El jove de Potsdam

 

—Fou Stalin, saps? Els va posar contra les cordes. «O ho fem els aliats, com aliats, o ho farem nosaltres com a vencedors del nazisme!», els va dir el cabró! I a Churchill se li van posar per corbata, perquè gairebé li feien més fàstic els comunistes que els nazis. Pensar que Espanya es podia convertir en un satèl·lit de l'URSS li feia venir mal de ventre.

—Com ho saps? —li va preguntar, al seu avi, que s’anava gronxant amb el balancí i xuclant la pipa—. Truman sempre es va autoproclamar ideòleg de l’operació. No havia sentit mai això de Stalin.

—Ai, fillet! A Truman tant se li’n donava, era un home del camp, pràctic; i a Churchill, si no hagués estat per l’amenaça de Stalin, Franco fins i tot li hauria resultat útil —li explica amb la pipa encara a la boca.

—Insisteixo, avi: com ho saps? No surt a cap llibre. És important, ho vull posar al TdR.

—No ho posis.

—Per què?

—No ho podràs provar. A ulls del tribunal serà pura especulació; t'abaixarà la nota.

—Tu ho afirmes com si ho sabessis segur! —exclama, mirant-lo fixament.

L’avi tanca els ulls i reviu les corredisses, els crits, els trets… Veu els cossos estesos a terra amb la mirada vidriosa. La guàrdia mora de Franco que va donar la vida per protegir l’homenet de veu aflautada. Va ser la primera vegada que va matar algú. I es va penedir de seguida de la petició que havia fet al seu mentor, a Potsdam, uns mesos abans: «Jo vull ser-hi! Jo vull detenir Franco!». El seu mentor se l’estimava com a un fill; compartien llargues converses: la fi de la guerra, els secrets dels camps de batalla, el que mai no s’havia explicat de Normandia, els equilibris de les tres potències… De vegades, fins a altes hores de la matinada. Per a un jove de vint anys, aquestes confidències amb el primer mandatari anglès eren un orgull tan gran que mai no ha pogut explicar-ho a ningú. Després d’aquell tret, i del jove bru mort a terra, no va tornar a veure Churchill.

—Bé… És igual, avi… El que m’expliques és un tresor. És un privilegi tenir un avi de cent anys amb el cap més clar que molts joves.

—I que fuma maria amb pipa! —va dir l’home, amb un somriure.

J.S.

.

.

.

.

(Relat d'història ficció que imagina una situació hipotètica en què els aliats haurien decidit enderrocar el règim de Franco després de la 2ª guerra mundial. Escrit a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

El riu a la posta

Un moviment melós, immens, silent.
Foguera a l’altra riba quan tot cau.
El vidre obscur rellisca fins al blau.
La vida arrela al llot, el verd s’encén.

L’alè del vent agita el fons ardent.
Al lluny, el mar s’esvera, fosc i brau.
La nit propera gruny, cueja i cau.
Ja ve, tossuda i viva amb el corrent.

L’aroma de la sorra de l’estiu,
i un firmament d’estels que esbossa el goig
de jeure amb els peus nus arran de riu

Ja gairebé s’ha mort el sol tan roig.
I en canvi tot belluga, tot és viu.
La faula ignota i dolça d’un déu boig.

J.S.

.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

.

1939

«Cagun cony! Aquest fred que se’t fica als ossos! Em lligo les mànigues del jersei per poder dormir, oblidant-me de tot i que el fred no em destorbi. Aquest paller no és de ningú; i si és d’algú, potser hi passa un cop a la setmana. La nena té la manta; li cal dormir; demà buscarem pa. Després ves a saber. Però al camp no, a Argelers no; el Manel hi és, i també l’Agustí; res de bo; cap paradís. I qualsevol dia Franco abraça Pétain i tots al camp de la Bota! Redeu, quins temps! Per collons, ens en sortirem! Per la nena, ens en sortirem.»

Mira la Montserrat, que ja dorm, i se li escapa una llàgrima; fa mala cara. Ni ell no va viure així als divuit. De l’any vint-i-u, només recorda els balls i maldar per agafar la mà d’alguna mossa.
«La Montserrat ho té pitjor; jo tenia el ball, les rialles i la fatxenderia. Tant de bo sigui només un mal any: el món ens mira i no ens deixarà morir. França, Anglaterra, els Estats Units… No ens abandonaran. Dotze mesos, potser menys, i Franco se n’anirà a la merda; llavors podrem dir que haurà estat un bon any.»
S’obre la porta amb un grinyol. Una punxada a la sang i s’empassa un renec. Un francès amb una escopeta i una mala hòstia que fa basarda. Coça a la Montserrat, que es desperta amb un crit. Ell vol matar el francès, però reprimeix l’odi; no sap com ni amb què.

