Netegem-nos la visió

.

. Ben lluny de nosaltres el fetitxe.

Ben lluny del cos, el deslligament automàtic dels impulsos, la demonització del cos i la seva realitat, la por, la violència.

Que sigui la lliure decisió de la nostra voluntat la qui obri les portes del desig, quan volguem, quan ho considerem adequat.

Que el desig, quan aparegui, no ens espanti; que sapiguem contemplar-lo com qui observa la cresta d'una onada.

Que poguem gaudir de la nuesa com a fills de la terra, de la mar, de l'aire i del sol; com a fruits de l'univers, capaços d'estimar.

Que esdevinguem icones d'una realitat invisible encara més bella, encara més gran.

Que siguem lliures, que ningú no ens imposi cap moral de terror i venjança, que ningú no ens negui la comunió amb la natura de la manera que nosaltres decidim.

Que ningú no ens imposi cap indumentària, que es respecti la manera com decidim guarnir-nos o mostrar-nos, que es reconegui el dret a la pròpia i lliure indumentària com una part del dret universal a la llibertat d'expressió i a ser qui hom decideix ser.

Que les persones humanes arribin a la plenitud mitjançant l'amor a la natura, la pau, i el goig de ser cadascú ell mateix.

.

Més hipòtesis sobre el fenòmen aparicionista

.

.
Quan una vaca ens mira, què es pensa que veu? ¿Sap que està veient algú que posseeix un alt grau de consciència? De cap manera, perquè la vaca no entén el concepte de consciència, i per tant quan ens mira no pot veure res més gran del que ella mateixa és. Segurament quan la vaca ens mira, es pensa que veu un ésser si fa no fa com ella, de la seva estructura, de la seva pasta, i no li falta un bri de raó. Però es perd allò que ens diferencia profundament de la vaca. A tot estirar, i malgrat que ens consideri éssers de la seva estopa, pot saber que la dominem, que ens ha d'obeir, que si no pot fugir de nosaltres se'ns ha de sotmetre. Se li escapa el concepte d'intel·ligència superior i de consciència que ens diferencia de les vaques.
Fent la mateixa reflexió, em pregunto si alguna vegada no ens passa a nosaltres això, si no es reprodueix el fet de mirar algun ésser de la natura i considerar-lo del nostre ordre ontològic, potser més poderós que nosaltres, potser un ent al qual ens hem d'adaptar, perquè no en podem fugir, però que al capdavall considerem de la nostra calanya, del nostre nivell. I que, per contra, sigui un ésser superior a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat que nosaltres no tenim, i que ni tan sols podem comprendre; igual com la vaca no pot comprendre el nostre nivell superior de consciència i d'intel·ligència. Aquest ésser superior passaria desapercebut per nosaltres (almenys com a ésser superior), igual com nosaltres, quant a éssers superiors a les vaques, passem desapercebuts per a elles com a éssers superiors. Aquest ésser superior a nosaltres, tal vegada ens cria, com nosaltres criem les vaques; i potser s'aprofita d'alguna substància material o energètica nostra, com nosaltres ens aprofitem de la matèria de les vaques. El fet que no vegem aquest ésser superior no vol dir que no hi sigui; les vaques tampoc no ens veuen com a éssers superiors, com a molt, com a éssers perillosos i dominadors.
Tot això em ve al cap quan penso en alguns fenomens sobrenaturals difícilment explicables, i que no puc acceptar que tinguin origen diví, més que res per la manca de caritat, d'amor, i de positivitat de molts dels seus missatges. No dubto que moltes de les aparicions marianes siguin exemples d'esquizofrènia, o fins i tot estafes; però hi ha casos que no ho poden ser, ja sigui pel fet de ser aparicions a centenars de persones, en algunes d'elles a no creients, o per altres detalls que les fan inexplicables. Per tant una possible explicació seria que les aparicions fossin manipulacions d'éssers superiors a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat sobrehumana d'impossible definició per a nosaltres. També podrien ser mecanismes de l'evolució natural que afecten al conjunt de l'espècie vista com un ésser vivent unitari i que actua en tot el conjunt dels individus, una mica com passa amb la proporció de naixements de mascles i femelles que es manté en un 50% aproximat, malgrat que hi hagi dones que tinguin sis fills i d'altres que tinguin sis filles. Estic parlant de la possibilitat que existeixi una consciència col·lectiva, una ment formada per totes, que expliqués el fenòmen de les aparicions simultànies a diferents individus. Aquesta teoria es reforça amb l'evidència que les aparicions adquireixen les característiques racials i d'indumentària de l'època i la cultura a la qual el vident pertany. Explicaria també que algunes d'aquestes aparicions puguin parlar en llengües desconegudes pel vident: arameu, llatí, grec.

P.D. : Després de rellegir tot això, em qüestiono a mi mateix i dic: realment som superiors a les vaques en l'ordre ontològic? Realment les vaques no tenen consciència? Potser si hagués posat com a model les carxofes o els faigs... (personalment crec que les vaques tenen consciència, encara que menys que els humans). Una altra hipòtesi que se m'acut és la mutació. Un canvi a la informació genètic que s'escampa en una població i que davant certs estímuls exteriors provoca alguna mena d'al·lucinació col·lectiva, que representa alguna mena de benefici evolutiu pels grups que l'experimenten.

.

.

Ningú no sobra

.

Ningú sobra, ningú és prescindible, ningú és menyspreable...
Quan s'elimina una persona, s'elimina el bo i el dolent que aquesta persona té.
Tothom és adorable.
Tothom és misteriós.
Tothom és un fi, mai un instrument.
Mai no té raó qui exclou.
Mai no té raó qui posa la norma per damunt de la persona.
La disciplina és la llei de les formigues, la llibertat és l'entorn natural de les persones.
La disciplina no serveix per a res, l'autodisciplina ho aconsegueix tot.
Només aprenem el que descobrim nosaltres mateixos; tot el que ens ensenya algu altre... se'ns oblida.
El bé i el mal existeixen, malgrat les filosofades dels erúdits; si voleu saber on són el bé i el mal, pregunteu-ho a un infant.
Les persones, però, no som ni bones ni dolentes; som el que podem: una complexitat infinitament valuosa i continuament recuperable.
Borden els gossos? que bordin... algun dia descobriran que no són gossos, i deixaran de bordar.

