S'avorreix a la majoria de ritus

Existeix un perquè diferent i misteriós que no està atrapat per cap religió. Hi ha una realitat inexplicable i àdhuc innombrable completament diferent a qualsevol divinitat de les inventades. Hi ha una espiritualitat que no té religió, ni doctrina, ni ritus preestablerts, ni encens, ni càstigs, ni premis, ni judicis, ni dret antropomòrfic i tediós, espill de misèries i rancúnies. Hi ha un poder que fa, esquivant els dogmes i les sotanes casposes, les barbes dels rabins i l'ocultació dels imams. Hi ha una acció silenciosa i dissimulada que esperona obres, versos, sons, somnis i ideals. L'amor no és patrimoni exclusiu de les religions. Les persones, i, en general, qualsevol ésser amb consciència tenim la capacitat d'estimar de l'única manera possible.

Tinc aquesta realitat, independent i no afiliada a cap fe; la que també tenia Màrius Torres; la realitat a la qual no m'agrada anomenar de cap manera, perquè qualsevol mot evocaria falses descripcions, com les de les doctrines oficials inventades. Tinc allò que tinc no pas per merèixer-ho o per guanyar-ho, sinó per una estranya sort del destí; allò que em permet estimar el fang i el riu, i el cos nu de les persones, i el sexe, i el vi, i l'esclat del tro, i la pluja, i el caos, i el desordre, i la diversitat, i la llibertat, i la independència de tot, i la heterodòxia. Aquesta sublim i fascinant realitat que rau allà a on alguns hi escriuen un mot, i que no hi té res a veure amb el mot, perquè és més gran... s'avorreix a la majoria de ritus de la majoria de religions; no suporta el poder ni els poderosos; se sent malament amb la guerra; odia la mort; i no és persona perquè és més que persona, i per això no es pot dir que no ho sigui; i no és enllà de la mort, perquè és aquí, amb la mateixa força com és allà. I apareix com un lleuger reflex, amb alguns sons, amb algunes harmonies. S'amaga discretament a l'art, perquè el busquem rere les melodies, a través dels colors, de la línia i de la llum. A cops sembla que li diverteixi confondre'ns i mostrar-se en allò que el món condemna per nu, o per poc seriós, o per excessivament ortodox. Apareix, com un esclat, en un poema irreverent, en un cos despullat, en una història sagnant, en un barri marginal, o al somriure d'un delinqüent o en un racó esfereïdor de la guerra més injusta. És anticlerical, laic, gens religiós, revolucionari, trencador, i amb un sentit de l'humor que frega el sarcasme, però que tot d'un plegat esdevé tendresa i et fa plorar de goig en mostrar-se. Es revela als més increïblement miserables, en comptes de plantar-se davant dels savis, els estudiosos o els poderosos. I vol continuar mig ocult, tot i que tan present i tan evident, com si li agradés continuar d'incògnit.

Eduquem amb el que fem, no pas amb el que diem

Un dia, quan jo estava a la mili, un soldat va robar un fusell i se'l va endur a casa; els caps no sabien qui ho va fer i van empresonar tota la companyia per evitar la impunitat; mai no he tingut cap dubte que l'eficàcia militar va contra els drets de les persones i fins i tot contra l'esperit d'adhesió al sistema per part de la tropa.

I en el món a l'inrevés, un dia, un professor, no se sap qui, va fer una cosa lletja; i per evitar la impunitat, el sistema, va sancionar exemplarment tots els professors d'aquella escola, ja que la impunitat no havia de prevaldre ( és obvi que això no ha passat mai, perquè va passar al món a l'inrevés. Els sindicats, amb tota lògica, no ho haurien permès). Un altre dia, d'un lloc molt llunyà i de fa molts anys, un professor ensenyava com els dictadors de vegades castiguen la població sencera per culpa de les suposades malifetes d'una única persona; després, aquest mateix professor, feia el mateix amb els seus alumnes per tal que la impunitat no imperés. 

