Ara em permeto fer una anàlisi comparativa entre Essaouira i Marràqueix, no pas científica sinó purament sensorial. És a dir, com veig una ciutat respecte a l’altra en funció d’allò que percebo i sento com a viatger que ve de fora. I potser el que és més important: com ho veig des de Marràqueix; perquè aquests mots, que en aquest moment esteu llegint, encara que no us ho cregueu, els he escrit a Marràqueix.
La gent que és del Marroc, a Marràqueix, vesteix més fina, més moderna; a les nostres latituds en diríem: més “pija”; però no pas tothom; potser la manera correcta d’expressar el que vull dir és que hi ha més gent marroquina “pija”, moderna o fina, a Marràqueix que a Essaouira; però cal dir que a Marràqueix també es veu gent que es vesteix de manera molt precària; sempre dins del seu estil. És a dir, a Marràqueix, hi ha més persones amb una indumentària més moderna que no pas a Essaouira. Amb això no em refereixo a l’estil. Hi ha indumentària tradicional a ambdues ciutats; potser una mica més a Essaouira. Però dins de la indumentària tradicional del Marroc en trobem de més moderna i de més antiga; més de poble o més de ciutat; de més elegància o de més quotidianitat.
També cal dir que a Marràqueix, hi ha més turisme europeu que a Essaouira.
A Marràqueix, hi ha una mica més de proporció d’edificis moderns, més nous, més restaurats, que a Essaouira. Però amb això no vull dir que a Marràqueix no hi hagi autèntiques ruïnes, cases molt velles, blocs de pisos en molt mal estat. Les diferències entre una ciutat i una altra són molt subtils.
També és important tenir en compte que a Marràqueix hi ha un milió d’habitants, i a Essaouira uns vuitanta-dos mil.
Essaouira és un viatge a una altra època i a un altre temps: edificis rònecs; cases blanques, marineres; carrers estrets, alguns subterranis; flaires constants, diferents i intenses; aire de mar… A Essaouira, la natura t’abraça tothora. La gent és més antiga, més tradicional; té un punt més profund i menys interessat (encara que també busquen el negoci). Essaouira té proporcionalment més art que Marràqueix. A Marràqueix, hi trobem principalment productes d'ús quotidià (tot i que alguns siguin d’origen artesà); a Essaouira hi ha més proporció d’art i artesania.
A Essaouira, somnies; a Marràqueix, t’atabales (tot i que també és bonic).
Quant a l’àmbit geogràfic i d’hàbitat, Essaouira és natura, mar i dunes; Marràqueix, una planúria ardent d’un milió de persones.
Abans d’adormir-me, al Riad Lakhtar, escric les idees que em venen al cap després d’algunes observacions de carrer. Adverteixo que són reflexions personals que expressen la meva opinió arran del que veig i escolto; en cap cas, asseveracions objectives.
L’obsessió del “mascle” per la dona (fixeu-vos que he escrit “mascle” i no “home”) ve del desconeixement de la femella; en tots els sentits. La desigualtat no es qüestiona, i a causa d’això, sovint, per aquí, no es veu. El masclisme és tan natural, dins de la peixera on soc ara, que moltes vegades els peixos d’aquí no el perceben; ens sobta als peixos que venim de fora. El desconeixement neix de molts forats. D’una banda, el prejudici substitueix el “saber”. El que és una dona és substituït pel que socialment es considera que és una dona amb una convicció tal que no es posa en dubte; ni tan sols per la majoria de les dones.
El desconeixement també brolla de l’ocultació; però en aquest aspecte no hi ha tanta diferència amb occident. El cos de la dona s’oculta amb tanta obsessió i fervor, sovint religiós, que acaba per convertir-se en una realitat desconeguda, sobredimensionada, que se situa com una barrera entre les persones femenines i les persones masculines. La comunicació ja no esdevé entre dos éssers que es coneixen, sinó entre dos personatges que s’han construït a força de prejudicis i ocultacions. L’ocultació del cos produeix una obsessió pel cos; i l’obsessió pel cos impedeix el coneixement de l’ànima de la dona. Aquest biaix cultural, del qual en tenim vestigis a la cultura europea, no és exclusiu del Marroc ni d’Àfrica, és una realitat artificial, conseqüència de molts segles. La veiem més fàcilment quan venim d’una peixera diferent, igual com les persones que venen a Europa d’altres peixeres evidencien els nostres biaixos culturals, que també generen conflictes i actituds inadequades, i que nosaltres no veiem fàcilment, perquè són tan presents a la nostra peixera que els considerem evidents i indiscutible; com els passa als peixos amb l’aigua, a la qual mai no han vist; els peixos no saben què és l'aigua.
Aquests biaixos no s’eliminen completament amb un canvi legislatiu; calen dècades d’aprenentatges, viatges, obertura progressiva de les mentalitats, lectura, experiència… I em refereixo a tots els biaixos; també als europeus.
L’altra qüestió que em ve al cap és la de l’obediència.
L’any 2004, les reformes legislatives del Marroc van eliminar l’obligació de la dona d’obeir al marit. De mica en mica, la humanitat va trobant el seu camí; molt de mica en mica. El cas és que si parlem de les relacions de parella, o hi ha amor, o hi ha obediència. Les dues coses juntes no poden ser. Quan estimes, no obeeixes; fas el que creus millor, que pot coincidir o no amb el que desitja el teu marit. L’un pot convèncer l’altra; o l’una pot convèncer l’altre; però això no seria obediència, naixeria de les decisions individuals d’una persona. Quan algú t’estima, no t’ordena res; si no és que ets un nen o una nena i estàs creixent i aprenent. Quan algú t’estima, et pot manifestar el que creu, la seva opinió, i ha de respectar les teves decisions; perquè a qui estima és a una persona lliure. Si qui t’estima, no estima les persones com a éssers lliures, llavors no t’estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada