Les causes evolutives del freqüent rebuig instintiu de les societats als canvis. Som micos amb metralladores a les mans.

Durant milers d'anys, les societats d'Homo sapiens, i les societats de la majoria d'espècies humanes, han romàs estables pel que fa al desenvolupament tecnològic. Han hagut de transcorrer segles per experimentar una petita millora tècnica que signifiqués un canvi en la manera de viure, i, en conseqúència, en els costums, els valors, la moral... I la prehistòria ha estat el període més llarg de l'evolució humana. La selecció natural ens ha diferenciat les espècies humanes bàsicament en aquest període i en aquestes circumstàncies d'immobilisme tecnològic i social. No és que no es progressés, sinó que el progrés era lentíssim; tan lent, que havien de transcórrer milenis perquè es manifestés: els avis vivien exactament igual que els néts, i els néts igual com els seus néts.

Així, hem esdevingut una espècie que no està “programada” per a gestionar amb serenor el canvi generacional radical; ja que ens hem fet en un entorn estable durant mil·lenis. Per això tendim a respondre amb crisis i de vegades amb violència davant del canvi de valors generacionals. El nostre inconscient exigeix societats que conservin els valors, les tradicions, els costums, les idees, la manera de viure (fins i tot quan el nostre conscient mogut per les pulsions de rebel·lió adolescent demana el canvi).

Quan el nostre conscient, davant del progrés tecnològic i científic, decideix de canviar els valors, els costums, les idees... rep els atacs inconscients de l'entorn i del propi ésser que per programació genètica combat el canvi, que és vist com una amenaça pel control de l'entorn.

La tendència de les religions a “conservar” es recolza en aquest impuls inconscient. No estem programats pel canvi.

Existeix, alhora, una certa programació genètica per un canvi molt concret i determinat que es dóna en el període de l'adolescència, en el qual l'individu jove s'enfronta al vell per aconseguir el seu lloc dins del grup, el reconeixement com a adult, el seu dret (incosncient) a sobreviure, a reproduir-se, a controlar l'entorn... Però això succeeix en un període molt breu del creixement del individu humà, i contrasta amb la tendència general de la societat a combatre el canvi; sempre que la societat funcioni. És a dir, si dins del grup hi ha fam, pobresa, perill de mort... aleshores el canvi es converteix en mitjà per a recuperar el control de l'entorn; la meva opinió és que en períodes llargs d'estabilitat, però, el canvi de costums és contrari a la nostra programació genètica.

Vivim, a l'actualitat, unes condicions completament diferents a les prehistòriques. El progrés de la ciència ha impulsat un desenvolupament tecnològic que alhora ha impulsat una evolució social, dels costums i dels valors, vertiginósa. Aquest fenòmen provoca una constant crisi generacional que té puntals de violència, sobretot quan els que sempre han tingut el poder absolut el comencen a perdre (violència de gènere).

Dels 200.000 anys aproximats d'existència de l'espècie Homo sapiens, 190.000 anys han estat un període de canvis lentíssims o inexistents. Un mil·leni ha viscut si fa no fa igual que el següent; amb canvis molt concrets provocats per la variabilitat de la climatologia.

Fa deu mil anys, o una mica menys, va aparèixer l'agricultura i la ramaderia; en fa quatre mil o cinc mil, l'escriptura (més o menys); amb els grecs va arribar l'esperit de la ciència; fins al renaixement hi van haver uns segles de foscor. I al llarg dels últims dos-cents anys, l'evolució ha estat desbocada, des de l'aparició de l'energia del vapor, passant per l'energia dels combustibles fòssils, la tecnologia elèctrica; i al segle XX l'electrònica, la informàtica i la tecnologia nuclear.

Aquests contrastos en les diferències de velocitats del progrés encara es fan més intensos si ens fixem no ja en el període d'existència de l'Homo sapiens, sinó el el període d'existencia del genere humà (del gènere Homo) que és de quatre milions d'anys. En aquests quatre milions d'anys s'han desenvolupat les diferents espècies humanes, de les quals a l'actualitat només se'n reconeix una: l'Homo sapiens.

Tots els beneficis que el progrés ens regala es veuen obligats a coexistir amb la inestabilitat social i psicològica a la qual el canvi generacional accelerat ens sotmet. No estem adaptats a canvis tan accelerats. La nostra tecnologia, al llarg dels últims dos-cents anys, ha evolucionat moltíssim més de pressa que la nostra evolució biològica. Hem construït un món al qual la nostra natura biològica no està adaptada, i probablement la nostra ment es veu superada per les circumstàncies. Aquest desequilibri entre el que hem fet i el que som, entre com canvia de de pressa el que fem i com evoluciona de lentament la nostra espècie, juntament amb l'abús sobre el medi ambient, portarà a una crisi similar a les dels virus quan han maltractat ja suficientment el cos que ocupen.

Bo i tot, però, probablement; si aconseguim l'harmonia amb la Terra i els seus recursos, i si defugim l'atzucac que ens aboca a la catarsi ecològica, malgrat la inestabilitat del canvi constant, el progrés haurà valgut la pena, perquè implicarà la possibilitat que l'Homo sapiens progressi fins a sobreviure la vida de la seva pròpia estrella i arribi a la connexió còsmica amb la resta de consciències d'aquest univers.

.

.

 

P.D. La imatge és d'un humà assegut damunt una construcció ancestral. L'humà no té cap perquè podria pertànyer a qualsevol espècie de les moltes espècies humanes que hi han hagut.

Solucions al fracàs escolar (V). Segon error. Superar l'esperit funcionarial.

