Sílvia Pérez Cruz, al Liceu. (25/3/2026)

View this post on Instagram

A post shared by Jere Soler Giménez (@jeresolerg)

Hi ha una manera de copsar la música, que neix d'un espai misteriós i alhora íntimament proper al cor de la persona humana. En aquest indret hi trobem sons, colors, mirades, paraules, versos, gests, moviments, i molt, molt d'amor. És una terra ignota a on no hi ha més pàtries que la manera com les persones canten els seus dolors i les seves alegries en el llenguatge de la seva essència més real, que va més enllà de la forma de les paraules. 

És la humilitat de les coses senzilles i boniques, però de debò; les coses petites i reals que arrenquen trossos d'ànima i el regalen a qui la sap estimar en una mena de comunió que no té res a veure amb doctrines ni normes.

Costa escriure el que no pot ser explicat amb paraules; és intransferible. El que Sílvia Pérez Cruz ens ofereix només es pot escoltar i sentir, no es pot descriure. És un viatge a un altre pla de l'existència del qual no en saben res, ni en poden saber res els qui no l'emprenen.

He trobat persones que no veuen res, que no senten res, que no viuen res... Els respecto profundament, però em sap tant de greu per elles! És com parlar amb una persona cega d'allò que et fa descobrir la combinació de certs colors, i escoltar de boca de la persona cega que el que dic és absurd i no té cap sentit i que haig de tocar de peus a terra i deixar-me de fantasies. He trobat persones que només saben trobar valor a la música si comparen, si posen preus, si assignen xifres, si calculen audiències, si redueixen l'essència de la vida a guanyar o perdre, quantificar, tenir prestigi o no tenir-ne, tenir protagonisme o no tenir-lo.

Ahir vam viure una nit màgica al Liceu, gràcies a unes persones senzilles que viuen una profunda amistat amb un raconet de l'art que ens porta un tros de paradís a la Terra.

La web de Sílvia Pérez Cruz

Uns dies als llacs de la Maragda (XIX)

 

XIX

Eren les sis del matí, i va venir ella a despertar-me.

-Aixecar-te al matí, habitualment, ho faràs tu sola -em va dir -. Però avui és el primer dia en què viuràs com la resta dels teus dies aquí, i cal que t’expliqui molt bé com aniran les coses; més que res, per evitar-te disgustos.

Mentre em deia això, jo, des de dins del llit, intentava obrir els ulls i treure’m la son del damunt.

-Va! Va! Va! Amunt noieta! Amunt! -anava dient, mentre marcava un ritme àgil fent palmes suaus -. I el primer de tot? Què és el primer de tot? -. Em demanava, amb veu tibant, i com que jo vaig sortir del llit i l’anava mirant sense saber que respondre, ella mateixa ho va fer-. Doncs la visita al Senyor! Va! De pressa! Vinga! Anem! Va! Abans fins i tot de dutxar-te, cal que visitis el Senyor! Abans de vestir-te! Va! Va! -estrafeia com un sergent en un quarter militar mentre caminàvem àgils per les escales i els passadissos del palauet i ens acostàvem a la capella. Un cop allà, i abans de travessar la porta d’entrada, em va donar instruccions:

-Dins la capella, sempre, en silenci! I si has de dir alguna cosa importantíssima, fes-ho en una veu tan baixa que sigui difícil de sentir-te. Potser et sembla que aquí dins no hi ha ningú; però hi ha el Senyor…

Vam entrar-hi, i em va fer agenollar al primer banc, davant de l’altar. Era una estança que semblava esculpida en pedra viva; austera, amb volta romànica. Ara, de gran, veig clar que tota aquella estranya mansió era la reconstrucció capriciosa d’un ric del segle XIX, el qual va barrejar estils, va imitar èpoques pretèrites, i va emplenar l’edifici de detalls impactants.

Vam estar en silenci i de genolls vint minuts exactes, després dels quals ella em va fer un gest perquè la seguís. Un cop fora de la capella, em va conduir fins a una de les sales d’estar, la que ella anomenava “de les festes”. Allà vam asseure’ns en una butaca, davant per davant, i em va mirar de fit a fit.

-Ara m’has d’explicar com has pregat. Què li has dit, al Senyor? Li has parlat com a un amic, com a un pare?

Les preguntes em van deixar descol·locada. No recordava ni què havia pensat mentre era a la capella.

-Doncs… No ho sé. És que tot és molt nou per a mi, i m’ha agafat d’imprevist. Crec que no li he dit res. He estat en silenci i prou.