.

10.000 civilitzacions a la Via Làctia

.

Frank Drake va establir una eqüació que calcula (fonamentant-se en la probabilitat que es compleixin certs factors naturals) el nombre de civilitzacions tècniques existents en un nombre determinat d'estels. La vida fora del planeta terra no és un afer exclusiu de les obres literàries de ciència ficció, sinó un possibilitat que frega la probabilitat 1. És difícil trobar un científic que descarti aquesta possibilitat; fins i tot és difícil trobar algun científic que no accepti que la vida enllà de la terra és una conseqúència lògica de la desmesurada quantitat de matèria que hi ha i del fet que les lleis físiques, químiques, etc... són idèntiques a tots els punts de l'univers.

.

Miracle?

.

Els misteris són apassionants, ja sigui per desenmascarar-ne el truc, o per evidenciar-ne la incògnita. Heus aquí un video gravat a Lourdes el 7 de novembre de 1999 en una misa televisada a França. La forma que reposa damunt l'altar s'eleva en el moment de la consagració.

Les meves conclusions les podeu llegir a relatsencatalà:

Conclusions.

A això, hi afegiria l'estranya música afegida posteriorment. Per què no s'ha respectat el so original de la misa?

.

.

XIX Premi de Narrativa Breu d'Artesa de Segre

.

 Ahir vaig guanyar el XIX Premi de Narrativa Curta d'Artesa de Segre.

 

Aiako Harriak

.

Així, a l'atzar, he escollit una imatge de fa un parell de mesos a Euskadi: “Aiako Harriak” (Les penyes del faig) a Guipúscoa, ben a prop de la ratlla de França. Aquest és un dels paratges del planeta que, en un context cultural i natural, es fan difícils de descriure. Euskadi és un país on tot és a prop: la neu, el mar, el sol, la pluja, el bon menjar, el bon beure, la música, la natura, Europa, la literatura, l'art, la història, la ciència, el cantàbric, la muntanya...

.

RAVAL

.


Amb aquest poema vaig quedar primer als Jocs Florals del Raval el 4 de maig passat.

RAVAL

El vol del vent ballant pels llençols desbocats,

la vela d'un viatge
enllà de la xardor dels topants empedrats
al mar d'unes pupil·les.
Batec de sang bullint a la pell del carrer,
la casa i la botiga.
La vora del parrac, el grinyol del lleter,
la nena que s'ho mira.
El pa la por i el peix, la paraula i el pop,
el pap de la gallina.
El crit de l'eixerit, la cançó del begut,
la taula i la farina.
El fum i la ferum, la fortor i el desig,
el maluc i la figa.
El ball del botiguer, el xerric del metall
de la persiana antiga.
La cursa i el sarau, el gargall del gripau,
la casa de les nines.
L'ampolla i l'esgarip, el brivall adormit
dessota unes cortines.
L'eufòria i el neguit, el nèctar de l'oblit,
el gust de la malícia.
La fam el fem i el fong al rebost del forat
la nit que s'il·lumina.
El far del neó fred a rampeu de Colom,
la festa i la pastilla.
El fill que sent gemecs més enllà del seu llit,
la mare que somica.
El pare que no hi és, el budell que es contrau,
el germà que trafica.
El carreró moreu, el rellent del botorn
bufant per les sentines.
La llum del paradís al somrís de l'infant
quan torna a néixer el dia.
El plor que ningú sent als voltants del Liceu,
els déus que s'envestiguen.
El gat el gos i el jaç de cartró rebregat,
la gelor que barrina.
La baralla del boig, la besada del brut,
la malalta que crida.
La cassalla al quiosc, efluvi d'aiguardent
de cirera espoltrida.
La Criolla del Cid, els miralls i els valsets,
la minyona adormida.
Pols a Cal Sagristà, la "bombilla" i el flat
de la xarcuteria.
I a la Guàrdia el flamenc, al Juanito del sud
que el Dorado somnia.
A l'Asalto el taller, seminari de llums
per obrir les maries.
El Magrib i el romà, el color equatorià
del perfum de la Xina.
El renec i el rogall, la floreta i l'ullet,
el coco i la morfina.
La mandanga i Betlem, la beata i el ruc,
el ric i la "querida".
La pluja pels terrats, els ràfecs desbocats,
les escales antigues.
Les antenes i els nens, els amors clandestins,
el trontoll de les bigues.
Salabror de la mar pels rebrecs ennegrits
quan venteja el migdia.
El mercat i la mort, el sepeli i el goig
la ciutat adormida.
El tros de julivert de la iaia, al cabàs,
ran de la Boqueria.
La cançó del perdut, el clam de l'avorrit,
la foscor del turista.
El pit amb lluentons de llautó subhastat
de la princesa trista.
El tast del cabaret dels artistes vençuts,
el gall de la corista.
El brum el bram i el brou, la bonior i la bondat,
l'espècia de la vida.

Concurs d'e-poemes de La Vanguardia

.

Avui mateix m'he assabentat que ja està en marxa el VII Concurs d'e-poemes de “La Vanguardia” en el qual vaig tenir la sort de quedar tercer l'any passat.
Suposo que hi participaré, bo i que el fet d'haver quedat ja tercer una vegada és possible que em posi les coses més difícils.
La quantitat de gent que hi participa fa basarda.
No obstant això, hi ha un premi segur: la satisfacció de crear bellesa; perquè diguin el que diguin, ni que la poesia pugui arribar a expressar, alguna vegada, alguna realitat fosca, la poesia sempre serà bellesa.
Us deixo el poema amb el qual, l'estiu passat, vaig guanyar la "tele" de la fotografia de més amunt.

