Alguna vegada, abans de saltar de l’helicòpter, havia pogut
exercir algun comportament que no fos mirar una pantalla. Fins i tot
havia arribat a estar tranquil amb mi mateix pel fet d’aconseguir
no mirar el mòbil durant cinc minuts seguits. De nit, per exemple,
el podia oblidar, fora de les alarmes que em sonaven cada hora.
Llavors em despertava, i la llum del telèfon semblava una torxa
d’esperança enmig d’un univers solitari.
Per això el
papa em va fer el regal. Jo m’esperava un anell, una colònia cara,
o qualsevol altre element material, però em va parlar d’un vol en
helicòpter.
Em va fer il·lusió, però quan sobrevolàvem
els Pirineus, jo ja veia que allò no acabaria bé: el papa em
retenia el mòbil i jo forcejava per recuperar-lo.
Un cop
vam ser damunt d’un poble perdut, el papa em va assenyalar l’escala
de corda que penjava de l’helicòpter i que arribava fins a les
cases. Jo només veia el mòbil a les seves mans, i ell em va haver
de prometre que me’l tornaria quan fóssim a terra; que jo baixés
primer, i que després ell em seguiria. Un cop vaig trepitjar el
carrer, l’helicòpter es va enfilar amb el mòbil a les mans del
papa.
Els meus crits de desesperació, els plors, aquella
gent que se’m va acostar i que no sabien qui era jo, l’espera del
retorn del mòbil amb els ulls clavats als núvols un dia sí i
l’altre també, els àpats avorrits, el suplici de parlar amb la
gola i la llengua, els nois i les noies de fora de les pantalles…
Va ser un infern.
A més, aquell poble no tenia carreteres
que hi arribessin, no s'hi podia accedir amb vehicle rodat, i
òbviament, ningú podia fugir-ne.
Tres mesos després,
però, amb l’arribada de les primeres neus, em vaig adonar que no
havia sigut mai tan feliç. No tenir res m'ho va fer descobrir tot;
de fet, em vaig adonar que allà ho tenia tot. No cal que us expliqui
res més, estic segura que us podeu fer a la idea del que em va
passar i que no és del tot senzill descriure amb mots.
I
un dia va tornar el papa a buscar-me amb l’helicòpter, però jo no
m’hi volia enfilar. Em feia por retrobar-me el mòbil i perdre’m
aquell indret que tenia gust de llet salvatge i olor d’herba
segada, i on em podia treure els mitjons i entrar descalça a la part
menys fonda del riu sense cap més raó que sentir-me viva.
Em
van haver d’obligar a marxar, i m’he passat la vida, intentant
tornar-hi, però aquell indret no surt als mapes.
De
vegades, quan soc en un poble de muntanya, escolto el silenci, i bado
sense fer res més que contemplar-ho tot. Llavors, em sembla que soc
a prop del cel, i sento com una pau estranya.
J.S.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

1 comment:
Utópica Vita Beata. Una faula interessant.
Post a Comment