Quadre.

Un quadre nou, pinta quan vol, l'atzar del vent; de suau plasticitat i llum de mel. Amb plecs daurats a la catifa de vellut; dibuix precís del cop enterc, salat i etern.

Se'n va i retorna l'alenada com si res; la quantificació de tot embat.

De neu que bull, l'escuma traça estels al blau.

Llenques de pedra, de canyella i foc vençut; moren d'amor desassenyat al mar perdut.

.

.

T'ho havia de dir

Em fa mal tot.

De mica en mica em recupero del sotrac.

L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.

Truquen. Despenjo.

-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.

-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.

-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.

-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.

Torno a entrar al menjador.

Em col·loco l'auricular a l'orella.

-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.

-Parla'm. Nena. No tinguis por.

-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?

-Sóc el teu pare.

-El meu pare és mort!

-...

Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar

-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.

-Què vols dir?

-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?

-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?

-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.

-El meu pare és mort!

-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.

-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!

Penjo.

Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.

Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.

-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...

Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.

-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!

Però la mare ja no hi és.

Torna a sonar el telèfon.

-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.

-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...

-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!

-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!

-Què vols? -i vinga a plorar.

-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?

-Sí.

-Des de quan ets al pis, filla?

-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...

-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?

-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.

-És clar. I saps per què?

-No. -gemego.

-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

.

. 

Deixem de pintar façanes!

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”. 

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema. 

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència. 

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats. 

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana. 

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!

El llarg viatge a la bellesa que tenim al costat.

Viatges al preu que vulguis, als euros que duguis (no te'ls demanarem); al carrer de casa, a on hi veuràs postes úniques, que un cop llueixen mai més no tornen a fer-ho amb idèntics traços.

Estades d'un instant al paradís dels somnis que duguis a dins, que seran els que tu vulguis dur, els que puguis dur; si ets capaç de vèncer les pors i la foscor. Avui Moragues, Casanovas i Villaroel van perdre un somni, però els recordem; i un país s'aixeca quan li trepitgen el dret a ser; a ser país, a existir com a identitat. L'onada va i ve. I tornarà a venir amb força; i a anar; i a venir...

Paquets turístics sense taxes d'embarcament, sense un “tot inclòs”; mai no està tot inclòs per a les necessitats del cor i del destí; mai no es pot incloure tot si hom vol ser lliure; mai no tens res inclòs si no és que pagues un peatge excessiu, inconvenient, indigne... T'ho has d'incloure tu; i ho has d'incloure aquí i ara.

Aquesta posta que acabo de fotografiar no és a Cancun, ni a Santorini, ni a Bali, ni a Hawaii... és al Vallès Occidental. I n'hi ha prou amb caminar pels seus carrers per a gaudir-ne. Explica-ho! Explica que has estat al Vallès! Que és increïble (la bellesa sempre ho és) Que el viatge és llarguíssim (ho deu ser perquè poca gent hi ve de vacances tot i ser tan bell). Que el bitllet t'ha costat un ull de la cara (aixecar no un ull, sinó dos, i enfocar-lo cap al cel), però que treballes molt i t'ho mereixes (això sempre!). Però quines postes, al Vallès! Les millors del món! No pas com les d'aquí (les de tants aquís que tenim al costat i considerem banals). Aquestes són una altra cosa... cal veure-les per entendre-ho... no es poden descriure! (La bellesa que tenim contínuament al costat està lluny nomes perquè ens és molt i molt difícil de veure).

.

.

L'amor no és imbècil.

L'amor de debò no fa un dring de campana de coure, que tothom veu i lloa; passa desapercebut i procura no ser el centre d'atenció de res; i és petit, i petit i petit... humil i modest; no pretén ser la solució a tots els problemes del món.

L'amor de debò no parla mai d'ell, ni de les seves virtuts, ni de la seva sort, ni del seu poder, ni del dring de campana que fa que tothom giri els ulls vers la seva pietat. És un amor petit, petit, petit... humil i modest; que estima qui té al costat primer... i després, i progressivament, els més allunyats.

L'amor de debò no escull les creus més aplaudides, ni les més valorades, ni les més suggestives, ni les més emotives... L'amor de debò escull la seva creu; que normalment ningú no lloa, ningú no aplaudeix, ningú no agraeix, i que sovint ningú no veu... i ho fa sense que ningú se n'adoni. L'amor de debò es conforma amb la creu que li ha tocat, i no va a buscar creus que són d'altres si la seva ja pesa prou; correria el risc de no poder sostenir la seva, la que ningú no veu, ni aplaudeix, ni lloa i que per tant, és menys atraient.

