Poc després de sortir d’Essaouira, avancem per una autovia, i vaig prenent nota de situacions curioses que vaig veient:
Carros
arrossegats per burros circulant per l’autovia, i prometo que no és
cap metàfora.
Un tuk-tuk amb un remolc; i dins del remolc, nens
dormint barrejats amb la mercaderia.
Gent asseguda a la cuneta,
grups familiars o d’amics, enmig del no-res, sense cap nucli urbà,
esperant no se sap què.
Deixem l’autovia i fem via per una carretera que circula enmig d’uns camps erms. Continuo anotant el que vaig veient:
La policia, amb un trípode i una càmera que apunta al mig de la carretera, i el seu cotxe oficial, aturat al costat. Al llarg de tot el trajecte, veiem molts controls policials.
Diversos carros amb famílies vestides amb la indumentària tradicional.
Gent venent melons als vorals de l’autovia; n’hi ha molta, i separada per centenars de metres; de vegades són venedors sols, altres vegades grups de dues o tres persones.
Un
senyor que du un barret de palla i que vesteix una túnica llarga
fins als peus i que avança en bicicleta.
Persones amb una
cafetera idèntica a les dels bars, fent cafè arran de carretera i
estirant el braç per oferir-lo als cotxes que circulem.
Després d’aquestes observacions, paro atenció als detalls urbans:
Edificis
que semblen a mig construir, aparentment sense finestres, però amb
antenes de televisió al sostre.
Les parets dels edificis, fetes
de totxanes d’un color gris intens.
Automòbils atrotinats, abonyegats, i amb portes enfonsades, circulant! Models habituals a l’Espanya dels anys setanta. Edificis mig derruïts sense arreglar.
La carretera, en travessar el poble, es converteix en el carrer principal d’un mercat, amb les parades a la cuneta i la bullícia de la gent al voltant.
El
Mohamed s’atura en un d’aquests bars que tenen de tot i que
semblen com oasis, perquè s’alcen enmig d’una extensió de
terreny sec a on no hi ha res. Intueixo que els taxistes, conductors
d’autocars, guies d’excursions… paren tots aquí, i que
d’alguna manera en reben alguna compensació per part de
l’establiment. De fet, hem passat molts pobles, amb bars i
establiments que hauria estat interessant de visitar, i el Mohamed no
hi ha parat, ha anat directe al lloc on estem. El bar es diu Mazagan
i és a pocs quilòmetres abans d’arribar a Chichaoua;
aproximadament, a la meitat del camí que ens toca de fer avui. Quan
hem sortit del cotxe, el Mohamed ha saludat el xofer d’un altre
taxi del qual també han baixat uns turistes. L’establiment intenta
simular un cert luxe i està planificat per atendre els turistes
estrangers d’alt poder adquisitiu; els preus són fins i tot
superiors als d’Europa; però cal tenir en compte que els preus van
una mica a criteri del cambrer que et toca. Un cafè sol em va costar
l’equivalent a dos euros. Al WC, una senyora demana la voluntat,
però segons a qui, li demana un preu determinat, normalment de
cinquanta cèntims; jo ni tan sols la vaig veure. El bar té un jardí
força agradable, però impossible de visitar pel sol abrusador que
cau. Prenc el cafè al porxo de la terrassa, al costat d’uns ocells
que s’hi estan lliures; unes carolines i algun lloro. Als
laterals, també hi ha galls dindis dins de gàbies. Em fixo en les
imatges que apareixen a la televisió d’aquest bar: hi apareix un país
molt més modern, tecnològic, científic i universitari que no pas
el que hem vist fins ara al carrer. Els locutors semblen cultes,
amables, moderns...
Sento que no em puc queixar dels preus
elevats, ni de la juguesca de fer parar els turistes en aquestes
àrees. La gent viu com pot, i si algú pensa que el fet de fer
servir aquesta estratègia és injust, hauria de pensar que és la
reacció natural a la situació injusta de desigualtat entre Europa i
el Marroc; fet i fet, no obliguen pas a ningú a consumir res.
Després d’aquest descans, tornem a pujar al taxi, i la meva filla em demana d’escriure un afegit en aquest treball:
Se m’han quedat, els auriculars, sense bateria; ja no puc escoltar música. Aquest viatge em recorda les cançons del Manu Chao. Ja no em fa tant de mal el coll; estic molt millor. Ara mateix soc en un cotxe de cinc places, i òbviament, a mi, em toca anar al darrere; és la llei de la filla petita. Tinc a la dreta la mama, i a l’esquerra el Marc. Al davant, de copilot, hi és el papa. El que condueix és un "pavo" d’aquí que crec que es diu Mohamed. Hem parat a pixar i a prendre alguna cosa. És molt xulo, el lloc, i es nota ja la calor; no fa fred ni vent com a Essaouira. Uns “chetos”, en aquesta àrea de servei, valen 45 dinars, el que equival a 4,5 euros. Flipant! Més car que a Espanya.
I per anar al lavabo (al bar), 50 cèntims; un dret humà; flipant!
Però bé… El lloc és molt "xulo"; però se n’aprofiten molt. Ara mateix em menjaria una safata de sushi, o un poke bowl.
Travessem la població de Chichaoua. Els seus blocs de pisos no tenen balcons i els colors de les façanes són pàl·lids.
Continuo apuntant, des del cotxe, tot el que vaig veient:
La
majoria dels rius que estan marcats com a tals no tenen aigua; el seu
aspecte és similar al de les rieres.
Es continuen succeint els
edificis en estat ruïnós.
Als pobles que anem travessant, hi ha molts solars, i acostumen a estar plens de deixalles i brutor.
Es veuen gossos sense collar, i lliures, travessant tots sols la carretera.
Els pobles que passem tenen blocs de pisos en els quals tres de les quatre parets no tenen cap mena de finestra ni porta; l’única comunicació amb l’exterior és a la façana principal; sospito que pot ser una manera de protegir-se de la calor, intentant reproduir l’efecte cova.
A les motos que fins ara he vist, el conductor i els paquets no duen casc.
La carretera que hem seguit des d’Essaouira és molt recte i travessa, al llarg de tot el trajecte, un terreny molt pla i molt sec.
Veig un nen d’uns dotze anys conduint una moto; vesteix una túnica i du al darrere una bombona de gas, la qual aguanta amb una mà, mentre que amb l’altra mà subjecta el manillar de la moto.
Hi ha un home amb túnica, ajagut sota un arbre, contemplant el trànsit de la carretera.
Em fixo que la gasolina i el gasoil tenen un preu força constant d’una benzinera a una altra. El gasoil està a 1,42 euros el litre, i la gasolina a 1,52.
Un nen molt jovenet, no sabria dir si arriba a dotze anys, condueix una moto i porta un altre nen de paquet; cap dels dos no du casc.
Arribem a Marràqueix a les 14:23, i continuo apuntant curiositats:
Un home condueix una moto, i porta de paquet una dona que vesteix un nicab de color marró clar.
Tres persones van en una moto, cap no du casc i carreguen unes maletes.
Veig una mena de carrossa arrossegada per dos cavalls. Un cavall mossega l’altre mentre el conductor el copeja per evitar que ho faci.
