Cinquanta-tres ofegats. Més de cinquanta mil persones arriscant-ho
tot per passar una frontera que els deixa en una situació incerta i
desconeguda per a ells. Saben que ni cinquanta vigilants armats
disparant no els podrien aturar; no els podran aturar, perquè els
que hi ha darrere són molts més, i perquè els vigilants no
dispararan. Les persones no deixen fàcilment de ser persones. Els
qui manen s'hauran d'inventar genocidis (ja ho han fet) per mantenir
els seus privilegis d'estat afortunat i benestant; els estats
poderosos s'amenacen veladament els uns als altres per tal que a cap
d'ells no se li acudeixi ser humà, ser digne, obeir el dret
internacional, continuar creient en la carta de les nacions
unides.
Cal resistir. Si algun estat ens fan fora de
l'espai Schengen per no acceptar les devolucions en calent, que ho
faci. El que no podem és perdre una realitat molt més important que
el lliure comerç. I els països que ens han fet fora només són
dos. La gent en el fons sap on està el bé; això que tanta por els
fa i que per menystenir anomenen "bonisme". Però el bé no
és "bonisme", el bé és la nostra identitat; o ens
abracem als drets de les persones per damunt de qualsevol diferència
política, o no som res, i res no val la pena. Per això cal
resistir.
El Marroc és un país immens, ple de
possibilitats, amb persones capaces de construir riquesa. Cal anar en
la direcció d'ampliar la comunitat de països que defensen una
manera d'entendre la vida que prioritzi el benestar per tots. Cal que
les desenes de milers de persones que necessiten fugir dels seus
futurs enclaustrants tinguin motius, raons, il·lusions per voler
quedar-se a la terra que més estimen. Calen inversions arriscades,
diàleg i negoci, pacte de límits pel que fa a no saltar-se la
democràcia ni els drets humans ni les possibilitats d'estudiar i
formar-se, cal perdre la por d'obrir-se cap al sud, perquè si no ho
fem, el sud vindrà i ningú podrà aturar-lo, i sobretot, perquè si
no ho fem serà una injustícia inadmissible per milions de persones
que tenen dret a la vida i al futur.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
dissabte, 1 d’agost del 2026
Això no ho aturen les armes
Etiquetes de comentaris:
Actualitat,
Drets humans,
immigració,
injustícia,
Justícia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

1 comentari:
Parlaven ahir que entre banda i banda de l'espigó de Tarajal, hi hauria uns 160 morts o possiblement més. No hi ha drets humans sense dignitat. No hi ha dignitat sense justícia. I no hi ha justícia sense ordre. Quan la política abdica de la seva responsabilitat, les primeres víctimes són sempre les persones. Totes les persones.
Publica un comentari a l'entrada