L'amor de debò no defuig el seny, ni la responsabilitat, ni la intel·ligència, perquè sap que són dons que hom té la responsabilitat de fer servir per evitar sofriments. L'amor de debò no cau en la ingenuïtat dels qui es pensen que tot el que passa, passa perquè déu ho vol. Si no hi ha seny, es desbarra. Si no hi ha intel·ligència, sovint la casa s'ensorra. I déu calla, i no sosté la casa. Potser perquè ja ens ha donat el seny i la intel·ligència, i ens toca a nosaltres fer-los servir.

.

.

Catifa de peixos al fons de l'Atlàntic.

Érem a Punta Paloma, un dia de juliol; sols, com habitualment.

Pertot, una bonior de dunes, esculleres, roques antropomòrfiques aixecant-se damunt d'una aigua blavissa i cristallina sota d'un sol esclatant. Feia hores que el ponent havia amainat, i s'esperava un llevant que, de sort, encara no arribava. Estranyament, el paisatge se sostenia immòbil, i les onades eren minses.

Com que el meu fill pescava, i no tenia gaire sort; se'm va acudir de submergir-me amb les ulleres i una càmera submergible a veure què em trobava. El fons sorrenc (a uns dos metres de profunditat) que envoltava les roques des d'on la canya actuava, estava cobert, com si d'una catifa es tractés, de centenars de peixos estàtics, aturats, que s'agitaven al pas de l'Atlàntic. 

Vaig fer més d'una fotografia, i haig de dir que cap d'elles no va ser fidel a l'espectacle real; la tècnica és la que és.

De totes les imatges, he escollit la que més s'apropa a la visió natural (us recomano que clickeu la fotografia per fer-la més grossa i que l'amplieu al màxim). Allò que a la imatge sembla la foscor tenebrosa de l'oceà, a la realitat era lluminós, i continuava oferint la visió de més peixos, que com ovelles aturades cobrien, elegants, el fons del mar.

.

.

Nueses, borratxeres i pistoles...

Us passo un escrit del meu amic Robert Conway, que com que no té blog m'ha demanat si el puc posar aquí, i que trobo força interessant:

Alguna vegada passa que et trobes en una festa social d'aquelles en què t'asseuen al costat de gent a qui no coneixes gaire, a qui veus de pasqües a rams. I veus que, com tu, van posats i mudats, tal com toca per l'ocasió, amb la ratlla ben marcada i un somriure perfecte (somriure de façana harmònica amb el protocol i els convencionalismes). Els escoltes parlar de les vacances i et quedes amb cara de pòquer quan pronuncien despectivament:

-¿Y las playas donde la gente se quita el bañador? ¿Os habéis encontrado con esto? Es que son la leche! -ho expliquen als de la seva esquerra, i tu vas preparant la resposta (cas que se'ls acudeixi preguntar-te el mateix, a tu, que estàs davant seu).

-Nosotros en Punta Umbría vimos algunas -responen els de l'esquerra, mentre continues rumiant com fer-los veure que també “ets la leche” però que no téns banyes, ni cua, ni fas pudor de sofre, ni et fiques al llit amb tres o quatre alhora -. pero la gente està muy espaciada y no pasa nada -afegeixen assuaujant la tensió. I a tu, a l'últim, no et pregunten res, amb la qual cosa, la resposta multicultural i alliberadora que tenies en ment resta al calaix de les possibilitats que mai no van ser.

Minuts després, et quedes de pasta de moniato quan els escoltes explicar, a uns i altres, l'última borratxera que van experimentar, i en la qual van agafar un pet tan gran que els van haver d'acompanyar a casa. I penses... ¿banyar-se nu en una platja envoltada de natura es la “leche” (en sentit pejoratiu) i emborratxar-se fins a perdre els sentits és una gesta digna de ser explicada amb satisfacció?

Instants més tard, algú parla dels Estats Units, i diu que allà sí que ho fan bé; perquè et pots comprar una pistola al supermercat i la gent viu més segura. I algú altre, en veure la meva cara de sorpresa, afegeix:

-¡Forma parte de su cultura! Desde el siglo pasado que defienden su país así... Ya sabes, el Far West y tal...

Xarrupo el cava, agafo un musclo amb una patata, em poso bé la corbata, i compto les hores que manquen per acabar la festa. Es veu que la moral no és relativa!