Batec vital de mots color d’estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d’arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l’artista per la caramella,
inflant l’ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d’una donzella.

.

Fira Modernista a Terrassa

.

La pluja ha esguerrat la festa més emblemàtica i impressionant de Terrassa. Malgrat tot, uns pocs instants de sol han permès que al llarg d'un parell o tres d'hores Terrassa tornés a bullir de modernisme i de sorpreses.
Us convido a veure instants fugaços de la Festa davant del Mercat de la Independència.
Terrassa és una passada!

.

Més notícies:

La de fa dos anys

Més

Al 2007

Tenir un fill és més que morir per ell.

.

.Els fills són el més preuat, el més estimat, el més sublim. Aquesta valoració brolla de manera natural. La natura ens atorga de manera espontània aquest amor incondicional cap als fills. I l'amor, si és incondicional, ens mou a donar-ho tot, fins la vida, per a envoltar els nostres fills de tot el que necessiten per a créixer sans, forts, feliços i segurs.

De vegades, però, descobrim persones que sembla que primer són elles, i després les criatures. Davant aquestes actituds estranyes, incomprensibles, contràries a la natura de l'ésser humà, no puc sentir més que estupor. Comprenc les pulsions instintives que ens mouen vers el sexe amb una força considerable. Comprenc l'anhel de viure, la por de la mort, l'angoixa de pensar (equivocadament o encertada) que tot s'acaba amb la mort. Però una vegada i una altra, quan m'examino a mi mateix, quan miro al meu endins, veig l'amor pels meus fills més poderós que qualsevol instint ancestral, més intens que qualsevol força genètica o inconscient. És per això que per ells intentaré sempre de mantenir unida la meva família passi el que passi, excepte que la conviència dins la família fos un infern i que la separació fos un mal menor. Afortunadament no és el cas. A la meva família hi ha bon humor, alegria, bon rotllo, harmonia, sorpresa, il·lusió... No entraré en detalls íntims, però haig de dir que l'alegria dels fills fa que sigui impossible cap altra realitat. Ni que quedéssim paral·lítics o impotents, jo o la meva dona; ni que ella em traís; ni que fóssim pobres; ni que haguéssim de muntar a casa un hospital per a cuidar els seus pares o els meus; ni que ens perseguís injustament la justícia; ni que el destí ens maltractés amb malalties... la meva llar seria el cel només perquè hi són els meus fills i amb ells hi hauria prou motius per a tirar endavant amb un somriure, renunciant al que fos, perquè ells estiguessin bé. Renunciaria al sexe, a la llibertat individual més absoluta, a la realització personal, al triomf professional, a la supervivència fins i tot, perquè ells creixessin feliços i sans... i el més important... perquè creixessin bones persones.

Dic això a risc de ser considerat retrògrad, però és com ho sento. Per damunt de morals, de matrimonis, de lleis, de partits integristes, de frivolitats, de religions o de creences... Primer són ells, el seu entorn, el seu niu... I em xoca la gent que diuen que poden gaudir d'una cardada si aquesta cardada perjudica un bri l'entorn dels seus fills. ¿Com pots assaborir la llum del sol si et fa mal un queixal?

Tenir un fill és més que morir per ell... és viure per ell (que encara és més difícil).

.

Cala d'Oques

.

Un bunker damunt d'unes dunes, prop dels pins que arriben fins a l'aigua de la mar. Un espai de llibertat on habitualment ningú no et dirà com t'has de banyar, ans podràs fer-ho com et vingui de gust.
El silenci abillat del brum de les onades.
La sorra amb les ones del vent dibuixades al llom.
El sol.
El vent.
La Mediterrània.
Això és, si fa no fa, la Cala d'Oques.

A bunker on dunes, near of the pines and the sea's water.
A freedom's space where everybody can swim naked or dressed, as everybody wants. Silence dressed in wave's roar.
Sand with wave's wind drawn.
Sun.
Wind.
Mediterranian sea.
This is Cala d'Oques.

Camping Cala d'Oques

Situació

La meva droga

.

.
La meva droga és el blau del cel i les muntanyes
els cims, la neu i l’aroma pur dels Pirineus.
El sol és l'amic fidel que em besa el rostre.
No tinc cap més addicció ni anhelo cap més món.
La vida és plorar de goig mirant el sol quan mor.
Sentir el silenci sagrat, i el vent i la grandesa
d’un temple obert i senzill, misteri de bellesa;
bosc verd, darrere els serrals, sens límit ni final.
Quan sigui fosc miraré els estels i la gelada
escorça que tapa el net mirall d’un llac perdut.
I moriré sent un sol misteri amb la natura.
No tinc cap més obsessió, no hi ha plaer més potent.
No xuclaré enverinats beuratges modernistes.
Costums que fugen amb buides fulgències amagades.
No lluitaré per tenir cadenes valuoses.
Alçaré el vol cap el nord sagrat del meu país.
No m’emportaré diplomes records o advertències.
Aniré vestit de vent, de il·lusió i de misteri.
I m’ajuntaré amb els brots més tendres de les plantes
que creixen a llocs on mai cap ull ha reposat.
Tal vegada un dolç dormir em farà somniar que neixo,
i un raig matiner em portarà un despertar revifat.
I en veure tanta veritat feta terra, feta vida,
ploraré per estar viu, i moriré boig i feliç.

.

.

El dia del descobriment

.

