Carrers de Roma. Rome Streets.

Les ciutats són conegudes pels seus carrers i per la seva gent. La gent es mou per l'urbs mostrant pinzellades de l'essència del poble. La ciutat és el reflex dels desigs, els plaers, els anhels i les misèries de la gent estimada que hi viu. 

Fa vint-i-cinc anys vaig trepitjar Roma durant una setmana i no la vaig veure. 

Aquests últims dies hi he tornat, i la he comprès per primera vegada. He pensat amb cura, què ha canviat de llavors ençà; perquè em fa l'efecte que mai no havia estat a la ciutat que no fa ni vint-i-quatre hores que he deixat; i m'adono que tot rau en la mirada. Avui, miro diferent. Fa vint-i-cinc anys, mirava, però no veia la vida que avui sóc capaç de copsar; no ho veia tot. Segurament, avui tampoc no ho veig tot, però no tinc cap dubte que m'arriba una realitat que un quart de segle enrere em passava desapercebuda.

Les ciutats són el fruit de les febleses i de les glòries de la seva història, i sovint ens revelen el nostre origen. Alguns dels meus avantpassats vénen de Roma, de les seves rodalies, del seu paisatge, de la seva humanitat, de la seva manera d'entendre l'existència.

He penjat unes quantes imatges dels seus carrers; al llarg dels dies que vindran Roma serà el tema central del blog. Avui, va de carrers; carrers que exhibeixen una llum especial, identitària; botigues amb caps de nines empolsinats; trattories amb cambrers que abracen una guitarra de quan eren joves, que pengen quadres d'antics moments de glòria mentre fan la pilota als seus clients més estimats i els prometen el cel amb els raviolis, els penne o la trippa romana; cotxes minúsculs que aparquen on poden i com poden i que no saben per què serveixen els passos de vianants; autobusos on ningú no paga, que s'omplen fins que la porta no pot ni tancar; riuades de gent que puja a l'autobús abans que pugui baixar ningú, obligant a algun pobre infeliç a romandre al vehicle més del que li caldria; façanes de color ocre, rosat, saur... bufades, pintades, desescorçades o brutes; motos, tramvies, arrels grimpant pels edificis, teatres d'estar per casa, òperes, temples, voltes d'or, arcs, velles glòries d'August, de Claudi, de Constantí, de Lívia... que rebroten de la profunditat de la terra, negant-se a un obstracisme al qual una religiositat imperialista va intentar abocar-los;  aires d'una ciutat estat, símbol i braç executor del poder religiós mundial, reflex fidel de l'antiga Roma, amb les seves mateixes misèries i grandeses, indubtables misèries i indubtables grandeses... 

Roma encara és més. És també una nena que crida, des d'una finestra, a la seva mare que acaba de sortir d'una trattoria amb els raviolis calents; raviolis que seran l'àpat familiar del diumenge. La dona passa arran d'una cua de turistes que pretenen entrar a l'esmentada trattoria, que per fora sembla un antre desastrat, però que per dins és el taller de les delícies més exquisides...

Demà continuaré...

.

.

Si...

Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per a creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
Si no perdéssim ni un sol instant en lamentar-nos,
ni en mirar enrere, ni en contemplar allò que abandonem...
Si ens aboquéssim tan sols a construir...
Si estiméssim allò que tenim entre les mans, i ho agaféssim amb delir;
com qui sosté un nadó estimat...
I si estiguéssim convençuts que allò que fem pot salvar el món...
de ben segur, sens cap mena de dubte, que el món seria salvat.
I si fóssim prou valents per a no deixar entrar al nostre cor els qui no l'estimen,
per a dir que no quan és que no,
per a sortir de viatge sense equipatge,
per avançar pel camí que creiem adient, ni que ningú no l'entengui,
per a confiar en l'existència, ni que la foscor s'entesti a convèncer-nos del contrari,
per a creure en el respecte a l'ésser humà, ni que la llei de la guerra i de la política el desmenteixin de continu...
Llavors, sense dilacions, ens arribaríem a entendre.
I si per algun casual no ens entenguéssim, tampoc no passaria res greu;
podríem viure junts, tranquil•lament i en pau.


