Ells, tots sols, ja s'espavilen.

                                                                                                                IA image

-Papa... me l'he trobat...! -el monstre petit fa veu d'espinguet i m'abraça contra la seva pitrera.

-Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.

I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i li posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.

M'agafa les orelles amb força, i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n'hi arrenco una, li tornarà a créixer?

-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.

-Però potser li torna a sortir -m'arrenca una orella i sagno com un porc.

-Nena! Que li has fet mal!

-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?

-No és que puguis, és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n'ets la mestressa; altrament dit, la responsable.

I l'animalot m'arrenca la roba i em submergeix dins d'una massa llefiscosa de color marró xocolata.

-No, nena, no. -fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen en els seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l'aigua!

-Ai! No ho sabia, papa.

M'agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M'endinsa en una piscina d'aigua verdosa.

-Nena! -fa el monstre gros -, que l'estàs agafant pels testicles. No ho veus que pateix?

-Ai! -fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa, i rient amb els ulls oberts com plats -. Després li hauré de donar menjar.

-És clar! I has de ser curosa i pensar en els aliments del seu hàbitat.

El monstre petit m'entafora a la boca un pardal amb plomes incloses, una rata de claveguera i el cadàver d'un rat penat que troba al carrer. Després em fa un petó.

-Va, nena! De pressa, que hem de marxar -diu el monstre gros -. Hauràs de deixar aquí l'animaló.

-És meu, papa. Me l'emporto!

-Estàs carregada de romanços! Deixa'l aquí, que segur que algú se'l trobarà i l'acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d'humans. Ells, tots sols, ja s'espavilen!

Pugen al plat volador i s'enlairen cap als estels.

El déu de Venècia

                                                                                                                                IA image

M'escrutà amb uns ulls fixos, com de vidre, clavats enmig d'un rostre marmori, glaçant una expressió impertèrrita que em regirava l'ànima. Suposo que era normal que un nen de vuit anys tingués por en la presència d'aquell porprat que semblava de pedra.

-Orgullós t'hauries de sentir, quin futur t'espera, criatura!

I començaren a esculpir-me la veu a cops d'escarpa.

Mesos més tard, quan ja havia esgotat totes les llàgrimes, avisaren el barber, m'ajagueren a l'altar de les ofrenes pures, i per l'engonal m'extirparen els testicles, com qui lleva els ous d'un niu de pardals, per la glòria del Senyor i la seva Santa Mare. Em calmaren els esgüells amb una màrfega d'aigua gelada, fregues de làudan, i plantofades piadoses acompanyades de sagrats renecs que m'anomenaven desagraït.

Dues setmanes de llit, i el parrac de la bosseta buit i desinflat com una pansa.

Acabava de néixer el serafí de la catedral de Sant Marc; un àngel més, que se sumaria als quatre mil cinc-cents vint-i-set castrats consagrats a tota la península italiana només aquell any.

La mare no s'havia equivocat quan m'havia parlat de les llenties de cada dia, i del pa, i del vi, i de la cuixa de perdiu rostida a la cuina del palau del cardenal; ni l'havia errat tampoc en lloar-me la refulgent blancor de la túnica que em guarniria, i la besllum verda, vermella, morada, groga i blavissa dels vitralls de la basílica reflectits al meu rostre pur, que mai no seria tacat pel pecat de la carn. Càntics divins m'emanarien del cor tothora, i arribaria tip i innocent als últims dies de la vida, a punt per entrar al cel amb la pompa d'un sant.

I enllà de la pubertat, els ossos se m'engrandiren com els d'un bou; em vaig engreixar i vaig créixer alhora com un sant Pau. La pell se m'estirà, sense cap pèl, blanca i suau com el pètal d'una satalia. Vaig esdevenir un monstre amb veu de sirena, un androgin rialler i ximple, tip i orgullós de ser escoltat pels reis i les marqueses.

Però un dia gris d'un hivern maleït, la veu se'm convertí en ronc, i el ronc revelà l'odi silenciós dels menyspreus ocults. M'expulsaren del palau d'aquell déu que fruïa amb les ofrenes pures dels mascles transmutats en infants perpetus, i em convertiren en àngel caigut per l'eternitat. D'ençà d'aquell moment Venècia fou el cau d'un dimoni que tan aviat pidolava com robava, que es refugiava en soterranis mig negats per l'aigua dels canals, que violava donzelles amb pals, incapaç de sentir un plaer que mitificava.

