Ser ocell

Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.

Ara volant, albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.

Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.

J.S.

.

.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)