No fem xurros. No fabriquem cargols. No arxivem factures. No treballem amb matèria inert. No ens limitem (no ens hauríem de limitar) a complir i ja està. Treballem amb persones, amb tota la complexitat psicològica, biològica i social que implica el fet de ser persones. No treballem només amb grups, treballem amb individus, que després formaran, més o menys cohesionats, determinats grups. Treballem amb individus, que més enllà de la façana de riallada i d’insensibilitat, pateixen, estimen, tenen por, senten ràbia, goig, dolor, plaer, interès, avorriment... Treballem amb una diversitat més àmplia del que de primeres percebem i ens imaginem. Treballem amb individus amb diferents mancances educatives (no només amb mancances en l’ensenyament sinó també amb mancances en l’educació), i amb valors diferents, amb costums diferents, amb estils diferents... Si no eduquem, haurem de bregar amb la mala educació, que en un percentatge petit però molest existeix a la societat. No podem exigir només alumnes educats, perquè l’educació és un dret dels ben educats i dels mal educats. Si diem que no hem d’educar, no ens podrem queixar quan ens topem amb mal educats. La tasca del docent no es pot considerar una activitat funcionarial sense més profunditat; no n’hi ha prou amb ajustar-se a un horari i complir unes tasques escrites en algun manual de serveis. No és suficient manifestar la nostra hora d’atenció a les famílies i rentar-nos les mans quan la "meravellosa" situació social en què vivim impedeixi les famílies de venir a les hores de visita que oferim. A un funcionari, no l’acomiadaran, ni es negaran a renovar-li el contracte quan demani permís per anar a una reunió amb el mestre dels seus fills, ni quan demani una baixa, ni quan participi en una vaga autoritzada; però a un treballador, en una empresa privada i als temps que corren, li poden fer de tot i més; i la feina és el pa dels seus fills. Un professor no hauria de lliurar-se a un horari sinó a unes fites, i aquestes fites exigeixen un esforç, un sacrifici, una renúncia... a fi de comptes, una vocació.

Hi ha massa individus que tenen complex de controlador aeri, que no s’assabenten del patiment del món, que s’enquisten en el seu cafè amb llet de les onze del matí, que només veuen el que els deuen i ni es plantegen el que deuen ells, que només s’exclamen pel que l’administració ha de fer per ells, i ni se’ls ha passat per la imaginació plantejar-se el que ells han de fer pel sistema, que es pensen que tenen dret a viure a Beverly Hills en una societat que cada vegada és més pobra i on cada vegada serà més necessari treballar més i guanyar menys; donar més i reclamar menys; estimar més i queixar-se menys de no ser estimats.

Per un professor, la seva tasca ha de ser més que una feina, més que una professió, més que un pacte de drets i de deures, més que un privilegi, més que un port on un dia va arribar i se sent segur, més que el seu castell, més que una plaça, més que un horari, més que un calaix que s’obre i que es tanca a la seva vida segons convingui, més que un servei, més que una càtedra, més que un currículum, més que un historial de mèrits...

Cal treballar més. I cal treballar millor. Estimar la matèria primera, que són persones individuals. Lluitar contra la resignació. Avorrir el simple compliment. Pujar "el cim" (no pujar "al cim"); un cim que mai no s’assolirà. No quedar-se al Mas. Assumir el deure educatiu a les edats més tendres; un i un són dos, però segons com, si no hi ha educació, un i un poden ser dues hòsties; un i un poden ser dos matins avorrits sense saber on anem, ni per què hi anem, ni com és millor anar-hi; un i un poden ser dos renecs, dos insults, dues bromes al company de sempre, dues escopinades... Cada situació de la vida implica una determinada necessitat de respecte, de responsabilitat, de convivència... i per tant d’educació. El 90% de l’educació de l’infant ha de brollar de la família; no obstant això, a l’escola, al grup, a l’entorn que representa el seu àmbit professional, esdevenen unes situacions i unes responsabilitats que exigeixen una tasca educativa específica a la qual com a responsables d’aquest entorn no podem renunciar.

Al costat de tot això, continuaran existint les nafres del sistema, la manca de recursos, i fins i tot la deixadesa o l’error per part dels responsables que corresponguin... però això ja ho he escrit i ho continuaré escrivint en d’altres posts; avui m’he centrat en tot allò que com a docents, i segons la meva opinió, podem millorar.

Em fa fàstic el luxe. Me da asco el lujo. Luxury disgusts me. Prestige me dégoûte. Luxus widert mich an.

“Pur Luxe” Escrit amb lletres grosses al damunt d'un prospecte de publicitat d'una illa de la polinèsia. I si ho posen és perquè molts busquen el luxe. Adoren el luxe. Envegen el luxe. Persegueixen el luxe, fins i tot en llocs on el reclam és o hauria de ser l'exotisme, la natura, la fugida de la civilització, el canvi de vida... Respecto els qui desitgen el luxe, com respecto qualsevol opinió humana, però expresso també la meva opinió, que és que el luxe em fa vomitar: em fa fàstic, em fa ràbia, em recorda com en som de limitats quant a espècie, em fereix l'orgull d'espècie, em fa preocupar per l'evolució de la meva espècie.

És la meva opinió; i si a algú no li agrada que tingui en compte que, a mi, hi ha moltes opinions que no m'agraden i les “deixo ser”, les respecto.

El luxe és una divinitat moderna davant la qual s'agenollen els esclaus de l'aparença, de les formes, dels protocols, de la uniformitat del mal anomenat “civisme” que sovint no ho és. El luxe és una incomoditat punyetera que ens impedeix d'estar més a prop de la natura, de la vida natural, de la senzillesa, de la gent, de la sinceritat vital, de la llibertat. El luxe és un llast que serveix d'arma als que no tenen més raó per considerar-se superiors als altres que el propi luxe. El luxe és un verí d'ordre similar al verí dels cànons socials de l'estètica i de la bellesa, que tants de morts provoquen. El luxe és el segell dels tirans, per molt que dissimulin la seva tirania. El luxe és l'esquer dels pobres infeliços que treballen com formigues per a pagar-lo, i que de tant que treballen no tenen temps per a viure. El luxe, en el fons en el fons, és el culpable de l'actual crisi econòmica, perquè amb els seus cants de sirena ha esperonat la creació d'un deute que és l'arrel de tots els problemes.

El luxe és la vergonya de l'espècie, la vergonya de la civilització, el primer símptoma de la decadència. A nivell personal, em sento insultat quan algú me'l proposa a canvi de diners. No m'enfado ni responc malament, amb aquest “algú” que me'l proposa, perquè sé que ho fa de bona fe i perquè potser és la seva feina, però no puc evitar de sentir-me insultat, ni que sigui sense mala intenció. El luxe està destruint la natura, ens està allunyant de la nostra identitat, ens roba felicitat, ens encadena, ens enganya, ens destrueix; i ho fa molt a poc a poc i de manera subtil, no fos cas que algú li veiés les orelles al llop i se n'allunyés. Necessitem defugir el luxe i recuperar aquella natura virginal, aquella austeritat innocent que feia que fóssim més lliures i visquéssim més intensament. El luxe ens encotilla, ens encarcara, ens incomoda, ens hinoptitza, ens allunya de nosaltres mateixos... i el més fotut és que contribueix a perpetuar les desigualtats socials i la diferència de classes; enquista les monarquies manifestes i les monarquies camuflades, el “salisme”, el “Kennedysme”, l'esnobisme, i massa ismes desafortunats.
Nyonyo, carrincló, esnob, banal, ridícul, patètic, esclau, infeliç, paràsit... Així m'anomenaria jo, a mi mateix, si perseguís el luxe.