.
El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat per exigències de la tècnica en una platja resplendent a l’oest de tot arreu. Em neguitejava la incertesa de no saber si aconseguiria acreditar la història. Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles. Es féu de nit, i res. Potser no fou allà, o no fou llavors. De matinada m’arribaren uns càntics. Reptant, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera. Sota la volta del firmament, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors. Hores més tard, un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar. Aigües enllà, retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials, les de les pel·lícules d’aventures, les que vaig cremar a les manifestacions per la llibertat dels pobles... Poc després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de la pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo. L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados” I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis i que lluïa pellingots amarats de suarda, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.

.

.

La dona del cinema antic

.

.

Recordo Nova York; i aquell cinema de cortinatges esvorallats, amb humitat a les parets i olor de fusta vella, que només projectava clàssics; i la senyora gran que cada dia s’endinsava al pati de butaques i s’acomodava a la primera fila. Jo acabava d’arribar de Barcelona i havia trobat feina de taquiller en aquell tuguri. La dama misteriosa se m’acostava gairebé cada dia amb el rostre mig ocult rere el maquillatge, i em feia saltar el cor amb aquella veu greu i vellutada de violoncel virtuós; demanant-me, com si pronunciés un poema, si li podia vendre una entrada. Blens de cabells blancs li apareixien dessota una gorra negra, i un abric fosc de coll alt li amagava les arrugues del baix de la cara. Els plecs dels ulls, tremolant rere unes ulleres fumades de lent enorme, li insinuaven una antiga i salvatge bellesa. Mai no somreia. Quan caminava, el baix de les faldilles li onejava, i tota ella es movia amb una elegància que m’atreia estranyament. Una tarda gris, després d’una d’aquelles pluges torrencials que escampaven fragàncies de carrer humit, la senyora va començar a copejar les parets de la sala, com invocant alguna mena de poder sobrenatural més enllà de la pantalla. L’endemà ja no la van deixar entrar. D’ençà d’aquell moment, rondava davant del cinema i s’embadalia amb les lletres lluminoses de la façana, hipnotitzada pels rostres dels antics déus del cel·luloide. -No em deixaràs entrar, fill meu? –em preguntava amb un anglès tosc, vestit d’una mena de deix nòrdic imprecís. Una nit, m’ho va suplicar amb tant d’anhel que no li ho vaig saber negar. I quan ja començava a travessar l’obscuritat de la sala, palpant les espatlleres de les butaques, es tombà i em digué: -Estic cansada de ser un símbol... només vull ser un ésser humà... Anys més tard, un cop ja instal·lat a Catalunya, vaig posar la televisió i m’aparegué “Queen Christina” la pel·lícula d’aquella nit de Nova York en què vaig deixar passar la senyora. I fent servir el dual, la vaig escoltar en anglès. I en les faccions de la reina Cristina de Suècia hi vaig reconèixer aquell rostre arrugat, la veu de violoncel, i les mateixes paraules misterioses que em dirigí abans d’esvair-se en la penombra. Llavors vaig percebre una estranya bellesa etèria que m’abraçava des d’un més enllà difús, i que em regalava, per primera vegada, un somriure.

.

Sobre el dolor

.

Hi ha cops a la vida en què el dolor ve sense que l'hagin convidat. El dolor físic, el dolor moral, el dolor intolerable, el dolor que no té cap perfil un xic més amable que altre. Davant d'aquesta mena de dolor, aprenem a demanar-nos: I què? I si fa mal... què? ¿Què és el dolor sinó una advertència de la nostra consciència del fet que alguna realitat vital o material no va prou bé? I qui sigui que genera aquesta sensació no entén la nostra resposta quan li diem que ja ho sabem, que ja hem entès el missatge del sistema nerviós, o de les àrees del cervell relacionades amb l'angoixa, la por, la inseguretat, el terror... perquè qui sigui que genera aquesta sensació tan desagradable continua bombardejant-nos, i no ens queda altra solució que contemplar cara a cara el dolor i tornar-li a preguntar retòricament: I què? I què, dolor...? I què? Fas mal... i què passa? No passa res, dolor!

El dolor no em destruirà. El dolor no impedirà que estimi. Ni que els que em provoquessin el dolor fossin aquells que més m'estimo... el dolor no m'impediria d'estimar-los. Ni que la meva eternitat fos conviure amb aquest dolor, o amb un dolor mil vegades superior, si sóc capaç d'estimar, passaré pel costat del dolor, per sobre del dolor, o per dintre del dolor, amb una satisfacció vital profunda, que em permetrà continuar exclamant que existir és un miracle, que l'existència és bona només pel fet que podem estimar, pel fet que estimar és la nostra natura i que mai no arribarem al límit superior de l'amor, perquè no existeix cap límit superior.

.

Un any de premis

.


Demà, 23 d'abril, farà un any que vaig començar a presentar-me d'una manera regular i constant a premis literaris i ha arribat l'hora de fer balanç. Igual com s'ha de fer en tota activitat humana que necessita esforç, tècnica, intel·ligència i un punt de màgia... és convenient d'extraure conclusions, d'esbrinar possibles errors, i de plantejar-me estratègies de millora.

La sensació és bona. He perdut la por als premis. He viscut moments de gloria. He patit derrotes. M'ho he passat bé. He millorat la tècnica. He conegut un munt de pobles, i de gent de Catalunya i del país Valencià, que abans no coneixia. He guanyat una mica de diners (jo amb poc em conformo) També he aconseguit un televisor, unes quantes publicacions, caps de setmana a indrets preciosos, un sopar literari intensíssim a Lloret, un reportatge a La Vanguàrdia que van veure tots els parents i que va fer somriure al meu fill quan vaig quedar tercer del concurs de poemes de l'estiu.

Han estat cinquanta-tres premis literaris enviats dels quals deu encara estan pendents de veredicte. Onze de poesia i quaranta-dos de prosa. I han estat onze premis obtinguts en un any (dos d'ells primers) a falta dels deu veredictes.

