Quan la ineficàcia no és falta de voluntat

Veus que no pots aixecar pesos, ni tan sols lleugers. Els ambients amb molta gent i soroll et desorienten. Escoltes uns xiulets que ningú més sent. No pots centrar l’atenció en un enunciat com abans; quan sí que podies. D’un text, llegeixes paraules, que després en una segona lectura veus que mai hi han sigut. Necessites més temps per fer la teva feina; hores que has de treure d'on pots i d'on no pots. Et costa fins i tot aixecar una cadira. Et costa comptar un grup de més de vint persones sense equivocar-te. De vegades, se’t fa un blanc a la ment i oblides com funciona un mòbil. De vegades, no et surt la paraula i no pots respondre quan t’insulten, o quan diuen alguna cosa que no és certa per fer-te mal. Per tot això, i per més coses de la meva salut que no dic i que també em passen (a causa d'un accident cerebrovascular) no arribo a satisfer les expectatives d'algunes persones que principalment em valoren per la utilitat que represento. El més fàcil, per aquestes persones, és ignorar el problema subjacent i atacar-me com si la causa de la meva ineficàcia fos manca de voluntat.

¿Com reaccionar davant la gent que no veu les meves limitacions, que no es creu les seqüeles de la meva malaltia, que no sap ni vol saber el que tinc, ni el que sento i visc per dintre, que em recrimina que no doni el que no puc donar, que em crida, que m’insulta, que menysté el poc esforç que he aconseguit fer, que enveja el que he treballat tota la vida, que s’enfada perquè no em puc convertir en l’ésser que necessiten?

Aquesta gent són persones que poden provocar la meva mort i que no estan disposades a fer l’esforç d’entendre’m; jo tampoc tinc les mateixes forces d’abans per explicar-me; escrivint, encara faig. La solució d’una persona pacífica i feble davant les persones que provoquen una producció crònica de cortisol, una pujada de tensió que pot ser letal i que els metges m'han exigit que eviti de totes totes, i una erosió general de la meva dignitat, és marxar, allunyar-me’n tant com sigui possible per amor als meus fills i a la necessitat que tenen de conservar-me amb vida; no soc només meu; hi ha persones que encara em necessiten.

Malgrat tot el que visc, encara vaig fent, i prou bé que em surten les coses; intentarem, malgrat tot, continuar tan bé com fins ara.

La noia dels meus somnis

He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent i no vull trobar-me coneguts.
Camino per la vorera, i quan soc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera.
Pujo a l'ascensor, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro; no em rep ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients. Una llum desmaiada amara la cambra. Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Alço la vista, i resto astorat quan m'adono que la noia em mira de fit a fit, amb els ulls com plats i un somriure quallat als llavis; no em coneix, i em somriu; li dec agradar. Ja em tocava tenir sort amb les dones.
-Hola -dic.
No em contesta. Ni tan sols desfà l'expressió.
Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu.
-És molt agradable trobar-se amb algú com tu -li dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades, la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo.
Ella, res.
Em continua mirant embadalida. Assaboreixo la seva bellesa mística, l'expressió immutable... M'afalaga el bon efecte que sé que li produeixo.
-Farem una cosa -dic -... m'agrada ser directe... quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què et sembla?
Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera amb el rostre desencaixat. Darrere ve un policia.
-És aquella -assenyalen la noia rossa.
-Què passa? -pregunto.
-Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.

Etiquetes

He cercat a la sorra el nom de la platja,
i no l'he trobat.
He intentat d'esbrinar com es deia un mar,
cercant l'etiqueta a la cresta de les ones,
però no hi era.
He escrutat el paisatge, enllà de la frontera,
maldant per a llegir el nom del país,
gravat tal vegada a les fulles dels arbres o al flanc de les muntanyes,
i no l'he vist.
He descobert colors que no tenen nom,
amors que no estan registrats en cap diccionari,
costums que cap entès no ha classificat,
cançons que se salten les lleis de l'harmonia social i el bon gust,
i que m'han sonat dolces.
I m'he trobat gent que no té raça,
que no es pot ni es vol encabir en cap cultura oficial,
que són d'allà on puguin alimentar els seus i viure en pau,
i m'han semblat bona gent.