«Ajudi’ns. Només volem passar la nit aquí; només aquesta nit».

El francès li respon amb mots incomprensibles que ho expliquen tot amb la sonoritat. Mou el fusell i assenyala la porta i el carrer.

«Som refugiats, comprèn? No tenim on anar. Fugim de Franco!».

Més mots del francès que escup i que foraden amb la mirada.
Surten al carrer i ell fa senyals de calma; si fa soroll, pot venir un gendarme i acabaran al costat de l’Agustí i el Manel.
Fa un fred que s’escola dessota la samarreta; aquest gener no els estima i el trenta-nou els la té jurada. La Montserrat plora.

«Espagnols mal nés ! On a à peine de quoi manger et vous venez nous envahir ! Sale racaille de merde!», sent que diu, i apressen el pas. Busquen la foscor. Demà ja veuran què passa.

J.S.

.

(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

Uns dies als llacs de la Maragda (XVI)

El temps passa molt a poc a poc quan no tens res més a fer que estar-te arraulida dins del llit i esperar; aquesta era la meva situació en aquell moment. Esperava, i no sabia ben bé què esperava. No tenia llibres, ni bolígraf, tot això també havia marxat amb el cotxe del Xavi, juntament amb l’equipatge, el dia que vam arribar.

M’entretenia recordant moments agradables de l'estiu passat, encara no feia un any; no n’hi havia gaires, però centrava la meva atenció en ells: el refugi de la Maragda, el Marcel i l’Arnau, la Magda, el Núvol amb aquell pèl tan suau, el dia que ens vam banyar amb la mare a l’estany de dalt del cim… Aquell dia, la nuesa em va fer sentir molt bé, em va ajudar a vèncer una por i a sentir-me bonica amb la muntanya; ara, dins del llit, la nuesa em feia mal, es convertia en la meva presó, em limitava, em feia adonar que no tenia res, només el meu cos, i que si sortia del llit, això encara es feia més evident; em vaig saber molt pobre, molt desposseïda de tot i molt lluny de tot arreu.

I vaig tenir ganes de fer un pipí; unes ganes molt fortes. Però no sabia si podia sortir de l’habitació, i em feia sentir molta incomoditat intentar-ho portant només la tovallola.

Em vaig aixecar, em vaig embolicar amb ella, i vaig avançar fins a la porta. Era tancada amb clau. Vaig tornar al llit, perquè no sabia realment què fer. Però les ganes de fer pipí anaven a més i em vaig tornar a aixecar; em vaig espantar molt, perquè em pensava que m’ho faria a sobre i no em volia ni imaginar la reacció de l’Elisenda si això arribava a succeir. Vaig picar contra la porta diverses vegades.

-Elisenda! Elisenda! Em sents?

Vaig repetir els crits durant una estona.

Quatre minuts després, vaig sentir unes passes. Algú estava posant una clau a la porta.

-Ja va! -era la veu de l’Elisenda -. Què et passa, ara? Pesada!

-M’estic pixant! No puc més.

-Ai! Aquesta previsió! Quan passi tot aquest tràfec de la roba, ens haurem d’asseure i parlar seriosament d'horaris i de normes. Has d’aprendre moltes coses! No pot ser que em facis agafar aquestes enrabiades.

-D’acord.

-Recordes on és el WC?

-Sí.

-Doncs ves-hi, de pressa, i torna sense enredar-te amb res; no m’agrada que et passegis per la casa amb aquesta fila! Mentre hi vas, obriré la finestra i faré una mica d’ordre, que això sembla un camp després de la batalla.

Vaig caminar, embolicada dins la tovallola, fins al pis de baix. En realitat, no recordava on era el WC; li vaig dir que sí, a l’Elisenda, perquè em va fer cosa dir-li que no; em feia por dir res que li donés una excusa per tractar-me malament. 

Un cop a baix, em vaig apropar a la cambra de bany; sabia que la saleta del WC no era molt lluny de la cambra de bany, i a partir d’aquí vaig començar a investigar. Vaig provar una porta, i res; no s’obria. En vaig provar una altra, i tampoc. La tercera que vaig provar es va obrir, i darrere hi havia el Santi assegut davant de la taula d’un despatx; anava vestit molt elegant. En veure’l, el cor em va fer un salt i vaig envermellir.