Posseïm l'univers, i els estels, i l'espai infinit.
Posseïm la nuditat d'éssers petits i dependents;
capaços d'admirar i d'estimar.
Posseïm la capacitat de viure sense posseir,
de comprendre fins les estrelles més llunyanes.
Posseïm, si ho volem, l'instant;
encara que sovint el defugim.
Posseïm la vulnerabilitat,
que ens posa en mans de l'existència,
que fa el que vol amb nosaltres.
Posseïm el petit i dolç goig de fer nosaltres el que vulguem amb l'existència,
de lluitar contra els vents del nostre viatge a Ítaca,
de mantenir fix el timó,
amb els dos braços,
per a conservar la direcció que estimem i que configura la nostra identitat.
Si creiem que podem sostenir el timó, el sostindrem.
Si volem sostenir el timó, el sostindrem.
Si l'univers col•labora amb nosaltres, el sostindrem.
Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
.
.

Necessitem morir.

S'ha parlat, sovint, de les possibilitats de la ciència per aconseguir la inmortalitat biològica de l'individu. Sovint, també, les afirmacions que han anat en aquesta direcció han caigut en un sensacionalisme amb poc fons i moltes ganes de vendre revistes i diaris.

Ara per ara, l'envelliment és un procés inevitable que té molt a veure amb el segon principi de la termodinàmica. La matèria i l'energia es transformen espontàniament, i amb el temps, en altres realitats que cada vegada són més inútils per a produir un treball en un sistema. Tot tendeix de manera natural a un major desordre. L'envelliment és una conseqüència del desgast; i el desgast, a l'univers, igual com la fricció o la interacció entre partícules, és inevitable. I encara ho és més en un organisme com el cos humà. Ni que anéssim substituint al llarg dels anys tots els òrgans del cos, hi continuaria havent desgast.

Però és que a més a més, la inmortalitat de l'individu implicaria l'extinció de l'espècie i l'aturada contundent de la seva evolució i, per tant, de la seva adaptació constant a l'entorn. Si en una espècie, els individus no moren, s'arriba al col·lapse per l'esgotament dels recursos i per manca d'espai. Si per evitar el col·lapse es prohibeix la reproducció, aleshores s'atura l'evolució i l'adaptació a l'entorn; perquè si no hi ha reproducció, no hi ha selecció, i si no hi ha selecció, no hi ha evolució. En no gaires mil·lenis, l'espècie acabaria habitant un entorn pel qual no està preparada, i s'extingiria. Necessitem que els individus morin perquè l'espècie continui vivint i evolucionant. La mort és una condició necessària pel futur de l'espècie i en conseqüència pel futur dels individus que algun dia formaran part de l'espècie. Negar-se a morir és voler privar de l'existència als individus del futur, i privar-los també de la necessitat d'assolir cotes d'intel·ligència, consciència i empatia, molt més grans que les actuals.

Passa una mica com amb les cèl·lules. Igual com les cèl·lules necessiten morir per poder ser renovades, els individus necessitem morir per a poder millorar l'espècie. Una cèl·lula que es nega a morir, i que es reprodueix sense obeir les ordres del programa genètic, es converteix en un càncer, i en poc temps l'individu sencer acaba morint; si no s'hi posa remei. El mateix passa a nivell de l'espècie i dels seus individus. Necessitem morir.

 

.

Imatges de la Rua de Carnestoltes a Terrassa

Fa una estona, la rua de Carnestoltes travessava Terrassa amb l'habitual exhibició de creativitat i ironia. Passen els anys, però la rua sempre sorprèn. La imaginació humana no té límits. De sort que ha fet molt bon temps i tot ha pogut transcórrer segons el programa previst.

Quan enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Necessitem recuperar la lentitud, reprendre el goig d'asseure'ns a escoltar els sons i no fer res. Reconquerir l'eficiència de treballar bé i a poc a poc, pensant cada pas amb el cor i el cap, i assaborint el gust de col·laborar en deixar el món millor de com l'hem trobat.

Necessitem tornar a posseir el tresors perduts de la humanitat: l'austeritat, el goig de tenir poc, la frescor de les antigues cases de poble a l'hivern, el caliu de la llar, l'estómac lleuger, el cos poc guarnit, si cal amb roba noble i d'ús freqüent, sense rampoines consumistes i ridícules que ens encadenen a banalitats.

