El sentit de la trascendència

 

No dic que sigui impossible, però és més difícil, molt més difícil, entendre-ho tot si no tenim el sentit profund de la trascendència vers totes les realitats de l’existència. No parlo de cap religió, ni de cap doctrina, ni de cap creença normativitzada. Però que difícil seria per a mi donar valor a allò que penso i que faig en la meva intimitat si no estigués convençut que no estic mai sol, que comparteixo el meu jo més profund amb algú que m’estima més que no pas jo m’estimo a mi mateix! Com em costaria d’acceptar l’exercici de donar la meva vida si de debò no estigués segur que una realitat superior a mi ho veu bé i convenient! Perdre la vida, en comptes de produir-me l’alegria que em produeix, m’espantaria i em deprimiria. No tindria esma d'abraçar el sentit de l’honor, perquè sovint aquest sentit, quan és sincer, treballa enmig del silenci i de la discreció. Em costaria molt d'estimar els enemics, d'abraçar els qui m’escupeixen, de perdonar els qui em fan mal i me’l volen continuar fent, de perdonar-me sobretot a mi mateix davant d’errors estrepitosos que he comès, d'esperar en la vida i en el món malgrat tot el que veig i malgrat tot el que he vist. 

Hi ha una presència que tinc sempre en ment i que em permet ser com m’agradaria ser i actuar com’agradaria actuar moltes vegades; no puc pas dir que totes. Una presència que jo, personalment, percebo més en els dies de pluja, en els moments de solitud i de silenci; un silenci abillat dels sons de fons de la ciutat. Però sovint també enmig de la bullícia i de les persones que m’envolten. Una presència que no aconsegueixo sentir tant dins de cap temple. Una presència que no trobo en cap llei ni en cap càstig. Una presència que molt pocs éssers humans m’han aconseguit pinzellar lleugerament. Si no la percebés alguna vegada, si no cregués en ella pel record que tinc dels moments en què la percebo, em costaria molt viure. I em costaria entendre el mínim essencial que entenc de totes les coses. I em costaria estimar tothom; esperar-ho tot; gaudir-ho tot; i dir que no sovint; i dir que sí encara més vegades; i sentir-me lliure, tot i que els assenyats m’expliquen que les persones com jo mai no serem lliures. Intueixo que no sóc l’únic que és així. Descobreixo aquesta mateixa i estranya fe en algunes altres persones; de vegades, són persones creients, moltes vegades no ho són; però són gent que quan estan sols enmig de la natura, no suporten llençar ni un paper a terra; gent que van a visitar cementiris sense explicar-ho a ningú; gent que potser accepta morir, per aconseguir que un altre visqui, o el que és més difícil encara, no viure tant, per poder fer que un altre visqui millor; i ho fan sense que ningú no ho sàpiga; gent que creu en el perdó incondicional, que militen en el canvi com a realitat perpètua, que no es recolzen en el mal real i terrible que hi ha a l’existència per justificar un suposat nihilisme, que en comptes de buscar un sentit a la vida intenten amb la pròpia vida convertir-se en sentit; gent imperfecte que no es dóna per perduda a causa de la seva pròpia imperfecció, que no obeeix morals sinó amors, que intenta trobar estímuls nous sense por a la novetat o a la contradicció, que prioritza l’amor abans que la veritat, perquè l’amor és a l’abast de tothom, i la veritat de vegades fa més mal si és revelada quan no toca o de la manera que no toca. Gent que no s’enfonsa quan les estiren dels braços, de les cames i del cap en diferents direccions, i quan no saben quina de les direccions en què treballen les forces esquarteradores té més raó.

La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.

El meu petit hort és meu i me l'estimo

És curiós com la ment humana se les empesca per justificar els instints més primaris, els que afecten al control de l'entorn com diria Konrad Lorentz. La gelosia, l'enveja, poques vegades és considerada com a tal per qui la pateix. Qui l'experimenta la disfressa de defensa del que és seu, defensa del que toca, defensa del que ha aconseguit... Queda més bé això que no pas reconèixer que s'estan patint els efectes d'un instint de bèstia. Però el cas és que si no ens tallem els pèls del nas, ens creixen; o els de la cara, o els de les cames. El cert és que bramem sovint, i sovint ens fa soroll l'estómac; sobretot quan tenim gana. Sovint considerem els nostres costums com els normals, i hi ha qui mira amb malfiança els qui no els comparteixen. De qui l'inconscient considera una amenaça, tot es veu negatiu. 

Fan el mateix els goril·les de muntanya; l'animal a qui l'Homo sapiens s'assembla més des d'un punt de vista evolutiu. També trobaríem els mateixos tics en unes quantes bestioles més, força properes filogenèticament. El vestit de la humanitat intenta tapar la cua del llop, les orelles del burro, les dents del gos, la mirada sorruda de l'ós que defensa la cova, els cops de peu del brau que protegeix el que és seu. El vestit ho tapa, ho muta, ho disfressa... però la mirada sorruda hi és; una mirada a mig camí entre la tristor i l'enuig. 