Conclusions:

-Escriure és meravellós

-Presentar-se a premis és emocionant i enriquidor.

-Els relats en els quals he estat més temps preparant l'argument, abans de començar a escriure-los, són els que han guanyat més.

-Els relats, l'argument dels quals (abillat de detalls i consideracions), més m'engrescava; són els que han guanyat més vegades.

-Els relats que he deixat reposar (un cop acabats) un bon interval de dies, m'han permès una correcció fresca, escarida i adequada, i són també els que més han guanyat.

-El percentatge de victòries en poesia ha estat molt superior al de prosa, bo i dedicar-me tan poc a la poesia.

-Les poesies que he escrit més a poc a poc (4 versos al dia) i cuidant la sonoritat i el ritme tant com la significació, han esdevingut les millors i les més premiades.

-Llegir Agustí Bartra i Jaume Cabré m'ajuda inconscientment a millorar el meu estil en prosa.

-Llegir Lluís Calvo m'ajuda a millorar el meu estil i la tècnica en poesia.

Estratègies:

-Continuaré escrivint.

-Em continuaré presentant a premis.

-Em presentaré a menys premis, escriure més a poc a poc, em prepararé sempre els arguments i no començaré a escriure fins que aquests arguments estiguint acabats, complets, i sobretot fins que m'entusiasmin.

-Deixaré reposar els relats sense caure en la impaciència d'enviar-los de seguida.

-Em presentaré a més premis de poesia, vist l'èxit; i continuaré amb les tècniques que m'han anat més bé, intentant aprendre cada dia més.

-Llegiré habitualment la prosa de Jaume Cabré i d'Agustí Bartra.

-Llegiré habitualment poesia de Lluís Calvo.

.

Un món estrany

.

.

Vivim un món estrany. Les paraules exasperen. Les opinions molesten. La diversitat posa nerviós. Algunes frases poden portar a la presó a qui les diu. Les persones són etiquetades. No se'ls permet el canvi. Molt poca gent creu en el canvi. L'etiqueta mana. Una etiqueta perpètua, grossa, reductora i simplificadora de la infinita complexitat humana.

Vivim un món estrany. L'integrisme es combat amb l'integrisme. Els combatents per la llibertat es converteixen en allò mateix que combaten. La pressa s'adora i es maleeix alhora. No se sap perdre el temps. La utilitat esdevé el salconduit dels actes i les presències. Els problemes aliens no commouen si no és que es veu, d'una manera clara i evident, que poden convertir-se en un problema propi.

Vivim un món estrany. L'enveja es disfressa de dignitat. La raó vesteix els instints de justícia humana. La llibertat aliena pertorba. La pròpia visió s'imposa subtilment als altres per evitar que s'agreixi. La solitud es tem. El silenci aterreix. La natura no es mira. La bellesa no es veu.

Vivim un món estrany de mentides inventades per a ser convertides en veritats, de gregarismes ocults, d'instints tribals vestits d'etiqueta.

Cada vegada més i més i més avorreixo les militàncies, les definicions, les vies del tren del viatge que et diuen per on has d'avançar, les fronteres, els límits, el passat, la raça, la identitat, el nombre de sèrie, la professió, el títol, el protocol, la norma, la fama, l'ego, la imatge.

Dins d'aquest món estrany, diré el que em vindrà de gust, opinaré el que creuré encertat, viuré a la meva manera, en llibertat. Si ho faig així, el món serà un xic menys estrany.

.

Una mirada al món

.

De vegades va bé aturar-se a mirar d'on és la gent que ens visita, que es mira aquest blog, ni que sigui com a cortesia a una visita meva als seus espais:

Origen dels visitants


.

Sobre Cataluña y el catalán.

.

A todos los visitantes que no conocen Cataluña.

Yo pertenezco a una pequeña nación sin estado, cuyo nombre es Cataluña y cuya lengua es el catalán. En Cataluña viven aproxmadamente seis millones de personas. El Catalán es lengua oficial en Cataluña, que en la actualidad posee el status político de Comunidad Autónoma del Estado Español. El catalán también és la lengua oficial del pequeño estado independiente de Andorra (en los Pirineos). El catalán ha sido perseguido salvaje y constantemente a lo largo de la historia por diversas políticas centralistas que han intentado la uniformización de la península Ibérica a costa de la eliminación de la diversidad cultural. A pesar de todo Cataluña y el catalán siguen siendo. La aceptación de las diversas oleadas de inmigración que a lo largo de los siglos han contribuido a configurar la nación y la han enriquecido, ha sido y es una seña de identidad para los catalanes. En Cataluña la mayor parte de la población viene o ha venido alguna vez de algún lado.

En la isla de Cerdeña, en la población de l'Alguer, (Italia) también se habla Catalán.

En la actualidad, en Barcelona, la capital de Cataluña, se hablan más de doscientas lenguas.

Ahora podeis oir a Pau Casals, un gran violoncelista, hablar sobre su nación, Cataluña, en su discurso en las Naciones Unidas en 1971.

Descobrir la mar entre els brancatges del bosc (Descubrir la mar entre las ramas del bosque)

.

