.
.
S'intueixen
temps difícils; els parts són sempre dolorosos; no sobreviu tothom;
però al capdavall un dia ens morirem; i passa tan de pressa la vida,
que, si és per viure amb més fidelitat a la llibertat, amb més
compromís per l'amor, amb més fidelitat a la pau... tant se val si la nostra vida s'acaba una mica abans de quan per natura li tocaria acabar-se.
Si
algú, per a sobreviure, s'agenolla, s'arrossega, es resigna... si
enterra el compromís amb la justícia... aleshores aquesta
supervivència aconseguida es torna agra i insuportable, i la vida
deixa de poder anomenar-se vida.
No es tracta d'aconseguir sí o sí els objectius polítics, socials, o humans que un creu que han d'arribar; l'objectiu dels ideals que donen sentit a una existència sencera rau
a la llibertat, rau (per posar un exemple concret) a la necessitat que les decisions polítiques d'un
poble les pugui decidir democràticament aquest poble i no un altre.
Per això s'intueixen temps difícils; la incultura emocional i cívica
de les grans masses de persones que a l'Espanya profunda del Toro de
la Vega han estat durant dècades enredades amb la cantarella que deia que “los catalanes se nos lo
llevan todo” o que “los catalanes son tan extremistas que hablan
catalán hasta por teléfono” o “tengo un conocido catalán
que se dedica a escribir, y es tan extremista que ha escrito un libro que tiene todas las
páginas en catalán, no ha escrito ni una página del libro en castellano...”
Aquestes masses enganyades, que han considerat Catalunya com un tros del
poble espanyol, sense identitat pròpia, sentiran com si els
arrenquessin el fetge que ens n'anem caminant i sense fer esvalot.
Siguem
clars, al Rei d'Espanya, la salut se li afebleix; la maduresa de
l'exèrcit espanyol, després d'haver-ne format part, i d'escoltar unes
quantes declaracions explosives, no em fa ser optimista. Si el Rei es
mor (no li desitjo pas) la situació política restarà durant uns mesos,
potser anys, en una mena de llimbs perillosos en els quals els
salvapàtries, que porten moltes dècades callats perquè senten i mantenen una estranya fidelitat al rei, en poden fer alguna
de sonada.
Probablement, un cop d'estat no tindria cap mena de futur; però podrien fer córrer la sang, podria morir gent,
podríem morir; bo i que la mort no és res de l'altre món... de fet, ens morirem igual... i ben aviat, perquè el temps passa que vola.
És per això que dic que hem d'estar disposats a
acceptar potser, un xic abans d'hora, aquella mort que arribarà un
dia; però, insisteixo, el temps passa tan de pressa que tampoc no passa res si
ens forcen a marxar uns anys abans; el que és fonamental és que no
matem ningú, que no ataquem ningú, que no ofenem, que no ferim, que
no menyspreem, que no imposem...
Allò essencial que defensem és el
dret de solucionar les diferències polítiques amb un referèndum,
amb una consulta; defensem que s'eliminin les lleis que impedeixen
canviar les lleis injustes, i són injustes les lleis que no
reconeixen Catalunya com a poble. Les lleis que no deixen que
Catalunya decideixi el seu futur són lleis que no reconeixen
Catalunya com a poble, sinó com a un tros d'un altre poble, com a tros
d'una altra cultura.
No demanem la guerra, ni el combat, ni la
violència.. demanem una urna de vidre per a votar, unes normes que no
posin a cap poble per sota de cap altre poble, un marc que no
proclami el català com a llengua de segona, com a folklorisme, com
a localisme simpàtic que cal conservar en un museu com conservem les
antigues cases dels ibers o les barretines dels antics segadors. Avorrim el terrorisme i la violència, i defensem amb la paraula i el gest el dret de Catalunya a
decidir tot el que es refereix a Catalunya: les seves lleis, la seva
educació, el seu territori, el futur de la seva gent, la seva
música, la seva literatura, el seu govern...
No
és un fracàs que ens puguin empresonar o matar, el fracàs fóra
que nosaltres fóssim com els colpistes, o com els feixistes de l'altre dia a Madrid; la derrota seria que ens decidíssim a defensar una
cosa tan bella com és la nostra llibertat amb l'arma dels cafres, la
violència des feixistes, dels que trepitgen llengües perquè no les
entenen, dels que imposen "planes de educación" a pobles que tenen una
altra cultura i un altre ritme de pas per la història. No siguem com
ells.
Si
arriba aquest moment, el moment decisiu en què els ignorants de sempre, els
que criden “Muera la inteligencia y viva la muerte”, ens
empresonin i ens matin, hem de saber que l'hora de la llibertat de
Catalunya està més a prop.
Mireu Eslovenia; a l'any 1991 el món li
negava el dret a la independència; poc temps després, i a causa de
l'autoritarisme de Belgrad que va bombardejar el país i que va
esclafar l'autonomia d'Eslovenia, aquest mateix món, abans legalista, va reconèixer Eslovènia
com a país independent; el somni dels que van creure en una tasca
que semblava impossible s'havia acomplert gràcies precisament a la
força de la “no violència”, a la decisió de no tornar odi a
canvi de l'odi, de no respondre amb la mateixa moneda, i sobretot al
coratge de no permetre que la por governi la vida.
Sigui com
sigui, acabarem morts; no ens obsessionem en quan morirem...
obsessionem-nos em com vivim, en com lluitem, en com estimem...