Amb tot això vull dir, respectant totes les opinions, que a mi m'agrada sucar pa al rostit, vestir-me de qualsevol manera, posar els peus damunt d'una cadira, fer servir la mateixa vaixella per al primer i el segon plat, tenir una sola copa al davant (i si és un got millor), dormir a la sorra de la platja, mullar-me amb la pluja, no tenir quatre cambrers muts al damunt quan dino... i que per aquestes, moltes altres raons, em “repateja” el luxe.
.
.

Donòstia de nit.

La foscor de l'hivern ens regala les llums de la nit; i Donòstia, bella de dia, és també bella de nit. Els habitatges del Passeig de l'arbre de Gernika sempre m'han recordat aquells edificis del London de l'època de Peter Pan, quan la Wendy s'acostava a la finestra en un temps de guerra i d'injustícia. La nit de Donòstia és acarbassada; les ombres ens ajuden a fixar-nos en formes i detalls que amb la llum del dia ignorem sense adonar-nos-en. La mar crea a cada instant conjuncions de llum úniques en tota l'eternitat i en tota la infinitud de l'univers. El Kursal, tan incomprès quan va néixer, esdevé un dels símbols del present, al costat dels edificis de sempre, l'hotel Maria Cristina i el Teatre Victòria Eugènia, on un dia vaig veure de ben a prop la Lana Turner i el Charles Bronson, i un altre dia el Dalai Lama. Donòstia és també la ciutat dels ponts, dels pilars, l'Urumea s'ajunta amb la mar, a cops més alta, altres vegades més baixa, fins ariba al Cantàbric on fa pocs anys s'hi deixava veure un dofí anomenat Paquito. La Catedral del Bon Pastor mira cara a cara l'església de Santa Maria; ben lluny. I l'Olentzero, assegut damunt d'un edifici del Boulevard, ho contempla tot amb expressió de serenitat.

No hi ha gaires llocs més bells per començar l'any; amb empenta, carregats de bones intencions, i amb el desig de treballar per la felicitat dels qui ens envolten.

.
.

"Mine vaganti" de Ferzan Ozpetek (en castellà "Tengo algo que deciros")

“Tengo algo que deciros”

Director: Ferzan Ozpetek

Italia, 2010

Un cant a la vida, des de l'ombra indefugible de la mort. Un cant a l'humor, des de l'onada de tristor que pretén arrossegar-nos vers un destí que pretén ser de marbre. Una història de personatges que lluiten per la seva identitat en una societat que considera normal posar a cada persona no pas on cada persona sent que ha d'estar sinó allà on les tradicions familiars, la utilitat, l'economia o les aparences, disposen. Un feix de poesia compatible amb les rialles i amb la sensació d'angoixa que produeix la solitud forçada de les persones que són diferents a la resta perquè viuen en un món que no és com elles. Una lloança a la necessitat d'escriure per damunt de la necessitat de publicar o de ser reconegut. Una descripció realista de la Itàlia del sud, amb l'encant, la vida, la hipocresia, la tendresa i la bellesa dels paisatges mediterranis.

La pel·lícula, amb els minuts, va a més, puja d'intensitat a mesura que avança la trama; fins al punt que assoleix alçades sorprenents d'hilaritat i emocions.

Una pel·lícula recomanable, a la qual, amb absoluta convicció, atorgo una estrella “Nuesa Literària”.

Feia temps que no gaudia tant amb una pel·lícula.

.

.

Què tinc?

Què tinc? No gaire.

Però tinc més del que em cal per ser feliç.

Ben mirat, tinc molt.

La convicció que no pas el qui crida més fort posseeix la raó;

ni el qui crida més fort, ni el qui diu més estirabots, ni el qui escriu o parla amb més seguretat.

No... no tinc gaire.

Però tinc tant!

Tinc la decisió de no tenir, si per tenir haig de deure;

la no necessitat de tenir;

la capacitat de mirar i veure;

el coneixement de la meva pròpia misèria;

de les meves nafres i dels meus topants;

el meu grau de bogeria i d'imperfecció.

Tinc molt poc; i no vull més.

La fe en l'existència, l'amor estrany als enemics,

la fe en un déu que ningú no m'ha sabut mai descriure,

la dèria per la llibertat,

la tranquil·litat d'estar en mans de l'existència com la fulla que el vent du.

Els nassos per canviar d'idees per fidelitat a la veracitat de les asseveracions.

I la barra de parlar i d'opinar fins i tot

quan són a prop els qui lamenten la meva dissidència

i s'enfaden com mones.

Tinc ben poc

i no vull més;

l'esperança en la rectificació dels errats,

entre els quals sovint m'incloc;

la convicció que l'univers va sol, i que aquesta realitat és un miracle;

el goig per la bellesa de la natura, que em nego a condemnar;

l'amistat amb la mort, que sé un miratge;

i la sensació que continuament haig d'estar agraint l'ésser,

perquè existir és un privilegi.

Tinc poc,

i m'aterriria tenir més;

tinc fins i tot la ràbia per tots aquells

que no tenen ni el mínim que els cal:

l'amor d'uns pares, l'educació vers l'amor,

el blat, l'aigua i el foc d'una llar.

Tinc la impotència de poder tan poc,

i vull tenir sempre aquesta impotència i aquesta ràbia,

no fos cas que m'acostumés a l'horror i no el veiés,

i deixés de lluitar pel blat de tots.

Què tinc? No gaire.

Però tinc molt.

Més del que em cal per ser feliç.

No em doneu res; que ja ho tinc tot.

En tot cas, aparteu-vos una mica,

que em tapeu el Sol,

però no marxeu gaire lluny,

que us estimo.

