Marroc (II). Cues i protocols.

4 d'agost de 2026

A les 15:35 del 4 d’agost de 2026, som als amplis espais de l’aeroport del Prat, havent passat ja el registre dels equipatges i el control de passaports. Prendre un cafè resulta extremadament car, però s’agraeix asseure’s a les butaques i observar la gent. La contemplació de les persones, amb tots els seus detalls estètics i relacionals, és un dels grans plaers dels aeroports; una font d’inspiració per algú a qui li agradi escriure i pensar. Veig la cua dels qui van a Nova York, també la dels que se’n van al Japó. Els infants fan una expressió d’alegria, als pares se’ls veu contents encara que un xic més atrafegats.

D’aquí a una hora, aixecarem el vol cap a Essaouira; fins fa ben poc, aquest nom ni em sonava. Canviant de tema, avui fa vint-i-cinc anys que la meva dona i jo vam decidir construir un projecte familiar junts, els que tradicionalment és anomenat “Noces d’argent”. I ara som aquí, un quart de segle després, a punt d’iniciar un viatge. I ja no som dos; som quatre vius, i un que és per aquí, en esperit. I als dos que són per aquí, me’ls miro amb atenció: Una s’està pintant les celles amb l’ajut d’un mirallet, l’altre es distreu amb el mòbil, i la meva dona intenta contractar una tarja “Holafly”. No serà el meu cas, perquè m’he proposat prescindir del mòbil com a mínim durant una setmana. Si ho aconsegueixo, serà la primera vegada en més de vint-i-dos anys que estaré desconnectat com als bells anys de la meva adolescència. La ment es mereix unes vacances. Necessitem viure com si no ens calgués ni existís res més que l’instant present.

Finalment, ens donen l’avís, i després d’una cua no gaire pesada pugem a l’avió. Una hora i mitja després, l’avio encara no s’ha enlairat. El pilot ens ha anat explicant que un braç del netejaparabrises de l’avió s’ha trencat i l’han de substituir, que és qüestió de pocs minuts. Passen vint minuts més i torna a sonar pels altaveus de l’avió la veu prudent del pilot. Aquest cop ens diu que han fet el que han pogut, però que no poden arreglar la peça trencada, i que sentint-ho molt, ens hem de canviar d’avió. La notícia representa una molèstia desagradable tenint en compte que hem de tornar a passar pel control de passaports i per la revisió dels equipatges malgrat que tant el passaport com els equipatges són els mateixos que fa dues hores, però els protocols són així. Després de tot el tràfec, aconseguim asseure’ns a les butaques del nou avió. I deu segons després que l’últim passatger s’assegui, torna a sonar la veu del pilot, que ja ens resulta familiar. Reconec que m’esperava unes paraules d’ànims, de disculpes per les molèsties, o potser la informació de l’estat de la meteorologia, però davant del nostre estupor, el pilot ens diu que avui no volarem, que acaben de rebre una notificació per la qual no tenen el vol autoritzat; l’aeroport d’Essaouira no accepta aterratges nocturns i haurem d’esperar a demà. Ressonen veus de desànim, d’enuig, fins i tot d’una certa incredulitat: “Això ja ho sabien quan ens han fet pujar al segon avió!” “Per què diuen que demà volarem, si a Essaouira només arriben vols des de Barcelona els divendres i els dimarts!” “Ni ells no saben què està passant!” “I les meves taules de surf, què? Jo al primer avió hi havia facturat dues taules de surf! I ara a on seran? En aquest avió? Al pròxim? Això és un merder!”.

Ens demanen que no ens aixequem fins que ens ho diguin, perquè no podem deixar l’avió fins que arribin les escales i els busos que ens duran fins a la terminal. Tots aquests avisos els fan només en espanyol, i una part important dels viatgers no entén què està passant, ni tampoc les instruccions de no aixecar-se del seient, amb la qual cosa, vint o trenta persones s’estan dempeus al passadís d’entre les butaques, amb les maletes reposant damunt del terra de l’avió, ben al costat dels que restem asseguts, els quals hem de patir les flaires de les diferents suors. La tripulació tampoc no pot circular pel passadís, i per tant no pot atendre les qüestions o les necessitats de les persones que els demanen atenció. Són moments de confusió que tampoc no van a més; tot se soluciona.

La qüestió és que abandonem l’avió, i de nou passem el control de passaports i d’equipatges com si haguéssim arribat des de l’estranger. Amb l’afegit que el personal de l’aeroport que ens guiava s’ha equivocat i ens ha fet entrar per la finestreta de passatgers no comunitaris. Ens diuen que un cop hàgim passat els protocols i siguem a la zona lliure de l’aeroport, ens plantem davant de l’oficina de “Vueling” perquè ens donaran els passatges pel vol de demà, i uns documents que ens permetran sopar i traslladar-nos fins a un hotel sense cap cost.