Lliureu-me de la qualitat industrial europea, de les isos i els asos de la política de façana més balmada. Regaleu-me parets esgrogueïdes als cafès, la imperfecció dels camins amb bassals, l'olor de fems i les ovelles pel mig del poble, les estàtues sense qualificació ni títol a la rambla, la gent imperfecte i humana, els crits, els salts a les voreres, el gust de pixar en un racó quan no es pot més, la llibertat més simple i més banal, el plor dels nadons al tren, els pits que alleten nus, la riallada esdernegada de la dona que esta contenta amb un cistell de tomàquets i que explica els detalls de l'últim reality, les persones contradictòries que ploren i menteixen, que estimen a mitges perquè no en saben més, encara que voldrien estimar fins a donar la vida, i si cal el cistell de tomàquets.

Quedeu-vos la pressa, l'eficàcia, la competència, la supervivència en formol normalitzat, les estadístiques verdes de resultats nord-europeus que cobreixen, elegants, el desinterès per la carn i el cervell, l'estómac i el somriure, la progressió invisible que no deixa percentatges i que per tant no és valorada. Quedeu-vos la precipitació, l'acceleració per arribar abans, més lluny i més amunt, a un lloc on enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Deixeu que m'assegui al costat del camí a contemplar el capvespre, a escoltar el gos que borda, la remor del vent al cap dels arbres, la tos d'un avi que ranqueja, la cançó enganxosa d'una nena de sis anys que no pensa en res més que en la cançó enganxosa i en el ruc ruc del gat que l'acompanya.

Quedeu-vos anys de vida si la vida no té gust, ni olor, ni aspror de pell de fruit salvatge.

Quedeu-vos lluentors de medalles i aparells que us envolen a ficcions malsanes si per tenir-les haig de perdre el gust de no fer res una bona estona al dia.

Quedeu-vos les màquines que pensen per vosaltres si per tenir-les haig de renunciar a la fantasia, a la cançó, a la sal, al pebre, a l'oli, a la vinya, al blat, a la pluja, a les canyes despentinades d'una platja sense banderes blaves ni presons de pedra grana.

Que visca el poble! Que visquin els camins de fang sense asfaltar! Els rostres sense afaitar! Que visquin els imperfectes i les imperfeccions! Que visqui la lentitud de la vida, la llum de l'instant, la bellesa que es regala! Que visqui el pa amb vi i sucre, els pantalons estripats, el sucar pa a a la salsa, el menjar-se el crostó abans no arribi el primer plat, la llet que vessa l'infant perquè ensopega, la pluja que malmet el tenyit de les senyores nyicris i el tern dels senyors burgesos, esclavitzats, tots ells, al protocol i a la imatge! Que visqui la vida i s'allunyi per sempre la ximpleria immensa de les calefaccions a tot estrop, el luxe, les “bones formes”, i l'esnobisme empobridor dels qui són cecs i es consideren guies i models de perfeccions.

La perfecció, només pels metges, quan fan de metge, i pels pallassos quan fan de pallasso; per la resta, i ben sovint, la imperfecció esdevé un element més al servei de la seva tasca.

Necessitem recuperar la lentitud; la veu del poema ran del rierol, el tic tac d'un rellotge a l'alba, l'udol del vent de l'Empordà rere els vidres de la finestra, el cop dels porticons, el temps amb temps, el baf als vidres a l'hivern amb dibuixos d'infant; i rere el mar gelat i grisenc.

Necessitem viure a poc a poc per no fugir gaire lluny del viure.

Cal fer més del que toca.

Sovint cal fer més del que toca.

Si ens limitem a fer només el que ens toca, no hi ha progrés, el sistema grinyola, i algunes persones pateixen algun tipus de mancances. El nostre patró de conducta ha de ser fer el que calgui per aconseguir els objectius de la nostra tasca.

I els valors són la realitat que ens permet fer el que cal en lloc de fer el que toca.

Si el gruix de població arriba algun dia a estar formada per individus amb valors, tirarà endavant, creixerà en la direcció correcta, avançarà fins assolir unes relacions autènticament humanes.

El drama del nen, quan creix, és descobrir que les persones es mouen per interessos purament egoistes, animals, instintius. La pèrdua de la innocència humana esdevé quan el nen comprova en pròpia pell que la humanitat ideal amb la qual el van protegir de petit no existeix. El repte dels educadors és aconseguir que quan l'infant s'adoni d'això, en comptes de sumar-se a la massa i de començar a moure's al pas de les mateixes pulsions, decideixi col·laborar en la construcció d'aquesta humanitat ideal i en la recuperació dels seus tresors. Per prendre aquesta decisió, però, li calen valors i fe en la humanitat.