-M’ho has d'explicar tot, eh! -em va dir en un to que semblava amable, però que tenia un punt d’advertència -. Tens raó en el fet que avui tot serà una novetat. Però aquesta excusa ja comença a estar esgotada. Demà, el teu dia serà com el d'avui, i ja res serà nou. Tot allò que parlis amb el Senyor m’ho hauràs d’explicar a mi. I jo tinc maneres de saber si ets sincera o no; creu-me que en tinc, encara que en aquest moment no t’ho creguis.

Va fer una mica de silenci sense deixar de mirar-me, com si rumiés què seria el següent que em diria.

-Ara parlarem de la resta de la jornada. Estigues atenta, perquè cada dia serà així; a excepció del cap de setmana, en el qual l’horari variarà; en el seu moment, ja t’explicaré com. Ho vas entenent?

-Sí.

-Tal com ja hem parlat, cada dia et despertaràs a les sis, tu sola. Sense fer res més, baixaràs directa a la capella. Hi has de ser a les sis i tres minuts. Ja veus que et concedeixo tres minuts de marge, que són més que suficients. Allà faràs la pregària fins a les sis i vint-i-tres. Tot seguit, i sense perdre temps, vindràs aquí. Jo hi seré, esperant-te cada dia, i tu m’explicaràs el contingut de la teva pregària amb el Senyor. Xerrarem mitja hora; et faré preguntes, parlaràs, t’obriràs… Seran uns moments molt importants de cara a la teva educació. A les sis i cinquanta-tres minuts, sortiràs d’aquí i et dirigiràs a la dutxa; al matí, res de banyera, una dutxa amb aigua freda i sense sabó, de cinc minuts, fins a les set. En aquest temps, t'hauràs de rentar, també, les dents. A les set, ja seca i amb la camisa de dormir, tindràs vint minuts, i fixa’t que dic “vint minuts”, que són molts… per fer les teves necessitats, les quals tens prohibit de pronunciar per evitar la vulgaritat. Aniràs, per tant, de la cambra de bany a la del WC a fer el que la naturalesa ens obliga a fer. Has d’acostumar el teu cos a aquesta rutina. Si et sobra temps, el dedicaràs a la higiene íntima. A les set i vint, pujaràs a la teva habitació, a on trobaràs la roba que et pertocarà de portar al llarg del dia; jo te l’hauré deixada preparada la nit anterior. Faràs el llit, deixaràs la camisa de dormir sota el coixí, et vestiràs i baixaràs a la cuina; hi hauràs de ser a les set i quaranta minuts. Tindràs l’esmorzar parat a taula, i esmorzarem en família tots tres: el papa, tu i una servidora.

Se’m va fer molt estrany sentir-lidir “papa” quan es referia al Santi, però no vaig dir res i vaig fer esforços perquè cap gest delatés la meva angoixa.

-Serà important que no t’oblidis de desitjar bon dia al papa, ni de tot un seguit de normes d’urbanitat que ja aniràs aprenent. Durant l’esmorzar, parlaràs amb naturalitat amb nosaltres, i serà una estona de convivència força agradable per tots. A les vuit i deu, acabarem d’esmorzar; tu despararàs taula, portaràs els plats, els coberts, i el menjar sobrant, a la cuina. Netejaràs la taula, escombraràs i fregaràs els plats. Aquesta feina haurà d’estar finalitzada a les vuit i quaranta minuts. Aquest àpat serà l’únic del dia en el qual no farem servir el rentavaixella, perquè no hi ha gaire a rentar i perquè és bo que aprenguis a fer les feines de casa; no ets una convidada, ets un membre més de la família, i hauràs de realitzar les teves tasques. D’acord?

Vaig fer que sí amb el cap. Ella va continuar.

-A les vuit i quaranta minuts, t’esperaré cada dia a la sala de la biblioteca, davant d’un buró que hi ha al costat del finestral des d’on es veu el jardí. Allà et proposaré un tema d’estudi determinat. Estudiaràs o faràs els exercicis escrits proposats durant unes dues hores, és a dir fins a les deu i cinquanta minuts. A les deu i cinquanta minuts, faràs l’examen.

-Examen? -se’m va escapar de dir.

-Sí. Un examen. Et sorprèn?

-No… No ho sé. I de què serà?

-Doncs del que hauràs treballat al llarg de les dues hores. I cal que t’ho prenguis seriosament, perquè si suspens, hi haurà conseqüències.

No vaig dir res, però la meva expressió li devia fer veure a l’Elisenda que m’havia posat nerviosa.

-D’alguna manera m’haig d’assegurar que fas la feina que se’t demana… Per això t’examinaré. I el que et passarà si no aproves et puc assegurar que no et farà feliç.

