Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

divendres, 20 de març del 2026

Saltar de l'helicòpter



Alguna vegada, abans de saltar de l’helicòpter, havia pogut exercir algun comportament que no fos mirar una pantalla. Fins i tot havia arribat a estar tranquil amb mi mateix pel fet d’aconseguir no mirar el mòbil durant cinc minuts seguits. De nit, per exemple, el podia oblidar, fora de les alarmes que em sonaven cada hora. Llavors em despertava, i la llum del telèfon semblava una torxa d’esperança enmig d’un univers solitari.

Per això el papa em va fer el regal. Jo m’esperava un anell, una colònia cara, o qualsevol altre element material, però em va parlar d’un vol en helicòpter.

Em va fer il·lusió, però quan sobrevolàvem els Pirineus, jo ja veia que allò no acabaria bé: el papa em retenia el mòbil i jo forcejava per recuperar-lo.

Un cop vam ser damunt d’un poble perdut, el papa em va assenyalar l’escala de corda que penjava de l’helicòpter i que arribava fins a les cases. Jo només veia el mòbil a les seves mans, i ell em va haver de prometre que me’l tornaria quan fóssim a terra; que jo baixés primer, i que després ell em seguiria. Un cop vaig trepitjar el carrer, l’helicòpter es va enfilar amb el mòbil a les mans del papa.

Els meus crits de desesperació, els plors, aquella gent que se’m va acostar i que no sabien qui era jo, l’espera del retorn del mòbil amb els ulls clavats als núvols un dia sí i l’altre també, els àpats avorrits, el suplici de parlar amb la gola i la llengua, els nois i les noies de fora de les pantalles… Va ser un infern.

A més, aquell poble no tenia carreteres que hi arribessin, no s'hi podia accedir amb vehicle rodat, i òbviament, ningú podia fugir-ne.

Tres mesos després, però, amb l’arribada de les primeres neus, em vaig adonar que no havia sigut mai tan feliç. No tenir res m'ho va fer descobrir tot; de fet, em vaig adonar que allà ho tenia tot. No cal que us expliqui res més, estic segura que us podeu fer a la idea del que em va passar i que no és del tot senzill descriure amb mots.

I un dia va tornar el papa a buscar-me amb l’helicòpter, però jo no m’hi volia enfilar. Em feia por retrobar-me el mòbil i perdre’m aquell indret que tenia gust de llet salvatge i olor d’herba segada, i on em podia treure els mitjons i entrar descalça a la part menys fonda del riu sense cap més raó que sentir-me viva.

Em van haver d’obligar a marxar, i m’he passat la vida, intentant tornar-hi, però aquell indret no surt als mapes.

De vegades, quan soc en un poble de muntanya, escolto el silenci, i bado sense fer res més que contemplar-ho tot. Llavors, em sembla que soc a prop del cel, i sento com una pau estranya.

J.S.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

dijous, 19 de març del 2026

No hi ha on fugir

 


El vent udola lluny ran del massís,
i tu no el sents, hipnòtic i silent.
La teva pell té fam de raigs de vida,
esblanqueïda i fràgil mentre et mors.

Les vides inventades et desperten,
les de debò t’enyoren prat enllà.
El Sol es pon i no l’has vist alçar-se.
El temps, que és breu, es gasta i no has viscut.

On és el so del got damunt la taula,
la rialla de l’avi, el torró dolç,
la ratafia, el dòmino i les cartes,
el graó de la porta, el carrer humit?

L’acarabassat del far, la cantonada,
la cadira de vímet al pendent
del corraló on vivia la xicota
que guipava pels vidres cada nit?

On és el crit, d’abans dels llavis closos,
vora pantalles amb fermalls de llum,
que ressonava per tota la plaça,
espetegant colors dins la negror?

Enfonsat al sofà, la vida et fuig,
bescanviada per fums de flama insulsa,
rere un vidre de llum, esbossant somnis,
que s’envolen sovint abans de ser.

Es quantifica tot, tot s’abassega
amb xifres de dos tons simplificats,
puntets de foc al toc de l’algoritme,
tot registrat, glaçat de temps etern.

No hi ha on fugir, totes les passes deixen
petjades que mai més s’esborraran;
com ho farem per néixer cada dia,
i escriure una altra història amb nous renglons?