Si em limito a complir el meu horari, i fora d'ell sóc capaç d'ignorar les necessitats d'algun alumne, d'algun pare, d'algú que si no l'ajudo patirà algun tipus de mancança, llavors és que em manca algun valor essencial. El sistema soviètic va fracassar, entre d'altres raons, perquè els ciutadans es limitaven a fer el que els tocava i prou.

Al llarg del repartiment previ dels papers, en el gran teatre de les tasques de la vida, no es podia, ni que es volgués, contemplar tots els detalls de la realitat quotidiana. Per això, cal anar més enllà del paper que la societat ens ha assignat, i actuar no en funció del rol o de l'encàrrec sinó de les necessitats de les persones que depenen de nosaltres en cada instant.

Els valors s'han d'ensenyar en tots els àmbits: valors universals, humans; valors de consciència que no siguin esclaus de cap moral particular, ni de cap religió, i encara molt menys de cap ideari polític; valors humans i prou, que es fonamentin en l'empatia, la intel·ligència i la llibertat. I totes les persones de la humanitat els han d'ensenyar i de compartir. Ningú té l'exclusivitat de l'ensenyament dels valors; els educadors no podem ser només ensenyants de conceptes asèptics i acadèmics, sinó que hem de fonamentar l'ensenyament, i la relació amb els alumnes, damunt d'uns valors que superin en importància els continguts i els procediments.

L'exclusió de l'educació dels valors humans universals representa una tragèdia per a un munt d'individus i també pel conjunt de la humanitat. L'aprenentatge significatiu dels valors, en canvi, implica el començament d'un nou dia per un món que gemega i que no sap del tot del tot per què. 

.

Rodem al voltant d'una estrella.

Roda el món ben a prop d'una estrella. Pels perfectes i pels que en canvi existeixen. Pels que es veuen com són i pels que en canvi existeixen. Pels que ho saben tot i pels que en canvi existeixen. Pels que tenen les claus de l'aquí i del més enllà, i pels que en canvi existeixen.

Roda el món ben a prop d'una estrella. Continuarà rodant tant si tenim pressa com si no en tenim, tant si ens angoixem com si no. Tant si ens preocupem per la imatge com si ens ocupem de la realitat que pot, o no, generar-la. Tant si ens obsessionen els resultats d'una valoració discutible, com si ens esperona l'aprenentatge real i potser ocult.

Roda el món ben a prop d'una estrella; ni que els núvols freds de febrer ens amaguin la calidesa dels seus raigs.

.

.

"El gran disseny" Stephen Hawking

A poc a poc, em vaig llegint "El gran disseny" d'Stephen Hawking. Un treball clar i valent.

Ja al primer capítol "El misteri del ser" llança preguntes molt directes: 

Per què hi ha alguna cosa en lloc del no-res?

Per què existim?

Per què hi ha aquest sistema particular de lleis en lloc d'un altre?

 

D'aquest punt en endavant, fa una repassada per la història del pensament científic; les pedres, les traves, l'antropocentrisme, l'orgull d'espècie que inventa mites per vèncer el vertigen de les lleis naturals, que tracten l'Homo sapiens amb la mateixa pietat que a un ratolí.

És un assaig valent perquè afronta la idea de Déu sense preconcepcions i des d'una vessant científica; ni nega ni prova. Valent perquè gosa opinar sobre les possibilitats de cada branca del coneixement a l'hora d'acostar-se a la resposta de les grans preguntes. Valent perquè opina amb llibertat, bo i saber que les seves opinions no seran ben rebudes per molta gent. Vivim en un món on les opinions poden ofendre; o tot el contrari, si són harmòniques amb el que hom pensa. I ben mirat, és força absurd, perquè aquell que un dia ens lloa, pel fet que tinguem determinades opinions, un altre dia, probablement, ens menysprearà per la mateixa raó. Tenir una opinió no és meritori ni menyspreable; és, i prou. I si a més les opinions es fonamenten en l'exercici de la lògica científica, com a mínim, i ni que no coincideixin amb les nostres, es fan mereixedores de respecte. 

La manca de temps fa que encara vagi pel principi del llibre, i això està força bé, perquè així em dura més; tot i que aquest és un d'aquells llibres susceptibles de ser rellegits una vegada i una altra.

Estic convençut que a mesura que vagi avançant trobaré motius per a escriure més posts.