¿Què passarà quan no pugui descobrir la mar entre els arbres? La mar com un monstre bell, d’un blau fosc i intents, solcat d’esquitxos blancs els dies de vent. ¿Què faré quan tot sigui encimentat i hagi de guaitar els vaixells entre torres que arriben a un cel opac i indefinit.? ¿Com explicaré al meu fill que un dia la costa de Catalunya fou un jardí natural de bellesa mística? ¿Com es pot transmetre amb paraules el foc íntim que desprèn la terra quan manté la seva emprempta original? L’obra de les nostres mans ens està abassegant la vida. El diner dirigeix els destins de les persones, de les nacions i de la Terra; no el podem aturar, hi ha massa milers d’individus que l’adoren i li són fidels per damunt de l’amor als seus descendents hereus del paisatge, hi ha massa indiferents que s’acontenten amb guanyar-se el pa i el cel sense pensar gaire, sense contemplar. I quan la Terra sigui plena a vessar de xalets, urbanitzacions, parcs d’oci, centres comercials i sales multicinema, quan ja no n’hi càpiguen més... llavors què...? Quan ens haguem venut la Terra... ¿què en farem dels diners? ¿On podrem viatjar si a tot arreu tot serà igual: gris, dur, artificiós? ¿Com podrem ser lliures, si per ser considerats ciutadans haurem de pagar? Si paguem ens estimaran, si no paguem serem uns criminals... ¿Quina mena d’amor serà aquest, i on serà la humanitat? . Miro als estels i no en veig cap d'altra, de Terra tan bonica; i em sembla que els meus peus no se subjecten bé, que el sòl és fonedís, que res no és com abans. A cops miro els meus avantpassats del paleolític, que dedicaven dues o tres hores cada dia a recollir fruits i a caçar animals, enmig d'un món sense tanques, sense límits, i envejo els seus trenta anys escadussers de vida intensa en una Terra que era la seva. El món que veig, sovint, no és el meu món. Diuen que totes les grips passen perquè els virus es reprodueixen i esgoten els aliments del seu medi. Em pregunto: de totes les grips de consciències que en aquests moments estaran creixent a milers de racons de l'univers, silencioses, aïllades, sorpreses d'existir, ¿quantes d'elles sabran valorar la importància de mantenir el seu entorn natural i sobreviure?
La remor de la mar s’ofega amb el brogit dels motors d’explosió que embruten l’aigua i l’aire. La pluja, però, ens retorna la flaira d’una terra oblidada. Una nova humanitat creix amb el radar dels sentiments apagat, i el sol vermell com una taronja, en una posta que dibuixa al cel un quadre irrepetible, és ignorat. Les xarxes divideixen les antigues planúries de quan la Terra no es podia posseir. Els cotxes omplenen les carreteres i ja no hi caben, però s’han de vendre, sinó res no rutlla. Les carreteres de quitrà divideixen els antics jardins sagrats dels ibers, l’aigua dels camps de golf s’escampa damunt d’una herba solitària que no es pot trepitjar, i l’Ebre es buida. L’aire s’escalfa, s’embruta, emmalalteix, i mirem cap a una altra banda per a no sofrir.
Les cales de l’Ametlla van morint, ja mai no seran com han estat els últims milers d’anys, i això passarà perquè uns quants senyors es puguin embutxacar uns bons milions i es pensin que d’aquesta manera beneficien la societat. La Costa Brava gemega, alguns diuen que ja és morta; d’altres seguim cercant racons misteriosos vora la mar hel·lènica on el temps no circuli, indrets protegits per sirenes que es neguen a tolerar l’escapçada de tanta vida. El llom del paisatge es panseix, la nova humanitat que neix mai no coneixerà el medi on el seu ésser va evolucionar, sempre li mancara quelcom que no sabrà definir. Portem a la sang sed de natura; si aquesta sed no es deslliga, mai no s’arribarà a viure com un ésser humà; i si es deslliga, hom mai no es resignarà a deixar morir, sense més ni més, la mar i la terra.
Necessito trobar un lloc fora del temps, que no tingui un forat al calendari, que no es digui diumenge ni dilluns ni cap altre nom retallador de llibertats... Necessito cercar un moment etern fora dels instants classificats, lliure d’etiquetes, de passat i de futur. Un temps fet per a ell mateix, lliure de neguits i de projectes, un temps per descobrir la mar entre els arbres.

¿Qué pasará cuando no pueda descubrir la mar entre los árboles? La mar como un monstruo bello, de un azul oscuro e intenso, surcado de salpicaduras blancas en los días de viento. ¿Qué haré cuando esté encementado y tenga que contemplar los barcos entre torres que llegan a un cielo opaco e indefinido.? ¿Cómo le explicaré a mi hijo que un día la costa de Cataluña fué un jardín natural de belleza mística? ¿Cómo se puede transmitir con palabras el fuego íntimo que desprende la tierra cuando mantiene su huella original? La obra de nuestras manos nos està arrebatando la vida. El dinero dirige los destinos de las personas, de las naciones y de la Tierra; no lo podemos detener, hay demasiados miles de individuos que lo adoran y que le son fieles por encima del amor a sus descendientes herederos del paisaje, hay demasiados indiferentes que se contentan con ganarse el pan i el cielo sin pensar mucho, sin contemplar. ¿Y cuando la Tierra este llena a rebosar de chalets, urbanizaciones, parques de ocio, centros comerciales y salas multicines, cuando ya no quepan más... entonces qué...? Cuando nos hayamos vendido la Tierra... ¿qué haremos con el dinero? ¿Dónde podremos viajar si en todas partes todo será igual: gris, duro, artificial? ¿Cómo podremos ser libres, si para ser considerados ciudadanos tendremos que pagar? Si pagamos nos amarán, si no pagamos seremos unos criminales... ¿Qué clase de amor será éste, i donde estarà la humanidat? Miro a las estrellas y no encuentro ninguna Tierra tan hermosa como la nuestra; i me parece que mis pies no se sujetan bien, que el suelo se derrite, que nada es como antes. A veces miro a mis antepasados del paleolítico, que dedicaban dos o tres horas cada día a recoger frutos y a cazar animales, en medio de un mundo sin vallas, sin límites, i envidio sus treinta anys escasos de vida intensa en una Tierra que era la suya. El mundo que veo, muchas veces, no es mi mundo. Dicen que todas les gripes pasan porque los virus se reproducen y agotan los alimentos de su medio. Me pregunto: de todas las gripes de consciencias que en estos momentos estarán creciendo en miles de rincones del universo, silenciosas, aisladas, sorprendidas de existir, ¿cuantas de ellas sabrán valorar la importancia de mantener su entorno natural y sobrevivir?
El rumor de la mar se ahoga con el rugido de los motores de explosión que ensucian el agua i el aire. La lluvia, sin embargo, nos devuelve los aromas de una Tierra olvidada. Una nueva humanidad crece con el radar de los sentimientos apagado, y el sol, rojo como una naranja muy madura, en una puesta que dibuja en el cielo un cuadro irrepetible, es ignorado. Las redes dividen las antiguas llanuras de cuando la Tierra no se podia poseer. Los coches llenan las carreteras y ya no caben, pero tienen que venderse, si nó nada funciona. Las carreteras de alquitrán dividen los antiguos jardines sagrados de los íberos, el agua de los campos de golf se esparce sobre una hierba solitaria que no se puede pisar, y el Ebro se vacía. El aire se calienta, se ensucia, enferma, y miramos hacia otro lado para no sufrir.
Las calas de la Ametlla se van muriendo, ya nunca serán como han sido en los últimos diez mil años, y esto ocurrirà para que unos cuantos señores se puedan llevar unos buenos millones y se piensen que de esta manera benefician a la sociedat. La Costa Brava gime, algunos dicen que ya está muerta; otros seguimos buscando rincones misteriosos cerca de la mar helénica donde el tiempo no circule, parajes protegidos por sirenas que se niegan a tolerar el escabechinamiento de tanta vida. El lomo del paisaje se hunde, la nueva humanidad que nace jamás conecerá el medio donde su ser evolucionó, siempre le faltará algo que no sabrá definir. Llevamos en la sangre sed de naturaleza; si esta sed no se desata, nunca se llegará a vivir como un ser humano; y si se desata, jamás nos resignaremos a dejar morir, sin más ni más, la mar y la tierra.
Necesito encontrar un lugar fuera del tiempo, que no tenga un hueco en el calendario, que no se llame domingo ni lunes ni ningún otro nombre recortador de libertades... Necesito buscar un momento eterno fuera de los instantes clasificados, libre de etiquetas, de pasado y de futuro. Un tiempo hecho para el mísmo, libre de angustias y de proyectos, un tiempo para descubrir la mar entre los árboles.