Deslliureu-me, això sí, dels llasts que m'alenteixen;

de la tela que em roba el contacte amb els elements;

de la droga que m'allunya de la bellesa de la realitat;

del desig d'arribar, de tenir, de poder... que em deixa cec;

de la por als crits i als renecs dels supersavis

que s'enutgen com micos perquè no tinc les seves idees o la seva perfecció;

de la influència dels que es lamenten de la meva felicitat.
Tinc... Què tinc?
Un tros de cel, un bosc, una platja buida

un somriure, la lentitud del temps,

la no possessió, l'immersió en l'ínstant;

o la senzilla contemplació d'un raig de llum

dins l'aigua d'un vas.

.

.

"Àcid sulfúric", de l'escriptora Amelie Nothomb. Editorial Anagrama Empúries.

"Àcid sulfúric" d'Amélie Nothomb.

La història és una hipèrbole de la denigrant realitat actual dels Reality Shows.

La prosa de Nothomb es mostra breu, concisa, dotada d'aquella elevada densitat d'informació (quantitat d'informació per mot) que atorga a la narració un atractiu arrossegador, i l'interès i la velocitat lectora que forcen qui llegeix a continuar endavant, a tenir més i més ganes d'esbrinar què passarà, a immergir-se en la història. No hi ha palla. No hi ha frases de farciment que embelleixin una escena. Potser, a l'escena, li manca un punt de preparació, de descripció del context, que si hi fos (amb l'austeritat adequada) no molestaria. La densitat d'informació, no obstant, fa que la narració en general no vagi coixa, sinó ben al contrari.

Alhora, Nothomb, elabora una profunda tasca de treball psicològic dels personatges, sense emfarfecs, i demostrant un profund coneixement, fins al detall, de la complexitat mental i social humana.

Algunes cites interessants que es poden trobar a la novel·la:

“Déu no dormiria com un tronc si hagués de protegir algú”

“És molt més difícil colpejar un individu si en coneixes el nom”

“La guerra revela la naturalesa profunda de les persones”

“Crec que la guerra només revela una de les nostres naturaleses profundes. Hauria preferit mostrar-li la meva naturalesa profunda de pau.”

“Una “cosa a dir” era una frase on no hi havia res de superflu i on s'intercanviaven informacions tan essencials que l'altre quedava marcat per sempre més.”

“Era sorprenent: hi havia moltes més persones buides que no pas plenes. ¿Per què?”

“Si parles, mors; si no parles, mors. Per tant, parla i mor.” (Dita d'Algèria)

“Si sóc un monstre, no deixaré de ser-ho només canviant de bàndol.”

“No abaixi's els braços; t'arrisques a fer-ho una hora abans del miracle.” (Proverbi àrab)

“El menyspreu també consisteix a creure que coneixes el que els altres tenen d'incognoscible.”

“Ningú no és al lloc de ningú”

“L'heroisme és això: no esperar res a canvi.”

No es treu les sabatilles de la Kitty. El Nadal dels mentiders, com deu ser?

No es treu les sabatilles de la Kitty, que li ha dut un ésser màgic al llarg de la nit; una nit que tothom diu que és de felicitat. La nena, de pocs anys, té el cor tatuat de penes silencioses; mirades que potser han vist sense saber-ho l'espasa freda del diner que decideix qui sobreviu, qui viu, qui malviu, qui travessa un cami de corsec, qui comparteix casa amb l'angoixa fins que la casa ja no hi és perquè algú que un dia amb eufòria va deixar diners als seus pares li manlleva mercès a un paper fred atapeït de lleis i d'exoneracions, de possibilitats de recurs i molta... molta justícia.

No es treu les sabatilles de la Kitty, són suaus i boniques; alhora ella s'aguanta un plor que vol sortir i no pot perquè sempre queda l'esperança del “potser ho portaran ara” “Potser la bicicleta que en secret vaig demanar d'amagat de la mama apareixerà darrere d'una porta, o a sota d'un llit”. Però de fet la bicileta, en el fons en el fons, tant li és; el que li dol de debò són les cares llargues bo i aquest sol radiant que fa sota d'aquest cel tan net i tan esbandit. Si és bell el sol ¿per què no podem estar contents? Si hi ha tant de bosc, tant de mar, tant de prat, tantes muntanyes, tanta profunditat dins la mar, tanta amplària en el paisatge... ¿per què no tenim res, i el poc que tenim diuen que no és nostre? ¿Per què hi ha qui, mentre aixeca un pal de golf, maleeix la mala sort de la lleugera caiguda de la borsa que li ha fet baixar unes xifres, i alhora la nena de les sabatilles de la Kitty viu en un funeral on ningú no consola els orfes ni les vídues, on ningú no sent llàstima per cap difunt ni li lloa les virtuts i la bonhòmia de cap pobre mort? ¿Per què són tan ben tractats els morts i tan durament jutjats els vius? ¿Per què hi ha qui quan escolta una frase que mou a la solidaritat enmig d'una missa s'aixeca enfurismat i crida que no s'ha de barrejar la política amb la religió? ¿Per què és tan important el mercat dels valors i tan relativa i tan oblidada la importància del somriure de les persones? ¿Per què es vesteixen tan correctament els qui treballen xuclant la vida dels més febles, i donen la mà als presidents i als ministres i als reis i als cardenals; mentre les seves filles són casades per cardenals vestits de porpra, fins que un dia ells van a la presó (i no pas tots)?

No es treu les sabatilles de la Kitty; plora, però a ben poca gent li sap greu que plori; i els que de debò ho senten, són anomenats ingenus, demagogs, sensiblers, adoradors de la confitura i de la blederia.... per la nafra de creure fermament en la idea que defensa que l'essència de la política, de la religió, de la vida... hauria de ser que a tothom li importés de debò de debò el plor dels infants.

Bon Nadal, des de la mar que porto a dins.

Bo i ser Nadal, tot s'ha de dir, després de l'abús d'aliments, neons, estridències, consum... un enyora, des de la foscor del fred, aquells espais de llum que quan la calidesa torni, ens acolliran amb una tendresa especial.

Des d'aquest temps de festa i soroll, recordo els paradisos eterns que conservo a dins enmig del fred i de les veus desafinades d'uns veins que celebren un sopar de Nadal d'aquells tan tradicionals...

Repeteixo, i mai no me'n cansaré, fraternitat i tendresa per tothom.

Però ara permeteu-me substituir els turrons, les cintes de colors i les "sambombes" per una cala perduda enmig de la natura, i res més.

BON NADAL!

BON NADAL!

Al llarg dels últims dies he realitzat un petit exercici de pràctica literària improvisada. Sense argument, m'he llançat a escriure una història que no sabia on em duria, com aquell que sense destinació, agafa un camí indeterminat. M'he acostat a un Betlem etern, de ficció, gratant dins els racons dels meus records i del meu inconscient.