Tinc pendent una reflexió sobre la lògica que encara està a mig fer: la qüestió sobre si la lògica que es desprèn del nostre univers s'ha de considerar l'única possible; és a dir, la pregunta que vindria a dir: "¿Com serien els universos que obeíssin lògiques diferents?" "Serien possibles?" "Tindrien sentit?" "¿Contindrien éssers?" "¿És la lògica del nostre univers l'única possible, la que determina el que pot "ser" i el que no pot "ser"?"

Són preguntes que demanen lentitud. La precipitació condueix a l'error.
En una ocasió vaig conèixer un capellà militar que predicava que "ni déu no és lliure", volent dir que fins i tot déu (el déu en qui ell creia) se sotmetia a les lleis de la lògica. ¿Si déu existís, podria saltar-se les lleis de la lògica? ¿o és que les lleis de la lògica, com algú ha dit alguna vegada, es desprenen de l'essència divina i per tant són absolutes per a qualssevol universos? ¿És la lògica dels fenòmens i dels éssers una condició per ser?

Un altre dia (potser d'aquí a uns quants anys) escriuré sobre això.

 

Canviant de tema: aprofito per saludar al meu visitant de Lloret de Mar, que al llarg dels últims dies no deixa d'entrar als meus escrits que duen l'etiqueta de "Cervell i Funcionament de la ment". M'alegro que te'ls llegeixis, i tant si hi estàs d'acord com si no, confio que gaudeixis llegint-los.

.
.

Visita a la Masia de Can Coll, a Collserola.

Els racons que ens regala Collserola no s'acaben mai de conèixer tots, per això us en puc recomanar un altre: la Masia de Can Coll.

La Masia de Can Coll és, actualment, un Centre d'Educació Ambiental.

La Masia ens ensenya com vivia la pagesia als segles XVIII i XIX; el raïm, el vi, la fresquera, la cuina, les quadres, la jerarquia familiar, les feines, els espais, els ritus...

També podeu gaudir de l'exposició “L'home i el medi a Collserola”, o caminar pels itineraris que s'us proposen, per les rodalies de la finca, dins del Parc de Collserola.

També hi ha la granja, amb ases, gallines, porcs...

De novembre a febrer, es poden observar les aus hivernants, a la Feixa dels Ocells.

Això sí, tingueu en compte que tanquen els mesos de juliol i agost; i per Nadal, Cap d'Any i Reis.

Si us hi voleu acostar, heu d'anar a Cerdanyola i agafar la carretera de Cerdanyola a Horta, l'actual BV 1415, fins a l'àrea de lleure de Can Coll, enfront de la qual es troba la Masia.

Ah... de moment, l'entrada és gratuïta.

He somniat

He somniat

un temps de valors suaus com flaires de bosc

i capvespres d'estiu;

on el pa és pa, i el somriure riu sense màscara;

i el que és diferent, ho és i prou,

i on si plou, la gent balla sota la pluja.

He somniat

un temps d'indiferències alliberadores,

d'amors no possessius,

d'idees que no volen convèncer,

de partits que no freturen manar,

de pastors d'ovelles que no busquen ser obeïts

i que no amenacen les que són de color negre.

He somniat

un temps de pares que són a casa,

de fills que no estan sols ni tenen ferides al cor i al front;

de desigs clars (sense topants ni cantells)

que s'agenollen davant l'empatia;

un temps de doctrines que proclamen la pròpia ignorància,

i de violències que renuncien a la seva essència brutal.

He somniat

un temps sense diners ni deutes,

sense possessions obsessives ni ambicions sense fi;

un temps on hi ha temps,

un temps on hi ha postes i cels enrogits,

i romaní escampant aromes que no es venen a cap perfumeria;

i el lladruc llunyà d'un gos, i la brisa dels Pirineus fregant la codina del Montcau,

i el riure d'una noia,

i les primeres estrelles a la volta neta del cel.

He somniat

una nit més brillant que el dia, i una mar més blava que el cel.

He somniat

una platja sense barreres de cobdícia,

un cos sense fetitxes ni càlculs d'interessos,

uns ulls que traspuen innocència i un dia sense horaris.

He somniat

una espècie més intel·ligent i més lliure.
.

El paisatge està fet de morts. La vida és "una". Qui no cregui que venim dels micos, que es miri els peus. Els fenotips que es van perdent.