Qui ens pensarà quan la ventada esbotzi
l’intrincat laberint que sosté el món?
Recordarem com sonen les sabates
dins d’un bassal quan plou i tot llueix?

Qui aplaudirà la indiferència freda,
tan inconscient de tot allò que es perd,
entaforada a la besllum dels nombres
orfes d’instants, esbalaïts, balmats?


J.S.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

dimecres, 18 de març del 2026

Uns dies als llacs de la Maragda (XVII)



XVII

Al menjador, ens esperava el Santi, assegut al cap de taula. A la seva dreta, hi va asseure’s l’Elisenda, i a la seva esquerra jo. Vaig pensar que era una llàstima fer servir una taula tan gran només per a tres persones; només n’ocupàvem la punta.


-Ja veuràs que bé cuina l’Elisenda! -em va dir el Santi -. Té mal caràcter, però és una gran cuinera!

-Tinc mal caràcter perquè la vida me’l fa tenir. -va dir ella, molt seca.

-El que tu diguis, esposa meva. -va fer el Santi, amb bon humor.

L’Elisenda va servir la sopa i després es va asseure. Jo tenia tanta gana que vaig posar la cullera al plat de seguida.

-Ep! Mossa! Ja comencem malament! -va dir l’Elisenda -. Que no beneíeu la taula, a casa vostra, abans de dinar?

No vaig respondre, però, en anomenar casa meva, em va fer pensar en la mare i en el nostre pis de Barcelona. Feia molt poc que havia arribat aquí, però tot era tan diferent que semblava que portava anys fora de casa.

-Senyor. Et demanem que beneeixis aquests aliments, amb els quals, per la teva generositat, avui podem nodrir el nostre cos. Et demanem, també, per la pobrissona que hem acollit, filla de la marginació, com un animaló sense educar. Fes que el Santi i jo tinguem paciència amb les seves mancances, i que siguem capaços de convertir-la en una persona decent. Aquí la tenim, escarida i desposseïda de tot, com una ofrena a la teva magnificència. Beneeix-la igual com fas amb aquests aliments.
Han passat molts anys des que vaig escoltar aquella benedicció de taula i encara recordo la incomoditat que vaig sentir quan l’anava escoltant. Em va anomenar “filla de la marginació” i potser per primera vegada a la meva vida em vaig fer conscient que jo havia nascut en una família marginal, en una llar desestructurada, en unes condicions que no són les que han de ser. En aquell moment no ho sabria descriure d’aquesta manera, però la idea que la meva vida havia aparegut en condicions molt dolentes se’m va fer evident en aquell moment, tot i que, sense pensar-hi, sempre ho havia sabut. De vegades cal escoltar la realitat de boca d’una altra persona per arribar a veure-la com és. I vaig sentir vergonya quan em va presentar a Déu com una ofrena “escarida i desposseïda de tot”. De vegades, recordant-ho, he arribat a pensar que l’Elisenda s’ho va fer venir bé per tenir-me en aquella taula, gairebé nua, embolicada només amb la tovallola, per així poder-me lliurar a Déu com una ofrena escarida i desposseïda.

-Cada dia fa una benedicció de la taula diferent -va dir el Santi -. Avui t’ha tocat a tu ser la protagonista. -quan em va dir això, em va mirar, em va somriure i em va picar l’ullet.

El Santi era molt agradable amb mi; mai no em va aixecar la veu i sempre estava de bon humor. Només li retrec la passivitat quan va ser testimoni de determinades paraules de l’Elisenda, i sobretot de determinades accions; però ben mirat, Déu fa el mateix que el Santi en aquest aspecte. Llavors jo no hi pensava en tot això; a dotze anys entomes els cops tal com venen i no tens esma de rebel·lar-te contra ningú, ni tan sols contra Déu.

Al llarg del dinar, vaig pensar molt en la visió que havia tingut de la Clara; en aquell moment estava convençuda que allò que havia vist era realment l’esperit d’una nena morta molts anys abans. Avui, després de molts anys, no tinc res clar, perquè la vida és plena de misteris, i alguns fets no semblen tenir explicació si no és perquè la Clara realment existia més enllà de la meva imaginació. Però en aquell dinar no vaig fer cap referència a la Clara ni al fet que l’havia vist. Em sentia massa tensa per obrir cap conversa; només desitjava que s’acabés el dinar per poder tornar a la meva habitació.