  La impunitat no se soluciona amb la injustícia. No castigar un culpable és probablement una injustícia; però castigar trenta innocents perquè no se sap qui és el culpable són trenta injustícies. Ensenyem justícia amb el que fem, no pas amb el que diem. Eduquem amb el que fem, no amb el que expliquem, ni amb el que diem, ni amb el que sermonegem. La paraula, el diàleg, la proximitat, l'escolta, el respecte, la incondicionalitat del respecte, aconsegueix més que no pas la disciplina i la mecànica freda del dictador. Les societats justes les construeixen els educadors justos. No hauríem de preguntar-nos per què és injust el món si ens dediquem a fer servir la injustícia com a eina educativa o com a mitjà. Els professors, els pares, els educadors... tenim la obligació de prioritzar la paraula, la justícia i el diàleg, per damunt dels mètodes policials i autoritaris. No hi ha res més ridícul ni perjudicial que un pare o un educador que exigeix justícia i que alhora practica la injustícia amb els seus subordinats en nom de no se sap quin objectiu.

Aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que encenguis una llar de foc i contemplis les brases, i respiris l'aire lleugerament emmelat amb l'olor de la llenya pels carrers de pedra d'un poble qualsevol.

Procura estar ben segur que els qui estan amb tu podran sobreviure i fer el seu camí quan hagis marxat. Fuig de la maligna imprescindibilitat del teu actuar. Tan independent com has aparegut, procura ser al marxar. I lluita perquè aquesta llei que sembla inexorable, i que diu que el final sempre ha de ser trist, no es compleixi en tu.

Crema les estratègies i les especulacions i publica el teu poema cada dia; encara que, en fer-ho, deixi de ser inèdit i no el puguis explotar; que sigui l'alè de cada dia; perd-lo perquè sigui viu i perquè sigui lliure.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que trepitgis el bosc; fes-ho tan sovint com puguis; i si no tens temps, no el tinguis tampoc per gruar, ni per rumiar aquells mots mentiders que t'han dirigit els qui et volen fer mal, i que, per la seva pròpia natura i origen, amb cap raonament no podràs canviar. Trepitja el bosc, la terra, el fang, la roca, el prat... i amarat d'aquest cel tan blau, o de la boira humida de Sant Llorenç, o de la pluja viva quan cau als contraforts del Montcau. Tingues temps per tot això i no el tinguis per a triomfar o per a conquerir.

Procurar no escoltar gaire estona el discurs del qui nega a les persones el do de tornar a néixer cada dia, i recorda que mai no som un producte acabat. La seva mentida la faràs veritat si te'l creus. Neix cada dia de nou, com si a cada albada fossis un infant diferent, més conscient cada vegada del poc que saps, i cada dia més lliure de tu mateix i del que has manegat en temps passats.

No et pensis que l'olla de grills de rere el televisor, amb el seu equipatge de prejudicis, tòpics, dogmatisme, manipulació... tingui pas la veritat. La veritat és aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau, l'albada i la posta, el vent i el fang, la roca i el viatge. La veritat és el privilegi de ser cada dia algú nou, que torna a estimar de nou els qui l'envolten, i que gaudeix de cada dia, com si cada dia fos nou.  

No esbronquis el teu fill quan juga a futbol

No puc deixar de quedar-me estupefacte quan vaig a veure un partit de futbol base (és a dir un partit de futbol jugat per menors d'edat) i contemplo l'enuig verbalitzat en bronques i falta de respecte d'alguns pares damunt dels seus fills perquè segons ells aquests no ho fan prou bé, no corren prou, no tenen actitud... De vegades, en aquestes situacions, miro el cel, que gairebé sempre és un cel d'un color blau intens, típic de diumenge al matí o de dissabte al matí, i veient-lo tan blau i tan net, i sentint el vent picar contra el meu rostre, i gaudint amb el Sol que m'escalfa amb tendresa la cara... no m'explico com poden cridar enfadats alguns pares en un dia així. Si els seus fills no ho fan més bé, què passa? S'ensorra el món? Tenen menys valor? Està justificada la ràbia, el crit i l'enuig amb què s'hi adrecen? Tindran solucionada la vida, els seus fills, si fan un gol en un partit de segona, o de primera, o de la categoria que sigui... en una activitat que hauria de servir només per a gaudir? He arribat a veure pares amargats, literalment amargats, frustrats, molt enfadats... i tot això en dies radiants... dies que conviden a fer, després del partit, una costellada, o una paella, i riure, i gaudir del dia de festa. No ho entenc. 

