Quan el món de l'infant s'esvaeix.

El plor silenciós de qui és infant i està sol en un món desconegut per ell, i potser esquerp, és un crit de la divinitat conscient vers l'amor. Tots necessitem amor. Amor en el sentit real del mot, i no un succedani que fa servir la mateixa etiqueta lingüística, però que en realitat és un fenomen d'una altra natura; no dic pas que dolenta, dic tan sols d'una altra natura.
El plor silenciós de qui ho descobreix tot estranger, tot llunyà, tot fred...
El plor silenciós de qui percep que el seu món de sempre s'ha esvaït i que cal caminar per passadissos gèlids, i cercar mans i mirades noves per a sentir-se de nou a casa, si és que per a ell arriba a ser possible, algun dia, sentir-se de nou a casa. A la foscor més freda, a cops, s'hi amaga la llum més brillant.

.

.

Contra els nervis. L'actitud més encertada quan arriba l'excés de feina.

.

La meva religió em prohibeix posar-me nerviós.
La meva religió em prohibeix enfadar-me.
Tot allò que no es pugui resoldre sense enfadar-se, no es pot resoldre.

Tot allò que s'ha resolt gràcies a l'enuig... o bé no s'ha resolt o bé ha creat un problema o necessitat similar o pitjor a la qüestió solucionada.
Tot el que es pot resoldre, es pot resoldre sense enfadar-se.
El meu metge em prohibeix posar-me nerviós.
Va molt bé fer-se una llista de tasques, i saber prioritzar-les. De mica en mica, es va acomplint amb totes les tasques, i es van tatxant; n'apareixen de noves, i la feina va endavant.
Les tasques de la llista que no es puguin arribar a fer, no es podran arribar a fer tampoc estressant-nos o posant-nos nerviosos.
Si caic en la procastinació (el vici de no fer res i perdre el temps de tan atabalat com s'està per l'abundància de tasques), estaré prement la molla de la tensió i de l'estrès; per contra, si caic en l'error contrari, si em rendeixo als exèrcits de la velocitat i la impulsivitat de fer-ho tot de pressa i corrents, treballaré malament i augmentaré el meu estrès. El camí correcte és la tranquil·litat de la feina metòdica i pausada que no es deixa influir per les febleses alienes. Sense pressa, però sense pausa. En tot cas, amb tota la pressa possible que no arribi a malmetre ni a qui obra ni a l'obra que fa.
La majoria de vegades en què hom pensa malament dels altres, s'equivoca. Acostumem a veure els altres com som nosaltres; i els altres són com són ells.
L'opinió aliena sobre l'efectivitat de la nostra feina ha de ser ignorada si hom vol que la pròpia feina tingui qualitat, que sigui efectiva, i que no perjudiqui la pròpia salut. ¿Què ens ha d'importar el que pensi de nosaltres qui gairebé mai no pensa en nosaltres?
Hem de saber trobar els nostres “Shangrilàs” particulars, i anar-hi sovint a agafar energia positiva, llum, força, bellesa i felicitat; que són els beuratges més eficaços per aconseguir les fites professionals, conservant, alhora, la salut i els més preuats tresors de la infantesa i de la humanitat. En aquests Shangrilàs, hom ha de saltar dins de l'instant present; defugir el passat immediat i el futur immediat, i concentrar-se en la llum, en els sons i en la nuesa, que ens converteix en un element més del paisatge al qual pertanyem; ja no som visitants, som un element més de l'entorn natural, i la Terra ens retorna l'energia que la foscor dels nervis ens manlleva poc o molt (per bona que sigui la nostra actitud) al llarg de la quotidianitat.
Viure sense nervis contribuirà a convertir, molt a poc a poc, aquesta pobre societat malalta en un lloc més natural, més en harmonia amb l'existència. I si al capdavall no podem canviar el món, haurem aconseguit, almenys, que el món no ens canviï a nosaltres.
De moment continuo fidel al meu metge i a la meva religió.

.

.

Gust de vida i traç d'autenticitat

.

Entra el mar, com un torb, com una mare. Bateja el tros de riba lluminosa. S'eleva i alça l'argentat mocador d'escuma. Sota la superfície, una vida immensa borbolleja maldant per viure.
Entra el mar, bo i l'estupidesa de tants que tenen l'empatia adormida, d'alguns que només la senten quan algú des de sota els fa sentir necessaris i importants. Hi ha qui sols sent empatia vers aquells que se'ls sotmeten, que se'ls reconeixen inferiors i dependents. Hi ha qui té una malaltia terrible, que mai no es diagnostica com a malaltia, que és la de ser incapaços d'estimar res dels altres que no els afecti poc o molt a ells. Tot allò dels altres que no els elevi a ells en el pla del domini o de la importància, els resulta invisible. Terrible disfunció psicològica dels qui no poden o no saben enamorar-se de les realitats alienes que no els afecten; enamorar-se amb tot el sentit d'aquesta paraula.
Si no ens enamorem de les vides alienes que ni ens van ni ens vénen... o no estimarem, o el nostre amor serà un pur exercici de militància altruista, feixuc, costós i exòtic. Des del silenci i la discreció, podem deixar-nos seduir per les persones i les seves vides; encara que aquestes persones mai no arribin a conèixer la nostra vida interior; i tot això, malgrat els nostres defectes i misèries.
Us imagineu un vi sense força? Una amanida sense vinagre? ¿Es pot deixar d'estimar un fill si aquest fill és defectuós, miserable o feble? ¿Hem d'esperar a trobar algú perfecte per a començar a estimar-lo? ¿Haig d'admirar menys Hemingway perquè fos caçador, perquè se suïcidés, o perquè participés de la sagnia de les curses de braus? ¿Haig de renunciar a l'art d'Elvis Presley per culpa de les seves addiccions o del seus excessos amb les dones? ¿Necessito que Truman Capote sigui honest, sant, virtuós... per a gaudir amb la seva obra, o per a estimar-lo com a persona? ¿Necessito que determinada persona tingui importància a la societat, sigui famosa, o em pugui aportar algun benefici per a interessar-me per ella?