Els nervis em van créixer a la panxa.

-A les onze i vint munts, acabaràs l’examen. I aquí tindràs la teva estona de llibertat. No vull que pensis que soc un monstre; necessites temps per fer el que vulguis; com si no vols fer res; evidentment dins d’uns límits que després especificarem. I aquest temps d’esplai, durarà des de les onze i vint fins a la una i vint del migdia, en què hauràs de ser a la cuina amb el davantal posat per ajudar-me a fer el dinar. A tres quarts de tres, el dinar ha de ser a taula, la qual ha d’estar parada de manera correcta; tot això ho aniràs aprenent amb el pas dels dies. Vols que continuï, o se’t fa molt feixuc l'esforç escoltar tota aquesta informació.

-No sé si recordaré tot el que m’ha dit -vaig fer.

-Et convé recordar-ho, creu-me -va dir molt seriosa -. No ets de vacances, i tots els errors els pagaràs; com passa a la vida mateixa.

De nou, l’angoixa em va mossegar els budells i vaig desitjar ser molt lluny d’aquí. Em vaig clavar les ungles als palmells per no plorar davant seu.

-De tota manera, l’horari que t’estic especificant te’l donaré per escrit, i, de fet, serà el teu objecte d’estudi d’avui. Però haig de continuar. De tres quarts de tres a les quatre, serviràs el dinar, els diferents plats, la beguda i les postres; també dinaràs amb nosaltres. No oblidis mai que som una família. Havent dinat, a les quatre en punt, igual com hauràs fet al matí, despararàs taula i ho netejaràs tot. Ara sí que podràs introduir els plats al rentavaixella. A tres quarts de cinc, haurà d’estar tot net i polit. No et pots queixar, que són tres quarts d’hora ben bons.

Jo anava escoltant, però els nervis no em deixaven comprendre els detalls de tot el que em deia.

-De tres quarts de cinc a les cinc, podràs tornar a la cambra del WC a fer les teves necessitats. De cinc a set, anirem de passeig. De vegades, en algun poble; a El Tiemblo, o El Barraco. Algun dia farem una visita a alguna de les nostres amistats; ara ets la nostra filla i t’haurem de presentar en societat. A les set, tornaràs a ser a la cuina per a preparar el sopar; els primers dies, t’ajudaré, però ben aviat, ho hauràs de començar a fer tu sola. A dos quarts de nou, serviràs el sopar, i soparem tots tres junts. A dos quarts de deu, recolliràs i deixaràs la cuina en perfecte estat de revista; en aquest moment, també podràs fer servir el rentavaixella. A un quart d’onze, aquesta feina haurà d’estar acabada i et presentaràs a la sala d’estar de la biblioteca per fer la revisió del dia.

-La revisió del dia? Què vol dir? -vaig dir, superant la meva inseguretat.

-Doncs serà el moment en què el Santi i jo et direm el que has fet bé i el que has fet malament durant la jornada; també et comunicarem el resultat de l'examen. Si calgués, t’aplicaríem, o decidiríem, els càstigs que corresponguessin, o els premis que haguessis merescut. Tot seguit, si cal que ens demanis perdó, ho hauràs de fer, i hauràs de manifestar que acceptes el càstig; també ens hauràs de donar les gràcies pel dia viscut, per les lliçons apreses i pel càstig o escarment alliçonador que s’hagi decidit. Si oblides el detall d'agrair el càstig o de demanar perdó; el càstig es doblarà.

-Es doblarà? 

-Sí. Això vol dir que es multiplicarà per dos.

-Ah, és clar -jo intentava simular tranquil·litat, però el neguit em consumia.

-Finalment, a tres quarts d’onze, anirem totes dues a la capella, farem vint minuts de pregària i a dormir! Quan vagis a dormir a la teva habitació, hauràs de deixar la roba que et trauràs damunt la cadira, i en algun moment de la nit, jo vindré, l’agafaré i t’hi posaré la roba neta de l’endemà. Aquí cadascú té la seva funció. Com t’he dit abans, els caps de setmana l’horari variarà. I quan s’acabi l’estiu, i t’hàgim d’inscriure en alguna escola de les rodalies, també; però ja en parlarem. Dissabte i diumenge, per exemple, en comptes de dutxa, et banyaràs, i t’ajudaré jo. Hi haurà algunes altres diferències al llarg de la jornada dels dissabtes i dels diumenges que ja descobriràs. Ho has entès tot?

Vaig fer que sí amb el cap, tot i que em trobava al punt del plor.