La situació encara empitjora quan aquests mateixos pares insulten l'àrbitre, o el seu propi entrenador, que també passa sovint. I arriba a ser dramàtic quan algun d'aquests pares esbronca un fill que no és el seu, i el pare del fill esbroncat s'hi torna verbalment, i acaben tots dos pares barallant-se, de vegades físicament. I tot això davant de vint-i-dos menors d'edat que se suposa que van a fer esport.

Molts crítics fan servir les misèries que he explicat al paràgraf anterior per atacar l'esport competitiu; també s'equivoquen. El problema no és l'esport competitiu; la tragèdia rau en la imbecilitat d'alguns pares quan esbronquen i insulten. I podria dir més coses. No fan servir la intel·ligència. Substitueixen la raó i el seny pel crit i l'exabrupte més animal. Fan el ridícul. Fan mal els seus fills. Fan mal l'esport. "Des-eduquen". Embruten el que és un art i que és el futbol. Escupen damunt del que sempre hauria de ser una gesta, es guanyi o es perdi, surti bé o surti malament. Un partit de futbol sempre hauria de ser una raó per a felicitar els qui han jugat; hagin perdut o hagin guanyat; perquè al capdavall, són ells els qui corren camp amunt i camp avall mentre els energumens que criden i es barallen estan assegudets a les grades amb una cervesa a l'estómac i la panxa ben grossa. Els hauria de fer vergonya creure's amb el dret d'esbroncar els seus propis fills, els quals estan suant i corrent al camp, mentre ells juguen a inflar-se l'ego, i practiquen l'esport ridícul de la idiotesa, en el qual són autèntics experts, sobretot quan insulten i embruten els sons del camp.

El nen, al camp, ha de sortir a gaudir, a gaudir sense matisos. Si gaudeix, potser podrà guanyar o potser no. Però l'experiència haurà estat victoriosa. Porto vuit anys gaudint amb els partits de futbol del meu fill. Després de cada partit, sempre l'he felicitat, sempre li he dit que ho ha fet bé, que ha corregut, que ha lluitat. Li he dit fins i tot quan interiorment potser tenia tota una sèrie de crítiques i correccions a fer-li; però me les he guardades, i li he regalat la meva admiració i la meva felicitat pel fet de veure'l jugar rere cadascun dels partits que ha jugat. I les possibles correccions les he deixat per a molts dies després, i les he convertides en possibilitats de millorar encara més allò que ja fa bé, i no pas com a critiques en sí. Estic molt content de com li han anat i de com li van les coses; però he estat igual de content la temporada que li ha tocat anar a equips més humils; igual de satisfet, igual de feliç; i he intentat que s'adonés que em sentia feliç pel fet de veure'l gaudir, independentment del resultat que obtingués. Aquest mètode, incrementa l'autoestima del nen, la fe en les seves pròpies possibilitats, destensa, obre horitzons, permet somniar i relativitzar alhora, perquè al capdavall, encara que perdi, ens queda el diumenge asolellat, la companyia amb la família, el vent, el cel, la costellada i la paella; la resta segurament són punyetes.  

.

.

.

Busca un barri lleig

• Image of Marianna in the wikipedia  CC BY 2.5

Quan arribis a una ciutat que no coneixes, busca un barri lleig; normalment els barris considerats lleigs són als afores, i a la gent no se li acut d'acostar-s'hi. Per tant, busca un barri lleig i descurat, principalment perquè aquest barri serà de debò; tot el que hi trobaràs serà autèntic. Si fos bell, seria altament probable que hagués estat falsejat. Els barris bonics, arreglats, abillats... ho són perquè no són de debò, són artificials; per això són bonics, i per això no són de debò.

Camina pels carrers d'aquest barri lleig sense anar enlloc, sense buscar res, sense un pla ni un horari. Mira i "procastina". Escolta i bada. Olora i passeja. No vagis enlloc. Només visita el barri i els seus carrers, i no ho facis per a cap motiu, ni tan sols per a escriure després sobre el tema, ni per a fer fotos; fes-ho per a res. 