Després de la sopa, l’Elisenda va servir pollastre al forn. A mi, em va posar una cuixa i unes quantes patates al costat. Recordo que el vaig trobar boníssim. El Santi em va posar aigua al got; ell i l’Elisenda bevien vi negre. Durant el dinar, parlaven dels terrenys que tenien al costat de la casa, de com no trobaven la manera de treure’ls un rendiment, perquè eren boscos i les lleis no els permetien de construir-hi res, ni tampoc sembrar. Es veu que si en tenien cura, els podien donar una subvenció. També van parlar del capellà de El Tiemblo, i del capellà de El Barraco.

-Són molt diferents l’un de l’altre -va dir el Santi, mirant-me -. El de El Tiemblo és de dretes, com s’ha de ser! I el de El Barraco és… Com t’ho diria…?

-És un roig! Un comunista! -va exclamar l’Elisenda, tallant-lo.

-Bàsicament, seria això. -va acceptar el Santi.

-Vinga guitarres! Vinga guitarres! Raca, raca! Raca, raca! -va fer l’Elisenda. I va ser la primera vegada que se’m va escapar el riure. L’Elisenda es va sorprendre de sentir-me la rialla, però no va dir res.

-Que bonica que ets quan rius! -va fer el Santi.

-Un “progre”! Un mal exemple! -va continuar dient l’Elisenda -. Diumenge anirem a missa, però a El Tiemblo, amb Don Benito.

-El comunista es diu Paco -va afegir el Santi.

-Es fa dir pel nom de pila per fer-se el simpàtic, però a aquests ja me’ls conec, jo. -va puntualitzar l’Elisenda.

De postres, ens vam menjar una poma. Després, ells es van servir cafè.

-Cap a les cinc de la tarda, la roba ja serà eixuta i ja te l’hauré planxat -em va dir l’Elisenda mentre es prenien el cafè -. Confio que ben aviat aprenguis a fer les feines de casa i m’ajudis una mica. Encara no hem decidit quin serà el teu càstig per la desgràcia que vas fer amb la camisa de dormir.

-Dona… No cal que la castiguem! -va fer el Santi, fent gests amb els braços -. La nena s’ha embrutat, és normal… Acaba d’arribar, tot és nou…

-Sí, defensa-la, tu, ara! Tou! Que ets un tou! Ja sembles el Paco!

El Santi va fer que no amb el cap i no va dir res més.

-De moment, fins al diumenge que anirem a missa, no sortiràs de la casa. Demà t’explicaré el que hauràs de fer a cada moment. Entesos?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I recorda, que fins a les cinc de la tarda no em pots demanar d’anar al lavabo.

Es va fer un silenci incòmode, perquè el Santi s’havia quedat pansit després que l’Elisenda li havia dit que era un tou. Només se sentia el so de les culleretes del cafè girant dins la tassa.

-I ara ja pots pujar tu sola cap a dalt. Va! -em va dir -. Va! Va! Va! Afanya’t, noieta!

Em vaig aixecar i vaig començar a caminar cap a les escales subjectant-me la tovallola amb les mans mentre escoltava la seva veu.

L’habitació era oberta. Hi vaig entrar i em vaig apropar de nou a la finestra on feia poc havia vist la Clara. El bosc continuava il·luminat pel Sol, i el meu cor se sentia cridat a trepitjar-lo, però hauria d’esperar pel cap baix fins diumenge. Em sentia com en una presó.

Vaig caminar fins al llit, em vaig desembolicar de la tovallola, i la vaig deixar plegada a la cadira. Després vaig ficar-me entre els llençols amb la mirada fixada en la finestra per si tornava la Clara, però no va venir.



A les cinc, l’Elisenda va pujar puntual amb un bon feix de roba neta i planxada; va haver de fer tres viatges per portar-me-la tota. Era roba antiga, blanca o de color d’os, vestits, faldilles, roba interior amb blondes; la mateixa roba que havia vist el primer dia més alguns afegits. Semblaria una dama del segle XVIII o XIX; de fet, aniria com la Clara.

L’Elisenda em va dir que ja em podia vestir, i que un cop ho hagués fet, era lliure de moure’m per on volgués de la casa, però sense sortir de l’edifici; estava castigada per haver embrutat ahir la camisa de dormir, almenys fins diumenge que aniríem a missa a El Tiemblo; és a dir, que em perdria l’aire pur dels boscos durant quatre dies.

