Uns dies als llacs de la Maragda (XXIII)

I així van passar els dies, gairebé tots iguals, però alhora cadascun amb les seves angoixes particulars: un error comès, la mala sort de no recordar a on es desava una tassa, un esquitx de la paella que tacava el vestit, uns minuts d’endarreriment que em feien tremolar les cames… Aleshores ja sabia que al vespre aniria a la masmorra, i la resta del dia vivia atemorida esperant el moment inevitable.

L’experiència del càstig al soterrani de la primera jornada se’m va esborrar, i no sé exactament que vaig fer aquell dia quan vaig perdre el control; però els empresonaments dels dies posteriors, alguns de trenta minuts, altres d’una hora, i fins i tot de vegades de dues hores, els tinc presents amb les seves imatges de negror absoluta i amb una bonior de sensacions tàctils i sonores que encara em fan venir esgarrifances.
Em vaig aprimar, i van aparèixer sota els meus ulls uns solcs profunds i foscos. I si em pentinava, era per insistència de l’Elisenda. I si acabava menjant, també. Les conseqüències de no empassar-me l’aliment eren infinitament pitjors que menjar sense ganes.
Tan sols hi havia un temps del dia en què al llarg d’uns minuts tornava a ser jo i a imaginar-me que era lliure: el bany clandestí al pantà a la meva hora lliure. L’esperava amb anhel. I si un dia plovia, i no podia sortir de l’edifici, em tornava boja. I si feia sol, i el cel era blau i esbandit, em sentia ben bé com si en aquella petita escletxa de temps tornés a casa. Secretament, considerava aquell racó de bosc com de la meva propietat, i m’imaginava que algun dia hi construiria la meva pròpia llar, i que hi viuria amb el meu marit i amb els meus fills.
I en el moment de ficar-me a l’aigua, sempre ho feia despullada; aquest detall es va convertir en una mena de ritus. Ni que hagués tingut el banyador més bonic del món, m’hauria negat a posar-me’l. La nuesa era la indumentària que em feia sentir que jo era jo. La idea que aquest costum trencava tot el castell místic que s’havien inventat l’Elisenda i Don Benito alimentava la meva sensació de fugida fins a un punt difícil de descriure. Aquells banys, i el fet d’assecar-me després amb el vent i amb el sol, em van enamorar de la nuesa. I crec que avui, després de molts anys, encara n’estic enamorada.
Onze dies després de la trobada amb Don Benito a El Tiemblo, el capellà va venir a la casa de l’Elisenda, i per la meva desgràcia, ho va fer a la meva estona lliure.

-Avui tindràs companyia en el teu temps de lleure! -em va dir l’Elisenda com si em donés una bona notícia -. Don Benito vol parlar amb tu!

-D’acord -vaig fer, intentant que semblés que me n’alegrava. Però va ser ben bé com una punxada al pit.

A les onze i vint, com un rellotge, el capellà m’esperava a les escales d’entrada a la casa. L’Elisenda em va dir que ella se n’anava al poble a comprar, i va afegir que em deixava en bones mans; es va acomiadar de Don Benito i va pujar al cotxe. El Santi estava passant uns dies a Sòria, a casa de la seva mare; la qual cosa volia dir que Don Benito em tenia per ell sol.

L’home em va somriure magnànimament mentre m’acostava a ell; la seva mirada em deia que se sentia superior, poderós, i fins i tot bona persona.

-Com va això, noieta? -em va demanar. La seva veu sonava seca i entusiasta alhora. Em va donar la mà, i va prémer tan fort que em va costar força dissimular una ganyota.

-Bé. -vaig respondre, sense saber ben bé a què es referia quan em preguntava.

Em va mirar en silenci durant uns segons com si intentés llegir-me els pensaments.

-Podem fer un passeig pel jardí? -em va demanar finalment.

Vam començar a caminar per l’únic camí empedrat que rodejava la casa, passant a través d’herbes descuidades, del bosc de pins, i finalment de la zona enjardinada on jo gairebé mai no anava. Allà hi havia una bassa de pedra amb figures de sants i diferents motius religiosos. La bassa s’alimentava d’una font que rajava de continu, i el so de l’aigua era molt relaxant. Els raigs de sol ens enlluernaven en reflectir-se a l’aigua remoguda pel ràfec de la font.

-Suposo que ja et deus imaginar per què soc aquí, oi? -va dir ell.

Vaig fer que no amb el cap, intentant que la meva expressió no indiqués que estava nerviosa.