Poso punt i final a aquest exercici que he portat a terme més com a disciplina d'aprenentatge que per gust. El meu camí literari és un altre: necessita que l'argument estigui perfectament definit abans de començar a traçar un sol mot; necessita, també, caminar per escenaris no escrits, i el de Betlem ha estat escrit i reescrit un munt de vegades; necessita la frescor de la neu, del bosc, de la natura, austeritat de mots i un xic de poesia amagada rere una prosa curta. Tot plegat ben diferent a aquest Viatge al Pessebre que deixo en aquest blog com una ofrena a l'exercici de dit, sense més pretensió que fer footing (literàriament parlant).

Aprofito per a desitjar un BON NADAL a totes les persones de la humanitat: laics i creients, jueus i gentils, protestants i catòlics, budistes, agnòstics, ateus, arbitres de futbol, dentistes, controladors aeris, ministres, botiguers, fabricants de mitjons, cantants, tertulians de televisió...

Digueu-li soltici, Nadal, Quetzcoatl o Festa de la Llum... Que duri molts anys la festa que reivindica l'amor i la fraternitat entre totes les consciències.

.

.

Viatge al pessebre (VI). Nit de Nadal.

En Quirze reconeix que la nau dels homes del segle XXI, malgrat les seves limitacions tecnològiques, té un aspecte encisador; i que sens dubte es tracta de l'estel de Nadal que la Bíblia narra en una infinitud de línies temporals. Potser per això accepta de pujar-hi i fer-hi un tomb, dirigint-se, amb el GPS, fins al punt que els ha convocat a tots en aquest temps i en aquest espai. En Quirze els revela l'instant exacte del naixement, mercès a les investigacions del tercer mil·leni.

Al llarg del trajecte, contemplen estranys llampecs que espeteguen al voltant de la volta del cel.

-Hem tingut sort. Molts intenten d'entrar i no poden. -explica Quirze.

-Què vols dir? -demana Joan.

-Els del meu temps han blindat l'espai-temps d'aquestes coordenades; ecologia dimensional.

-Collonades! -exclama Manel.

-No són collonades. A l'espai-temps també hi ha d'haver parcs naturals. Si no n'hi haguessin els turistes degradarien excessivament el futur; ja prou malmès està.

-Així doncs, allà a on anem, només hi serem nosaltres? -pregunta el cardenal Urueña.

-Probablement. Però no se sap mai. El futur és immens. No es pot descartar que alguna civilització de desenes de milers d'anys endavant hagi aconseguit de saltar-se les proteccions.

-Has viatjat mai cap al teu propi futur? -li pregunta en Joan.

-Sí, però n'hi ha tants, de futurs! -exclama en Quirze -. I cal anar amb compte.

-Amb compte?

-És clar! -exclama com si fos evident. Tot seguit somriu compassivament -. Vosaltres sou els pioners dels viatges; cal comprendre la vostra ingenuïtat. Heu de saber que quan vas al passat ja no pots tornar al món que vas deixar. T'encamines sens remei vers un futur desconegut. De cada instant brollen infinits futurs diferents, i cada consciència només pot caminar per un d'ells. Si torneu enrere, a qualsevol punt del passat, en aturar-vos, qualsevol línia temporal que agafeu us conduirà vers un futur diferent. Heu perdut per a sempre el vostre món. Si torneu al vostre temps hi haurà persones diferents a les que hi havia quan vau partir. Els resultats dels partits de futbol, de les loteries, la climatologia... tot serà diferent, perquè depèn de magnituds físiques indeterminades que obeeixen les lleis de la quàntica. I la quàntica funciona amb l'atzar. Els òvuls que us han fer qui sou seran fecundats per espermes diferents i ja no sereu vosaltres, ni els vostres pares seran ells, ni els vostres avis. Viatjar al passat és perdre per a sempre el vostre món; potser per això a vosaltres, als primers viatgers, la història de la ciència us considera uns herois. Quan jo anava a escola, sortíeu al meu llibre de tecnologia.

-Impressionant -fa joan.

-No he entès res -conclou el cardenal Urueña.

-El gran problema dels clergues, i de l'església en general, és l'analfabetisme científic dels seus pensadors -assevera Quirze -. Una mica de ciència ens hauria estalviat un bon feix d'injustícies.

-Veig que el futur també és ple d'ateus i de laïcistes. -pronuncia, amb fredor, el cardenal.

-Vostè no sap si sóc ateu o creient. Hi ha moltes formes de creure.

-Oi tant! Sobretot quan un es fabrica un déu a la seva mesura.

-De déu, jo no en sé gaire -en Quirze es comença a posar nerviós -. Potser perquè ell no se m'ha mostrat excessivament. En tot cas prefereixo no inventar-me'l com fan les seves sectes.

-Tranquils, companys, tranquils... -diu Joan intentant de posar pau-. No discutiu, que no us posareu d'acord; que sou d'èpoques massa diferents i això pesa força.

-A la meva època, també n'hi ha uns quants com aquest -fa Quirze amb expressió de desesper.

-Estem arribant! -crida Pere, emocionat, fent-los perdre el fil de la discussió.

A l'exterior de la nau la foscor és tan intensa que es fa difícil distingir res fora del lleu guspireig d'una foguera envoltada d'ombres.

-Atura't al damunt de la construcció! És com un estable, oi? -demana Manel.

-Per què damunt de la construcció? I si s'ensorra? -demana Marcus, que fins al moment havia romàs callat de tan fora de lloc com se sentia.

-Perquè al meu pessebre jo sempre posava l'estrella damunt del portal.

-Ja hi tornem! -exclama en Joan burleta -. I després algú s'ha de posar a cagar, oi? En tot pessebre hi ha d'haver un caganer!

-Deixem els sentimentalismes, senyors -decideix Pere -, i aturem la nau a una certa distància de l'estable, no fos cas que provoquéssim una desgràcia.

Caminen pel sòl estopós del camp de Betlem en direcció a una foguera immensa que un home d'una cinquantena llarga d'anys va atiant. L'home du una túnica fosca, una mica esparracada, i té una barba que li arriba al pit.

-És Sant Josep! -exclama en un mormoleig el cardenal. El fan callar.

Arriben fins al personatge i el saluden.

-Shalom!