-Ui! Perdó. Estava buscant el WC.

-Fas mala cara, bonica… Estàs bé?

-Sí… No ho sé… Però sí, sí… Estic bé… -. En realitat estava molt avergonyida que el Santi em veiés així, amb la tovallola, i no aconseguia respondre-li amb coherència.

-El WC és al fons del passadís. Vols que t’hi acompanyi?

-No… No cal, no cal…

-Escolta, Aurora, no t’enfadis amb l’Elisenda… Té un caràcter de mil dimonis, però en el fons és un tros de pa.

-D'acord…

-He sentit tots els crits, i… perd els estreps… Sempre li ha passat. A mi, també em crida, saps?

-Ja…

-Si en algun moment, et sents malament, m’agradaria que m’ho diguessis. Em pots demanar qualsevol cosa que necessitis. D’acord, bonica?

-D’acord, moltes gràcies.

Vaig tancar la porta, més tranquil·la, i vaig caminar fins al final del passadís. El Santi m’havia sorprès; m’havia parlat d’una manera molt amable; tant, que la vergonya inicial se m’havia esvaït. Rere la porta del final del passadís, hi vaig trobar el WC. Vaig deixar la tovallola blanca damunt d’una tauleta a on hi havia perfums i cosmètics, vigilant molt bé que res no pogués tacar-la. Vaig asseure’m a la tassa, que estava glaçada, i mentre vaig fer pipí em vaig adonar que les cames em tremolaven; suposo que encara estava nerviosa. Quan vaig acabar, vaig estirar la cadena i vaig rentar-me les mans amb aigua freda, sense sabó, perquè no n’hi havia. Em vaig tornar a embolicar amb la tovallola i vaig pujar a l’habitació.

Quan hi vaig arribar, l’Elisenda m’acabava de fer el llit.

-Escolta’m bé! Són les onze del matí. Fins a les cinc, res d’anar al lavabo. Has d’aprendre a aguantar! Em sents? I no crec que hagis de necessitar res més, per tant, no m’has d’avisar per res. A l’hora de dinar et vindré a buscar jo, no cal que em cridis.

-No dinaré aquí?

-Aquí? A l’habitació? Com una marquesa? -va fer l’Elisenda, gesticulant; i va esclafir a riure. Va ser la primera vegada que la vaig veure riure -. No, xicota. En aquesta casa es dina al menjador. Però ja et vindré a buscar jo. Tu no facis res.

Va girar cua i va sortir de l’habitació sense oblidar-se de fer dues voltes de clau.

Jo vaig respirar fondo amb una certa resignació; tornava a estar tancada. Em vaig apropar a la finestra dels rombes de colors, la vaig obrir. Allà fora, s’hi estenia la verdor del bosc. Vaig desitjar ser enmig dels arbres i caminar lliure com qualsevol bestiola de la naturalesa. L’únic consol d’estar tancada allà a dins era el fet de no tenir a prop l’Elisenda. Vaig relaxar la ment contemplant les papallones que volaven d’una flor a l’altra, els ocells, els caps dels arbres que es movien amb el vent, insectes de tota mena, i un silenci enriquit per una bonior de minúsculs sons naturals. Vaig estar així uns deu minuts, després vaig tornar fins al llit, em vaig desfer de la tovallola i vaig lliscar enmig dels llençols.

-Clara, com m’agradaria que fossis aquí! -vaig expressar en veu alta. I va ser llavors quan la vaig veure. La seva imatge va sostenir-se al llarg de cinc segons. Era dreta, al costat de la finestra on jo era feia tot just uns segons, mirant-me fixament. Portava un vestit negre molt antic, i els cabells molt llargs i del mateix color que el seu vestit i els seus ulls. La seva pell era blanca com una satalia. No somreia, però no semblava trista ni enfadada; la seva mirada em va semblar més aviat encuriosida. Em vaig espantar tant, que no vaig ser capaç de pronunciar cap mot. Era la Clara, amb tota seguretat; tenia el mateix rostre que jo havia vist a la fotografia de la tomba. Quan va desaparèixer, no em podia creure el que acabava de succeir. Sentia una barreja de por, alegria, sorpresa… i altres substantius als quals no sabia posar ni nom.

-No! No te’n vagis! -vaig exclamar -. M’he espantat una mica, però et prometo que no et tindré por. Torna!