-Per la xerrada de fa uns dies a l’església -va aclarir -. T’ho has rumiat? Ho has dut a l’oració?

-Hi he pensat molt -vaig dir.

-I què? Com ho veus? Ho vas assumint?

-No ho veig. -vaig fer, envermellint.

-Encara no ho veus? -va demanar ell, estrafent una ganyota -. Tot són avantatges -va dir després d’uns segons en què semblava immers en una profunda decepció -. T’estalviaries un marit! Tots es tornen insuportables! Creu-me! Pensa que fa més de trenta-sis anys que escolto confessions, i sempre és el mateix: dones amargades per haver d’aguantar marits pesats i autoritaris. T’estalviaries tot això!
El vaig mirar sense dir res.

-No ho veus igual? -va insistir, ell.

Vaig fer que no amb el cap.
Ell va abaixar la mirada i va fer que no amb el cap. El seu to va canviar.

-T’estàs equivocant. I molt! Li dius que no a tota una divinitat! Saps el que vol dir això?

No sabia què respondre-li. Recordo haver-me quedat muda. Ens acostàvem a la part de darrere del jardí, on hi havia la bassa de pedra. Caminàvem lentament i ell m’anava mirant amb cara de desesperació.

-Això vol dir que estàs fent sentir malament a tot un déu! Estàs donant carabasses a Déu!

Jo continuava en silenci, però començava a sentir una opressió al pit.

-Què hi dius a això? No et quedis callada!

-Crec que Déu no vol que em faci monja. -va ser tot el que em va sortir, mentre feia esforços per no plorar.

-Crec! Crec! Crec! -va anar repetint ell, estrafent la veu -. Tu no has de creure res! Has d’obeir! No tan sols aixó, sinó que t’has de deixar fer! Deixar fer a déu dins teu! -les seves exclamacions eren gairebé crits. Jo pensava en el meu raconet de pantà, que avui notaria la meva absència.

De sobte va agafar la meva mà esquerra amb la seva mà dreta i em vaig sentir molt incòmoda; crec que em vaig posar vermella una altra vegada i que els meus ulls no van poder evitar una expressió de pànic. Vam continuar caminant agafats de la mà en silenci.

-Et sents malament? -va dir ell de sobte.

-No ho sé. Per què? -li vaig respondre, sense mirar-lo.

-Perquè t’he agafat la mà. Perquè caminem agafats de la mà.

-Una mica. És que no hi estic acostumada.

-Et fa cosa?

-Sí, em fa cosa. -li vaig dir, pensant que em deixaria la mà lliure.

-Doncs t’aguantes! -va dir, i encara em vaig posar més vermella -. Aquí mano jo -. Va afegir, com qui parla del temps que fa. I tot seguit em va repetir el discurs de la setmana anterior: donar-li el cor a déu, ser generosa, acceptar la vocació, no acostar-me a cap nen, continuar demanant-li a Déu la llum per veure el meu camí… I tot això, agafats de la mà! Les cames em tremolaven. I vaig sentir que la meva mà, dins la seva, patia cada vegada més pressió, que ell feia cada vegada més força, fins al punt que em va començar a fer mal.

-Què et passa? -va fer ell amb un somriure estrany -. Quina mà més tova que tens! La mateixa feblesa que tens per lliurar la vida a déu la tens a la teva mà! -va exclamar, i semblava que se’n rigués de mi. Vaig començar a plorar -I ara plores? A més de poc generosa, ets ximple! -. Va dir, i no em deixava anar la mà. Vaig fer un gest per desfer-me d’ell, però la seva mà premia molt fort la meva -. Què fas, ruca? Si no ets obedient, demà mateix faré que siguis al convent de les germanes de l’Apocalipsi! Si jo decideixo que t’haig d’agafar la mà, això no es discuteix! No t’ha ensenyat obediència, l’Elisenda?

No podia deixar de plorar. M’adonava, enmig de molta confusió, que aquella situació no era normal. No podia ser que un senyor de més de seixanta anés agafat de la mà d’una nena com jo com si fóssim dues amigues; ni que me l’espremés fins a fer-me mal, ni que es rigués de mi. Totes les alarmes de la meva ment i del meu cor estaven activades.

-Tornem cap a la casa -li vaig dir sense deixar de plorar.

-Cap a la casa? Però si no hi ha ningú, què en trauries? I a mi m’agrada passejar amb tu.

-Si us plau! Em pensaré això de la vocació, però deixi’m estar la mà!