Per a mi, aquest règim de semillibertat, que en un altre moment m’hauria semblat claustrofòbic, va significar una gran alegria, perquè ja estava farta d’anar embolicada només amb la tovallola; per fi estaria vestida i tindria roba a l’armari; encara que als meus ulls les peces semblessin disfresses d’època.

Em vaig vestir de pressa i vaig córrer a obrir la porta de l’armari. Darrere la porta, hi havia un mirall de cos sencer i tenia ganes contemplar la meva nova imatge. Realment, m’assemblava a la Clara; d’alguna manera, també em vaig convertir en un espectre tancat en un vell casalot gòtic; podria vagar pels seus racons com una ànima en pena.

L’Elisenda se’n va anar a la planta de baix, i jo no em vaig afanyar a sortir. Em vaig acostar, ja ben vestida i mudada, a la finestra dels rombes i la vaig obrir. Com que érem al juny, bo i ser més tard de les cinc de la tarda, el Sol encara tenia força. Vaig respirar profundament i tot feia olor d’herbes; no sabria dir quines. Després d’una bona estona, vaig sortir de l’habitació i em vaig decidir a explorar la casa.

La majoria de les portes de la planta superior, on hi havia les habitacions, estaven tancades; suposo que si l’Elisenda em va dir que podia anar on volgués, era perquè ja s’havia preocupat de tancar les cambres o no tenia ganes que entrés. Tan sols era oberta l’habitació de la qual ella m’havia aconseguit la roba, i em vaig entretenir a escrutar-la. No tenia finestres, vaig haver de prémer l’interruptor per il·luminar-me; un interruptor antic de bronze. La llum groguenca d’una làmpada d’aranya de ferro forjat va tenyir les parets blanques i els quadres de tot un seguit de personatges desconeguts que les cobrien. Tal com passava amb els quadres de la resta de la casa, aquelles persones pintades semblava que em miressin. Vaig obrir l’armari a on l’Elisenda havia trobat la que ara seria la meva roba, i vaig comprovar que n’hi havia molta més. La major part de les peces eren similars a les que m’havia escollit, i eren de la talla d’una nena de la meva edat. També n’hi havia d’estranyes, que pels colors i les textures, semblaven disfresses. De dins d’un calaix, en vaig agafar una i la vaig desdoblegar. Era com una granota de cos sencer, i em va sobtar que tingués camals, que no fos una faldilla ni un vestit. La tela era coberta de plomes d’au autèntiques, i tenia una mena de caputxa que s’ajustava al cap i que només deixava descobert el rostre de qui fos que pogués posar-se allò. Les plomes cobrien la totalitat de la tela, fins i tot la caputxa del cap. Les mànigues eren unes ales. Per la forma que tenia, vaig comprendre que era una disfressa d’ocell, com de gallina. Uns coixins interiors afaiçonaven les línies del cos de la bèstia, i els camals acabaven en uns peücs adherits que eren les potes i els peus d’un pollastre. Hi havia altres disfresses similars: de lloro, de gos, de gat… fins i tot, n’hi havia una de porquet, la tela de la qual tenia el tacte i el color d’un porc autèntic. Era estrany que totes aquelles disfresses fossin al costat de la roba de vestir. La nena propietària d’aquell armari havia de ser una gran afeccionada a les disfresses. Llavors no em va sorprendre excessivament; avui, però, m’hauria sobtat trobar això en una família que semblava tan amarada d’una pràctica antiga i integrista de la religió, on els carnavals eren vistos com a costums pagans i diabòlics. També hi havia sabates de tota mena; un dels prestatges de l’armari semblava el museu de les sabates. Un altre prestatge estava atapeït de barrets. En un dels calaixos superiors, hi havia moltes peces de roba interior d’un estil realment estrany per a mi; n’hi havia de lli, de llana i de seda; algunes ajustades, de disseny més aviat modern, i d’altres amples, com petits pantalonets amb blonda que es veia clarament que eren d’un altre segle. Una capsa de cartó tancada tenia escrit en llapis la paraula “chemise”. En obrir-la, vaig descobrir el que semblaven vestits, tots fets d’una sola peça blanca i força transparents; la majoria de seda, molt simples i ajustats al cos; n’hi havia quinze que gairebé eren idèntics; només canviava la tonalitat de les transparències. En una altra caixa, hi havia cotilles amb encordats a l’esquena; en una altra, enaigües, que en aquell moment em van semblar faldilles. N’hi havia de tota mena: llargues, curtes, amb brodats i sense, amb foradets, ajustades, amples, transparents, opaques… El nom de moltes d’aquestes peces, els vaig aprendre quan l’Elisenda me’ls va dir, o molts anys després en llibres de moda antiga. En aquell moment en què les estava descobrint, representaven un misteri que em despertava una gran curiositat.