-Shalom! -respon l'home, amb un punt d'inquietud a la mirada.

-Som àngels de Yaveh i venim a adorar el mesies! -exclama Quirze, amb la túnica blanca refulgent i la mà dreta alçada amb el palmell obert.

-Calla boig! -protesta en Joan -. Ni ell ni cap de nosaltres no som àngels. Som homes com tu, i ens agradaria molt veure el nen i la seva mare.

L'home de la túnica fosca sembla atordit.

-D'on veniu, i qui sou? -demana amb desconfiança.

-Venim d'un país molt llunyà. Hem vingut seguint l'estrella -explica en Manel -. Sabem que la teva esposa ha tingut un fill, i que aquest nen és especial.

-Sí... bé... Jo sóc només un home humil, i tan sols intento sobreviure. I últimament només em passen coses estranyes. No sé gaire de què em parleu... però si voleu veure Miriam i el petit Yeshua... us els presento.

-Valga'm Déu! -exclama el cardenal -. Hem encertat de ple! Verge Santíssima!

-Tranquil, eminència... -fa Joan -. Mantingui la serenor, que són persones com nosaltres.

-No són persones com nosaltres! -el clergue s'enutja -. El que passa és que tu ets un descregut!

-Feu el favor de deixar de discutir que encara l'espantarem i no ens deixarà veure el nen! -exclama Quirze.

Arriben a l'estable. Al fons de la construcció de fusta, apareix la paret de la muntanya i una cova esculpida dins la roca. Primer hi entra Josep, i després els visitants. El primer que els sobta és la fortor de l'ambient, la pudor d'excrements, i la claror ataronjada i dansant d'una petita foguera que il·lumina la cova.

-Miriam! Ens vénen a veure!

Ajaguda a terra, damunt d'una manta, molt a prop de la foguera, una nena d'uns dotze o tretze anys els mira amb ulls d'espantada. Als braços hi du una criatura adormida.

-Bona nit! -van dient els homes, un rere l'altre. La nena els somriu amb timidesa.

-Aquesta criatura no pot ser la Santíssima Verge -assegura el cardenal.

-Per què dieu això, eminència? -demana Joan.

-Que no ho veus? Si va bruta com una guilla. Déu meu, quina pudor. I no té ni dotze anys. I aquest nen que du als braços, si gairebé és negre!

-Parli amb respecte -li diu Quirze, parlant amb una seriositat que fins ara no havia mostrat -. Estem a casa seva, com a mínim hem de respectar la seva hospitalitat.

-Casa seva? -continua, el cardenal, mirant a tort i a dret -. Això no és casa seva, en tot cas és un pessebre. I per aquests paratges n'hi deu haver molts de pessebres. Sens dubte, és un error. Probablement Jesús està naixent en algun altre indret d'aquest poble.

-A qui busquen? -els pregunta Míriam, visiblement incòmoda.

-Busquem una mare verge! -crida el cardenal.

-Una mare verge? -demana la noia -. Però com pot ser això? -i trenca a riure.

-Ja he sentit prou! -fa el cardenal. I s'aixeca bruscament -. Us espero a la nau. No puc suportar aquesta pudor ni un segon més.

Rere la noieta, i enmig de la penombra, esbufega un bou.

La noia entristeix la mirada.

-Ho sento -diu -. Si he dit alguna incorrecció, perdonin-me.

-De cap manera -fa Joan -. Puc fer un petó al nen?

La noia li posa la criatura als braços, i Joan, que no creu en res, sent un truc al cor, com un desig intens de creure que aquell ésser petit i indefens és el creador de l'univers. De moment, però, es limita a fer-li un petó, i, sense saber per què, es posa a plorar. El nen obre els ulls i li somriu.

Un a un, la resta d'homes van agafant la criatura, la besen, somriuen, la bressolen. A l'últim la tornen a la seva mare, que apareix satisfeta i tranquil·la.

S'acomiaden de la família i surten de la cova.

-Ja està! -fa Manel, amb llàgrimes als ulls.

-Sí, increïble! -exclama Joan.

-I sa eminència, on és? -demana Pere.

-Deu ser a la vostra cafetera, esperant de marxar al segle XXI -diu Quirze.

-No deies que en una de les línies temporals es quedava amb Jesús? -li demana Joan.

-Sí, però no pas en aquesta.

-Jo em quedo -decideix Joan.

-N'estàs segur? -en Quirze ho pregunta tenint molt clara la resposta.

-Del tot.

*

Deu anys més tard.

El veu al cep. Les mans travades a la fusta. Els turmells al costat de les mans. La columna torçada fins que el nas gairebé li toca la pols vermella del camí. S'hi acosta. Li acaricia els cabells atapeïts de polls que salten. El castigat alça com pot els ulls i el veu plorant.

-Fuig canalla! -li etziba, escopint-lo.

-Per què t'han posat aquí? -li demana el nen sense immutar-se

-No n'has de fer res. Fuig! -crida; i estossega; i mou el cap per espantar-se les mosques que se li enganxen a l'esquena nua. Una nena de la mateixa edat que el nen s'apropa a l'home i li acosta un bol d'aigua als llavis.

-Per què està aquí? -demana el nen a la nena.

-Perquè no ha fet tota la feina com calia. -respon ella sense mirar-lo als ulls.

-Quina feina? -insisteix ell.

-La seva feina. La que havia de fer. -la nena s'eixuga una llàgrima.

-Marxa! -crida l'home, des del terra, esverat, dirigint-se al nen -. Filla! Llança-li una pedra! Fes-lo fora! Si ve l'amo encara et castigarà a tu per estar de xerrera. Fes-lo fora!

La nena agafa un roc i el tira als peus del nen sense gaire convicció. Ell fa un salt però no se'n va.

-Qui és l'amo? -demana, el nen, tossut.

-L'amo és l'amo -li diu la nena. Nosaltres som de l'amo.

-I tu? Algun dia et voldries casar amb mi? -pregunta el nen.

-Jo sóc una esclava... com el meu pare. -respon ella. Tot seguit, corre cap a dins de la casa. L'home des del terra continua insultant el nen, que malgrat tot, agafa el bol d'aigua i l'hi torna a acostar als llavis.

*

Viatge al pessebre (V). Un dia abans de Nadal.

Passa el dia ensenyant-los les rodalies. L'enuig inicial se li transforma en resignació. Fet i fet, ells manen, ells l'havien de venir a buscar; encara que no des de quaranta anys més al futur de la seva partença. Per què han trigat tant?