-Doncs mira! Hem tallat just! Són les sis i cinquanta-tres del matí! Avui, t’aniré recordant a cada moment el que et toca fer. Demà, ja ho hauràs de fer bé tu sola. Au! Cap a la dutxa! Va! Va! Va!

Molt nerviosa, vaig caminar fins a la cambra de bany amb moltes preguntes dins del meu cap que no sabia ni com començar a processar.

L'experiència d'escriure una novel·la on line sense saber com acabarà

No havia provat mai d'escriure un relat llarg, o una novel·la, on line. M'estic estrenant amb "Uns dies als llacs de la Maragda". Tampoc no  havia escrit un relat llarg sense saber per avançat què li passaria a la persona protagonista. He posat un personatge en una situació vital, i he anat deixant que vagi fent el seu curs. Tot això té avantatges i inconvenients. 

L'avantatge principal és que publicar-lo on line en un blog per capítols t'obliga a atorgar interès argumental a cada capítol. Quan, en canvi, ho fas de manera planificada, i en privat, pots cometre l'error de construir transicions sense un atractiu prou intens per a un hipotètic públic. 

Escriure amb una línia argumental que no està traçada prèviament simula millor la realitat de la vida, en la qual els esdeveniments no estan sempre previstos, i on sovint la realitat supera la ficció. El, o la, protagonista, potser un teu alter ego, algú a qui succeeixen fets semblants, o equivalents dins de la seva diferència, als que et van succeir a tu mateix en un entorn diferent i amb conseqüències similars o diferents. Escriure així és com viure un altre cop, perquè quan escrius, ho vius; hi ha estudis científics que han demostrat que quan imaginem una situació s'activen les mateixes zones de la xarxa neuronal que quan la vivim de debò; això és parcialment cert; la realitat n'activa més i pot fer més mal, o si més no, deixar més empremta.

Els inconvenients principals de deixar anar un personatge en un determinat entorn, sense rellegir gaire el que has escrit als capítols anteriors, pot dur a cometre errors de sincronització. Pots dir que fa dos dies que ha succeït tal esdeveniment quan en realitat només n'ha passat un. També pots cometre els errors típics de quan no has deixat reposar el text: repeticions de mots, expressions que en ser escrites et semblaven correctes i passat el temps veus que no. Però sempre ho pots corregir posteriorment. Escriure una sèrie escrita on line és com despullar el procés creatiu a ulls de tothom i no importar-te que es vegin els errors inicials ni les correccions posteriors.

Un altre inconvenient menor és que la història que escrius deixa de ser inèdita des del moment que neix, i això t'impedeix presentar-la als diferents premis literaris. Però aquest fet ja el coneixes abans de prendre la decisió, i l'assumeixes. No escrius per guanyar diners; escrius per viure una altra vida amb les seves tensions, tristeses i alegries; i per oferir-la a qui vulgui llegir-la.

Resumint, no us sorprengui que "Uns dies als llacs de la Maragda" aparegui un dia autoeditada, amb força correccions, canviant noms que hauré considerat inadequats, i potser fins i tot indrets.

I la història continua.

Cert, bell i claríssim!

Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat. 

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre; acostumen a ser les més senzilles. 

Sigues senzill, digues la veritat, i no aixequis la veu a ningú; només criden els qui no tenen raó i es pensen que cridant se la fan seva.

Fes el que puguis; allunyat, quan puguis, dels qui et fan mal a tu o als teus; i no intentis convèncer qui no pot ser convençut.

Recorda el molt que tens i que no es perdrà mai; el que tens de debò, no es pot perdre mai: les cançons vora del mar, la gent que estimes, les estones viscudes i les que encara viuràs; el geni que et farà lluitar fins a l´últim alè per la vida que has construït, el déu del vi, de la festa i de la natura; un déu, la voluntat del qual no sempre esdevé, que no pot protegir a tothom qui vol, que contempla impotent moltes realitats que ara no pot canviar, però que està al costat de la bondat i de la llibertat, que no necessita ser aplacat, ni que li ploriquegin, ni que el manipulin, posant-se'l a la bandera els qui no tenen ni idea de qui és. Un Déu que estima totes les maneres d'estimar, totes les opcions sexuals, la nuesa, la llibertat, els somriures, el respecte, el civisme, el bon tracte, la tendresa, la independència, la lluita, l'esperança. 

I si no creus en Déu, tant se val... Canvia el nom "déu" pel nom "vida", pel nom "bé", pel nom "pau"... Tant se val el nom. El nom redueix la realitat a un concepte fals; la idea que et fas de les realitats les redueix a un concepte fals.