I així vaig estar una bona estona dins del llit amb els ulls clavats a la finestra.

Tres hores després l’Elisenda em va venir a buscar per baixar a dinar.

Boires de cotó de sucre

La nena s'ha dutxat i surt de la cambra de bany embolicada dins d'una tovallola que se subjecta amb les mans. Corre fins al menjador amb la intenció de preguntar a la seva mare quina roba s'ha de posar, i, sense adonar-se'n, es deixa el ram de flors damunt del bidet. La seva mare, quan la veu, s'esparvera, perquè a casa hi tenen convidats. Enutjada, la renya amb contundència, bo i fent-li veure que quan hi ha convidats no s'ha de deixar veure mai sense el ram de flors. Els convidats, que són la tieta Rosa i l'oncle Joan, riuen amablement i diuen a la nena que no s'amoïni, que són de la família, i que, fet i fet, tots naixem sense ram. La mare els corregeix, fent-los un gest de complicitat que la nena no arriba a veure, i els diu, estrafent la veu per a semblar més convincent, que la cigonya, quan du les criatures, ja les du amb ram de flors, i que les persones decents han de dur el ram a dins i a fora de casa. El fet és que la nena se sent molt avergonyida; hauria d'haver-se assegurat que no hi havia convidats. Angoixada, se'n va corrents a la cambra de bany a recollir el feix de satalies embolicades amb el vel de color de neu, i se'n torna al menjador, subjectant-se la tovallola amb l'única mà que li queda lliure. Demana perdó als oncles per la seva poca prudència, i es fixa, encuriosida, en el pom de clavells vermells de la tieta Rosa, i en els geranis bigarrats de l'oncle. Tant l'oncle com la tieta subjecten el ram amb la mà esquerra. De tant en tant, es cansen, i el canvien de mà. La seva mare, que va en bata, subjecta un ram de margarides un xic pansides.
Els oncles xerren manyacs amb la nena. Li pregunten que com li va l'escola, que si li han portat moltes coses els reis, i que si ja s'ha assabentat que a França han construït un parc d'atraccions ple de ninots, d'aquells que surten per la tele. Es veu que els ninots ballen per tots els racons del parc, i fan petons i abraçades a tothom. La nena, amb timidesa, va fent que sí amb el cap, i alhora s'acosta a la finestra per a veure quin temps fa; té ganes d'anar a jugar al carrer amb el seu veí. Unes boires immenses i flonges suren dessota un cel blau diàfan. La tieta Rosa li explica que les boires són de cotó de sucre, i que damunt de les boires hi viuen uns nens molt bons, que passen el dia jugant amb els angelets, i que de vegades ploren. I és quan ploren els nens de les boires que plou al món. I si les boires són blanques, vol dir que els nens estan contents i que no plourà. Segur que ara els nens estan saltant com bojos amb els angelets. Li explica, també, que els angelets tenen poms de flors amb tots els colors de l'arc de Sant Martí, i que els dies que els nens de les boires ploren, els angelets llencen les flors enllà dels núvols perquè els nens estiguin contents. Llavors, totes les flors formen un arc que té els set colors de l'espectre. La nena se l'escolta embadalida i se'n torna a la cambra de bany a vestir-se.
Quan els grans es queden sols, la mare de la nena agraeix a la tieta Rosa les paraules que ha dirigit a la seva filla. Cal protegir la innocència de la nena, perquè només té onze anys. Déu faci que conservi durant molt de temps aquesta puresa tan bonica! Després els diu que la disculpin, que el ram de margarides se li està pansint, i que va un moment al balcó a agafar-ne un altre, perquè si no se sent com una pengim-penjam.

