La mare

                                                                                                                                IA image

La mare obre la porta, alça la mirada, es topa amb en Josep i la seva nova xicota.
-És la Marta, mama.
-Ah...! -la dona allarga l'expressió -. I de quina casa ets, tu?
La noia fa cara de no entendre-la.

*

Sopen enmig d'una tensió estranya. La mare escruta la Marta; li examina cada gest; burxa més enllà del que veu. La noia grua per dins com en un examen. Tracta d'agafar bé els coberts, de seure amb correcció, de dir el que escau.
El silenci s'ensenyoreix de l'àpat.
-Nena...! -crida sobtadament la mare.
La Marta bota; tremola com una fulla.
-Hòstia, mama, quin ensurt...! -exclama en Josep.
-Que no ho veus com xucla l'escudella?
-Ho sento... -fa la Marta.
-No... no has de sentir res... és la mama, que sempre em fa la mateixa!
-Tot ho faig malament! -gemega la mare.
S'aixeca, i se'n va plorant.

*

-M'agrada. -fa en Josep.
-Fuma, beu, tuteja els homes, porta pantalons, no és de casa bona... -diu la dona.
-Tu i les cases...!
-Si fos dels Marcet o dels Freixas...!
-Vius en una altra època, mama; i jo ja tinc trenta-vuit anys...!
-Et vol apartar de mi!

*

-Hola -fa la Marta.
-Hola -diu la dona -. T'he fet venir per parlar...
-D'acord.
-El meu fill no fa per tu.
-Més val que me'n vagi...
-No marxaràs!
D'una revolada, treu un ganivet de sota el davantal i li clava al cor. Repeteix cíclicament la punyalada xerricant les dents.

*

Arriba en Josep.
-Nen
-Què, mama?
-M'hauràs de perdonar...
-No!
-Sí, fill...
-Ho has tornat a fer?
-Pel teu bé...
-No puc més...
-No em fallis, fill; estic malalta... -la dona somica.
En Josep es contorba.
-Està bé, mama; no passa res. Va, que t'ajudo...
Tots dos empareden el cadàver de la Marta al murallam del jardí, on estan enterrades les altres.
Al vespre, quan en Josep és al llit, la mare li porta un vas de llet amb mel i l'acotxa.

*

Relat publicat a relatsencatala.cat el 6 de desembre de 2006

L'autor adverteix que en cap cas vol ser una banalització dels crims; va ser escrit en una època en que hi havia llibertat per escriure sobre l'horror sense que ningú es pensés que l'autor disculpava o aprovava aquest horror. Avui dia, aquesta llibertat creativa s'està perdent, i tot és asèptic i espantosament perfecte.