-De cap manera! Però no siguis ruca, que aquí no ens veu ningú. Et fa vergonya?

-No… No és això?

-Doncs què és?

-No em sento bé agafada de la mà amb vostè!

-Però si jo soc un capellà! Si un capellà t’agafa de la mà, vol dir que caminar agafats de la mà no és res dolent! Què pot tenir de dolent?

-Em sento malament! Si us plau! -la meva veu va sonar com un gemec.

-I on queda l’obediència? -va dir

I en aquell moment, vaig veure una altra vegada la Clara; feia molts dies que no venia. Estava davant nostre, aturada, mirant-nos amb expressió d’enfadament.

-Miri! La Clara! -vaig exclamar, molt nerviosa, confiant que la presència de la nena podria ajudar a que el capellà em deixés tranquil·la.

-Qui?

-La Clara. És allà! -vaig respondre-li, assenyalant la nena amb la mà que em quedava lliure.

-A on?

-Allà!

Però ell no la veia.

-Ja veig que ets ximple del tot -va dir -. Aquí, només hi som tu i jo! I sembla que això et posi molt nerviosa -. I em va mirar d’una manera molt desagradable. En aquell moment, no recordava que ningú m’hagués mirat mai d’aquella manera tan desagradable.

Llavors la Clara va parlar:

-Aurora, corre! -va dir -. Si us plau! Aparta’t d’ell i corre!

I jo, en sentir la Clara dir això, vaig maldar per alliberar-me de la mà de Don Benito encara amb més força, i al mateix temps ell va deixar de fer força, perquè també va sentir la veu de la Clara. No la va veure, però la va sentir.

-Què és això? Qui ha parlat? -va cridar, mentre jo em deslliurava d’ell i començava a córrer. No vaig parar fins al mur del fons del bosc. Vaig travessar la porta de fusta i vaig continuar corrent. Només em vaig aturar quan vaig arribar a la meva platja particular. Allà vaig plorar encara més fort. Aquell dia no em vaig treure la roba ni em vaig banyar. Només tenia ganes de plorar i de fer-me invisible.

Les alpaques de la Maria Àngels de Merolla de Berguedà

 

View this post on Instagram

A post shared by Jere Soler Giménez (@jeresolerg)

Em fa content descobrir éssers que viuen en un espai tan bonic, tan lliures i tan estimats; allunyats de l’artificialitat, de la presó de sorolls de les ciutats, i de l’estrès dels sàpiens.

Protegits de l’explotació de les granges; ajudant les persones a retrobar-se amb el seu jo natural.

Una espècie pacífica, que entén el concepte de grup, a on cada individu descobreix el seu paper dins de la manada, on els petits busquen els germans i els pares, on cadascú té el seu propi caràcter, com també passa a la nostra espècie, que és una més de les moltes que hi ha encara que no ens ho sembli.

N'hi ha que viatgen a centenars de terres diferents, però mai no són enlloc.

La manera de ser d'un grup de persones depèn mes de l'edat, l'entorn socioeconòmic, els valors, el moment vital... que de la nacionalitat. És clar que, de vegades, la nacionalitat per raons culturals pot afectar els valors, els costums, la visió del món... però no sempre ni tant com ens imaginem. L'excessiu pes que atorguem a la nacionalitat pel que fa a la definició de la persona és en el fons un recurs inconscient per trobar raons que ens moguin a odiar la tribu rival, que les nostres pulsions ancestrals ens mouen a etiquetar com a enemiga.

"Oh! Cómo son los franceses! Les hablas en español y te responden en francés! -em va dir una persona que sempre parlava en espanyol als francesos que se li dirigien en francès. I que em va confessar que no gaudia anant a França per aquest motiu, perquè els francesos li responien en francès.

Pensant en tot això, arribo a la conclusió que la incultura no és tant l'absència de coneixements culturals com l'aversió a adquirir-los i la por a allò que és diferent.

La vida és plena d'ironies. N'hi ha que viatgen a centenars de terres diferents, però mai no són enlloc. N'hi ha que es treuen tota la roba, però mai no estan despullats, mai no deixen d'estar vestits. N'hi ha que voten, però no són demòcrates. N'hi ha que prediquen la pau cridant amb histèria. N'hi ha que defensen el progrés i la llibertat seguint els instints territorials violents heretats d'allò que un dia vam ser. 