*

La nena surt al carrer i es troba amb el seu veí, el Josep, que du un ram de roses blanques. La nena esclata a riure i li assenyala el ram amb el dit, etzibant-li amb una cantarella que és un ram de nena, perquè les roses són de nena. El Josep envermelleix i li respon que no, que de cap manera, que els nens, si no tenen més de tretze anys, també poden dur roses, i que el mes que ve ja podrà portar rams amb flors que no siguin blanques, perquè farà els dotze, i que ella, en canvi, s'haurà d'esperar fins a l'estiu.
Corren, tots dos, fins als afores. S'enfilen al turó de les alzines sureres, i baixen fins a la vall de les tulipes. Arriben al prat del costat del riu, i juguen a llançar pedres damunt de l'aigua i a fer-les rebotar.
El Josep deixa el ram damunt de l'herba, i la nena, quan se n'adona, fa un xiscle i esclata a riure. El nen la mira amb expressió divertida i li diu que no passa res, que aquí ningú no els veu, i que sense el ram podrà llançar millor les pedres. La nena diu que ella es moriria de vergonya si no tingués el ram a les mans. El nen li fa veure que s'està millor així, sense haver de sostenir res, i li proposa que ho provi, que ell no mirarà. I es gira d'esquena. La nena, poruga, intenta de deixar el pom a terra, damunt d'una pedra grossa i plana que reposa sobre l'herba; però tan aviat com el deixa, el torna a agafar d'una revolada, rient i envermellint, molt nerviosa. A l'últim, després de diversos intents, el deixa del tot i agafa una pedra per a llançar-la al riu. El nen es tomba i la contempla; gaudeix amb l'espectacle dels seus braços lliures, estesos, tots dos, al costat del vestit de sanefes rosades, i observa els seus cabells rossos voleiant al vent. La nena torna a xisclar i es tomba d'esquena, recordant-li que havia promès no mirar-la. Ell diu que no passa res, que tots dos estan igual, i que ha de reconèixer que s'està molt millor així. La nena comença a córrer, aixeca els braços enlaire, i sent les pessigolles del vent a la pell i l'escalf dels raigs del sol de la tarda. Una electricitat estranya li recorre el cos des del capdamunt del cap fins a la punta dels peus. Agafa pedres amb les dues mans, tronquets, fulles, fang... Plora de felicitat.
S'estan així, amb les mans lliures, uns vint minuts, i tot seguit el Josep li proposa de mullar-se els braços al riu, només fins als colzes. Els ulls de la nena s'il·luminen i fa que no amb el cap. El nen li pregunta que per què no. Ella li respon que no ho sap, i envermelleix. S'acosten al riu i, a poc a poc, es mullen els caps dels dits com si volguessin fer pessigolles a l'aigua. Senten la fredor del desglaç i s'enlluernen amb els granellons de sol que el corrent desbocat reflecteix. Endinsen més les mans, i una mica més, i encara una mica més. Introdueixen els braços fins als colzes i comencen a riure com bojos. Ploren de tant riure.
Sobtadament, senten una veu agra al seu darrere. “Què nassos se suposa que esteu fent, desvergonyits?” Es tomben i descobreixen dos policies municipals que se'ls miren com si fossin assassins en sèrie. Cadascun dels policies du un ram de flors oficial; hortènsies blaves embolicades en un paper daurat. “Ara fareu el favor de dir-me com us dieu i a on viviu!”, crida un d'ells. La nena, nerviosa, s'amaga les mans al darrere. “Ara et fa vergonya... eh!”, diu l'altre policia, i, compadit, agafa unes quantes flors de les del seu ram i improvisa un pom més petit que passa a la nena. L'altre policia fa el mateix amb el nen. “No podeu anar així pel món.”, els diuen.