Vaig estar una bona estona explorant l’armari. Després em vaig dirigir a la planta baixa. Vaig saludar el Santi, que estava llegint, assegut en una butaca de la sala d’estar. Ell em va tornar la salutació amb un somriure i va continuar amb el seu llibre. A l’Elisenda no la vaig veure enlloc; ni a la capella, ni a la cuina, ni al menjador. A l’últim, se’m va acudir de preguntar-li al Santi on era l’Elisenda, més que res per mantenir-me tan lluny d’ella com fos possible.

-Ha anat a El Tiemblo. Als vespres fa catequesi als nens del poble. Necessites alguna cosa?

-No… No, gràcies.

Sabent això, em vaig dirigir a la biblioteca d’una de les sales d’estar, i vaig pensar que estaria molt bé trobar algun llibre per llegir; però tots van resultar ser molt vells; la majoria, de segles enrere. El Santi va aparèixer sigil·lós darrere meu, causant-me sense voler un ensurt.

-Disculpa, t’he espantat. -va dir.

-És que no t’havia sentit i… -vaig fer, i vaig somriure.

-Busques algun llibre?

-Sí. M’agradaria poder llegir una mica. La meva mare es va oblidar de baixar la maleta del cotxe, i els que portava van tornar a marxar cap a Barcelona.

-És clar… El problema és que aquí tots els llibres són molt antics. Però tot i això, hi ha un prestatge on pots trobar literatura per a gent jove. Vine!

Es va posar a caminar arran de moble, i quinze metres enllà em va assenyalar el tercer prestatge de l’estanteria de caoba que arribava fins al sostre. Era massa alta per a mi, i em va anar a buscar una escala amb rodes perquè m’hi pogués enfilar.

-Tots els llibres que trobaràs aquí estan pensats per a gent de la teva edat.

-Moltes gràcies!

El vestit que portava feia que em costés una mica enfilar-me per l’escala, però un cop vaig arribar al prestatge, vaig llegir els títols. Alguns em sonaven de pel·lícules que els havien adaptat. Estaven tots en castellà com era de preveure, ja que érem a la província d’Àvila: “Alicia en el País de las Maravillas”, de Lewis Carroll; “Las aventuras de Tom Sawyer” de Mark Twain; “La isla del tesoro”, de Robert Louis Stevenson; “La vuelta al mundo en ochenta días”, de Jules Verne; “Cumbres borrascosas” d’Emily Brontë. I n’hi havia molts més; d’alguns d’ells, el títol no em sonava gens. Vaig agafar ”Las aventuras de Tom Sawyer” i vaig baixar de l’escala. Em vaig asseure en un silló de la sala. Vaig prémer l’interruptor d’una làmpada de llautó amb una pantalla de cuir, i em vaig posar a llegir. Em vaig submergir tant en la lectura, que el temps em va passar volant. L’Elisenda em va fer tornar del Mississipi a on la meva imaginació em feia jugar amb Tom Sawyer al costat del riu.

-Què fas? -em va dir seca.

-Llegir -li vaig respondre amb un fil de veu.

-Ja! Ja sé que estàs llegint, no soc cega! Quan t’he preguntat “què fas?”, ha estat una qüestió retòrica.

Em vaig quedar callada.

-No saps què és una pregunta retòrica, oi?

Vaig fer que no amb el cap.

-Doncs és una pregunta que no espera cap resposta; tan sols intenta ser un retret, en aquest cas per advertir-te que no pots agafar llibres sense permís.

-El Santi m’ha recomanat un prestatge.

-El Santi! El Santi! -va exclamar sarcàstica -. En totes les coses que es refereixen a tu, mano jo! Entens? Jo!

Després em va agafar el llibre de les mans i va llegir el títol.