En realitat, caldria agrair allò que tenim; ni que sigui poc és ben nostre, i és un regal encara que ens sembli que ens ho hem guanyat; tot és un regal. Prefereixo el meu petit hort, del qual conec els límits, els topants, els murs de pedra, el petit grapat de tomàquets, l'ombra de la figuera... Prefereixo el meu petit hort que no pas el latifundi del veí... perquè el meu petit hort és meu i me l'estimo; i sobretot l'agraeixo. Si envegés allò que té un altre, que de segur que és millor i més gran i més meritori, em perdria el gust dels pebrotets del meu hort, les albergínies, el camí de pedra que hi he dissenyat, els raig de sol a través de les fulles. Quina mandra l'enveja!

Ni és la teva noia, ni la noia és teva.

 

Et penses que amb una rialla, un acudit de mal gust dels habituals, la teva posició de poder, i l’adulació freqüent als presidents, tens dret a tocar, abraçar, grapejar, petonejar... a qui sigui i quan sigui. Les bromes ho tapen tot, et penses; però “entre broma i broma la verdad asoma”, i la veritat és que el teu inconscient està convençut que les noies són teves, i que a un tio com tu se li permet tot, i que no passa res... que per un piquito no passa res. I repeteixes que és només un piquito, perquè necessites convèncer-te'n. Però saps que no és només un "piquito", que és apropiar-te del que no et correspon, que t’estàs posant les botes, aprofitant-te d’una suposada amistat que té les arrels podrides, i mai millor dit trempades. Plantes els teus llavis allà on et peta, agafant-te unes confiances que ningú no et dóna, util·litzant l’euforia de la victòria esportiva per a satisfer el teu narcisisme masclista, i confonent la confusió de la sorpresa davant la teva fatxenderia de mascle bavós amb un consentiment que mai no hi va ser. 

I elles no han de plorar després per poder denunciar una injustícia; la teva injustícia. Només faltaria! Només faltaria que no poguessin enriure-se’n de tu. El millor que es pot fer amb un mascle grapejador que no comprèn que està agredint és enriure-se’n i denunciar, i mai no deixar de celebrar victòries, no permetre que la misogínia les aigualeixi. 

El respecte profund a les persones fa que se les pugui estimar molt i molt sense tocar-les, perquè sovint el tipus de relació que es té no ho fa natural, però això els "machitos" no ho entenen; perquè si trempen ja ho consideren natural; no hi veuen més enllà. Els amors més grans no necessiten ni mans, ni llavis, ni “piquitos”... van per un altre camí. I com a president, com a gestor esportiu, allò que no li faries a un tio amb bigoti no li has de fer a una noia; si els tractes diferent, ets com a mínim un masclista, perquè és el fet que sigui una noia el que et fa petonejar-la; però ni és la teva noia, ni la noia és teva. I si el que fas amb qualsevol part del cos d’una noia no li agrada a la noia, no t'ho ha demanat, no pertoca, no ho vol... diguis el que diguis, posis les excuses que posis, i per molt que riguis, i per molts acudits amb què ho tapis, i per molta làbia que facis servir, ets senzillament un agressor.

Un dia més

Que bé! Avui un altre dia! Gent pel carrer. Persones a qui tractar bé. Boires negres que insinuen una pluja força necessària. El silenci del capvespre. La meva decisió de ser millor cada dia. Una publicació que m'ha fet feliç. Un humus que em promet un sopar agradable. Demà que és divendres. Diumenge que potser farà sol i podrem anar a la platja. La Companyia de Cinema que insisteix a tornar a començar. Els borinots bruzidors que no se surten amb la seva. L'olor de Sant Llorenç que arriba al meu balcó. La vida, que és un tresor. La mort que s'acosta molt lenta, i que en certa manera il·lusiona. El meu timó que és ferm. La meva esperança que no s'acaba.

Abans i després de l'ictus

Ja no parlo com ho feia abans del 6 de juliol de 2021; tampoc no escric igual, ni toco el piano de la mateixa manera, ni la guitarra; la meva veu no és la mateixa (però això té més a veure amb el fet que bec sense seny begudes fredes). No faig classe igual, se m'oblida, a cops, la paraula que anava a dir; o se m'enganxa la llengua. Hi veig pitjor. Hi sento pitjor. En l'àmbit psicològic, em preocupo obsessivament per possibilitats remotes o poc probables de mal, com si tals possibilitats fossin imminents i molt probables; però això he après a gestionar-ho, perquè com que sé que no és una percepció objectiva, sinó que és fruit d'unes quantes neurones espatllades, no faig cas a la preocupació; sovint em funciona. El cas és que recordo com tocava el piano de bé abans del 6 de juliol del 2021, i em poso davant de les tecles, però no les veig com abans, no m'hi van els dits sols com abans m'hi anaven; és curiós això de la ment.