Oblida't de tu i del teu ego. 

Mira el mar, ves-hi amb res, oblida't del "jo".

Estimo la nuesa! Com estimo la nuesa!

 

Uns dies als llacs de la Maragda (XVIII)

XVIII

 Un cop sola, vaig començar a llegir el llibre que em va lliurar l’Elisenda, però se’m feia molt difícil. El castellà era antic, molt formal, i redactat en un estil que m’obligava a repassar els paràgrafs dues o tres vegades per arribar a entendre’ls. Cansada de seguir l’ordre natural de les pàgines, vaig escollir unes línies a l’atzar:

“Así el niño, que es hijo de padre plebeyo, no apetecerá el vestido del hijo del Principe ni del Señor. Las niñas no se aficionarán a la gala de seda, ni a la cinta”

I igualment em va costar d’entendre. M’angoixava la idea que l’Elisenda m’hagués dit que em posaria un examen. Em resultava inquietant. Tampoc no entenia quin problema hi havia en llegir les aventures de Tom Sawyer; jo no sabia ni qui era Mark Twain. Vaig continuar amb aquestes cavil·lacions fins que vaig sentir el so de la veu de l'Elisenda, que des del passadís em cridava per sopar.

Encara no sabia ben bé com havia d’actuar en cada moment. Em feia por fer qualsevol cosa que l’Elisenda pogués jutjar de manera negativa. Em trobava enmig d’una inseguretat constant i d’una tristesa creixent. Dins meu, sentia el desig de telefonar a la mare. Necessitava saber que havia arribat bé a casa, si és que era a casa, i preguntar-li per què va marxar ahir d'aquella manera. Volia escoltar, de la seva pròpia veu, que tot això tan estrany que vivia s’acabaria aviat. Volia explicar-li com m’havia tractat l’Elisenda i com m’havia sentit jo.

-Podria trucar a la meva mare? -vaig dir, amb timidesa, quan ja érem tots tres a taula.

-No pots estar ni un dia sense ella? Ja comences a ser grandeta per estar-hi tan enganxada -va fer l’Elisenda.

-Dona… És natural que vulgui saber que la seva mare ha arribat bé a Barcelona i que vulgui sentir la seva veu. I més, de la manera com li va desaparèixer. -va dir el Santi.

-Sempre m’has de contradir davant d’ella? -va reaccionar l’Elisenda, mirant-lo amb menyspreu.

Després, van venir uns minuts de silenci en els quals només se sentia el so dels coberts dins dels plats.

-Més tard, li trucarem i hi parlaràs. -va dir de cop l’Elisenda sense mirar-me, com si hagués estat una decisió espontània. Em vaig posar molt contenta.

Havent sopat, l’Elisenda i jo vam desparar taula i ho vam portar tot a la cuina. L’Elisenda ho va ficar tot al rentaplats i em va demanar que passés el drap i que escombrés. En acabat, em va ordenar que la seguís. Vam caminar pels passadissos de la primera planta fins a arribar a una porta de fusta molt antiga a la qual, en les meves exploracions, jo mai no havia arribat. L’Elisenda va posar una clau al pany i la va obrir. Va prémer un interruptor de bronze, i una llum ataronjada va il·luminar una estança molt petita, atapeïda de llibres. Els llibres eren en prestatges que ocupaven les quatre parets, i tota l’alçada, des del terra fins al sostre. Enmig de la petita habitació, hi havia una taula amb un telèfon antic al damunt. L’Elisenda es va treure un paper de la butxaca i va marcar.

-Noia! Soc l’Elisenda. Heu arribat bé? Perfecte! Escolta, tinc aquí la teva nena que t’enyora molt i que vol parlar amb tu. -va dir, i em va passar el telèfon.

-Mare?

-Hola, bonica, com va?

-Vaig fent. Per què vàreu marxar així? -li vaig etzibar directament com si la pregunta em cremés.

-Ai! No t’enfadis! Ja saps que no m’agraden els drames; vam pensar que seria més fàcil per tu.

-Em va fer mal. Em vaig sentir enganyada i abandonada. Tu m’havies dit que us quedaríeu una setmana amb mi.

-Ja ho sé, però el Xavi no volia quedar-se. Durant el viatge, em va demanar de deixar-te, a tu, aquí, i anar tots dos a un hotel, per tornar avui tranquil·lament a Barcelona.

-M’ho havies d’haver explicat, em vaig posar molt nerviosa.

-No siguis pesada. Ja he entès que no et va agradar; doncs ja està! Em sap molt greu, i intentaré no fer més coses d’aquestes. Però parlem de tu; com et va?