*

-Veuràs, criatura, arriba un moment que les persones ens fem grans i... -el seu pare estossega, envermelleix, ho torna a intentar -... un dia, ens sentim neguitosos i... deixem el ram de flors a terra... i...
La nena se'l mira amb els ulls molt oberts, i en sentir això del ram de flors a terra, acota el cap i també envermelleix.
-Vine tu a parlar amb la teva filla, que això és cosa de dones! -exclama el seu pare, sortint de l'habitació de la nena i traient el cap al passadís, amb la intenció que la mare de la nena l'escolti.
-Si vinc, l'escanyo! -xiscla la seva mare des de la cuina -. On s'ha vist que la policia t'hagi de dur la filla a casa sense ram de flors! I s'ha estat així amb un nen! Valga'm déu! Tots dos sense ram de flors al bosc! -la dona s'acosta a l'habitació.
-Només jugàvem. -gemega, la nena.
-Ja ho sé, princesa. Però... -fa el seu pare -...com t'ho podria explicar?
-No li has d'explicar res! -el talla la seva dona -. És ben clar! Anar sense ram pel carrer és un pecat dels més grossos. I més amb un nen!
-No estàvem al carrer, mama, érem al riu!
-Encara m'ho fas venir més bé. Sols al riu! Mare de Déu Santíssima! ¿No t'adones de l'escàndol que representa? Ens acusaran de no ensenyar-te valors! Que sigui l'última vegada que em fas passar una vergonya com aquesta! Em sents, criatura?
La nena fa que sí amb el cap i plora en silenci. Es mira el ram de flors que el seu pare sosté gairebé sense adonar-se'n; orquídies d'un color com castany terrós, molt elegants; el seu pare sempre ha estat un senyor molt elegant. La seva mare du les margarides de sempre; les que sosté mentre fa les feines de casa. La nena aguanta d'esma les roses blanques amb cues punxegudes que els seus pares li han entaforat quan ha arribat a casa escortada pels policies. Mai més no farà passar vergonya a la seva mare, n'està segura; però no pot evitar de sentir-se una mica trista quan pensa que mai més tampoc no sentirà l'estranya sensació de tenir les dues mans lliures i de poder abraçar el vent amb els palmells oberts i els braços enlairats.
Aquella mateixa nit, venen a sopar uns amics dels seus pares; la Maite i el Felip. La Maite du un pom de roses vermelles; molt clàssic, però molt passional. El Felip porta cinc lliris embolicats en un paper de vellut negre. El seu pare i la seva mare també van molt elegants; el seu pare encara sosté les orquídies i la seva mare aguanta un pom de roses grogues. La nena, de l'habitació estant, sent com parlen.
-Avui la nostra filla ens n'ha fet una! -exclama la seva mare. I tot seguit narra tot el que ha passat; i la vergonya i el dolor profund que ha sentit en descobrir la nena palplantada davant la porta de casa, enmig dels dos policies.
-Són coses de l'edat -diu la Maite amb veu de flauta -. És l'adolescència. Vivim uns temps en què els nens ja no són el que eren. De sort que ara estan fent un munt de parcs d'atraccions molt i molt infantils, i força educatius, i els hem d'aprofitar. A França, n'acaben d'inaugurar un.
-Sí. Ja ens ho ha explicat la meva cunyada -diu el seu pare -. Es veu que hi surten tots els ninots de la tele, oi?
-Sí -fa el Felip -. Surt l'Osset Castanyeta, el Conillet Xuxuquet, els angelets de les boires de sucre i els nens de caramel, que salten i salten sobre les boires. Oh, tu! Són una monada!
-Això és bonic! -exclama la seva mare -. I no tota la porqueria que els infants es troben pels carrers! Oh, déu meu! Que difícil que és aconseguir que continuïn sent nens!

*

L'avió s'enlaira amb una empenta tan forta, que la nena se sent literalment encastada a la butaca. De seguida descobreix per la finestra el matalàs de boires de sucre que s'estén com un mar damunt de la terra de les persones. La nena pensa en el parc d'atraccions de França, en l'Osset Castanyeta i el Conillet Xuxuquet; els seus pares han estat molt bons en regalar-li aquest viatge. Tomba la vista cap a la seva mare, que sembla molt espantada; sempre li ha fet por volar. La nena no entén per què té por; fet i fet, si l'avió caigués, el mar de boires de sucre el sostindria, i ella podria jugar amb els nens de les boires i amb els angelets que sostenen els rams de flors de colors bigarrats. Torna a mirar per la finestra, cercant els nens, però no els veu; tampoc no albira els angelets. De sobte, se li acut una idea. Amb molta educació, demana permís als seus pares per anar al lavabo. S'aixeca, i camina pel passadís, enmig de les butaques, fins ben arran de la cabina del pilot. Torna a mirar per la finestra que hi ha just rere les cortines que la separen de la zona de butaques dels passatgers. Escruta de nou els núvols i no hi veu cap nen ni cap àngel. Al seu darrere hi ha una altra porta, i un senyal que prohibeix el pas. Sospita que deu estar tancada amb clau. Fa el gest de moure el pom, i, davant la seva sorpresa, la porta se li obre; unes escales de caragol baixen fins a una estança inferior. S'hi dirigeix, veloç, abans que no la puguin veure. L'espai és molt estret i sent el soroll eixordador dels motors i del vent. Es descobreix envoltada de màquines estranyes i de tubs que no sap per què serveixen. En una de les parets, hi veu una porta amb un símbol de perill imprès al damunt. Sap que és una sortida d'emergència. Al costat de la porta hi ha un botó vermell que deu servir per a obrir-la. Sent una mena de pessigolleig a la panxa. Amb el ram de roses blanques a les mans, s'hi acosta, gairebé reptant. Posa el dit al botó i la porta s'obre de cop. Un corrent d'aire gèlid la xucla amb brutalitat, com si la nena no fos res més que una ploma d'au dins d'un cicló. Surt disparada cap a fora de l'avió, amb el ram de roses blanques agafat amb ànsia. Els raigs del Sol del migdia l'enlluernen. El vent li fa fimbrar la roba i mai no ha tingut tant de fred. Se sent caure, i caure, i caure. No té gens de por, perquè sap del cert que arribarà al matalàs de cotó de sucre i que els angelets i els nens de les boires jugaran amb ella.