Preguntes retòriques que per a mi tenen una resposta clara. Necessito persones reals, de carn, de sang, de nervis, d'ossos, d'amígdales, amb neurones, amb pulsions i amb somriures. Necessito éssers contradictoris, confusos, errants... que tinguin gust de vida i deixin un traç d'autenticitat.
.

Entra el mar, i demà tornarà a marxar, deixant al seu darrere un paisatge net i nou, una nova riba, un nou guspireig del Sol i de la vida.

..

El dolor del món.

.

Quan em sento estressat intento pensar que sóc un privilegiat, perquè puc treballar amb dignitat, perquè els meus drets estan reconeguts, i perquè tinc una situació (dins del que és l'existència) segura.
I penso també que moltes de les persones que m'envolten no viuen com jo.
I em sap molt greu.
Ho haig de tenir en compte quan tracti amb aquestes persones i sobretot quan senti dins meu la temptació de queixar-me.
Em saben greu les qui deixen els nens sols, de vegades molt petits, a les set del matí per anar a treballar a les maquiles, i els retroben al vespre en arribar a casa o a la barraca, sabent que han passat el dia sense cap adult a prop.
I els qui tenen una feina insegura, amb contractes insegurs, amb condicions insegures, amb sous escadussers, amb caps de producció sovint injustos, amb companys competitius, i amb una família que depèn d'ells, i potser amb una hipoteca.
I els qui veuen créixer dia sí, i dia també, els seus deutes, i no saben com tapar forats, i tenen criatures, i treballen moltes hores, o no treballen.
I els qui han de lluitar amb la mala cara dels seus caps quan els demanen un permís per anar a parlar amb el tutor o la tutora del seu fill, o per anar a una reunió de l'escola, o per anar al metge.
I les qui volen tenir un fill i saben que si el tenen perdran la feina (bo i totes les lleis que malden per impedir-ho).
I em deixo tantes situacions!

Enmig d'aquesta existència estranya que ens ha tocat hi ha molt de dolor; i comprendre aquest dolor és el primer pas per a combatre'l. Comprendre aquest dolor ens ajudarà a despertar la nostra empatia que de vegades dorm profundament.

.

.

.

.

Vida intel·ligent no humana a la Terra.

Qui, mirant aquests ulls, no veu una persona?

Expressivitat. Tendresa. Afecte. Saviesa ancestral. Serenor.

No entenem el codi dels sons que emeten i per això estem convençuts que no són altra cosa que sorolls instintius sense significació. Fem servir una vegada i una altra la paraula "instints" per a allunyar-nos mentalment dels altres animals; sense adonar-nos que som, igual com ells, titelles dels instints, i que el nostre pensament està (en un percentatge força considerable) provocat per l'acció dels instints al cervell.

Busquem amb ésperança vida intel·ligent enllà de les estrelles, i no ens adonem que la vida intel·ligent no humana existeix ben a prop nostre, i que l'estem extingint.

.

.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

Cau la pluja sobre un món que malda per recuperar la normalitat, la pressa habitual, la competició habitual, les màscares habituals, la por habitual, les fugides habituals, els auto-enganys habituals. Plou després d'una tarda xafogosa en què l'estiu respirava angoixat, resistint-se a morir. Tot mor. Tot s'acaba. Tot recomença. L'estiu encara respira, però més a poc a poc.
Cau la pluja damunt l'esperança de sempre, que ni cap auto-engany, ni cap fugida, ni cap por, ni cap màscara, ni cap competició, ni cap pressa, ni cap normalitat no podran destruir.
A poc a poc s'estén la força que perdura, la ment que copsa la resposta precisa a la pregunta adient. La lentitud avança més de pressa que la pressa; si no s'atura i vol avançar, i si ho fa sense por.
El Sol guspira, tant si el dia plora com si tot és plàcid i angoixant alhora com una tarda de diumenge, com si el dia és ric en flaires de carrers molls i vent de bosc.
Caminem vers la tardor bella, i més enllà l'hivern i la neu; cal que arribi la foscor perquè la llum pugui tornar a néixer.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

.

Vora el riu. (A Saint Jean Pied de Port)

.

S'ho endú tot;
deixa el tast
de la llum i la frescor,
el tremor únic dels caps dels arbres molls, i la cançó
silenciosa i absoluta del corrent que lliura el Sol.
S'ho endú tot;
posa el punt
a l'absurda feredat.
Punt i a part.

S'ho endú tot
riu enllà;
la lluor de l'aigua balla vora el verd de la veritat.
Rere el vidre de la vida neda amunt la llibertat.
Ni la boira negra triomfa,
ni la mort, ni l'estendard
del poder auri dels àngels foscos de la vanitat.
L'aigua fon la malaptesa de la glòria i de la por.
Brum el vent,
silenciós;
riu avall,
s'ho endú tot.

Mira el riu,
llença-ho tot;
submergeix-te nu d'històries;
de la teva, sobretot.
Surt del riu i escolta el cant del nou nadó;
neix de nou.

.