Vaig mirar l’Elisenda que s’estava dreta al meu costat i que escoltava tota la conversa. Em sentia incòmoda amb ella al davant; no m’atrevia a dir a la mare tot el que tenia a dins si l’Elisenda no marxava.

-Escolti… Jo… -vaig dir, mirant l’Elisenda.

-Sí? -va fer ella.

-És que m’agradaria parlar en privat amb la meva mare.

-I ara! Quines coses tens! Què li has de dir que no pugui escoltar jo?

La mare, que sentia la conversa, em va dir que li passés el telèfon a l’Elisenda.

-Escolta, és que està molesta amb mi per haver marxat sense acomiadar-me… -va dir la mare a l’Elisenda quan aquesta s’hi va posar -. Deixa’m parlar a soles amb ella un momentet i així la faré feliç.

-El que tu diguis, però em fa l’efecte, per detalls que he vist, que la tens molt consentida.

La dona va tornar a passar el telèfon a la nena i va sortir sense dir res i amb l’expressió d’enuig.

-Que t’has portat malament? -em va demanar la mare.

-Jo no m’he portat malament!

-Doncs quins detalls ha vist l’Elisenda que li facin pensar que et tinc consentida en només vint-i-quatre hores que dus a casa seva?

-Ai mama! Aquesta dona està molt boja. És molt estricta. No és normal.

-Doncs sí que és estricta. Jo vaig passar un estiu amb ella quan era petita i me’n recordo perfectament; però no és mala dona; al Santi no el conec tant.

-Mare! He passat el dia despullada!

-Despullada? No m’ho crec. Què vols dir?

-No vau baixar la maleta del cotxe i…

-Ai! És veritat! Vam marxar tan precipitadament que no ens en vam adonar fins a l’endemà i ja érem lluny. Però a casa de l’Elisenda segur que hi ha més roba; de les seves germanes, de quan eren petites. És una casa immensa.

-Sí, però em va rentar l’uniforme de l’escola i em va donar una camisa de dormir i prou!

-De les de lli? L’Elisenda és molt amiga de les camises de dormir de lli; però tapen més que un vestit!

-Sí, ja… Així i tot, no duia ni calces…

-Ai, nena! Quina figaflor!

-I aquest matí encara no estava net l’uniforme, i m'ha escollit un munt de vestits per posar-me.

-Ho veus!

-Però no me’ls ha deixat posar fins fa una estona, perquè ha dit que s’havien de rentar i planxar abans.

-Mira, reina… L’Elisenda és molt exagerada amb la neteja; tanmateix, això no és dolent. Pots aprendre moltes coses d’ella.

-I he hagut d’anar amb la camisa de dormir tota l’estona. Després l'he embrutat i…

-L'has embrutat? Com ha sigut?

-He caigut dins d’una tomba i…

-Dins d’una tomba? Has anat al petit cementiri de darrere de la casa?

-El coneixes?

-Sí. Les persones enterrades són familiars de l’Elisenda que van morir el segle passat. És un lloc curiós. I com és que has caigut en una tomba? T'has fet mal?

-No ha sigut ben bé caure. S'ha enfonsat el terra de la tomba i…


-Mira, Aurora… No vull que t’acostis al cementiri. És molt vell, i recordo que estava molt descuidat. No em posis les coses més difícils. Jo ara no puc estar per tu, entens? No és que no vulgui, és que no puc. Tinc uns problemes tan grossos que no te’ls pots ni imaginar!

-Quins problemes!

-Uns problemes! No són cosa teva!

-D'acord… però deixa’m explicar-te. Quan he caigut a la tomba se m'ha embrutat la camisa de dormir i l’Elisenda s'ha enfadat molt.

-T’ho has guanyat!

-Però hi he caigut sense voler!

-No haver-hi anat! A qui se li acut anar en camisa de dormir al jardí. No et podies esperar a tenir la roba a punt?

-I llavors l’Elisenda m'ha banyat! Entens! I a l’arribada, quan vàreu marxar amb el cotxe, em va ajudar a treure'm la roba i a posar-me la camisa de dormir com si fos un bebé! No és normal!

-Què és el que no és normal? Que t’ajudi a banyar-te? Li hauries d’estar agraïda.

-Mare, que tinc dotze anys! Quasi tretze! Tu trobes normal que em banyi com si en tingués cinc? I a més, mentre em banyava, m'ha fet netejar dins l’aigua la camisa de dormir bruta!

-L’Elisenda té les seves maneres particulars d’aplicar disciplina. No ho veig tan gros. És una dona gran. No em diràs que et fa vergonya que et vegi sense roba una senyora gran?