El cardenal s'esgarrifa de tanta misèria; la manca d'higiene, les mirades animals dels impulsos no educats, les riallades, la lepra... S'amaga el fàstic perquè sap que d'ara endavant aquest serà el seu món. Manel i Pere intenten ser tan educats com poden amb Joan, el viatger. Li agraeixen la comprensió, valoren el seu heroisme; digne d'admiració, tenint en compte que no té fe en Crist com a Déu vivent. I en Marcus, destarotat, rep una lliçó accelerada d'història humana, la història del futur de la seva espècie, i diu que vol viatjar amb ells al segle XXI i que sigui el que Apolo vulgui.

A la vesprada, tornen a la nau: una esfera daurada inserida al cor d'un estel de tres dimensions; i se'n van a fer un passeig a temps real, sense desplaçaments temporals.

-Hi ha una funció que no coneixes -diu Pere al viatger

-...?

-Un GPS temporal.

-Què vols dir?

-Tenim les coordenades del punt del naixement; el que es visita en peregrinació al segle XXI.

-El que se suposa que és el punt del naixement.

-Sí, però la suposició té molt de fonament; i si no és allà, serà a cinquanta metres.

-Però us falta conèixer l'instant.

-Exactament. Tu no en saps res?

-Només porto dues setmanes aquí. El que sí que sé és que hi ha un cens. I he trobat l'hostal.

-L'hostal? El de Betlem?

-Sí.

-Ah, molt bé! Ara farem cap vers el pessebre.

-Ara?

-Sí.

Pere introdueix les coordenades, i la nau s'alça fins al punt que el Sol, que ja s'amagava, torna a il·luminar-los amb els últims raigs del dia. El viatger assaboreix el plaer de volar quan el fons és de vidre transparent, mai no s'hi ha acostumat. Ens deixem atrapar per la rutina, que s'endú la bellesa de les primeres sensacions. Amb l'acció de volar mai no li ha passat; sempre fimbra.

-Espera. Allà! -crida en Manel -Una llum blavissa! Atura't, Pere, atura't. Enfosqueix. Que no ens vegin.

-Si enfosquim no podrem volar més de trenta segons.

-Doncs aterra. A les fosques. Apaga els llums i aterra.

Caminen, allunyant-se uns cent metres de la nau, fins a una claror blavissa que dibuixa ombres gegantines al sòl de Betlem. El focus els queda ocult rere unes palmes. Algú es mou i dansa al seu entorn.

-Déu dels cels! És un àngel! És l'àngel i els pastors! -exclama el Cardenal Urueña, caient de genolls. Tots plegats s'amaguen rere unes alzines.

-“Glòria a Déu a les alçades i a la Terra pau els homes, que són estimats per Déu! Aneu i digueu als vostres companys que ben a prop d'aquí, allà on deixeu reposar els vostres animals, està naixent el salvador de la humanitat, aquell qui portarà el missatge que esteu esperant!” -l'àngel va vestit amb una túnica blanca que refulgeix, i té aspecte humà; és força jove.

Els pastors es posen a córrer i fa l'efecte que tenen molta por. L'àngel continua amb els braços oberts, i, quan es queda sol, es tomba vers els viatgers del temps amb expressió de burla.

-Sortiu de l'amagatall, capsigranys! Sóc un company!

-Un company?

-Sí. Fa milers d'anys que sabia que éreu aquí. Els llibres sagrats del meu temps parlen de vosaltres.

-Jesús! -exclama el cardenal, posant-se la mà al front.

L'Àngel es presenta.

-Quirze. Quirze Jofresa Nascut mil tres-cents vint-i-dos anys després de la vostra marxa.

-I et dediques a enganyar pobres pastor? -li etziba Joan.

-Joan... Joan... el moralista... Heu vingut a la trobada de viatgers del temps més nombrosa de tota la història dels Homo sapiens. La primera trobada fou el 7 de maig de 2005, a l'East Campus Courtyard de Cambridge; la recordeu? Doncs allò van ser (o seran) quatre gats si ho comparem a la gentada que es reunirà aquí en el moment del naixement de Jesús. I sàpigueu que jo només vetllo perquè s'acompleixin les escriptures. Hi ha d'haver pastors.

-Si. I un caganer. -fa Joan -. Podries ser tu.

-Molt graciós -respon Quirze -. I que consti que vinc a ajudar-te.

-A mi?

-Sí. Ets tu qui s'ha de quedar amb Jesús, i no el carca del cardenal. -diu, i es mira el clergue amb una ganyota de menyspreu -. No et vull explicar els efectes que varen produir damunt la humanitat la seva influència en Jesús.

-Així doncs... si vaig produir aquesta influència tan negativa... és que em quedo jo i no l'ateu aquest! -exclama el cardenal amb to d'ofès.

L'Àngel, en Quirze, es tomba vers els altres homes amb expressió de desesperació i pregunta retòricament:

-¿Que és que no els obligueu a formar-se una mica en ciència abans de deixar-los pujar a la vostra màquina? Eminència! En una de les línies possibles de futur, vostè es queda aquí; en una altra de les línies s'hi va quedar en Joan, raó per la qual vostès han aparegut en aquesta mena de cafetera en forma d'estrella; i en una altra línia de futur, s'hi torna a quedar en Joan, gràcies al fet que sóc aquí i que me'n cuidaré personalment. No subestimin la meva tecnologia. Per a mi, vostès, són prehistòrics.

-Això que expliques també ho sabem al segle XXI -diu en Manel.

-Tu, potser sí. ¿I també sabeu que a cada instant es genera una xifra desorbitada de línies de futur diferents, i que cada consciència va a espetegar a cadascuna d'elles, de manera que a cada instant es multipliquen les consciències, i que per tant cada persona té molts jos futurs en diferents línies?

-Deixeu córrer... -fa en Joan -. Jo el que tinc ganes és de veure el nen i fer-li un petó...

.

.

Viatge al pessebre (IV). Dos dies abans de Nadal.

Els veu davallar de la nau amb aire de fatxendes; ningú no diria que són científics. I la discreció, de totes totes, no és el seu fort. El viatger els reconeix de seguida. Estan més vells. Quaranta o cinquanta anys més vells que l'altre dia quan s'acomiadà d'ells a l'hangar de la Fundació. Tots dos homes vénen acompanyats d'un tercer personatge ensotanat a qui no sap identificar. Marcus és a terra, prostrat, tremolant com una fulla sense comprendre res de res.