Todos los posts en español

Esperança (Hope)

.

Amb cada embat del teu poder m’omples de goig...
car em fas saber que quan tot sembli perdut...
sortiràs en defensa de la Terra,
i expulsaràs la plaga destructora i consumista
que gosa posar-hi un preu...

Amb cada bram del teu pit, mar, em fas feliç...
Sé que hi ets i que enfrontar-se a tu
és com colpejar un Déu adormit...

You heap hapiness on me,
with every atack of your power
because you let me know
that you will save the Earth
when all seem failed.
And you will expel the destroyer and consumist glut
which dare to appraise life.

With every clamour of your breast, sea...
you make me happy.
I know you're there...
Fighting against you is so useless
like fighting against an slept God.

All English posts

El Dolmen de Vallgorguina (The Vallgorguina's Dolmen)

.

.Diumenge, 6 d'abril, ens vam acostar a Vallgorguina, a la vall que es troba entre les serres del Montnegre i el Corredor. D'allà vam agafar el camí que s'endinsa en el bosc i arriba fins al Dolmen. Una construcció funerària construida sis mil anys enrere pels pobles prehistòrics que habitaven el Montnegre. Impressiona posar les mans sobre la pedra superior del Dolmen i imaginar el poble que en una Catalunya diferent, natural, verge, sobrevivia enmig de les inclemències del temps, amb els mateixos amors i dolors que les persones d'avui. Fet i fet, sis mil anys, a l'evolució humana no són res.

El Dolmen, a l'edat mitjana, va servir de punt de reunió a les bruixes que s'alliberaven de la repressió de la religió imperant i deslligaven els seus balls, els seus rituals i la seva màgia.

Els voltants del Dolmen semblen dissenyats específicament per una divinitat misteriosa que crida des de la muntanya. La força del lloc es percep a cada instant.

Sunday, 6 of April, we went to Vallgorguina, a little village between Mountain range of Montnegre and Corredor. We went along the path which started in the village, and we arrived to the prehistoric Dolmen in the middle of the wood. The Dolmen is a prehistoric funeral building, It was built six thousand years ago by the people who lived in this mountains. I put my hands over the top stone, and I imagined people who lived in the prehistoric Catalunya, a country very different to the present Catalunya. I imagined the prehistoric people, surviving under the inclemency of the weather, with the same love and the same moral afflictions than people of nowadays. Six thousand years are not a great time's interval in the long way of the human evolution.

The Dolmen, in the middle age, was a witches meeting point. These women liberated themselves from the religion's repressed, and they developed their dances, their rituals, and their magic.

Dolmen's outskirts seem gardens designed by a mysterious god who call humans from the mountain. We felt place's power every moment of Sunday.

All English posts.

Memories

.

.
Memories

Drops of blue brightness,
sprinkling from sky's cloudless sphere.
Figleaves and burning bunches,
drawing hanging grapes over red and hot land.
Buzzing of bees in the sticky sultriness, and the silence of august.
Flowers stem with wrinkled beards.
And me, when I was a child,
searching birds eggs in nests.
The sea, near...
as the palm of one's hand receiving me
I deliver myself wholly to this blue and wide hand,
because I want, because I feel I must do it.
A clay's jug overflowing...
water with a land flavour...
freshness of old and white house.



Helènic Glauc

All the english posts

Naturist nudism (When nudeness doesn't mean sex)

.

Sometimes in life, the time becomes present: deep present, just present. When It happens, we feel the whole universe; alive and burning univers inside the present time. When It happens, language can't describe this fenomen: there aren't enough words. When It happens, human consciousness feels plenitude.

