Abans de guanyar el primer premi literari, em deien els bons amics: "Però tu... tu ets de ciències, tu no pots, tu no saps, no és lo teu... et frustraràs... ho dic amb carinyo..."
Després
d’anar fent que sí amb el cap perquè no patissin tant, i
d’anar-los donant la raó perquè es calmessin, van venir els
primers premis, les publicacions, les novel·les, d’allò que deien
que no era “lo meu”, i els que tant carinyo em tenien van passar
a fer broma i a dissimular la seva “cosa” amb “conyeta”.
Diuen que a través de la broma s’escolen un percentatge important
de burla disfressada, burla que sense vestit es veu massa d’on ve i
té vergonya. La “conyeta” és una forma covarda d’atacar
l’objecte de la ràbia, una ràbia que fa vergonya que se sàpiga
que es té. La gent, majoritàriament, és covarda, i no suporta anar de cara, especialment quan sap que està equivocada, o que pateix un defecte vergonyós.
Després de la
literatura va venir el cinema. “Ah! Però no és “lo teu” van
tornar a dir els que necessiten cada mussol al seu cau, i cada cau
amb el seu ocupant, com a tota terra de bé! I no van servir de gaire
els cursos, els tallers, l’experiència que no sabien que hi havia
al darrere, allò que es pensaven que la gent no feia, però que sovint
fa amb discreció, que és formar-se i fer coses. “Oh! Però això
no s’improvisa! Que agosarat!” deien els que ho veuen tot
improvisat perquè ignoren la feina i la planificació que hi ha
darrrere de tot, i que encara ignoren més el poc costa que costi si
al costat de tot l’esforç hi ha amor, passió, màgia i
humanitat... Van callar un altre cop quan van venir els premis als
festivals, els reconeixements internacionals, la petita petjada
mediàtica... Es van continuar, però, perdent, per pur desinterès,
la força de l’equip humà, la il·lusió dels nens, l’aprenentatge
de camp de tots vers tots, les vocacions despertades... Potser seria
demanar massa que ho entenguessin.
Després va sonar la
música, que sempre, de fet, hi havia estat. “Però tu no ets una
estrella, no pots...” “Però a tu no et coneix ningú, i clar, no
pots...” “A veure... una estrella no ets...” van tornar a dir,
amb una cara una mica estranya, que no em semblava la cara de qui
t’estima, de qui t’ajuda... Que curiós que en sentir “música”,
“concursos”, “cantautors”, “festivals” ja els vingués al
cap la idea dels diners, de la fama... En comptes de pensar en un
camí poètic, en un viatge cap a racons íntims, cap a nous
descobriments interiors de creativitat, d’expressió... els venia
a la ment tota una història infantil de fama i estrelles. Van mig
callar quan van venir els triomfs, les actuacions, el plaer... Es van
perdre, com sempre, el tresor del treball en solitari, i amb els nens
quan ho hem obert a algun projecte pedagògic en els moments màgics de compartir estones de música amb ells,
d’animar-los a aprofitar les seves immenses capacitats i el seu
talent, tan joves com són i tantes possibilitats com tenen al davant.
Ara m’estic
recuperant de l’ictus; i escriure aquest petit text ha estat una
odisea, però continuaré gaudint. Estic aprenent a escriure de nou
amb el teclat. Només fa catorze dies que va passar tot. La velocitat
de recuperació d’habilitats és trepidant; sóc conscient que no
sempre serà així, i que s’aturarà. Però mentrestant aprofito
els primers dies en què el cos inverteix molt en la recuperació per
progressar tant com pugui, i em sento intensament feliç per tot el
viscut i per tot el que penso viure encara.