No vull ser pessimista; la intel·ligència la conservo a un nivell potser superior al d'abans de juliol del 2021; m'ho indica el meu nivell d'escacs. Jugo millor que abans. També és veritat que sóc més lent en tot. I tinc pors inconscients que abans no tenia, com la por a les alçades; però a força d'exposar-m'hi, la por va desapareixent. 

No noto tan com abans una cosa que s'anomena "al·lucinació" tàctil. Hi havia qui creia que això que em passava abans de l'ictus era una mena de comunicació amb el més enllà. Ves a saber! El cas és que ara no em passa tant, tot i que de vegades em passa. No fa gaire vaig notar que algú em tocava l'esquena, i alhora, un gos que hi havia per allà a prop va començar a bordar mirant l'espai de damunt del meu cap, com si percebés alguna cosa allà dalt. Per un moment vaig pensar que les meves al·lucinacions tàctils tenien un origen extern a mi. Qui-sap-lo!

Malgrat les capacitats damnificades, continuo reaprenent a tots els nivells, i calculo que quan compleixi 80 o 90 anys, hauré assolit ja el nivell d'abans de l'ictus. En general soc molt feliç, i el que és més important, sóc una persona molt millor que la persona que era abans de l'ictus, tot i que llavors no me n'adonava. Ara, se'ns dubte, sóc força millor.

Tot el que és viu cau i s'aixeca

Ja m'he cansat de l'entronització de la justícia com a garba de tot i de tothom. Faci el que faci Woody Allen, proclamaré que m'agraden les seves pel·lícules, perquè m'agraden sigui com sigui ell, i hagi fet el que hagi fet. No vull dir en cap moment que tot el que hagi fet a la seva vida sigui bo; pot ser terrible, pot ser contundentment condemnable; però és un geni. I no em limito a admirar-lo com a creador; l'aprecio com a ésser humà només pel fet de ser ésser humà. Tinc dret a estimar-lo com a persona encara que alguns dels seus actes puguin haver estat aberrants (que no sé si és el cas); estimar una persona no vol dir estimar el que fa. 

És mentida que siguem el que fem. Qui se sostindria dempeus si fossim el que fem? Som el que som; i sovint fem coses que no estan bé; i algun dia les hem de rectificar i aprendre'n. I he agafat Woody Allen per fer aquest discerniment, perquè és el primer que m'ha vingut al cap; però el que volia escriure no anava dirigit a ningú en concret. Podeu canviar Woody Allen per Enid Blyton, o per Albert Einstein, o per Ernest Hemingway... I no acabaríem. I podria escriure també noms de persones no conegudes de les intrahistòries de tanta gent. 

Reivindico el dret a estimar les persones que han fet coses malament; no estimo el mal que han fet; les estimo a elles tot i el mal que han fet. Elles no són el mal que han fet; el mal que han fet, a més de fer mal algú altre, els ha fet molt de mal a elles mateixes. Elles tenen un valor infinit perquè són éssers humans; tot i el mal que han fet. No entro a discutir si se n'han penedit o no; tant de bo ho hagin fet. Si se n'han penedit, s'estaran curant de la devastació que ha provocat el seu mal; si no se n'han penedit, encara me les estimo més, perquè encara necessiten més amor, perquè encara s'estan fent més mal. 

No podríem viure si només valoréssim els qui tenen vides inmaculades. Tota persona és una barreja de molts ingredients, com la recepta d'un mestre cuiner; granets de sucre, granets de sal. Som únics i com cadascun de nosaltres no hi ha ningú. 

Prou de jutges i de botxins, el que cal és rectificar si es pot, i, sempre, estimar molt. L'amor és la medecina de tota maldat; només és qüestió de temps. 

Qui s'esveri amb el que escric, que s'hi posi fulles, que entengui que quan pica cura, i que es foti si no hi ha més remei. L'animo a esverar-se més, fins a perdre el seny si cal; a cridar, a esbufegar, a escometre com bonament li plagui amb el seu tern seriós i tibat de justícia implacable. Li regalo la seva saviesa, la seva estricta perfecció, l'alt concepte que té de si mateix... s'ho pot menjar tot amb patates, perquè la seva justícia intolerant és violència pura, violència en vena. Jo tinc una altra filosofia, i ja m'he cansat de déus justiciers inventats, quan el déu de debò el que vol és que aturem la maquinària que esclafa; un dia els dolents serem, o hem sigut, nosaltres. Si destruim els imperfectes, ens destruirem els uns als altres. Si la nostra fe és la que crema eternament els dolents, som monstres antinaturals; perquè a la natura tot s'acaba i tot recomença; perquè a la natura, tot evoluciona.

Ja n'hi ha prou d'estudiosos del sexe dels àngels, de sants cruels, adoradors d'estàtues de marbre, que no canvien ni ploren ni riuen ni l'erren; són, però, fredes i sense cor, i no tenen vida; tot el que és viu cau i s'aixeca, torna a caure i torna a aixecar-se... i així anar fent.