Els humans actuals som ja més de 6500 milions d'individus. Descendim d'uns quants milers de milions més d'éssers, que ja són morts. On són els seus cadàvers? Han tornat a ser terra, a ser aire, a ser fum, a ser minerals. Una bonior d'éssers que actualment són vius (tomàquets, ratolins, cucs, ocells, bacteris...) estan fets de la mateixa matèria que un dia va formar part dels milions de morts avantpassats nostres. La terra que ens envolta acull també la substància dels antics cadàvers. El paisatge està fet de morts. I així com els milions de barrils de petroli, que es consumeixen cada any, provenen dels milions de cadàvers d'animals microscòpics que fa milions d'anys van acabar reposant al fons dels mars... el paisatge del nostre entorn acull la substància dels cossos morts, que són terra, que són herba, que tornen a ser vida.

Som el florit de l'aigua a l'escorça seca del planeta; flors de l'univers; consciència de l'ordre inconscient.

La vida de la Terra és una sola realitat. Les diferents espècies són l'adaptació, a diferents medis, d'una mateixa vida. Tots els éssers vius de la Terra estem emparentats i formem part d'una realitat comuna, que agafa formes diverses en funció de l'entorn. La vida de la Terra és un intercanvi constant de matèria: “fusions i adquisicions”, i en aquest procés, cruel i bell alhora, les consciències moren i neixen, i evolucionen (en alguna de les direccions de l'evolució) vers límits més elevats de consciència. D'altres direccions, però, condueixen a nivells més baixos de consciència. L'evolució no és unidireccional, no és correcte dir que una persona està més evolucionada que un cargol; cada espècie esdevé la millor adaptació possible a un entorn concret (per a un atzar determinat en la sort de les mutacions).

Tots els fenotips que no resulten un avantatge per assolir els objectius de reproduir-se, de sobreviure i de controlar l'entorn, acaben per atrofiar-se i desaparèixer.

Quan la dentadura era essencial per a sobreviure, la veritat és que feia goig; només cal mirar la boca d'un goril·la; quines dents! Quin poder! Quan els nostres avantpassats van començar a fer servir estris per a caçar i matar, i per a triturar l'aliment, les dents van deixar de ser essencials per a sobreviure i (per sort pels dentistes) van començar el seu llarg camí de deteriorament. Avui dia la dentadura d'un Homo sapiens fa llàstima si la comparem amb la que tenien els seus avantpassats.

Quan pujar als arbres amb rapidesa implicava una major capacitat de supervivència, o un millor control de l'entorn, el fet de tenir els dits dels peus prou llargs com per a fer-los servir de mans i agafar-se a les branques, representava un avantatge important de cara a deixar descendència o a viure més anys i per tant deixar més descendència. En el moment en què per canvi d'hàbits, o per algun altre factor, l'espècie no va necessitar pujar als arbres, el fet de tenir els peus com mans, amb els dits llargs, no implicava cap avantatge afegit, en conseqüència, a partir d'aquest moment, els dits dels peus van començar a atrofiar-se, escurçar-se, fins als ridículs límits d'avui dia. ¡Com riuen els Ximpanzés quan miren els nostres peus! En alguna ocasió, quan algú m'ha parlat dels seus dubtes pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies, i al fet que descendim dels micos, li he suggerit que es mirés els peus i que intentés pensar per què tenen dits. Tot això abans de dir-li que de fet no és només que vinguem dels micos, sinó que en realitat som una espècie més de micos, encara que no ens n'adonem per una distorsió de la visió de nosaltres mateixos.

Mirant el que ha passat amb les dents i amb els dits dels peus, ¿què passaria si la intel·ligència i l'empatia deixessin de ser fenotips essencials alhora d'assolir els tres grans objectius: reproduir-se, sobreviure i controlar l'entorn?

No és impossible que una espècie perdi fenotips que semblaven el súmmum de l'evolució, i que no ho eren, perquè no hi ha un súmmum de l'evolució. Cada conjunt de fenotips representa la millor adaptació possible a l'entorn on l'espècie ha aparegut (partint de l'atzar de les mutacions experimentades).

En conseqüència, si valorem, ni que sigui antropocèntricament, la intel·ligència i l'empatia, hem de construir societats on l'empatia i la intel·ligència representin un avantatge per a la consecució dels tres objectius esmentats; és a dir, societats que posin els valors de l'amor i de la raó al cim de tots els objectius de l'espècie.