A partir d’aquest moment, els viatgers del vol comencem a tenir una complicitat especial, ja ens coneixem les cares i intercanviem converses; compartim les inquietuds, les incògnites, amb cert humor i companyonia. Les cues al control d’equipatges i de passaports, excessivament llargues i feixugues, són moments propicis per aquesta coneixença sobtada.

Un cop davant de l’oficina de Vueling, la persona de la finestreta no sap com ens hem de posar per fer la cua, perquè el laberint de cordes que ha de guiar la nostra disposició a la cua no està ben col·locat, i a més, uns quants viatgers, el munten i el desmunten al seu criteri. Hi ha gent que intenta colar-se, protestes, petites discussions… Es comença a copsar el caràcter dels qui fins fa poc només eren rostres desconeguts en un avió.

Finalment, quan s’organitza la cua, el procés per atendre’ns es fa molt lent i poc operatiu. De l’oficina de Vueling on som ara i en la qual només prenen nota de les nostres identitats, ens envien a una altra oficina a on rebrem els documents, i en aquesta nova oficina tornem a fer una cua llarga i lenta. Un cop tenim tots els papers, ens envien fins a un autocar aparcat a l’exterior; i ben asseguts, esperem que arribi tothom amb el millor humor possible.

Cap a les onze de la nit, l’autocar arrenca, i arribem a un hotel de luxe de Sant Esteve Ses Rovires a les 11:40. Allà ens toca fer cua per rebre les claus de les habitacions i una bossa de paper amb un sopar copiós. Les bosses estan damunt d’una taula i a mesura que reparteixen la clau a un viatger, aquest n’agafa una. Hi ha alguns viatgers que abans que els hi correspongui, des de la cua estant, s’avancen a agafar la bossa tot revisant el seu contingut per assegurar-se que en trien una del seu gust. Fins i tot, hi ha algú, que després d’agafar la bossa sense que sigui el seu torn, s’ho repensa, i després d’haver-la remenat, la canvia per una altra.

A les 00:15, cadascú és a la seva habitació, i ens intentem adormir de pressa, perquè a les 03:00, l’autobús ens recollirà per anar de nou a l’aeroport.

I així succeeix. A les 03:00, amb cares de son, l’afortunat passatge del vol endarrerit marxem de nou cap a l’aeroport. Allà passem els habituals controls i ens asseiem a les butaques a jeure. Em disposo a observar i escoltar.

Escolto darrere meu algú que parla un català amb un accent de Vic intens; em giro i descobreixo un xicot d’uns divuit o dinou anys, de trets facials nord-africans. És extremadament educat i deslliga una conversa força assenyada. S’adona que un membre de la nostra família no pot asseure’s al costat nostre perquè només hi ha tres seients lliures i som quatre, i molt educadament es canvia de lloc perquè puguem asseure’ns junts. Viatja amb tres amics més, algun també té trets nord-africans, però la resta no. Arriba un altre viatger del mateix vol, també d’aspecte marroquí, però parlant en castellà i el saluda molt amable. Deslliguen una conversa que se’m fa força interessant. El noi amb accent de Vic explica que és d’un poble molt petit de l’Osona, i que a tots els pobles prop del seu, les persones d’origen marroquí venen de Nador, són rifenys. I segons ell, els rifenys són gent oberta, tranquil·la, amigable… En altres llocs de Catalunya, les persones que arriben són de Tànger, Casablanca, Tetuan… i que són molt diferents a ells. Explica que si no vigila i per un segon reposa la mirada damunt d’una persona originària de Tànger, aquesta persona se sent agredida i acostuma a respondre amb violència verbal. Això li ha passat a Terrassa i a Mataró, a on la majoria d’immigració que arriba és de Tànger. I si arribes a tractar-los una mica, després de tres o quatre dies de relació, t’acaben demanant qualsevol cosa. I no porten gens bé que els rifenys s’integrin a Catalunya, que parlin català i que visquin immersos en la societat sense cap diferència específica que tingui a veure amb el seu origen.
Els mots que se senten en un aeroport, i que descriuen els conflictes, el caràcter, la manera de ser de la gent d’un lloc i d’un altre, cal considerar-los provisionals; si més no, sense haver escoltat totes les parts; però les paraules d’aquest xicot ens recorden que tots els col·lectius són diversos, i que en tots ells hi ha gent de tota mena, amb les seves tensions, dificultats i angoixes; i que posar en un mateix sac persones diferents representa un exercici incorrecte de reducció que mai no és just. Sovint, als pobles, i no només al poble del Marroc, també als pobles d’Espanya, ens trobem la cultura dels qui busquen trobar-se les coses fetes, i la cultura dels qui les volen fer; i aquesta norma sembla ser universal.