There are a lot of ways to reach plenitude. Putting our naked body in touch with natural elements is one of those ways. Human specie has been nude for many years (200.000 years) in touch with air, water, and sun. Nowadays, some people think that naked human body means scandal, sin, indecency, ugliness, poverty, misery, dirtiness... But there is no manufactured dress more beatiful than a rose or a lily. In spite we used all the gold in the world to make that dress, we wouldn't achieve the beauty of those flowers.

If we prevent any person from seeing a rose during his whole life, when this person see accidentally a rose, he (or she) will watch the rose with fear, he will examine its thorns, he will not touch its petals for avoiding an urticaria. At the end, he will declare that the rose is an strange flower, dark, abrupt, too wild to be exhibited.

Nowadays, there are a lot of people that is troubled by their own being. Many people consider that their own body, and bodies of everybody, are enemies. They think that naked bodies are danger and ugly realities. Many people go to the forest and they tear off thorny plants, they pick up all the sharp stones, they destroy all the poisonous mushrooms... and, at the end... these people think that this way of action is a right behavior. They think, wrongly, taht this action contribute to achieve a more beautiful world.

Our body is a natural book, the book of the nature. If we sentence this book to darkness, we will lose the poem that existence sings through this book. Our body is only one reality, an oneness. And when our body is naked, all the senses form just one sense. The only sense (formed by all the senses) perceives the harmony of nature. When It happens, we feel plenitude.

If we recover serenity of nakedness, we will also recover the innocence that we lost when we started to wish money, power, prestige, pride... Children lose their innocence when they start to worry about their possessions. They lose their innocence when they start to worry about what they have, instead of worrying about what they are. When they start to worry about what they show, instead of worrying about what they are. Being nude in nature means recovering the beloved childhood. Nakedness is like a sunlight which awake us from a nightmare; the nightmare of consumption's civilization; the nightmare of utilitarianism. Nakedness is a peaceful and liberating revolution against the chains of some people that consider their body as a dirty reality; a peaceful and liberating revolution against the imposition of fear's morality... against the unhealthy conception of the own being.

Being obliged to hide body is like a finger; a finger that point out a hidden reality; a finger that clamors for a contradiction: the hidden reality is scandalous and seductive, ugly and desirable, sinful and honourable... These contradictions go into subconscious as bad seeds, and bodies are converted into erotic objects.

The key to achieve dominion over instincts is not the concealment of human body, but its knowledge. When people hide body obsessively, then people increases their body's morbidness. When people learn to discover human body, when they realise that human body is a good and nice fruit of the nature, when they discover that human body is not necessarily an erotic object, then people have self-control and interior freedom. We must know truth and watch reality face to face, without fears, complexs or uncontrolled excitements... Then we will be free from body's fetishism

Sin is only in the eyes of some people that watch naked human bodies and they just see external reality through the lenses of their own interior fears and guilt complexes. They have suffered (unconsciously) a lot of years full of guilt complexes and repression: the mistake of condemning natural realities, of condemning a part of themselves; the mistake of not assuming a part of their reality.

There are some countries and cultures where the hands of the women, or the eyes of the women, have become reason for sexual excitement. The more we hide human body, the more It becomes perturbing reality. Human spirituality needs to recover the lost ground of the body's beauty. Human spirituality must defeat the economic empire of pornography. Human spirituality must eliminate morbidness from human body, and It must contemplate body as a natural reality.

Human body's beauty is a metaphor of the invisible reality that accompanies body. It is an ikon that point towards a more beautifull conscience. If we love the rose that we have left in a star, then all roses will recall us our beloved rose. Every human body will recall us human dignity if we achieve to recognize ( in everybody we see) a person that deserves to be loved.

Naturist nudism can be a vaccine against the use of human body as a consumption's product. Nudism can also be the breaking-off with the enforced aesthetic of the mass media... a breaking-off with the enforced aesthetic of tradition... a breaking-off with the enforced aesthetic of the dark past centuries. Naturist nudism allows us to recover natural aesthetic that has evolved in Earth since the beginning of time. When human body is naked and free in the nature, beside the sea and the yellow sand, It shines as the most beautifull image in the whole universe, the most serene, the most elegant; at least in the mind of people who lives in harmony with nature. Naturist nudism allows us to enjoy natural elements with all our senses, with all our skin. It allows that we to fill us of wind, of sea, of sun, fully. It allows that we to feel free and beautifull. It allows that we humbly to accept the dress that univers has sewed for us. It allows that we to discover our companions, free of fears. It allows us be accepted by companions as we really are. It allows us to be conscious of present time, and that we to live present time without longing for any future. It allows that we to educate our daughters and sons with the idea of freedom, free of fears, free of fetishism, free of disproportionate valuations of body's parts.

People who reject naturist nudism shouldn't condemn this reality without previous knowledge. Different people undress due to different reasons. Most of these reasons are healthy reasons. Perhaps some people who undress are victims of a lot of repressed years (people who search sexual excitement). But most of nude people, are honest persons, families, couples, friends... They search freedom, peace, nature, beauty, sun, sea, light... They want feel as a part of landscape. As Whalt Whitman said, when we are naked in nature, we are not visitors, we are part of landscape.

Jeremias Soler 

Terrassa (Barcelona)

All the english posts.

All the spanish posts.

.

Childhood

.


I hope you like my poem:

CHILDHOOD

Let's find again paths which smell of coals
the sounds of the songs of always
the sweat of game
the light of place
the smile.
Let's find again the sublime step of freedom
We must expel fears
darkness and revenge.
Let's enjoy oblivion
as the man who is born now.

Let's rip off clothes and dress in mud and grass. Let's admire rambling ivy which endows the ruinous old house's front and let's play hide-and-seek in its garden. Let's search for fleeing kisses hidden between shadows. Let's sleep in a soft and gigantic bed without thoughts.

All the posts in English
Posts in Spanish

.