-Sí! No ho sé! Una mica sí! És la situació! I si m’hi nego, em pega! M'ha pegat!

-Mira… Coneixent-te, no m’estranya! I no creguis que queixant-te a mi, evitaràs les conseqüències dels teus actes. Si m’assabento que t’ha hagut de pegar, o de castigar, no em queixaré! Al contrari! Fes el favor de comportar-te i no et passaran aquestes coses.

-No puc creure que em diguis això. Tu em vas defensar quan el Xavi em va pegar al refugi l’any passat. Te’n recordes?

-Doncs potser vaig ser massa tova!

-Massa tova? Mare! No entenc res! I a més, després d’embrutar la camisa de dormir, no tenia roba! I ella s'ha enfadat molt! No sabia què passaria!

-Vols dir que t'ha deixat despullada? Doncs no m’ho crec.

-No ben bé. Després del bany, m'ha donat una tovallola per tapar-me.

-Veus! No t'ha deixat despullada! Segur que devia ser una d’aquelles tovalloles blanques, tan flonges i suaus, que semblen mantes.

-Sí.

-Doncs no diguis que t'ha deixat despullada, perquè no és el mateix. L’Elisenda és molt religiosa i té molta cura de la moral. I al capdavall, tu ets una nena! N’estàs fent un gra massa!

-Una nena! Què vols dir amb això?

-Que has d’acceptar la seva manera d’educar! Mira, amb l’Elisenda, porta’t molt bé. Obeeix-la en tot! Absolutament en tot! Que no m’hagi de dir res dolent de tu!

-Però no m’agrada! No m’agrada com em parla ni com em mira!

-Ai, Aurora! M’estàs posant molt nerviosa i no fa ni tres dies que ets a El Barraco. Fes-te la idea que l’Elisenda ara és la teva mare. A mi, oblida’m!

-Mare! Per favor! -jo estava a punt del plor; feia esforços per no trencar-me.

-No… No et defensaré! Ella mana! Si et castiga, tu t’ho hauràs buscat. No és tan difícil fer les coses bé. No busquis en mi la solució del teu mal comportament, busca’l en tu.

I va penjar.
I tot seguit, el plor se’m va deslligar i no podia ofegar-lo.
L’Elisenda va entrar de nou a la sala i amb un gest em va indicar que la seguís.

Vam caminar fins a una de les sales d’estar. Em va convidar a asseure’m en una butaca amb una amabilitat excessiva, tenint en compte com m’havia parlat al llarg de les últimes hores.

-Escolta… Vull que et calmis. -va dir molt tranquil·la. Jo vaig fer que sí amb el cap i ella va continuar parlant -. Els principis sempre són difícils, i això és molt nou per tu. Vull que entenguis que la meva duresa no té cap més raó de ser que la teva educació. Jo podria concedir-te tots els capricis: comprar-te roba de perdulària i deixar-te anar amb uns pantalons foradats, no castigar-te quan arribes a casa feta una desferra i amb la camisa de dormir tacada de no sé què, no corregir la teva supèrbia quan dius que ja ets gran per banyar-te sola, donar-te tota mena de roba per posar-te sense rentar-la i que després agafessis qualsevol irritació a la pell… Podria comportar-me com una mama tolerant d’aquelles que només busquen ser idolatrades pels seus fills, però et faria un mal favor. Entens?

-Una mica sí -vaig respondre entre llàgrimes -. Però no ets la meva mare.

-Ai! -va fer l’Elisenda, abaixant la mirada i somrient amb sarcasme, com si s’aguantés unes paraules que potser trencarien el to de concòrdia que pel to semblava que em volia transmetre malgrat la contundència de les seves paraules -. Soc la teva mama! -va insistir -. I he sentit com la teva mare t’ho ha dit; t'ha dit que aquí soc jo la teva mare.

-M’has estat espiant?

-Ho veus? Aquest és el to amb què em fas sortir de polleguera. I estic fent un esforç per parlar-te amb calma i no enfadar-me -va fer, amb els ulls molt oberts i la veu asserenada -. Sí, que t’estava espiant. Quan m’has demanat que sortís per parlar amb la teva mare, he anat fins a un altre telèfon des del qual he pogut escoltar tota la conversa. No ho amago pas!

-Oh! -vaig cridar, i vaig baixar la mirada, envermellint.

-Ep! Aixeca la mirada! Mira’m!

Ho vaig fer, perquè em va espantar el to en què m’ho va dir.