Dona'm la mà

Dona'm la mà i digue'm que no estic sol,
que hi ha algú que m'estima,
que existeix un cor que sent per a mi alguna cosa més que llàstima;
potser tendresa, tal vegada dolçor.
Digue'm que les meves passes prop de les teves t'agraden,
que fretures la meva veu, el meu somriure,
que necessites sentir la meva mà damunt la teva.

Dona'm la mà i vetlla'm el son,
i contempla els meus cabells sobre el meu front mentre dormo,
mentre el cel de posta es torna burell i els núvols acomiaden el dia vestits de gala. 

Digue'm que no estàs sola, perquè estem junts.
Digue'm que l'amor és més fort que la mentida, que la traïció.

Dona'm la mà i digue'm que allò d'ahir va ser un malson, que mai no fou real. 

Contemplem l'horitzó d'una mar lliure, sense traves.
El ventet ens empenyerà mar endins vers un viatge màgic on descobrirem illes virginals.

Dona'm la mà i digue'm que m'estimes; llavors no et tindré por.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat el 19 de febrer de 2005)

La realitat i el relat

Voldria desfer l’odi prement un botó, i eliminar per sempre el mal que enfonsa el món.
Voldria que fóssim capaços de dir que no quan és que no, i que sí quan és que sí.

Estimo la vida normal, la gent normal que no busca cridar l’atenció, ni ser el centre del món, ni el mort a cada funeral, ni el nuvi o núvia a cada casament, ni el nadó a cada bateig.
Estimo aquell silenci, aquella discreció de no necessitar ser el centre d’atenció, aquella dignitat de les persones que no cerquen de continu que els tinguin llàstima per ser cuidades i protegides gràcies a l’angoixa que generen en els éssers que les estimen.

A banda d’això, però potser hi té a veure, estimo la música senzilla de la gent senzilla que canta com li surt del cor i no pas com cal cantar per vendre més; són l’esperança de la sensibilitat en un món que no s’atura, que gasta, que menja carn com bèsties devoradores, que consumeix com insectes irracionals.

A banda de tot, i potser parlo del mateix, m’agrada pensar bé dels altres, de tots, fins dels menys bons, i descobrir-los aquella sinceritat que m’agradaria que tingués tothom. Sovint penso que molts dolents només són més sincers (no tots); però els dolents que només ho són a les històries que ens expliquen, potser no ho són; potser només ho són a les històries que ens expliquen.

Practico l’esport de no parlar malament de ningú quan no hi és present, i intento disculpar-lo quan l’entorn practica davant meu aquest esport tan mesquí, i interiorment penso sempre que qui parla malament d’algú em diu molt; i no pas d’aquell de qui em parla, sinó d’ell mateix.

Intento no construir el relat de les experiències que visc ni fer-me’l venir bé segons les meves necessitats o desigs; prenc les experiències com són, com les escolto, com les veig, encara que no m’agradin, encara que allò que escolto i que veig violenti els meus instints de bèstia. No estic còmode quan algú m’explica algun relat fals d’un fet que acaba de succeir davant dels nostres ulls, sobretot perquè m’adono que aquest algú es creu realment aquest relat fals, i dedueixo que amb aquest hàbit aquesta persona sempre habitarà un món irreal en el qual ell o ella sempre serà la víctima, el centre, el o la protagonista… Aquesta persona encimbellarà arbitràriament els qui li vingui de gust encimbellar, i enfonsarà sempre el qui el seu inconscient malalt de gelosia necessiti enfonsar.

Construir la realitat és viure en una irrealitat, i patir l’escomesa de la mateixa ràbia, que torna com un bumerang i que et copeja on fa més mal. M’entristeix aquesta malaltia de la percepció d’alguns que també són persones i que potser no han escollit ser com són, que tal vegada pateixen profundament perquè no aconsegueixen ser diferents.

Uns dies als llacs de la Maragda (XXII)

 

Vaig fer el sopar amb el cor encongit i les llàgrimes a la comissura dels ulls. Era una sensació com de crit ofegat, que no podia sortir i que es convertia en llàgrima; però la llàgrima tampoc no podia sortir i em pesava als ulls. I els braços i les cames em feien un mal estrany, que no hauria sabut com explicar si algú m’hagués preguntat què em passava.
Després, tot va transcórrer amb una normalitat aparent fins a l’hora de la revisió del dia.
Al despatx del costat de la biblioteca, l’Elisenda i el Santi m’esperaven cadascun en una butaca. Jo em vaig asseure a la tercera, davant d’ells, amb les mans agafades sobre la falda. Tots tres estàvem asseguts enmig d'una calma tensa, estranya; jo estava molt nerviosa.
L’Elisenda em mirava amb una expressió dolguda, com si fos ella qui patís. Em va parlar amb la veu molt baixa, gairebé tendra, força diferent del seu esverament habitual de la resta de la jornada:

—Bé, filla… ens disposem a fer la revisió del dia. Ja saps que serà la primera de moltes. No hi haurà indulgència, perquè el nostre deure com a educadors cristians no ens ho permet. Hem d’ajudar-te a créixer en la rectitud, encara que ens destrossi veure’t patir.

