Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
dijous, 23 d’abril del 2026
La meva pàtria
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense "després", sense "abans"...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...
dimecres, 22 d’abril del 2026
Sinestèsia
Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als
meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i
jo menut sols soc un nen que riu.
El tacte del cartó a
les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps
etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc
racó d’un castell adormit.
Pilots de plecs amuntegats
al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo
el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la
meva ment.
Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo
els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia
que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.
I
veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés
olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el
vidre, tants sabors.
dimarts, 21 d’abril del 2026
Barcelona
Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.
Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.
J.S.
(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)
dilluns, 20 d’abril del 2026
El dilluns és un dia enganyat
El dilluns és diumenge enganyat,
li han fet creure que el tot és la mort,
que el que cal és vestir-se de gris,
i fer veure que tot és molt trist.
Un dissabte, és potser, sense llum,
sense el fang sota el Sol a Les Dàlies,
li han robat aquell blau net del cel
i els timbals vora el mar a la platja,
i un cos nu que ni pensa que és nu.
El dilluns és un dia enganyat,
s'ha cregut que la por és la veritat,
discutir, negociar, posseir,
competir, afanyar-se i morir.
No ha copsat tot allò que és real,
ni el batec de qui està enamorat,
ni l'amor d'una mare, que hi veu,
molt més clara que un veí educat.
El dilluns és un dia confós,
ganivet de metall esmolat,
dins d'un tern que somriu sense fons,
mentre tot és tan bell i tan nou.
J.S.
diumenge, 19 d’abril del 2026
Si necessites parlar, jo t'escoltaré...
Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.
Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.
La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.
dissabte, 18 d’abril del 2026
Infantesa
Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre
cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.
Guspireig
rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes
errabundes,
des del sostre del noguer.
Els meus peus
descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel
talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.
Ara
canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el
sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.
Panteixant,
guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides
d'heure,
i a la teulada els ocells.
El vent obre i
tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells
espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.
Darrere
els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen
a les finestres
amb un somriure de neu.
M'entrebanco
a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la
riera,
dins l'aigua de fang burell.
Amb un tremolor a
les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la
basarda,
de la mort als meus budells.
Per les
capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el
sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.
Deso
la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les
llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.
Amb
el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i
em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.
J.S.
.
.
.
divendres, 17 d’abril del 2026
Si vols que el somni sigui realitat
Potser el teu amor lluitarà en va,
i la porta on truques no obriràs;
però que mai puguin dir
que no has donat
amb tot el teu cor
l'amor;
si vols que el somni sigui realitat.
Potser a estones tot sembla plorar,
i et sents tan sol que no ho pots suportar;
però que mai puguin dir
que no has buscat
amb els ulls ben nets
la flor;
si vols que el somni sigui realitat.
Mai no diguis que ja has estimat el suficient,
sempre hi ha un espai per avançar,
sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,
si vols que el somni sigui realitat.
J.S.
.
.
.






