Els cartons

Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me'n vaig a escola. Són les vuit, i l'aire és gèlid.

En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartó saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m'escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n'allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d'en Maties que m'escalfa. A l'últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s'enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m'expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l'aula a l'hora del pati, calculant la hipotenusa d'un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d'altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M'adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure'm brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l'escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d'entre les pelleringues dels meus cartons.
Com m'ha enganyat! I jo convençut que el cartó era viu!
Ple de fúria, m'adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s'embrutava dins del fang!

*

Publicat a relatsencatala.cat el 24 de novembre de 2006