Si segueixes aquestes instruccions, t'amararàs d'autenticitat; probablement et toparàs amb situacions reals; escoltaràs els millors guions, els més realistes, que són els qui ningú no escriu, i descobriràs que al racó més oblidat de la terra, al més gris, al que no destaca per cap motiu... hi ha persones amb unes vides plenes de força, d'intensitat; i dins de cada vida, tot l'univers, i molt d'amor, de vegades ocult o disfressat.

Normalment, quan facis això, les idees et vindran totes soles, i acabaràs sentint i entenent allò que no cercaves. Però si no et passa, no t'amoïnis, perquè el que has fet, no ho has fet perquè et vingués la inspiració, sinó per a res. Perquè, de fet, caminar per un barri lleig, per un barri de debò, és ja inspiració, no necessites buscar-la, perquè ja la tens i la vius del tot.

És impossible crear sense "procastinar". És impossible crear sense perdre el temps. És impossible crear de debò sense caminar cap enlloc i sense badar. Necessitem espais per a perdre el temps si volem avançar.  
.
.
.
.

La religió dogmàtica dels néts del franquisme

CC BY-SA 3.0 imatge from 4028mdk09 in wikipedia

 

A l'últim han estat els néts els qui han heretat la intolerància del franquisme. Els fills la van patir de massa a prop, i han crescut reprimits i espantats, però al capdavall immunitzats contra la dèria de prohibir, tapar, controlar, censurar... tot allò que per naturalesa és lliure; perquè ells van sofrir aquesta lacra. Els fills, però, com a mal educats que van estar, no van aconseguir, majoritàriament, formar néts conscients dels perills de la intolerància. És per això que la societat anomenada democràtica no ho és de fet; l'organització considerada lliure, no ho és en absolut.

L'oca que s'ha passat la vida lligada a una cadena, i que, al llarg de tota la seva vida, s'ha hagut d'ajupir i estirar el coll per arribar al plat amb l'aigua, el dia que la deslliguen, continua ajupint-se i estirant el coll per arribar a l'aigua, tot i que ja no tingui la cadena. I al llarg de tota la seva vida, bo i que passin anys d'ençà del moment en què la van deslliurar de la cadena, la pobra oca continuarà estirant el coll i ajupint-se; no sabrà beure d'una altra manera. I els fills de l'oca, i potser àdhuc els seus néts, hauran après a ajupir-se i a estirar el coll per a beure aigua, sense saber perquè, sense ni tan sols sorprendre's d'haver de fer un gest tant estrany per a beure, ben bé com si estiguessin lligades a una cadena, tot i que la cadena, per a ells, mai no hi haurà estat. Els seus pares ni tan sols els hauran explicat que un dia hi va haver una cadena, i que el gest d'ajupir-se i d'estirar el coll era en aquell moment l'únic possible si volien poder beure aigua.

Les nostres generacions no han parlat prou de les cadenes que hi va haver, ni dels colls que es van haver d'estirar dia rere dia per a beure aigua, ni dels tics dictatorials que s'han tramès per educació inconscient, per mimetisme, per educació transversal; milers de tics que no són vistos com a tics ni com a herència de la dictadura, sinó com a correcció social, com a formes, normes, protocols, tradicions, bon gust...

Estem reproduint la merda dels avis, la sagrada tradició que s'assumeix sense crítica, perquè es considera que tot el que transmeten les generacions precedents és perquè sí sagrat. Avui fan les lleis els qui assaboreixen amb delir la presó per als que són diferents, per als que es rebel·len contra el poder polític, contra l'estat. Allò que és anomenat democràcia està ple de colls d'oca estirats i ajupits; ho està fins i tot allò que s'autoanomena progressisme. Les cases no tenen gent; la gent no té cases; i a tot això li'n diuen llei i estat de dret. La gent va a la presó per una cançó, per una representació de titelles, per dir ase o per dir bèstia; i a tot això, li'n diuen democràcia. Els qui s'enorgulleixen de ser d'esquerres, i que accepten tota aquesta misèria legal del present, i que a més afirmen que són laics i agnòstics, del tot alliberats de les doctrines caduques, en realitat practiquen la religió del pensament únic, l'adoració del sistema i de les seves estètiques i ètiques, la indecència de la decència buida dels esnobs que no saben que ho són. Beneeixen desnonaments, fent veure que els avorreixen. Signen pactes amb el liberalisme econòmic, fent veure que estan fent fora la dreta del govern. Adoren les seves carreres polítiques personals, fent veure que se sacrifiquen pel poble. Fan la vista grossa davant la repressió i la censura, fent veure que estan absolutament a favor de la llibertat d'expressió. S'omplen la boca amb la paraula democràcia, escagarrinant-se cada vegada que algú planteja la possibilitat d'un referèndum perquè la gent de Catalunya o d'Euskadi decideixin si volen pertànyer a l'estat espanyol. I darrere l'escagarrinament arriba l'amenaça; darrere la por i la ignorància, arriba la violència i el feixisme. Uns i altres practiquen la religió dogmàtica dels diners, divinitats capaces de canviar la constitució en dos dies sense referèndum, o de decidir qui va a la presó i qui no hi va de moment.