El Santi va assentir lentament, sense el seu somriure habitual.

—Hem de treballar cada dia perquè et puguem felicitar —va afegir ell—, i, si Déu ho vol, premiar-te. Però avui… avui no ha anat com hauria d’haver anat.

L’Elisenda va continuar amb una veu que semblava expressar que allò que deia li costava un gran esforç:

—Vint-i-tres minuts d’endarreriment acumulat. Una peça de la vaixella trencada. Una taca al vestit. I una actitud gens dolça amb Don Benito.

Vaig obrir la boca per defensar-me, però ella va alçar el dit, posant-se’l davant dels llavis, i convidant-me a callar.

—Escolta’ns, si us plau. Sabem que és dur. A nosaltres també ens dol. Però les Sagrades Escriptures ens diuen que qui s’estalvia el càstig odia el seu fill. Nosaltres no podem permetre’ns odiar-te. Hem d’educar-te en la fe i en la disciplina, encara que això ens trenqui el cor.
—Com? —vaig murmurar, sense poder-ho evitar.

L’Elisenda va sospirar profundament, com si li fes mal la meva pregunta.

—No és que no puguis parlar, bonica. Però has d’entendre que les teves respostes han d’estar plenes d’humilitat. Amb Don Benito has de ser dolça. Has de dir-li «Sí, Don Benito», «Gràcies, Don Benito», «Amb la seva ajuda ho intentaré, Don Benito»… Perquè ell també necessita rebre aquesta correcció que Déu ens ha encomanat.

Va fer una pausa, mirant-me amb els ulls humits.

—Avui, davant del sacerdot, t’has quedat callada, amb aquella cara de… no sabria com dir´t’ho. Estaquirot...? No ho sé! El cas és que no li has mostrat el respecte que mereix. I això ens dol; de veritat que ens dol. Perquè nosaltres només volem el teu bé.

El Santi va intervenir amb veu greu però compassiva:

—No ens ho posis més difícil, bonica. Nosaltres no gaudim amb tot això. És un deure irrenunciable.

Es va fer un silenci llarg, de quatre o cinc minuts. L’Elisenda va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella del Santi, el qual va assentir.

—Bé —va dir ella finalment, amb un sospir—. No ho allarguem més. Pel retard acumulat de vint-i-tres minuts, hauràs d’estar quaranta-sis minuts al soterrani; en foscor completa. Per la peça de vaixella trencada, demà, que és dissabte, aniràs a fer feines a casa d’una germana nostra de l’església, i amb el que et pagui ens compensaràs el que has trencat. Pel vestit tacat… hauríem de ser molt més estrictes, però com que és el primer dia i veiem que el teu cor encara és tendre, i com que no volem que passis vergonya tan aviat, no et direm el que et mereixeries i el que en unes altres circumstàncies t’hauria tocat de passar. Ho canviarem per catorze minuts més al soterrani. En total, una hora.

Em va mirar fixament, amb expressió de sofriment matern.

—Tot això ens sap molt greu, de debò. Ens destrossa haver-ho de fer. Però si no et corregim ara, qui ho farà? Déu ens ha delegat aquesta responsabilitat, i no podem defugir-la.

No vaig saber què respondre. El pit se’m comprimia i se’m van escapar les llàgrimes.

—I ara —va concloure l’Elisenda amb veu suau, però ferma—, anem al soterrani.

L’Elisenda va obrir la porta que mai fins aquell moment havia obert davant meu, i vam baixar per una escala de graons que semblaven medievals, tan estreta que no podia comprendre com ella, més voluminosa que jo, hi podia entrar. L’escala era de caragol i portava fins a una estança inferior sense enllumenat elèctric. L’Elisenda portava un lot, i anava il·luminant tots els racons mentre m’advertia que no piqués amb el cap contra el sostre. Una sentor d’humitat i molsa em va emplenar els pulmons. Una sensació de frescor em va amarar la pell.
A l’estança inferior, el sòl era de terra i el sostre era tan baix que l’Elisenda s’havia d’ajupir.