Vet aquí l'obra del déu de Venècia, creador de l'univers i de tot el que és bell.

(Relat escrit fa molts anys a relatsencatala.cat sota el pseudònim de Thoreau)

La dèria d'un boig i d'un ignorant

Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.

Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.

Fent mal, no val la pena viure.

                                                                                                                                IA image

Fent mal, no val la pena viure. 

Ho dic pels que consideren que matar les persones d'una terra és una necessitat vital, que cal fer-ho per sobreviure. 

Repeteixo: fent mal, no val la pena viure. Si la nostra vida només se sosté perquè fem mal algú; jo no la vull. 

Això es pot aplicar no només en política internacional, també en l'àmbit de les persones. Si faig mal a algú per aconseguir un avantatge, un benefici, un plaer, un dret... directament o indirecta, no em serveix de res aquest avantatge. No vull aquest benefici, aquest plaer ni aquest dret, perquè la vida que desenvoluparé haurà perdut la raó de ser. No puc ser feliç si faig infeliç algú.

La meva vida no té raó de ser si no és deixant viure, ajudant a viure; si, per ser, necessita impedir viure algú, esclafar la vida d'algú, enfosquir l'existència d'algú, ignorar les necessitats d'algú... llavors no la vull. 

XESCO BOIX! No us perdeu l'exposició del Social

He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.

Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.

Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la. 

Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!

No us perdeu l'exposició del Social!

El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví…

                                                                                                                                IA image

¿Saps? No tinc por.

És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.

Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?

Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.

¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.

He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.

Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.

L'escola no ha de ser un espai per a les creences sinó per als sabers

                                                                                                                        IA image

L’escola no és un espai per a les creences sinó per als coneixements, per als sabers. Les exigències morals de les religions no haurien de tenir cabuda a l’escola, sobretot quan esperonen la demonització de les formes del cos, la segregació de gèneres, l’assignació de rols tradicionals establerts, la por al cos, la por a la sexualitat.

Les exigències físiques dels dejunis no han de ser contemplades ni protegides per l’escola perquè això seria reduir, limitar o sotmetre l’aprenentatge d’uns sabers, o l’exercici d’uns processos constructius, a les pràctiques d’una religió que no ha d’entrar a l’escola.

Els valors no són patrimoni exclusiu de les religions, són un tresor de la humanitat, i cal transmetre’ls des de la societat civil diversa; valors humans, alliberadors, oberts, acollidors, fonamentats en els sabers científics i en el respecte a totes les maneres de pensar; respecte que no existeix a totes les religions, i que tampoc ha existit durant moltes dècades a les religions de les nostres contrades.

Tota l’acollida que defenso i que exigeixo per a les persones que fugen de països en guerra i de territoris on la fam és devastadora no és pas contradictòria amb tot el rebuig que em produeix percebre una condescendència pavorosa vers imposicions doctrinàries que em recorden els pitjors temps del cristianisme integrista.

Acollidors en tot allò econòmic, amb regularitzacions i integració; però defensors a la societat dels valors de la república, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en tot allò moral, de la llum, l’aire fresc i el coneixement; de la ciència, l’escepticisme i l’estat social; de la llibertat d’indumentària, l'amor i la nuesa lliure, l’educació sexual i la llibertat d’estimar qui es vulgui, l’acceptació natural del cos i el rebuig a totes les formes de censura, ocultació, segregació o imposició de rols de gènere.

Si els partits democràtics no tinguessin por de defensar els valors republicans davant la imposició obscurantista de les religions a la societat, els partits feixistes deixarien d’alimentar-se dels vots de les persones espantades per aquesta condescendència destructora dels valors laics de l’Europa de la il·lustració, la democràcia i la ciència.

Estar en contra dels genocidis i del racisme no vol dir pas estar a favor de les religions integristes a l’escola, vinguin d’on vinguin, siguin d'aquí o siguin d'allà.

I jo soc creient; crec en Déu i en una visió de la vida fonamentada en els valors i la trascendència; però no demanaré mai que s'imposi la meva visió a l'escola, ni que s'adapti l'aprenentatge dels sabers a les meves necessitats personals o rituals particulars.

Avorreixo els feixistes d'Espanya i de Catalunya; els partits racistes i els que prioritzen els seus privilegis econòmics a les necessitats de supervivència de les persones; però ni un pas enrere en els valors republicans, en els drets de les persones, en la ciència i en la llibertat.