Dies durs, d'ambigüitats i revelacions antròpiques, de bacteris que van i vénen. I el plaer de volar, que, com la vida, requereix un continu aprenentatge.

Em disposo a escriure el que tinc a dins en aquest moment, que no és idíl·lic, però la quotidianitat no és necessàriament la vida dins d'un paradís perpetu. La felicitat, si hi és, ha de caminar de vegades per valls ombrívoles; i contemplar espectacles estranys, de moralitats enceses i en part hipòcrites; febleses d'un cantó i d'un altre que m'ajuden a comprendre millor aquesta estimada espècie en la que m'he encarnat; i en conseqüència a comprendre'm millor a mi mateix.

Torna el costipat. Va i bé. Els tristos dies de febrer son refotudament curts. Fred i humitat. Ara calidesa. Ara fred. Ara el plepa del costipat. I es fa de nit de seguida! Dies durs, de revelacions insòlites, de complexitats intricades, d'Homo sapiens que no semblaven el que eren. Poetes grans que eren petits. Poetes complexos, capaços de caçar la musa de la bondat, transformar-la en poema sublim, i després enganyar innocents per a satisfer les descàrregues de dopamina, i norepinefrina, i la reducció dels nivells de serotonina. També per pujar l'adrenalina. Però, bo i tot, aquests personatges complexos eren capaços d'estimar profundament i tendra la seva família, els seus amics, la gent que tenien a prop. Per això és tan difícil comprendre els individus Homo sapiens; si fóssim intrínsecament dolents, seríem fàcils d'odiar; si fóssim sants, seríem fàcils d'estimar. El cert, però, és que no hi ha ningú completament bo; ni tampoc ningú completament dolent; ni el Koto Matamoros, ningú. Per això som molestos, perquè sobtem, perquè no quadren certs comportaments amb d'altres.

Tenim també una defensa antropocèntrica elaborada per l'inconscient, que ens dibuixa, davant de nosaltres mateixos, molt millors del que realment som; seria massa dur que la consciència fos plenament clarivident respecte la gravetat de les nostres misèries. L'inconscient fabrica una màscara benigna que relativitza els errors, els justifica, els menysvalora... i que per contra exagera les virtuts, les lloa, les magnifica. Amb aquesta eina som capaços de suportar-nos una mica més; i si a més tenim la sort de trobar algú més miserable que nosaltres, agafem la primera pedra i la llancem amb gust, manifestament ferits per la maldat aliena, secretament agraïts per la maldat aliena; i tota aquesta alegria i tot aquest dolor, completament aliens a la nostra consciència, que no sap res (no sabem res com a bones titelles de l'inconscient que ens protegeix de les veritats massa feixugues).

Madurar i millorar, però, vol dir ser cada dia una mica més conscients de la nostra misèria; alhora que som també una mica més conscients de la poca importància de la nostra misèria si la comparem a la infinita grandesa de la nostra dignitat com a consciències, de la dignitat de tots els qui ens envolten quant a consciències que són. La gravetat bé només del mal que la nostra misèria pugui causar, per això cal millorar.

Fixa't tu si han sortit coses; i ajagut al sofà de casa!

Ara me'n vaig al google Earth a volar una mica damunt d'algun paisatge de la Terra. ¿Coneixeu el simulador de vol? És impressionant. Gaudeixo com un aviador, o com un infant, o com un aviador infant. Preneu nota:

Obriu el Google Earth

Situeu-vos damunt del paisatge que més us abelleixi, a uns 1700 metres d'alçada.

Premeu Ctrl Alt A , totes tres tecles alhora.

Escolliu el SR22

Comenceu a volar.

De primeres us semblarà molt difícil; heu d'aprendre a compensar la direcció. Però és com la vida, si teniu paciència, i aneu practicant, trobareu una felicitat difícil de descriure. Ja m'ho explicareu.

.

.

El paper de l'atzar en l'evolució de les espècies. Les consciències com a conillets d'índies de l'univers. Brutalitat i bellesa de l'existència.

L'atzar!

Quin paper, l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

Mutació bona... tenim fills i, amb unes quantes generacions, regalem la nostra sort a l'espècie sencera.

Mutació fallida... la massa que ens envolta ens margina, ens persegueix, ens atonyina... i no arribem a escampar la nostra llavor. La nova informació genètica "inventada" per la mutació no s'escampa.