-Mark Twain! Estàs llegint Mark Twain! -va dir, escandalitzada -. Al Santi, ja l’espavilaré, jo. Els llibres de Mark Twain no t’ensenyaran res de bo; són llibres per gamberrets, escrits per un ateu i maçó.

Jo, en aquella època, sí que sabia el que volia dir la paraula “ateu”, però no sabia què era un maçó; tampoc no em vaig atrevir a preguntar-li.

L’Elisenda va tornar a desar el llibre de Mark Twain al prestatge, i tot seguit va caminar fins a un altre punt del moble i va treure un altre folrat en cuir. Me’l va posar a les mans. El títol era extremament llarg: “Infancia ilustrada, y niñez instruida en todo genero de virtudes christianas, morales, y politicas, que conducen á la santa educacion, y buena crianza de las niñas”, escrit per l’ilustrissimo señor don Juan Elias Gomez de Teràn, Obispo de Orihuela.

-D’aquest, sí que en trauràs bons aprenentatges. Comença a llegir-lo, perquè d’aquí a uns dies, te’n faré un examen.

Sense dir res més, va fer mitja volta i es va allunyar.

.

.

.

(Novel·la, escrita per lliuraments on line, basada en una barreja de ficció, records, i experiències conegudes i modificades, que pretén denunciar les situacions de desempar de moltes persones que creixen en llars desestructurades i/o marginals sense haver-ho escollit)

Quin salt que has fet!




—Apa! Quin salt que has fet!

—Salt? No et segueixo.
—Si home! Fes-te el despistat, si et sembla.
—De debò que no t’entenc.
—El cotxe!
—Quin cotxe?
—El Mercedes, caram! Mira que ets modest!
—Jo no tinc cap Mercedes.
—Ah no? I això què és?
—Això és un Mercedes, però aquest no és el meu cotxe. Jo tinc un Citroën i em va de meravella.
—Ah! Perdó!
—Però m’ha fet gràcia això del salt! —estrafà, còmicament, i comença a saltar com un cangur.
—Que burro que ets!
—No burro, no! Cangur! No veus quins salts que faig? «Quin salt que has fet!», diu. Aquesta sí que és bona.
—Ara soc jo qui no t’agafo.
—Home! Si vols et soc sincer…
—D’això es tracta, no?
—No sé si es tracta d’això; mig món es menteix!
—També és veritat.
—M’ha fet gràcia sentir-te dir: «Quin salt que has fet» i evidenciar que ho deies perquè et pensaves que m’havia comprat un cotxe d’aquells que fan considerar ric o poderós qui els posseeix, un d’aquells que fan sentir enveja als imbècils.
—Ara m’estàs dient imbècil?
—No, home! Tu no sents pas enveja quan algú es compra un Mercedes.
—És clar que sento enveja.
—Doncs ets imbècil!

J.S.
.
.
(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

dimarts, 17 de març del 2026

El jove de Potsdam

 


—Fou Stalin, saps? Els va posar contra les cordes. «O ho fem els aliats, com aliats, o ho farem nosaltres com a vencedors del nazisme!», els va dir el cabró! I a Churchill se li van posar per corbata, perquè gairebé li feien més fàstic els comunistes que els nazis. Pensar que Espanya es podia convertir en un satèl·lit de l'URSS li feia venir mal de ventre.

—Com ho saps? —li va preguntar, al seu avi, que s’anava gronxant amb el balancí i xuclant la pipa—. Truman sempre es va autoproclamar ideòleg de l’operació. No havia sentit mai això de Stalin.

—Ai, fillet! A Truman tant se li’n donava, era un home del camp, pràctic; i a Churchill, si no hagués estat per l’amenaça de Stalin, Franco fins i tot li hauria resultat útil —li explica amb la pipa encara a la boca.

—Insisteixo, avi: com ho saps? No surt a cap llibre. És important, ho vull posar al TdR.

—No ho posis.

—Per què?

—No ho podràs provar. A ulls del tribunal serà pura especulació; t'abaixarà la nota.

—Tu ho afirmes com si ho sabessis segur! —exclama, mirant-lo fixament.