* * *

J.S.

Conte presentat en el 15è Premi de narrativa curta per Internet TINET

Primera edició en ePUB i PDF: juny de 2012. Aquest relat fou presentat en la 15a edició del Premi de narrativa curta per Internet TINET, inclòs dins el cartell de Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2011-2012 convocat per l'Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, amb el patrocini de la Diputació de Tarragona. Publicat a www.tinet.cat. Distribució sota llicència "Reconeixement – No Comercial – Sense Obra Derivada (by-nc-nd) 3.0 Espanya" de Creative Commons.

Uns dies als llacs de la Maragda (XV)

 

La camisa de dormir feia esgarrifar; tenia taques enormes d’un color fosc i força lleig, i unes boires verdoses que feien que semblés un quadre abstracte. El verd era pel fet d’haver-me assegut a l’herba i d’haver-me arrossegat quan sortia de la tomba. No veia la manera d’evitar que l’Elisenda descobrís la brutícia. Si tornava a la casa en aquell mateix moment, no tindria temps ni de netejar la camisa ni assecar-la abans que me la trobés així. I si la rentava en alguna bassa o en alguna font abans d’anar cap a la casa, igualment trigaria massa estona a assecar-se, i jo no tenia cap altra roba per posar-me. De tota manera, l’Elisenda, aquell mateix matí, m’havia semblat més comprensiva que a la nit anterior quan em va pegar; vaig pensar que potser m’entendria; al capdavall, no m’havia pas embrutat expressament.

La meva esperança es va esvair al llarg del primer segon en què vaig trepitjar l’edifici. L’Elisenda semblava que m’estigués esperant.

-Ah no! Això sí que no! Mira que he intentat ser moderna, parlar, dialogar… Mira que he sigut empàtica i que m’he posat a la teva pell! Però res! Et dono la mà i m’agafes el braç sencer! -va exclamar, cridant com si estigués posseïda. Les ninetes dels ulls se li movien cíclicament de dreta a esquerra en una mena de tremolor estrany.

El cor se’m va accelerar; no sabia què dir. Quan em va tenir a prop, em va copejar l'orella amb la mà oberta. Vaig sentir un dolor intens i em vaig posar a plorar. Tot seguit em va arrossegar fins a la cambra de bany de la planta baixa, i allà em va arrencar la camisa de dormir. Cridant, em va dir que entrés a la banyera, a la més petita de les dues que hi havia. Encara no tenia aigua. Va obrir l’aixeta de bronze, i un raig intens va començar a emplenar-la.

-Porca! Quina roba et posaràs ara, eh! Digues! Les úniques peces decents que tens són a la rentadora! Mereixeries que et tingués despullada! Com la marrana que ets!

La ira no se li calmava, i en sentir això últim que havia dit, em vaig anguniejar molt. Em feia por el que pogués decidir, perquè era veritat que no tenia roba. Ja prou cohibida em sentia per ser nua davant d’ella d’aquella manera, que no suportava imaginar que decidiria fer amb mi. I no m’atrevia a dir res. Ella m’anava fregant amb una pastilla de sabó a mesura que s’anava omplint la banyera amb aigua gèlida.

-La voldries calenta, oi? Doncs gelada! Gelada del riu, la sentiràs!

Quan l’aigua em va arribar més amunt del melic, em va llançar la camisa de dormir bruta al damunt i em va posar una altra pastilla de sabó a les mans.

-Va! Renta't! El que has embrutat no ho posaré pas a la rentadora! Si jo et rento la merda a tu, com a mínim, neteja tu la teva porqueria.

I sense protestar vaig anar fregant la tela de lli tan enèrgicament com podia. Les taques d’herba no hi havia manera que sortissin.

Hi va haver un moment en què ella es va aixecar, va respirar fondo diverses vegades i va tancar els ulls, com si intentés relaxar-se. Jo continuava fregant el lli dins de l’aigua. Només s’escoltava la seva respiració, el frec del sabó sobre la tela que jo encara feia, i els meus vagits del plor, que no aconseguia aturar-me.

