Nebulosa de l'Hèlix o Ull de Déu. Les nebuloses són boires de gas que hi ha entre les estrelles. La lògica que governa les relacions entre les ones i les partícules és la causa invisible de la bellesa; i al meu parer una de les veus de déu.
Avui he llegit el capítol del llibre "Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba que du per nom "És una renúncia a pensar?". I val a dir que potser és un dels capítols a on més matisos diferencials trobo respecte la meva fe. Un dia parlaré també d'aquells capítols amb els quals coincideixo plenament.
“Creure
contradiu les conclusions de la raó?”, pregunta Torralba. Al meu
parer, creure segons què contradiu les conclusions de la raó. La
lògica és present a tots els fenòmens de la natura. De l'ordre que
s'abstrau dels fenòmens naturals, en deduïm les lleis de la lògica,
que probablement siguin una sola llei, la qual s'expressa de maneres
diferents segons les circumstàncies. Com que no ho percebem tot, ens
apareixen diverses lleis, quan en realitat probablement només n'hi hagi una.
Si
Déu existeix, la lògica és un petit reflex de la paraula de déu.
La meva opinió és que l'única revelació divina, a banda de la
bellesa de la natura, és la lògica; tot i que en realitat bellesa i
lògica són el mateix. La bellesa és l'efecte que es produeix al
nostre interior quan contemplem el govern de la lògica a la natura; aquesta contemplació, sovint, és inconscient, ens quedem amb l'efecte i prou.
Penso
que, a la fe catòlica i cristiana, li sobre doctrines i teologies. El
contingut de la fe que va predicar Jesús és molt més reduït; i
fins i tot essent reduït, el mateix Jesús ja va dir massa (jo ho
puc dir perquè segons la meva opinió, Jesús només fou un home, i
com a home no era perfecte). Quan enduts pel que sigui, arribem un
punt més enllà d'allò que sabem segur, ens equivoquem. L'essència
de la fe, de la fe en alguna realitat anomenada déu, és molt
reduïda. Si intentem descriure déu, o la seva suposada doctrina,
l'espifiem. Escriuré l'essència de la fe al final d'aquest post;
tot allò que passa d'aquesta essència, erra. L'aparent
característica de “no racionalitat” de gran part de la doctrina
(i de la teologia) cristiana, que reconeix Francesc Torralba, es té,
com a causa, a sí mateixa, ja que aquesta gran part de doctrina (i
teologia) cristiana no racional no és cristiana, és a dir no fou
predicada per Jesús, sinó afegida al llarg dels segles posteriors
pels que varen intentar raonar a partir dels dogmes (la racionalitat dels
quals no es discutia).
“La
fe no és mai la conclusió lògica d'una meditació sobre el sentit
de l'existència o el misteri de la realitat” diu Torralba; i jo
penso que certament la fe catòlica no ho és, però la fe en una realitat anomenada déu, sense entrar en més
detalls, per alguns de nosaltres sí que es pot arribar a presentar
com una evidència que brolla de la contemplació de la lògica i de
la bellesa de la natura, a la qual percebem i la qual sabem que existeix.
“Confiant
en les forces d'un mateix, no s'arriba a la fe”, diu Francesc
Torralba. Jo diria que en realitat no existeixen les forces d'un
mateix. Res és nostre. Les anomenades “forces d'un mateix” no
són estrictament d'un mateix; han estat rebudes de la natura. Cadascun de
nosaltres som un regal per a nosaltres mateixos, rebut de la natura.
No som nostres; pertanyem a la natura. Confiar, doncs, en les
anomenades “forces d'un mateix” no és una actitud de supèrbia
perquè en realitat estem confiant en un do, o força, que no ens
pertany, que no és nostre, i que tenim l'obligació natural de fer
servir. La natura, a través de la selecció natural, ens ha donat
unes capacitats (algunes conegudes i d'altres desconegudes encara)
que hem de fer servir i en les quals hem de confiar. Tot el que fem,
i tot el que podem, prové dels dons i de les capacitats naturals
rebudes. Fora de la natura, res no actua. I això no és humiliar
l'existència a la matèria, perquè la natura és molt; molt més
del que veiem i del que entenem avui dia. La natura és una de les
veus de déu; de les altres veus de déu no en sabem res, ni tan sols
les podem imaginar, perquè no són aquí.
Diu
Torralba referint-se al procés de creure: “Cal que es produeixi o
que passi alguna cosa: ser tocat per déu i la seva paraula”. La
meva opinió és que és difícil no trobar déu en una natura que és
el seu reflex, la seva veu, el seu batec, el seu alè. Rere la forma
de la natura, hi ha déu. És impossible no ser constantment tocat
per déu si partim del fet que nosaltres formem part d'aquesta
natura. I tot això passa sense que succeeixi res sobrenatural.
A
alguns l'experiència ens porta espontàniament a la fe. I, de fet,
per alguns, l'experiència de la natura, i de les persones, és
l'únic que ens porta a la fe; però no a la catòlica, ni a la
cristiana tradicional. I aquesta experiència que ens du a la fe no
és una experiència abassegadora, sinó l'experiència de cada
instant, la quotidiana: cada mirada, cada gest d'un rostre, cada
feblesa en un germà petit, cada llàgrima, cada somriure, cada
posta, cada pluja... A poc a poc, sense lluors ni eufòries, la fe es
presenta com una onada lenta que besa sense neguit la sorra d'una
cala, la conseqüència d'una força còsmica creadora de tota la
bellesa. En aquestes circumstàncies “no creure” se'm fa
impossible
Si
la fe catòlica no és una doctrina (com diu Torralba que no és) què
hi fa la doctrina dins la fe catòlica?
Si
la fe catòlica no és una doctrina, ¿per què no es reconeix la
meva fe dins l'església quan manifesto que no em crec cap doctrina?
¿Si
la fe catòlica no és una doctrina, per què se m'anomena heretge
quan proclamo que no em crec ni un bri de la teologia ni dels dogmes
que la teologia intenta quadrar?
El
problema de la fe catòlica és l'excés de mots i la manca de
contemplació. L'excés de mots és conseqüència de la supèrbia i
de l'instint tribal de les primeres esglésies. En canvi, la
contemplació de la lògica i de la bellesa de la natura condueix a
l'amor i a la felicitat.
“La
fe exigeix confiança en el mestre i l'acceptació prèvia d'uns
esquemes culturals en els quals situar-se”, diu Torralba. Jo penso
que la fe exigeix “mirar” i no témer la lògica que amara la
natura i els seus fenòmens. Aquesta lògica esdevé la raó
invisible de la bellesa; els matemàtics ho saben. La gran mancança
de les persones que dirigeixen, i que han dirigit, majoritàriament
les grans religions és el seu habitual analfabetisme científic (a
excepció d'alguns casos de vegades notables i d'altres inaudits).
La manca de formació matemàtica, científica, racional... ha
conduït la fe de les principals religions vers les valls fosques de
la intolerància, la fantasia imposada, les pulsions ancestrals
convertides en justícia divina, i altres irracionalitats més o
menys greus.
I
ara el que he promès al principi del post; l'essència del contingut
de la fe de Jesús:
“Veniu,
beneïts del meu pare, rebeu en herència el regne que ell us tenia
preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu
menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster, i em vau
acollir; anava despullat, i em vàreu vestir; estava malalt, i em vau
visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.”
.jpg)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.jpg)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