-Què hi feu aquí? -els demana el viatger sortint de rere un bruc i espantant-los de valent.

-Dimonis, Joan, quin ensurt! No ens pensàvem que fos tan fàcil de trobar-te. -diu un d'ells; el que llueix un bigoti petit i retallat i va vestit de militar.

-Sóc jo qui us ha trobat, Pere. Seria impossible no aconseguir-ho amb el circ que esteu muntant. A hores d'ara tot l'exercit de Roma estarà en camí per a venir-vos a adorar. -diu això i es tombà cap a Marcús que aixeca el cap i fa uns ulls com plats. Resta immòbil, paral·litzat, sense esma per a pronunciar cap mot.

-Venim del temps “quaranta”, comptat des de la teva partida -fa l'altre home, un dels dos que coneixen el viatger, concretament el que du una camisa de quadres i uns pantalons texans.

-Prou que ho veig, Manel; esteu fets unes bones mòmies. I per què tants anys després de la meva marxa? I el mossèn qui és?

-Eminència... -el recitifica Pere -. És una eminència. Et presento el cardenal Urueña, nunci del Vaticà a l'Estat Espanyol.

-Alsa aquí! -exclama el viatger -. Ha vingut a conèixer el protagonista de la seva fe? No li fa por decebre's?

-No facis broma, Joan. Sabem més que no et penses. Concretament sabem més que tu sobre els efectes de la teva missió.

-Els efectes de la meva missió?

-Exactament. Els efectes de la teva missió. Perquè el cas és que al temps del que venim sabem molt bé, i fil per randa, tot el que faràs quan trobis el mesies.

El viatger resta en silenci. Es grata el cap. Tus.

-I què se suposa que faré? -demana finalment un xic nerviós.

-No és tan sols el que faràs, fill meu -li diu el cardenal Urueña -. És més el que no faràs que el que faràs. Per això som aquí. Per a substituir-te en aquesta meravellosa missió d'acompanyar el mesies en la seva creixença.

El viatger estrafà una expressió com de perplexitat.

-A veure, a veure... Què m'esteu dient? Que em passaré tota la vida de Jesús, aquí, en aquesta merda de temps? Això és el que em dieu.

-Això és el que faries si no haguéssim vingut. Recorda que venim del futur -assevera en Pere molt tranquil.

-Doncs no ho faré. Vam quedar que seria testimoni del naixement, del pessebre, i que tornaria d'immediat al meu temps. Aquest era el tracte i aquestes continuen essent les meves intencions.

Es fa un silenci estrany.

-Sembla que per alguna raó trencaràs aquest propòsit -diu a l'últim en Manel -. I volem impedir-t'ho. I volem més encara.

-Més?

-Sí. El cardenal serà qui es quedarà a alliçonar Jesús en el teu lloc.

-Esteu bojos. Quina mena d'humilitat és aquesta? ¿Com pot un clergue, que se suposa que creu fermament que Jesús és déu, disposar-se a alliçonar-lo?

-Tampoc és això, fill meu... -fa el cardenal -. Més que alliçonar-lo, és aplanar-li el camí. Jesús no deixarà de ser un nen, un adolescent, i en la seva part humana tindrà unes dificultats que jo li podré estalviar.

-Oi tant que tindrà dificultats! Perquè és un ésser humà. Em sent? -el viatger emfatitza -. De Déu no en té més que vostè o que jo...

-Quina blasfèmia! -exclama el cardenal -. Sigui com sigui, fill, no et venim a demanar l'opinió sinó a comunicar-te la decisió de la Junta de la Fundació.

-Què passa? Que després de quaranta anys han aconseguit guanyar els integristes, a la Fundació?

-Ningú no és integrista, Joan -diu en Pere -. A més... hi ha més coses... encara no saps quina una en faràs.

-Quina una en faré?

-Vam quedar de no dir-li -fa el cardenal.

-Diguin-m'ho!

-T'ho direm si això et plau -diu en Manel -. Salvaries Jesús de la mort; però estem aquí per evitar-ho.

-Com?

-El que has sentit. L'ajudaries a evitar la crucificció. De fet, en el temps d'on venim, mirant enrere, això és el que va passar.

-Genial!

-No saps què dius, criatura! -exclama el cardenal -. Si Jesús no mor, no hi ha redempció. Per culpa teva, la humanitat d'on venim viu amb el pecat original.

-Esteu bojos. I això que acaba de dir, eminència, demostra el seu error. ¿M'està dient que vostè, si arriba el cas i es queda aquí de preceptor del mesies, l'esperonarà vers la mort?

-És el que vol Déu pare, fill meu.

-Déu, cas que existeixi, no pot voler la mort de ningú.

-No és que la vulgui, és que la necessita. És una exigència de la redempció. Està escrit des de fa molts segles.

-Escrit per fanàtics com vostè. ¿Com és possible que l'espècie que ha estat capaç d'inventar màquines del temps tingui tan poques llums?

-No ens obliguis a emprar la força, Joan -diu en Pere -. Obeeix la Fundació i accepta que el cardenal es posi en el teu lloc.

Torna el silenci. Marcús, el romà, es va aixecant de terra, esbufegant de nervis, i mormolejant pregàries antigues que la seva àvia li ensenyava de petit.

-I jo podré fer molt -afegeix el cardenal -. Podré aconsellar Jesús que parli de l'església d'una manera més concreta, a l'evangeli tot queda molt difús; podré treballar perquè declari ell mateix el dogma de l'Immaculada Concepció de Maria, el de l'Assumpció, el de la Maternitat Divina... L'evangeli no diu res de tot això i aquesta mancança ha fet perdre la fe a molts. També aconseguiré que deixi ben clar que les dones no poden ser sacerdots, que els sacerdots no es poden casar, i l'error terrible d'identificar el judici final amb el servei als pobres, recordes?

-Què vol dir?

-Si home, fill meu, allà on diu: “Perquè vaig tenir gana i em vas donar de menjar... Perquè vaig tenir sed i em vas donar de beure...” Aquest paràgraf és molt perillós perquè centra el judici final exclusivament en l'amor sensibler i de color de rosa... sense tenir en compte els dogmes, la fe, els sagraments, la doctrina...

-Increïble! -exclama el viatger, fent que no amb el cap.

.

.