Conillets d'índies de l'atzar dels salts quàntics, que governa les mutacions com aquell qui barreja les cartes abans del seu joc.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per a configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot plegat, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.

Davant d'això, paga la pena preocupar-se gaire per res? Ocupar-se... sí; però... preocupar-se?
Ni preocupar-se, ni odiar, ni dramatitzar la mort, el dolor, o la mala sort.
Som fulles batudes pel vent... podem triar la nostra direcció? Fins a quin punt? Quan triem... podríem haver escollit una tria diferent? Sï? Segur? I qui governa aquesta tria? El “jo”? ¿Qui fa el “jo”?

L'atzar!

Quin paper l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

I la vida adquireix formes de bellesa indescriptible, enmig de molt de dolor i de molt de goig.

¡Que vingui algú dels que dirigeixen les coses de l'univers a dir-me que sóc imperfecte!

Li diré que més imperfecte és fer-me ser un conillet d'índies! Li ho diré, però, amb molt de respecte; i per si de cas intentaré fer-ho tot bé, però no pas per por als qui sigui que puguin dirigir els universos, sinó perquè és la millor manera de fer feliços els qui m'envolten.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot això, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.
.
.

De premis literaris i el gust d'escriure. Enllaç al Web dels Premis Literaris en Català.

Un cop a l'any, m'agrada parlar dels premis literaris que es convoquen arreu dels Països Catalans, i especialment d'aquells que tenen possibilitats de rebre algun treball meu. M'agraden els premis, perquè representen un repte pels escriptors aficionats; sense que sigui tan important el fet de guanyar o de perdre. La il·lusió de preparar l'obra en totes les seves fases: idea... guió... redacció... esborrat... redacció... esborrat... (...es repeteix diverses vegades) repòs... revisió... esborrat... afegit... repòs... espera del premi adequat... enquadernació (tapes i cites). El procés és màgic. I si, a més, tens la sort de rebre una trucada en la qual se't convida a trepitjar un poble per a participar en un acte d'homenatge a la literatura, ja és una passada. I si a més et donen algun premi, doncs ja tens la cirereta del pastís... tot i que el premi més dolç és "escriure".

I ara, vull compartir amb vosaltres els premis que a dia d'avui entren dins les meves possibilitats (de presentació). Si s'escau que coincideixen amb la llàrgària d'alguna de les feines que encara tinc inèdites i que estan esperant, seran escollits com a receptacles dels meus escrits.

Us els poso a continuació per si us animeu a presentar-vos i tenim la sort de trobar-nos al lliurament de premis. El primer que us escric de cadascun són els fulls que demanen; si no dic res, vol dir que els demanen a doble espai o que no ho especifiquen. Després us poso la temàtica, que gairebé sempre és lliure. I a l'últim, la data màxima d'arribada de les feines al lloc on es convoca el premi. Repasseu-ho en les bases no fos cas que m'hagués equivocat:

 De 30 a 40 fulls, sobre viatges, Lloret 27/02/11

Fins a 15 fulls, lliure, Elsa Garcia (El Papiol) 04/03/11

De 10000 a 15000 caràcters, lliure, Vilafranca (llavor de lletres) 11/03/11

1300 paraules, lliure, Premi Paraula (Barcelona) 15/03/11

Fins a 4 fulls, lliure, Nou Barris 18/03/11

30 fulls a espai senzill, lliure, Campdevànol 18/03/11

Fins a 5 fulls, lliure, DRAC (Solsona) 19/03/11

Fins a 15 fulls, lliure, Llagostera 23/03/11

Fins a 30 fulls, lliure, Vila de Begur 25/03/11

De 10 a 15 fulls, lliure, Enric Valor (Alcudia de Crespins) 30/03/11

A partir de 150 fulls, lliure, Sant Joan Unnim 31/03/11

De 12 a 22 fulls, lliure, Ateneu Domingo Fins (Montcada i Reixac) 01/04/11

Fins a 10 fulls, lliure, Francesc Candel La Marina (Barcelona) 08/04/11

Fins a 4 fulls, lliure, Jocs F Raval 15/04/11

De 5 a 10 fulls, lliure, GURB (Pere Calders) 24/04/11

A partir de 50 fulls, eròtica, vall albaida 13/05/11

De 60 a 90 fulls, lliure, Vall de Soller (Soller) 23/05/11