Davant de tot això, el ciutadà petit i humil com jo només té un vot i una veu que cada dia que passa li intenten apagar més i més. La veu del poble, tan cridanera avui dia amb l'agulló a cops descontrolat de les noves tecnologies, té un poder capaç de destruir el mateix poble; si fa no fa com quan un ramat de vaques perd el control i es desboca. El ciutadà espectador conscient d'aquesta involució duta a terme pels néts del franquisme, si té la sort de ser-ne conscient, té l'obligació de resistir. Resistir amb el mot, amb el vers, amb la cançó, amb el vot, amb el gest de decidir què compra i què no; què consumeix i què no, amb la llibertat. Resistir amb l'actitud de no tenir por de les amenaces, de no bescanviar la llibertat d'expressió o qualsevol altra llibertat per una seguretat que no existeix. Qui renuncii a conquerir la llibertat per por a perdre la seguretat, convertirà el seu món, tan segur, en una presó a on no estaran permesos els tresors essencials de la humanitat, allò que fa que la vida valgui la pena: la creativitat, l'expressió, l'opinió, el progrés, l'esperança, l'art, la respiració, l'amor lliure...

.

.

.

. 

Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar

Cap a on camines? A mi no m'enredes.

Estàs dient que m'arrossego perquè no vaig a hotels de quatre estrelles o perquè cerco destins sense més allotjament que la sorra d'una platja?

O perquè m'agrada menjar sardines de llauna en un bosc en comptes de ser client d'un restaurant d'èxit?

Que no, que no necessito res; som diferents. 

Anhelo, sí, una platja verge, sense passeigs marítims, ni edificis,

ni carreteres que m'hi acostin, ni para-sols, ni banyadors,

ni refrescs industrials, ni lligams socials, ni grups, ni associacions, ni compromisos, ni horaris... Necessito que aquesta estranya societat d'Homo sapiens esclaus de les seves pròpies tradicions

em deixin en pau.

Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar.

Ritus de mamífers encorbatats, fidels a religions inventades i retalladores de llibertats.

Sóc fidel al Sol guspirejant damunt del mar,

i a un temps que no està engarjolat ni limitat per planificacions castradores.

Sóc fidel a la llibertat a la qual mai no renunciaré,

i a la vida, que valoro més que la supervivència.

Soc fidel a les melodies de Cole Porter,

i a les agulles dels pins,

i al roig de les roques de la Mediterrània,

a la poesia que no és un producte comercial ni un instrument de l'ego,

i a la fugacitat dels instants,

potser a la idea de desaparèixer, si toca,

després d'haver viscut de debò,

en comptes de no viure 

a causa de la por a desaparèixer.

No m'enredes ni m'enredaràs amb els teus mirallets i la teva bijuteria.

Les meves joies són de debò i estan vives,

per elles ho puc deixar tot.

No m'atrapa l'opinió aliena;

opinió de la massa de mamífers

subjugats pels teus enganys de banc amic,

de prestigi, de fama, de qualitat de marbre i gràfiques.

Mamífer esclau dels trets identitaris de la teva camada,

inconscient de la seva animalitat,

portaré flors als cabells i una guitarra i 

renunciaré a posseir res més a banda de la llibertat

que com a ésser humà posseeixo.

I moriré sabent que he viscut, i amb això em bastarà.