-M’haig de calmar… M’haig de calmar… -anava repetint ella -. Aquestes enrabiades no van bé per la meva tensió. Després passa el que passa! M’haig de calmar!

I continuava respirant fondo.

-Avui t’estaràs al llit. -va dir tres minuts després. Semblava més asserenada -. Ara, quan acabem de rentar-te, t’embolicaràs en una tovallola, i aniràs directa a la teva habitació. Et ficaràs al llit, és l’única manera on pots estar quan tota la teva roba s’està rentant.

-Em podries deixar un pijama o una altra camisa de dormir? -em vaig atrevir a demanar-li amb un fil de veu ara que la veia més tranquil·la.

-Doncs no! No puc! No puc! -semblava que es tornava a esverar -. Digues-m'ho tu, com ho faig! Què vols? Que et busqui una peça d’algun armari vell i te la deixi posar sense desinfectar-la? Això és el que vols? Pensa que la camisa que has embrutat te la tenia preparada des d’abans-d'ahir perquè m’imaginava que arribaries de Barcelona amb la merda de pijames que porteu avui les mosses. Les coses no es fan malament! Entens! Aquí, no es fan malament!

No em vaig atrevir a respondre-li. Ella em va acabar de banyar sense pronunciar cap paraula més, i jo no vaig deixar de fregar la camisa de dormir des de dins de l’aigua fins que em va demanar que m'esbaldís i sortís. Em va eixugar el cos com si tingués tres anys; també els cabells amb un assecador. Tot seguit, va agafar una altra tovallola neta de les que estaven penjades a la paret i em va fer un gest assenyalant la porta amb expressió de menyspreu. Vaig sortir embolicada dins la tovallola i vaig caminar directa fins a la meva habitació. Un cop allà no sabia si ficar-me al llit o quedar-me asseguda a l’escriptori. Com que ella havia dit que em fiqués al llit, va ser el que vaig fer, però llavors vaig dubtar de si ficar-m’hi amb la tovallola o sense res. No volia que s’enfadés una altra vegada. A l’últim, em vaig desembolicar la tovallola, la vaig deixar ben plegada damunt d’una cadira i em vaig ficar dins del llit. Allà vaig plorar una bona estona en silenci mentre els raigs de Sol m’il·luminaven directes des de la finestra; en aquesta hora ja travessaven el rombe verd i una mica el lila. A fora, el dia brillava preciós, però jo em sentia molt perduda. Vaig recordar la veu de la Clara al cementiri, i em vaig sentir una mica menys trista: “No passa res. No t’amoïnis. Tot està bé.”

Arribar a saber qui ets

 

És curiós com al final de la vida arribes a saber qui ets; saps per què has nascut, el que has de fer, com ho has de fer, i saps que ho estàs fent. Has esquivat esculls, has vençut resistències, has desfet mentides amb les quals han pretès manipular-te i dirigir-te; i no pas una vegada, sinó moltes. Has aconseguit pràcticament tot el que desitjaves; o, si més no, el més bell de tot el que desitjaves. Saps a on faries per viure si fossis molt jove i tornessis a començar. Saps el que estudiaries. Saps a qui escoltaries i a qui no faries cas. Saps perfectament el que et caldria fer per sentir-te tan bé com et sents ara; i potser arribaries més lluny, perquè series on ets ara, però amb trenta anys menys. D'altra banda, potser has descobert que arribar lluny no és l’objectiu suprem; al capdavall, no és el teu objectiu; que el que compta és avançar pel camí que és teu, no hi fa res com de lluny et porti.

I potser si no haguessis hagut de vèncer els manipuladors, si no ho haguessis tingut tan difícil, si no t’hagués sigut necessari lluitar tant per la teva identitat; tot el que tens, no seria tan teu; i no hauries après tot el que has après.

I penses… Ara que ho he après, ja arribo al final; de què m’ha servit haver-ho après, si d’aquí a poc el meu cos es descompondrà. I conclous, que si la vida és un gran aprenentatge sobre qui ets, deu ser perquè aquest aprenentatge, d’una manera que no comprens, et servirà per a la vida que vindrà després de la vida. I saber qui ets i com ets et fa sentir molt bé.

Allò que has de fer, et fa tan feliç, que no t’importa el que et pugui regalar o el que et pugui prendre, t’importa poder-ho continuar fent; quan això et passa vol dir que has aconseguit estar fent la cosa per la qual has nascut.