I quan he explicat tot això,
he vist esverats els fabricants de diccionaris,
els dissenyadors de llibres de protocols,
els jutges definidors i organitzadors de tot i de més.
He descobert,
xisclant com mones reprimides,
els qui s'han passat la vida aprenent la realitat
darrere els símbols inventats,
a través dels mots reductors,
de la visió classificadora de la diversitat,
o de la uniformització dels conceptes
fabricats per simplificació antropocèntrica.

Xisclaven educadament, perquè així està prescrit.
I molt educadament m'han fet callar,
i m'han demanat que deixi parlar els entesos,
que és per això que han dedicat la vida sencera
a la noble activitat de l'estudi.

Llavors, jo, molt tranquil,
M'he atansat a la platja,
m'he despullat del tot,
i m'he capbussat,
sense pensar en res més que no fos el blau de la mar.
I a l'últim,
he contemplat el dibuix sublim de la dansa del vent damunt la sorra,
m'he inventat un nom per a la platja,
i l'he escrit a la riba.
Me l'he mirat,
i m'ha semblat que la platja era meva,
fins que l'escuma blanca d'una onada l'ha començat a esborrar.

L'últim drac viu

La gran i el segon ja són morts. El que em va néixer l'any passat encara gemega. Un fil de sang se li escola entre els llavis.
Bramo. Sento l'eco del meu propi esgarip reverberant a l'altra banda de barranc. Alço la testa per no cremar el meu fill moribund amb les flames que no sé reprimir.
El petit mor.
S'ha acabat. Molts ho van veure a venir i els vam ignorar; jo la primera. Segaven roures centenaris. Aixecaven construccions. El fum de les fàbriques ens feia emmalaltir. L'aigua del riu, l'única que podíem beure a la temporada seca, baixava cada dia d'un color diferent i escampava sentors infectes. La caça extingí els conills, els isards... Les carreteres estrenyeren el paisatge. Els motors ens ensordiren, ens desferen els nervis. A l'últim, ens començaren a eliminar per plaer, la nostra mort els inscrivia al llibre dels herois.
Atiaren la població contra nosaltres, només perquè ens vàrem menjar alguns dels qui tallaven arbres. I ells?, que no menjaven pollastres? Si ens ho havien pres tot... ¿De què ens podíem alimentar amb més justícia, si no era dels mateixos botxins del nostre món?
I ara, el rei, el tirà, ha fet tallar el coll dels meus petits i me'ls ha deixat al niu perquè em mori de pena. El mateix rei que té tancada al castell la pròpia filla, i que, gelós de la blavor dels seus ulls, la manté verge i aïllada de tothom. El rei abusador, mantingut per una aristocràcia explotadora dels pobres i destructora de la terra. El rei absolut, que nega el dret de vot i que ofega d'impostos els més miserables. El rei, que s'aferra al poder, aliat amb el cavaller Jordi: cap de la inquisició, violent, altiu, sanguinari, esclafador de nudistes, d'homosexuals, de llibertaris, de republicans... El rei li ha concedit la mà de la damisel·la captiva a canvi del meu cap.

Ja el veig.
No porta llança, és una metralladora.
Sento les punxades a l'estómac, abans que espeteguin les ràfegues.
Caic.
Se m'acosta. Es lleva el casc. Em mira.
-Has guanyat. -li dic panteixant -, però abans d'un any, el rei et farà portar un drac de l'últim racó del planeta. Acabes d'assassinar la por del poble; i sense aquesta por, el rei no té poder.

M'arrenca la llengua. La forada amb la daga. Introdueix, dins l'orifici, la tija d'una rosa.
Cavalca cap al castell.

J.S.

La meva pàtria

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense "després", sense "abans"...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

Sinestèsia

Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i jo menut sols soc un nen que riu.

El tacte del cartó a les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc racó d’un castell adormit.

Pilots de plecs amuntegats al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la meva ment.

Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.

I veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el vidre, tants sabors.

Barcelona

Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.

J.S.

(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)