d'ensenyar res!» Frases repetides per milers de persones, enfonsades dins l'arrogància, del món de la política, o de qualsevol altre àmbit, quan l'orgull i l'ambició de domini esdevenen esperits inspiradors.

Aprendre lliçons, per als enfangats en la arrogància, que són molts, és una autèntica vergonya, una vexació, una mostra de feblesa o d'inferioritat; i així, a més de caure en l'arrogància es llancen a la piscina de la ignorància.

Els humans hauríem de ser prou humils i prou savis com per desitjar aprendre lliçons fins i tot dels infants. L'actitud de la persona autènticament intel·ligent és la d'aprendre sempre de tot i de tothom, fins i tot dels oponents i dels que es consideren enemics, dels petits i dels grans, dels que en saben més i dels que en saben menys. Contínuament necessitem aprendre els uns dels altres, i aprendre no és un acte de rebaixament, sinó de creixement i de construcció.

Disposem-nos a aprendre de les pedres els versos que canten quan el riu les arrossega muntanya avall, o el poema del vaivé dels còdols a les cales perdudes. Disposem-nos a imitar els dissenys dels ruscs de les abelles, l'elevació pacient dels arbres damunt del sostre del bosc, les metàfores de la natura, que ens suggereixen aprenentatges essencials.

La vergonya de ser alliçonats la senten els qui tenen la intel·ligència emocional bloquejada per l'ego. I competeixen per a veure qui és més «ista», o qui ho és des de fa més temps, o quin d'ells és un «ista» més pur, més autèntic, més fiable, menys arribista... Viuen convençuts que no han d'aprendre res, perquè són els líders naturals del seu grup, i estan entestats sobretot a no aprendre d'aquells que els disputen el poder. De vegades acaben manant a força de pelar-se els colzes a cops, i organitzen la societat, l'educació, la cultura del país... impregnant-ho tot de la seva actitud. Sovint, la confusió social arriba per culpa del tracte que els qui manen donen a l'educació, a la cultura, als mitjans de comunicació, a l'organització de la vida... I els qui manen, gairebé sempre, són d'aquests que no volen aprendre lliçons, especialment als estats de baixa qualitat democràtica.

La política, i la societat del poder en general, amb la seva adoració de la imatge i de les formes, i amb el seu abús del màrqueting.. són àmbits a on hi sovintegen la bestialitat disfressada de civilitat. I el que més molesta és veure'ls convençuts que ens els creiem; el que més dol és que ens prenguin per rucs. Gasten mots estudiats, emmelats, ensucrats, teatrals a cops... amb els quals pretenen transmetre una aparença de sinceritat que fa caure d'esquena. Són persones malaltes d'orgull que juguen a fer-se els humils per enredar la venedora del mercat, el porter, el treballador de la fàbrica, el del quiosc, l'àvia... Interpreten el paper dels mites que salven el poble, i la capacitat de raonament i de seny que s'esforcen a mostrar és teatre del dolent. Tenen els miralls de casa amb el vidre esmerilat de tant mirar-se i remirar-se, per aprendre, a dins dels seus narius, allò que no estan disposats a aprendre de res ni de ningú, perquè els fa vergonya.

Respectar el que no es comprèn, o la vida és una gresca (no sé quin dels dos títols posar)

Respectar el que no es compren.

Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més senzilles:

Respecta el que no comprenguis.

No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui ho vulgui viure.

Respecta el que no comprenguis."

Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen, alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per allò que no comprenen.

La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar, parlar malament de les persones que no són presents, especialment parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui, riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats, perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables; l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.

Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? 
D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya, una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles, tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust, estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures, deixar ser, respectar el que no comprenem...

Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir, en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar, perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent, sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. 
Haver-nos de morir permet que no tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la gresca.  
.
.

Petits o grans detalls.

La pitjor mediocritat humana és el fet que algú es consideri superior a algú altre per raó de raça, ideologia, estil, gustos, aficions, o posicionament davant la moral tradicional. Ni els actes més inadequats no fan inferior algú, a tot estirar l'embruten o el fereixen, i el poden fer digne de llàstima. Hem d'aprendre a separar els actes de les persones. No som el que fem. I no valem el que fem, valem el que som. I la nostra dignitat, la de cadascú, és infinita.

Mediocre és el que li nega el tracte a algú pel fet que aquest algú tingui uns costums diferents, o fins i tot exòtics. Mediocre és el qui creu i vol, per a tothom, una única forma, únic estil, una única manera de viure, de gaudir, de guarnir-se, de crear, de viure, de ser. Mediocre és qui imposa el seu criteri com a indiscutible, i no respecta la llibertat, i menysprea el que li és aliè. I és mediocre perquè es perd la màxima excel·lència humana, que és el respecte a tothom, amb la seva manera de ser i d'entendre la vida. I és mediocre, també, perquè renuncia a la riquesa de la diversitat, a provar, a atrevir-se, a obrir-se a noves experiències, a comprendre maneres diferents de sentir la vida, i sobretot a canviar. I és mediocre perquè no veu, ni vol veure, la igualtat de drets de totes les consciències, que no es deriva del poder, sinó de la dignitat de les persones.

Thomas Jefferson va escriure fa molts anys que el dret de les persones i dels pobles no neix de l'autoritat de qui governa, sinó que, de manera natural, d'una manera evident per sí mateixa, els drets neixen de la dignitat de cada persona i de cada poble, i que és el govern el qui existeix gràcies als drets naturals dels pobles i de les persones, i no pas els drets dels éssers humans els qui existeixen o es deriven del poder.

Podem trobar defectes, nafres, errors, limitacions... en qui sigui, però la seva dignitat és infinita i els seus drets han de ser idèntics als drets de totes les persones, perquè tots som iguals en dignitat i en valor.

Un cop acceptem aquest dret a ser, i aquesta dignitat, és necessari acceptar la llibertat de totes les persones a viure segons el seu estil, i a procurar que cap llei mai no retalli a ningú la llibertat individual que neix de la seva dignitat i del seu dret a la pròpia identitat i a la pròpia expressió. Qualsevol filosofia o norma que uniformitzi, que retalli, que imposi, que prohibeixi la llibertat d'expressió, d'identitat, d'indumentària, d'estil... és inhumana i ataca la dignitat de totes les persones i l'essència de la seva vida.

I més enllà de les lleis, cal el respecte i l'actitud d'acollida i de suport. Les lleis situen l'escenari de la igualtat, però són els valors i les actituds les qui l'aconsegueixen. Cent anys després de la derogació de l'esclavatge als Estats Units, encara no hi havia igualtat, perquè els valors socials i la manera de fer de la gent no ho feien possible malgrat les lleis. I tot neix de petits detalls que segons els ulls que mirin, es poden veure minúsculs o monstruosos. L'essència de la vida està feta de petits detalls; tots ells viuen de la llibertat i de la creativitat, i la llibertat existeix gràcies a tots ells.
.
.

L'esclavatge dels pensaments heretats.

La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.

La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.

I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.

Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.

Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    

Nuesa i adolescència

Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.

Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.

La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.

És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.

Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.

La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.