L’avi tanca els ulls i reviu les corredisses, els crits, els trets… Veu els cossos estesos a terra amb la mirada vidriosa. La guàrdia mora de Franco que va donar la vida per protegir l’homenet de veu aflautada. Va ser la primera vegada que va matar algú. I es va penedir de seguida de la petició que havia fet al seu mentor, a Potsdam, uns mesos abans: «Jo vull ser-hi! Jo vull detenir Franco!». El seu mentor se l’estimava com a un fill; compartien llargues converses: la fi de la guerra, els secrets dels camps de batalla, el que mai no s’havia explicat de Normandia, els equilibris de les tres potències… De vegades, fins a altes hores de la matinada. Per a un jove de vint anys, aquestes confidències amb el primer mandatari anglès eren un orgull tan gran que mai no ha pogut explicar-ho a ningú. Després d’aquell tret, i del jove bru mort a terra, no va tornar a veure Churchill.

—Bé… És igual, avi… El que m’expliques és un tresor. És un privilegi tenir un avi de cent anys amb el cap més clar que molts joves.

—I que fuma maria amb pipa! —va dir l’home, amb un somriure.


J.S.

.

.

.

.

(Relat d'història ficció que imagina una situació hipotètica en què els aliats haurien decidit enderrocar el règim de Franco després de la 2ª guerra mundial. Escrit a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

dilluns, 16 de març del 2026

El riu a la posta




Un moviment melós, immens, silent.

Foguera a l’altra riba quan tot cau.
El vidre obscur rellisca fins al blau.
La vida arrela al llot, el verd s’encén.

L’alè del vent agita el fons ardent.
Al lluny, el mar s’esvera, fosc i brau.
La nit propera gruny, cueja i cau.
Ja ve, tossuda i viva amb el corrent.

L’aroma de la sorra de l’estiu,
i un firmament d’estels que esbossa el goig
de jeure amb els peus nus arran de riu

Ja gairebé s’ha mort el sol tan roig.
I en canvi tot belluga, tot és viu.
La faula ignota i dolça d’un déu boig.

J.S.


.
.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

.

diumenge, 15 de març del 2026

1939



«Cagun cony! Aquest fred que se’t fica als ossos! Em lligo les mànigues del jersei per poder dormir, oblidant-me de tot i que el fred no em destorbi. Aquest paller no és de ningú; i si és d’algú, potser hi passa un cop a la setmana. La nena té la manta; li cal dormir; demà buscarem pa. Després ves a saber. Però al camp no, a Argelers no; el Manel hi és, i també l’Agustí; res de bo; cap paradís. I qualsevol dia Franco abraça Pétain i tots al camp de la Bota! Redeu, quins temps! Per collons, ens en sortirem! Per la nena, ens en sortirem.»

Mira la Montserrat, que ja dorm, i se li escapa una llàgrima; fa mala cara. Ni ell no va viure així als divuit. De l’any vint-i-u, només recorda els balls i maldar per agafar la mà d’alguna mossa.
«La Montserrat ho té pitjor; jo tenia el ball, les rialles i la fatxenderia. Tant de bo sigui només un mal any: el món ens mira i no ens deixarà morir. França, Anglaterra, els Estats Units… No ens abandonaran. Dotze mesos, potser menys, i Franco se n’anirà a la merda; llavors podrem dir que haurà estat un bon any.»
S’obre la porta amb un grinyol. Una punxada a la sang i s’empassa un renec. Un francès amb una escopeta i una mala hòstia que fa basarda. Coça a la Montserrat, que es desperta amb un crit. Ell vol matar el francès, però reprimeix l’odi; no sap com ni amb què.

«Ajudi’ns. Només volem passar la nit aquí; només aquesta nit».

El francès li respon amb mots incomprensibles que ho expliquen tot amb la sonoritat. Mou el fusell i assenyala la porta i el carrer.

«Som refugiats, comprèn? No tenim on anar. Fugim de Franco!».

Més mots del francès que escup i que foraden amb la mirada.
Surten al carrer i ell fa senyals de calma; si fa soroll, pot venir un gendarme i acabaran al costat de l’Agustí i el Manel.
Fa un fred que s’escola dessota la samarreta; aquest gener no els estima i el trenta-nou els la té jurada. La Montserrat plora.

«Espagnols mal nés ! On a à peine de quoi manger et vous venez nous envahir ! Sale racaille de merde!», sent que diu, i apressen el pas. Busquen la foscor. Demà ja veuran què passa.

J.S.

.

(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)