-Tu, no tindràs secrets per mi. Has entès? Cap ni un. Tot, en tu, ho he de saber jo; fins els teus pensament més íntims. Només quan acceptis això, estaràs contenta aquí. I no deixaré que marxis d’aquí fins que aconsegueixi, en tu, aquesta actitud.

-Què vols dir? -vaig sentir una escalfor a les cames i als braços, i el cor se’m va accelerar. Ella va continuar xerrant.

-Vull dir el que sents. No tornaràs a Barcelona fins que acceptis d’assumir el comportament que correspon a una noieta com tu. M’és igual que triguis un mes, sis mesos, un any, dos anys… No tinc pressa. Però l’objectiu ets tu, convertir-te en el que has de ser.

-La meva mare no deixarà que em tinguis aquí tant de temps -vaig gemegar, trencada per dins.

-La teva mare està completament d’acord amb mi; per això ets aquí.

-A mi, no m’ho ha dit així…

-Perquè no ha sortit el tema. Li has parlat de ximpleries, T’has queixat de la meva disciplina. Però no li has preguntat fins quan series aquí. La teva mare té molts problemes. Tants… que no pot ni decidir quan tornes amb ella. -continuava parlant amb una tranquil·litat estranya -. Ho decidiré jo; només jo.

-Però això és legal? -em vaig atrevir a dir de tan desesperada com estava.

-Completament legal; jo soc una persona legal; per això estem en tràmits d’acollida.

-D’acollida?

-D’això no te n’ha explicat res, oi? Doncs sí. I jo un dia, si vols, sí que et puc parlar dels problemes de la teva mare; dels problemes que no t’ha volgut explicar ella.

Em vaig tornar a posar a plorar amb desconsol.

-Pots plorar, si et relaxa. Però després hauràs d’assumir on ets i fer tot el possible per estar contenta. Perquè jo vull que estiguis contenta. Però t’haig d’educar; és la meva obligació, perquè soc la teva mama.

Em sentia tan enfonsada que no tenia ni esma per protestar.

-Mira, si vols, farem una cosa… A la teva mare de Barcelona, li diràs “mare”; i a mi, em diràs “mama”. Ja veus que soc comprensiva.

Jo no deia res, ni la mirava. Ella insistia.

-Si et poses tossuda, trigaràs més a tornar a casa. Jo decidiré quan he acabat la feina amb tu, i és evident que amb aquesta actitud de rebequeria, haurà de passar molt de temps abans no vegi clar que puguis tornar a Barcelona.

Vaig mirar-la amb l’expressió de la cara trencada.

-No és tan difícil, mirar-me, dona. Va! Ara digues: mama, intentaré portar-me bé. Només això!

El que realment desitjava era fer-me invisible, no existir; no tenia forces per fer res del que em pogués demanar.

-No m’ho dius? -va continuar, ella -. Doncs començo a apuntar observacions negatives i…

-Mama, intentaré portar-me bé. -vaig pronunciar amb molta ràbia i molta tristesa dins meu; volia que tot això s’acabés, em desitjava despertar del malson.

Ella em va abraçar i amb molta tendresa em va agafar de la mà i em va dur fins a la cambra de bany. Allà em va preparar una banyera i em va tornar a rentar com una nena petita. Després em va posar la camisa de dormir i em va acompanyar fins a l'habitació.

-No estàs sola! -em va dir -. El Santi i jo ara som la teva família!

Em va fer un petó a la galta, va apagar la llum i va tancar la porta.

Vaig plorar molt abans d'adormir-me. Era en un carreró sense sortida i no em deixaven recular. Jo no havia escollit res del que vivia; no havia fet, a la meva vida, res malament que hagués provocat la negror on estava ficada. Tot el que havia patit, els abandonaments de la mare, les seves absències, la meva solitud, les males estones amb el Xavi, la nit fosca i angoixant del Tibidabo, els dies sola a casa, la por a tot, la por a res, els pensaments de merda que m'han envaït tantes vegades. Injustícia era la paraula que em sortia del pit; ràbia i injustícia. Sentia que no podia més; m'ofegava i no podia deixar de plorar.

I llavors la vaig tornar a veure. La foscor es va il·luminar sobtadament i la Clara tornava a ser al costat de la finestra envoltada d'una claror estranya. Em mirava i somreia amb un punt de tristor a la mirada. Portava el vestit de sempre, i era molt bonica.

-Tot passarà! Estigues tranquil·la! És dur, però tot passarà. -va dir. I va desaparèixer.

Em vaig adormir de seguida.

 

Ser ocell

Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.

Ara volant, albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.

Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.

J.S.

.

.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)