—Amb aquesta roba no podràs entrar al lloc on t’estaràs.
—Com? Què vols dir?
—Doncs que te l’hauries d’haver canviada, t’hauria d’haver obligat a treure-te-la i a posar-te una altra cosa! Se’t mullarà tota! Quin desastre! El Santi m’ha dit que no ho fes, no li hauria d’haver fet cas!
—Per què se’m mullarà? On em vols ficar? —la veu se’m va esquerdar pel plor i la por —. Treu-me d’aquí! —vaig començar a cridar com una boja; i és l’última expressió que recordo d’aquell moment abans d’entrar en un forat immens de memòria esborrada. El control sobre els meus actes i mots va desaparèixer de cop i m’arriben visions fragmentades d’empentes i cops, una foscor absoluta, els sons d’unes reixes que es tancaven, animalons petits corrent entre els meus turmells, i la memòria se m’esvaeix del tot, com si la ment hagués esborrat records que no suportaria tenir emmagatzemats, i que ni ara mateix no puc evocar.

Recordo despertar-me l’endemà a les sis del matí amb un mal de cap insuportable i córrer espaordida per no endarrerir-me ni un sol minut; el conductisme en aquest cas va funcionar, però jo no vaig tornar a tenir un moment de pau en aquella casa, i al meu endins sabia que fugiria i que ho faria aviat.

Raval

 

El vol del vent ballant pels llençols desbocats,

la vela d'un viatge

enllà de la xardor dels topants empedrats

al mar d'unes pupil·les.

Batec de sang bullint a la pell del carrer,

la casa i la botiga.

La vora del parrac, el grinyol del lleter,

la nena que s'ho mira.

El pa la por i el peix, la paraula i el pop,

el pap de la gallina.

El crit de l'eixerit, la cançó del begut,

la taula i la farina.

El fum i la ferum, la fortor i el desig,

el maluc i la figa.

El ball del botiguer, el xerric del metall

de la persiana antiga.

La cursa i el sarau, el gargall del gripau,

la casa de les nines.

L'ampolla i l'esgarip, el brivall adormit

dessota unes cortines.

L'eufòria i el neguit, el nèctar de l'oblit,

el gust de la malícia.

La fam el fem i el fong al rebost del forat

la nit que s'il·lumina.

El far del neó fred a rampeu de Colom,

la festa i la pastilla.

El fill que sent gemecs més enllà del seu llit,

la mare que somica.

El pare que no hi és, el budell que es contrau,

el germà que trafica.

El carreró moreu, el rellent del botorn

bufant per les sentines.

La llum del paradís al somrís de l'infant

quan torna a néixer el dia.

El plor que ningú sent als voltants del Liceu,

els déus que s'envestiguen.

El gat el gos i el jaç de cartró rebregat,

la gelor que barrina.

La baralla del boig, la besada del brut,

la malalta que crida.

La cassalla al quiosc, efluvi d'aiguardent

de cirera espoltrida.

La Criolla del Cid, els miralls i els valsets,

la minyona adormida.

Pols a Cal Sagristà, la "bombilla" i el flat

de la xarcuteria.

I a la Guàrdia el flamenc, al Juanito del sud

que el Dorado somnia.

A l'Asalto el taller, seminari de llums

per obrir les maries.

El Magrib i el romà, el color equatorià

del perfum de la Xina.

El renec i el rogall, la floreta i l'ullet,

el coco i la morfina.

La mandanga i Betlem, la beata i el ruc,

el ric i la "querida".

La pluja pels terrats, els ràfecs desbocats,

les escales antigues.

Les antenes i els nens, els amors clandestins,

el trontoll de les bigues.

Salabror de la mar pels rebrecs ennegrits

quan venteja el migdia.

El mercat i la mort, el sepeli i el goig

la ciutat adormida.

El tros de julivert de la iaia, al cabàs,

ran de la Boqueria.

La cançó del perdut, el clam de l'avorrit,

la foscor del turista.

El pit amb lluentons de llautó subhastat

de la princesa trista.

El tast del cabaret dels artistes vençuts,

el gall de la corista.

El brum el bram i el brou, la bonior i la bondat,

l'espècia de la vida.

J.S.

.

.

.

(Poema gunayador als Jocs Florals del Raval de l'any 2008)